Uns quants anys més tard, les sensacions eren diferents quan era jo qui havia jugat un partit. Recordo que els diumenges en seure a taula encara no m’havia pogut desempallegar de la fortor de la pell podrida dels guants, que em quedava fixada a les mans. La satisfacció per la victòria o la desil·lusió per la derrota anaven acompanyades d’un cansament agradable que m’atuïa el cos.

Potser llavors el pollastre a l’ast ja havia deixat pas a un bon plat d’arròs a la cassola o, si es tractava d’alguna ocasió especial, a un saborosíssim cap de be al forn, especialitat de la casa. Érem ja a la meitat de la dècada dels vuitanta, i l’adolescència convertia l’hoquei en una manera de poder mostrar la nostra força, la nostra virilitat. Quan un grup de noies venia a veure un partit redoblàvem esforços, jugàvem amb més rapidesa, cridàvem més, ens crèiem quasi invencibles.

Encara semblaven lluny, però a poc a poc s’acostaven els anys en què l’hoquei hauria de conviure amb la Universitat, amb l’arribada de l’Anna, amb el desvetllament d’una consciència, amb la lenta però constant pèrdua d’il·lusions d’un país.