Diumenge, 14.12.2008. 11:28 h

La polinyanització

Obro el diccionari i a la pàgina 1311 trobo l'entrada polinyanització. La definició és molt clara: "1. Acció de polinyanitzar; l'efecte. 2. Procés de desfiguració del paisatge per mitjà del qual allò que era un nucli urbà harmònic o un espai natural ben conservat es converteix en un desgavell format per solars bruts, blocs de pisos aberrants, naus industrials desiguals, marges pol·luïts, voreres inacabades i àmplies esplanades a mig asfaltar."

Amb tot i això, em sembla que la definició talla curt. Vejam si ens hi ajuda el diccionari de sinònims: "polinyanització Alteració, putrefacció, descomposició, enlletgiment, anorreament, destrucció (dit amb relació a un territori)."

Bé, doncs això és el que estem fent amb el país: l'estem polinyanitzant. Polinyà no ha estat mai un poble bonic, idíl·lic. Des que tinc memòria a Polinyà hi he vist sempre blocs de pisos lletjos i un polígon industrial depriment. Això sí, allà hi va haver durant molt de temps -de fet, encara hi és- la rònega estació de servei on molts sentmenatencs fèiem benzina quan a Sentmenat no disposàvem d'aquest servei. Sigui com sigui, el cas és que quan tornàvem a casa era un plaer deixar Polinyà enrere i endinsar-nos en el bosc que havíem de travessar per arribar a la petita vall regada per la riera de Sentmenat i presidida per la silueta inconfusible del puig de la Creu.

Però avui d'aquest bosc gairebé no en queda res, els turons s'han emplenat de construccions caòtiques, la vall comença a estar solcada de futurs carrers i illes de cases i un immens polígon s'estén per tota una vessant del terme. Sentmenat s'ha polinyanitzat fins a un cert punt, i el mateix ha fet la resta del país. És fàcil travessar pobles i ciutats i veure marges descurats, descampats bruts, quilòmetres de carrers asfaltats amb naus horribles a cada banda; voreres plenes de porqueria, de camions o remolcs abandonats, de taques d'oli, restes de vehicles. De fet, sembla com si visquéssim en una gran deixalleria oberta les 24 hores del dia.

Fa catorze anys que vaig anar a viure a Santa Coloma de Farners, i aquí hem patit el mateix procés. Ningú no se salva de la polinyanització. Deu ser que és això el que volem ser: un paisatge lleig, brut, edificat, asfaltat. I em pregunto: quan n'aprendrem? Jo, que vull la independència per a Catalunya, que tinc molt clar que ens cal la independència per poder forjar un futur millor per al nostre país, em pregunto: ens cal la independència per aprendre'n? O independents i tot continuarem, incansables, aquesta fotuda tasca de polinyanitzar-ho tot? No vull saber la resposta.