Diumenge, 29.8.2010. 12:13 h

Llibres, records... i sant Menna

Potser cansat de les declaracions de polítics empestats o de futbolistes obtusos, cansat de notícies insensates sobre la crisi o sobre alts directius de caixes que s'apugen el sou un 50%, em refugio en lectures que em proporcionen plaer i coneixement mentre avança aquest agost estrany, ara fresc, ara calorós, tothora desconcertant. Dies enrere vaig llegir Maletes perdudes, de Jordi Puntí, una novel·la ben escrita però un pèl avorrida, segurament per excés de metratge. Després em vaig entusiasmar amb els volums autobiogràfics d'Elias Canetti, que parlen d'una de les èpoques més interessants de la història moderna: els anys situats entre les dues guerres mundials del segle XX. I ara, després de molt de temps, m'he decidit a emprendre la lectura de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. La cosa comença bé.

La portada d'aquesta novel·la -una fotografia d'un grup d'escolars durant el franquisme- m'ha fet recordar de sobte, i sense saber ben bé per què, un moment de la meva infantesa: sóc davant del quiosc blau de fusta que hi havia a la plaça de la Vila de Sentmenat i tinc a les mans un parell de monedes foradades de 25 rals amb les quals compraré una bossa de blat de moro. Veig perfectament aquell quiosquer gras, sovint simpàtic però també capaç de tenir males puces si el provocaves. I aquest record em duu a un altre moment: ara sóc dins la sala del gran cinema Montseny i jugo a cuit i amagar arrossegant-me per sota els seients, mentre a la pantalla fan una pel·lícula de romans o de senyores que ensenyen un pit. Tinc a la mà una bossa de Conguitos, i com que encara no l'he oberta no sé si el tren o el cotxe que hi trobaré ja els tinc repetits o els puc afegir a la meva col·lecció. Això passava un diumenge a la tarda. El mateix dia, al matí, la mare ens havia preparat una tassa de xocolata espessa on sucàvem un tros d'aquella coca de pinyons llarga, estreta i seca, celestial, que havia comprat a primera hora a Cal Dulçura. Quines coques! Encabat ja podíem anar cap a la pista per veure tres partits seguits d'hoquei.

En aquell temps, quan el Sentmenat jugava fora, alguna vegada recordo haver anat a missa. També ens hi solien dur les monges, si us plau per força, entre setmana de tant en tant. Arribàvem tota la classe a l'església i hi entràvem en silenci, atuïts per l'olor d'encens i de ciri. Llavors ens assèiem en els bancs de fusta i, prou callats, contemplàvem l'interior d'aquell edifici tan gran, el més gran que havíem vist mai. Sempre m'havia cridat l'atenció la imatge d'aquell sant Menna tan ferreny, tan guerrer, que semblava que ens havia de protegir de tot mal. Encara hi penso de vegades, quan de camí cap a Girona ensopego el rètol que anuncia l'església de Sant Menna de Vilablareix. I jo que em pensava que aquest sant era tot nostre, sentmenatenc de cap a peus! Ara que, de fet, no he sentit mai que ningú es digui Menna a les comarques gironines. Per tant, el sant deu continuar essent bàsicament sentmenatenc.

Per això se m'acut que podríem adreçar-nos a ell i pregar-li que amb el seu posat guerrer aparegui als polítics catalans i els convenci perquè reprenguin el bon camí. Però, ah, fa temps que hem perdut la fe, que som descreguts i que sabem, com diu Vinyoli, que "el mal i la vergonya duren".