dissabte, 11 febrer de 2012 | 08:07h
Roger Vilà
Roger Vilà
Sentmenat, 1968. Exjugador d'hoquei sobre patins, filòleg, heavy impenitent i ratafiaire. Des del 1994 visc a Santa Coloma de Farners, on treballo al Servei Comarcal de Català de la Selva. Casat i amb catorze fills.
- Per ara, l'última entrada 15.02.2011
- Quatre marquesos i una ciutadana 04.02.2011
- El dilema 24.01.2011
- Esperit de contradicció 05.12.2010
- "Tornarem a..." 29.11.2010
- Jaume Carbonell Fidalgo 10 coses que sap la ciència política (i la resta de la gent, no)* 01.02.2012
- Gemma Fruitós Sobre l'article de Joaquim Solé públicat al blog de Josep Vilaró 29.01.2012
- Ana Maria Reyes L'avi ho sap tot 24.01.2012
- Àngels Padilla TEORIA MOLT PERSONAL DE L'ECOSISTEMA 23.01.2012
- Josep Vilaró Perspectives de futur (o no) a l’Ajuntament de Sentmenat 17.01.2012
Dijous, 26.3.2009. 23:22 h
En segon lloc, perquè la imatge conté tots els elements característics de la nostra època. El cotxet vol dir un fill, un infant, l'omnipresència dels nens en la nostra societat, la seva preponderància absoluta. El nen ho omple tot: les places, les botigues, les converses, els sofàs, la sobretaula, tot. Són el centre indiscutible, de vegades imposat, inevitable.
El mòbil és massa coses per resumir-les en una entrada d'un bloc, però especialment és el símbol de la capacitat que tenim avui dia de comunicar-nos amb tothom, a tota hora, des d'on sigui, i, paradoxalment, de la constatació que no tenim res a dir, a banda de banalitats, foteses, converses sense sentit. El mòbil és el símbol d'una societat en què els avenços tecnològics només es produeixen quan van lligats al consum i a la buidor.
I la mama? La mama que veus tantes vegades passejant el cotxet, buit o amb nen, parlant pel mòbil, absorta, sense adonar-se que la seva conversa és banal, referida a les mongetes del dinar, a l'encàrrec de la tintoreria, a la impaciència de la iaia, a l'horari de la perruqueria o a qualsevol altra cosa, aquesta mama és el refinament, la compleció d'aquesta icona que resumeix què som, on anem i què podem esperar de la societat que anem configurant entre tots plegats.
La mama, el cotxet i el mòbil podria ser el títol d'un quadre excels de Miró. Només hi faltaria l'ocell. Jo hi veig un retrat ple de simbolisme d'aquesta època que ens ha tocat viure. Un bodegó, una natura morta.
La mama, el cotxet i el mòbil
Si algú em preguntés quina és la icona de la nostra època -del final de la primera dècada del segle XXI-, gosaria dir que és la imatge de la mama, el cotxet i el mòbil. I ho diria per diverses raons. En primer lloc, perquè aquesta és una imatge quotidiana que domina els carrers, els llocs públics, la vida als pobles i a les ciutats. Té una presència abassegadora que la converteix gairebé en un lloc comú.
En segon lloc, perquè la imatge conté tots els elements característics de la nostra època. El cotxet vol dir un fill, un infant, l'omnipresència dels nens en la nostra societat, la seva preponderància absoluta. El nen ho omple tot: les places, les botigues, les converses, els sofàs, la sobretaula, tot. Són el centre indiscutible, de vegades imposat, inevitable.
El mòbil és massa coses per resumir-les en una entrada d'un bloc, però especialment és el símbol de la capacitat que tenim avui dia de comunicar-nos amb tothom, a tota hora, des d'on sigui, i, paradoxalment, de la constatació que no tenim res a dir, a banda de banalitats, foteses, converses sense sentit. El mòbil és el símbol d'una societat en què els avenços tecnològics només es produeixen quan van lligats al consum i a la buidor.
I la mama? La mama que veus tantes vegades passejant el cotxet, buit o amb nen, parlant pel mòbil, absorta, sense adonar-se que la seva conversa és banal, referida a les mongetes del dinar, a l'encàrrec de la tintoreria, a la impaciència de la iaia, a l'horari de la perruqueria o a qualsevol altra cosa, aquesta mama és el refinament, la compleció d'aquesta icona que resumeix què som, on anem i què podem esperar de la societat que anem configurant entre tots plegats.
La mama, el cotxet i el mòbil podria ser el títol d'un quadre excels de Miró. Només hi faltaria l'ocell. Jo hi veig un retrat ple de simbolisme d'aquesta època que ens ha tocat viure. Un bodegó, una natura morta.
861 lectures
Un comentari
Imprimir
Compartir
Jo hi afegiria la cigarreta en comptes de l'ocell. La mama (o el papa, que cada cop n'hi ha més), el cotxet, el mòbil i la cigarreta.
M'escandalitza veure algú portant el cotxet i fumant damunt del nen. Aquelles volves de cendra que cauen i es dipositen suaument en el cap de la criatura... Aquell correm-hi tots perquè de cop i volta la cigarreta s'escapça i no sabem on ha anat a parar la punta incandescent...
Això sí, cal reconèixer que algunes (i alguns) són autèntiques malabaristes... Llegir més
Valora aquest comentari: 
0
0
0
0
Comentari inadequat 
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Els comentaris reflecteixen únicament l'opinió dels usuaris. sentmenat.com es reserva el dret a no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que contiguin insults o difamacions o que siguin contraris o atemptin contra la Llei. sentmenat.com no assumeix cap responsabilitat derivada del contingut dels comentaris, que correspon als seus autors.
Els comentaris anònims que continguin crítiques, acusacions, insults i/ o referències a persones sense responsabilitats públiques seran eliminats automàticament.
