Dimarts, 29.1.2008. 22:53 h

Pub Peta

Hi va haver una època
en què tots els camins
ens duien al Pub Peta.
Barra, sofàs i pista de ball,
bancades de colors i flors de plàstic,
la bola de cristall suspesa al mig,
miralls, música funky,
patxanga, molt de pop,
i alguna nit de sort
un poc de rock.

Hi va haver una època
en què el centre del món
era un racó de barra.
(...)

El Pub Peta: una època, un món, una part de la història dels qui vam néixer durant la segona meitat dels seixanta i la primera dels setanta. Al principi era una sola habitació dins un garatge; després es va ampliar amb la barra i la sala de ball, i aquella primera habitació va quedar com a “reservat”, un lloc fosc i còmode per a les parelles que hi trobaven refugi. Més endavant, el reservat fou ocupat per un convidat d’honor: el futbolí, escenari de nits glorioses per a jugadors invencibles.

Al Peta, cadascú hi trobava el seu lloc. Per a alguns era prop de la barra, amb el tub llarg del cubata a la mà, sols o en grup. Per a d’altres era als sofàs, en parella. Encara n’hi havia, sobretot al principi, que es feien forts a la pista de ball, i els qui tenien esperit de relacions públiques s’apostaven al petit vestíbul de l’entrada.

Sense cap mena de dubte, però, el racó més cobejat per a molts era l’angle de la barra, al costat de l’equip de música: si arribaves d’hora al Peta, podies prendre’n possessió i asseure’t d’esquena a la barra, amb els colzes recolzats sobre la fusta: des d’allà presidies el local, veies qui entrava, dominaves el món.

Al Peta molts ens vam fer grans, vam conèixer gent, vam descobrir la parella... Era un espai poblat per individus de tota mena: estudiants, paletes, cosines, germans, amigues, esportistes, desvagats. En algunes dates puntuals, tothom hi confluïa i el local es convertia en una bullícia esplèndida. Qui no recorda, per exemple, les festes del Peta. Allà dins hi vam viure de tot: hores de conversa, dissabtes alcoholitzats, enamoraments sobtats, escenes tòrrides, vespres avorrits, batudes de la guàrdia civil i, fins i tot, alguna nit de heavy.

En tots aquells anys, alguns habitants del pub van esdevenir llegendaris. Diversos noms em volten pel cap, però n'esmentaré un: en Jaume Coleto. Anar al Peta i trobar-hi en Jaume sempre era un plaer, perquè amb ell hi havia assegurada una bona estona de conversa i de diversió. Encara recordo les classes magistrals que ens impartia sobre cinema, música, art... Si en vam aprendre, de coses, amb ell!

Alguns potser ja fa vint-i-cinc que vam aterrar al Peta, procedents del “Corralillo” de sota el Coro. Ah, el "Corralillo"! Però aquesta ja és una altra història...