Dimecres, 4.2.2009. 22:47 h

La sentmenatització

Deu ser una manera d'entendre el paisatge, d'afaiçonar-lo, de guarnir-lo per a l'ocasió, amb el pretext sempre útil del progrés i el desenvolupament del país. Algú que té gust i poder es fixa en una part del territori, escull unes muntanyes i hi planta de tot: belles urbanitzacions, antenes de telecomunicacions, torres elèctriques que simulen ser torres Eiffel a escala...

Sentmenat, fins a un punt, és el paradigma d'aquesta manera de treballar el paisatge, almenys per a mi, que hi vaig néixer. Ara, les torres ja han arribat a Santa Coloma de Farners. És com tornar-se a sentir com a casa. Fins ara, la ciutat estava envoltada d'un circ de muntanyes verges, intocades. Desaprofitades, vaja. Però res no és per sempre, i homes assenyats i enraonats han decidit que cal aquesta feliç línia d'alta tensió, sense la qual les comarques gironines corren el perill de retornar al neolític.

Sí, el progrés novament. Quatre protesten; la multitud calla. La gentalla prou feina té a viure, de cara a la crisi, d'esquena a la muntanya que es transforma. Als anys setanta a Sentmenat devíem viure de cara al progrés, d'esquena a la dictadura. Tan sols volíem tirar endavant, mentre les màquines arrasaven els camps de blat i els convertien en una central. Que poc que hem après en tots aquests anys!

Aviat, Sentmenat i Santa Coloma seran dos pobles més units, units per una línia, per una manera de fer, per una manera de callar. Tots dos penjats del mateix fil. Però això ja no interessa a ningú.

Com va la Borsa? Quan juga el Barça? Bah...