Diumenge, 5.12.2010. 19:27 h

Esperit de contradicció

Fent endreça per casa, m'he ensopegat tot d'una amb un exemplar de l'any 1979 de la revista PatínSport. A la portada apareixen abraçats tres jugadors del Reus Deportiu celebrant el gol que acaben de marcar al FC Barcelona. Un clàssic Barça-Madrid d'avui dia sembla un partidet amistós de mitja costellada comparat amb aquells duels que disputaven en aquella època els equips d'hoquei del Reus i el Barça, una època en què sovint el Sentmenat matagigantes era el tercer en discòrdia. En aquesta foto hi apareix justament Manel Edo, jugador que més endavant esdevindria un dels grans fitxatges de la història del Sentmenat. També hi apareix, amb els seus rínxols característics, Quico Alabart.

Quico Alabart va ser sempre el meu ídol, el meu jugador preferit, aquell a qui m'hauria agradat assemblar-me. Sobri, seriós, molt segur, sempre eficient, contundent quan calia ser-ho, posseïdor d'un gran xut. Mai no vaig sentir cap simpatia pels esplèndids jugadors del Barça: Villacorta, Vila Puig, Torres, Centell, etc. Preferia figures com Josep Giralt, Manel Edo o Quico Alabart. I els preferia perquè eren molt bons, però també potser per esperit de contradicció, per la voluntat de fugir de l'opinió general.

Aquest mateix esperit va fer que, quan va ser hora de triar un institut per estudiar BUP no volgués anar a Caldes, com gairebé tothom, sinó a Sabadell. O que a l'hora de triar el primer cotxe no em fixés en cap R5, el model al qual aspiraven tots els joves a mitjan dècada dels vuitanta, sinó en un Citroën Visa amb motor 2CV. O potser això ja no era esperit de contradicció. No ho sé. Però ho fos o no, a poc a poc em vaig anar adonant que les meves tries sempre em situaven en un grup reduït, a l'altra banda de la majoria.

Aquesta sensació es va confirmar de cop la primera vegada que vaig anar a votar en unes eleccions. Content, nerviós, il·lusionat, vaig anar a exercir el meu dret i vaig dipositar en una urna el meu vot, que va ser per a ERC. Recordo que uns quants companys m'ho van retreure: "Què has fet! No veus que és llençar el vot! Ara tornaran a guanyar els socialistes!" "I a mi què m'expliqueu", els deia, "he votat el que he volgut!" Sí, vaig votar ERC perquè llavors em sentia d'esquerres, pensava que Catalunya havia de ser independent i estava convençut que la república era la millor solució per al país. Ho pensava llavors, i ho penso ara.

Per això tots aquests anys he continuat donant el meu vot a ERC, perquè, tot i els problemes interns que cíclicament té el partit, ningú més no defensa tan bé els valors que per a mi són essencials per tirar el país endavant. Perquè durant tots aquests anys hi ha un munt de gent que ha treballat honestament -no es coneix cap cas de corrupció que afecti un sol regidor o alcalde d'ERC- per millorar Catalunya i perquè damunt la taula hi hagi qüestions que ningú abans no havia plantejat. Els rendiments, potser sí, se'ls han endut uns altres. Però ERC continuarà treballant, des de la banda dels que no són la majoria.

I jo continuaré recordant el joc de Quico Alabart, els dies d'institut a Sabadell, les excursions amb el Citroën Visa i les il·lusions -intactes- que em feia de ben jovenet quan somiava en la independència de Catalunya.