Quan van arribar els noranta, al poble ja no podíem veure partits de Divisió d’Honor perquè el Sentmenat havia baixat de categoria. Però potser era l’hoquei mateix el qui havia baixat de categoria. L’hoquei, que hauria pogut convertir-se en l’esport nacional, va quedar colgat per tones de futbol, de bàsquet, de cotxes i motos... I la caiguda de l’hoquei va coincidir amb la del país.

Llavors encara no ho sabíem. Semblava que el país continuava endavant, que creixia, que es feia, que bullia. Creixien pobles i ciutats, florien urbanitzacions, pertot s’alçaven naus en polígons industrials nous. El país era això, així. L’esperit del país, en canvi, anava quedant soterrat com l’hoquei sota tones de futbol, de bàsquet, de ciment, de ferias de abril, d’oblit. Ens en vam adonar un dia, no sé si de cop i volta o lentament, com si ens desvetlléssim d’una dormida llarga.

Però no ens vam espantar. Hi havia l’esperança que tot plegat podia fer un tomb tard o d’hora. El país era ple de gent vàlida, d’escriptors i intel·lectuals, fins i tot de polítics, de persones capaces de rescatar l’esperit i fer que tornés a agafar el vol, així com l’equip d’hoquei de Sentmenat podia retrobar el camí dels anys gloriosos i tornar a la Divisió d’Honor. Ni una cosa ni l’altra no van succeir. El Sentmenat va continuar enfonsat en categories inferiors i els intel·lectuals i els polítics...

I així hem arribat al 2008. On som ara? Com està l'hoquei? Com tenim el país? On serem el 2015? I, finalment, la pregunta més important i transcendental de totes: què mengem per dinar els diumenges?