La batalla de Sentmenat (i 2)

Era el matí d'un diumenge de l'any 1978. Des de primera hora pels voltants de la plaça de la Vila es respirava un ambient tens, tallant, propi de la calma abans de la tempesta. Al llarg de la setmana anterior havien tingut lloc reunions i trobades per preparar les operacions, i semblava que tothom sabia quin era el seu paper -més endavant, enmig del fragor de la batalla, tot plegat va ser més aviat un campi qui pugui. La plaça de la Vila seria el primer escenari de les hostilitats: allà tindria lloc la rebuda. Llavors, l'enemic, puntual, va arribar a la cita.

Algú apostat al revolt de la Fonda va fer el senyal als qui feien guàrdia davant del Coro. Sí, l'enemic era a les portes de Sentmenat. Al cap d'un minut arribava l'autocar del Reus Deportiu. La batalla definitiva havia de tenir lloc al pavelló vell: era el partit de tornada de l'eliminatòria de la Copa del Rei d'hoquei sobre patins. L'anada a Reus havia estat un purgatori per a l'ACD Sentmenat. Ara, l'expedició reusenca faria la davallada als inferns.

Just en aturar-se l'autocar, es va obrir la porta del davant, i una primera andanada d'ous podrits va impactar contra els vidres del vehicle. Van seguir tomàquets, una cridòria eixordadora, un daltabaix. Els jugadors del Reus no es podien creure el que veien. La parella de la Guàrdia Civil eren a fer la ronda per can Senosa.

Després d'aquest primer xoc va venir una pausa i el delegat i un jugador del Reus -en Zabalía, potser- van baixar de l'autocar. Tinc la visió -des dels meus ulls d'un nen de 9 anys- del meu pare acostant-se a ells per parlamentar. Les seves paraules no podien ser més clares: "Feu-me cas. Pugeu a l'autocar i torneu per on heu vingut." La resposta del delegat: "No ho podem fer, això." Encara no va haver acabat la frase, que un ou podrit se li va esclafar al pit, i un altre, i un altre. El meu pare, allà al mig, també va rebre. I en Zabalía, gemegant de por, amb les llàgrimes als ulls, va córrer a amagar-se al pavelló.

El que va venir després és molt confús: més ous, petards, fum, tomàquets... L'aire a la plaça es va fer irrespirable. L'espectacle era dantesc. I aleshores va arribar l'hora del partit. Sacs de pebre penjaven del sostre, sobre les porteries; tota mena d'estratagemes havien estat ideades per derrotar l'enemic. El pavelló vell era ple i a punt de rebentar. Una imatge inigualable. El partit fou absolutament èpic, amb una allau de gols, de bon joc, de cops, de crits.

No recordo si la guerra -l'eliminatòria- la va guanyar el Reus. Crec que sí. Però el partit el va guanyar el Sentmenat, i l'expedició reusenca va tornar a casa sabent que, a partir d'aquella data, ningú no podria tornar a trepitjar l'equip del Vallès. Després de la batalla, la plaça de la Vila va quedar intransitable; el pavelló, llord, safarós. Per algun carrer quedaven cotxes sacsejats, tacats d'ou, i al final del carreró de les Escoles, el cotxe del reusenc Vilallonga va aparèixer abonyegat, amb els vidres trencats, les rodes punxades...

Ara no em feu dir si una batalla així pot ser o no digna de ser recordada. Als anys setanta hi havia ocasions en què la gent necessitava esbravar-se una mica amb qualsevol excusa. Tampoc puc assegurar que tot anés com ho he explicat. Així ho recordo, però admeto totes les esmenes. Només sé que la batalla va tenir lloc, i que la parella de la Guàrdia Civil van fer un bon esmorzar a font de Bou.

Etiquetes: hoquei, reus deportiu

372 lectures 4 comentaris