La imatge és perfecta: una cama ferma damunt el patí, l’altra lleugerament aixecada, les dues mans agafant l’estic amb força. Velocitat, potència, bellesa. Quico Alabart travessa la línia de mig camp, veu forat i executa un xut esplèndid. Ni Riera ni Onieva aconsegueixen aturar la bola, però de sota la porteria surt la figura imposant de Ramoneda, tota negra. Ha seguit bé la jugada i s’ha avançat al xut; amb el pit descobert atura la bola i amb un cop d’estic sec la rebutja cap a un costat.

El públic, entusiasmat, crida el nom del porter, mentre els patins xerriquen sobre el terratzo i continua el joc. Onieva ha recuperat la bola i per la banda fa una passada llarga cap a Chércoles. El contraatac és rapidíssim. Chércoles veu Aymar al fons de la pista que dóna la volta rere la porteria de Huelves, i girant-se d’esquena, sense mirar, fa una passada al buit. Aymar apareix darrere de Giralt i, anticipant-se, recull la bola, remata amb un toc de canell i forada l’escaire sense que Huelves hi pugui fer res. El vell pavelló s’enfonsa. Sonen les botzines, s’alcen les pancartes. Tothom pica de peus i el tremolor sacseja les bigues de ciment. El Sentmenat sentencia el partit amb el 6-4.
   
Recordo el partit i recordo la jugada. M’han vingut tot d’una a la memòria aquells dies de finals dels anys setanta, quan l’hoquei inundava cada racó de casa. Els diumenges que hi havia partit a Sentmenat tenien un color diferent. El sol d’hivern entrava amb força al menjador i anunciava un matí que vindria carregat de sons coneguts: la xiscladissa de les rodes quan frenaven en sec, el so dels estics picant contra la tanca de ciment, els crits d’ànim i els insults. Tot se succeïa a càmera ràpida, la velocitat dominava qualsevol acció mentre el diumenge s’escolava cap al migdia, cap a l’hora en què sortiríem contents o decebuts del pavelló, després que els nostres jugadors haguessin vençut contra un gran equip o haguessin perdut davant un club modest.

De vegades, en dies així, arribàvem a casa i ens rebia l’olor d’un pollastre a l’ast i de patates rosses que la mare havia anat a buscar just abans que s’acabés el partit.