Divendres, 12.3.2010. 19:19 h

La nevada com a símptoma

L'altre dia, tot fent un cafè, comentàvem amb un company les conseqüències de la nevada, el paper dels nostres governants, en fi, la situació en general. I de sobte es va exclamar: "El que hauríem de fer és fotre al carrer els polítics actuals, tots, del primer a l'últim, estiguin al govern o a l'oposició, perquè això no hi ha qui ho arregli; no n'hi ha cap que valgui res!" "D'acord -li vaig dir-, fem-ho, fotem-los tots al carrer, que no en qui cap; i, llavors, per qui els substituïm?" "No, esclar, per ningú", em va respondre.

Vet aquí la qüestió. Ens hem acostumat a veure els polítics com una classe -social, professional...- diferent, separada de la resta dels ciutadans, com si el país estigués format, per una banda, pels polítics; per una altra, pels ciutadans; encara per una altra, pels empresaris o els banquers, etc. Però això no és així. El país el formem tots alhora, barrejats, jugant cadascú més d'un paper. Qualsevol de nosaltres pot ser alhora -i sol ser així- ciutadà i empresari, ciutadà i regidor d'un poblet, o totes tres coses alhora. I els polítics que ens manen surten d'aquesta massa indefinida i diversa que som els ciutadans.

Per tant, si no hi ha bons polítics al capdavant és perquè com a país no som capaç de generar-los. Som el que som i tenim el que tenim. I si ara traiem del davant tots els diputats i consellers i capitostos que ens governen o que fan oposició, o els qui manen als partits des de la segona fila i des de fa un grapat d'anys -cosa que jo mateix he de reconèixer que faria de bon grat-, ja em direu qui hi posarem. Perquè no veig el recanvi per enlloc. Les persones vàlides, formades, preparades, no volen saber res de la política, ni tan sols en l'àmbit local. Un gruix generosíssim de la població no està per dedicar ni un minut a la setmana als altres, o a la feina col·lectiva de pujar un país, sinó per mirar futbol, perdre el temps davant la TDT, passejar amb xandall pel carrer o passar la tarda al Media Markt. Sóc simplista? Sí, veig la realitat molt simple. Si donem un cop d'ull a les escoles i als instituts, veurem el futur planter de polítics i dirigents que ens espera.

La nevada i les conseqüències que ha comportat són un símptoma que el país no va bé, que res no funciona. Han fallat els polítics, han fallat els empresaris..., i també han fallat els ciutadans, que no van fer cas de res i van llançar-se a les carreteres quan era una salvatjada fer-ho, que esperen que algú altre ja els ho solucionarà tot. Molta gent ho ha passat molt malament, i molta gent no té culpa de res. Ho sé perfectament. Però avui tothom té una visió molt infantil del món; tothom espera que el papa Estat ho solucioni tot, i ningú està disposat a formar part de la solució, a arremangar-se i treballar per als altres, a entrar en política per les ganes de fer un servei públic.

Hi ha d'haver canvis molt profunds en l'actitud i en la manera de treballar de la gent d'aquest país. I perquè la política interessi més gent cal modificar lleis, limitar mandats i càrrecs, afavorir la participació, obrir llistes... Segurament això ho hauríem de demanar als polítics actuals. Si aquests no fan aquests canvis, potser caldrà que una generació entri en política i es cremi només per impulsar-los, només per aplanar el camí per als que hagin de venir més endavant.

Mentrestant, res no canviarà. Cada nevada tornarà a dur el caos, les torres elèctriques continuaran caient, els polítics no pararan de tirar-se els plats pel cap, els magnats de les elèctriques es riuran de nosaltres sense manies, i un ciutadà bloquejat deu hores en una carretera secundària continuarà preguntant-se com pot ser que això li passi a ell, com pot ser que per allà no s'hi acosti ningú, que l'Estat no vetlli perquè aquella nit pugui adormir-se, sa i estalvi, davant del televisor de casa contemplant com el Madrid és eliminat de la Champions. "No future", diu una que conec.