Manifest per la veritat lingüística

No és just. No es pot continuar així. El “Manifiesto por la lengua común” hauria de ser la darrera gota, la que fa vessar el got i fa reaccionar els ciutadans honrats, intel·ligents, lúcids i sensibles. Però ja és hora de dir que no n’hi haurà prou amb una reacció momentània, passiva, tímida. Cal passar a l’acció.

Quan el mateix Vargas Llosa torna a posar el seu nom al servei de la mentida, de la ignomínia, de la incultura, els catalans hem de fer l’esforç d’intentar trencar l’statu quo que arrosseguem des de fa tants anys. Hem sentit a dir fins a l’avorriment que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Sabem perfectament –els honrats, almenys– que això és fals.

Després de dècades de persecució del català, l’arribada de la democràcia va permetre iniciar un procés de normalització lingüística: en alguns àmbits s’han aconseguit avenços importants (l’Administració pública, per exemple); en d’altres, no s’han acomplert del tot els objectius (la presència del català a l’ensenyament només està garantida a primària; a secundària i a la universitat encara hi ha molt camí per recórrer i en alguns casos la situació empitjora); i en àmbits essencials per al prestigi popular de la llengua pràcticament no s’ha aconseguit res (el lleure, per exemple: els joves a Catalunya es diverteixen en castellà, que és la llengua del cinema, dels jocs informàtics, de la major part dels canals de TV, etc.).

Si parlem de l’ús de la llengua, qualsevol estudi i la percepció unànime de tothom arriben a la mateixa conclusió: el català perd terreny a grans gambades. Una sola dada –demolidora– ho demostra sense pal·liatius: en aquests moments el nombre d’infants que tenen com a llengua materna el català a Catalunya ja no arriba al 40%. Segons la Unesco, quan aquesta xifra baixa del 30%, es pot dir que una llengua està en vies de desaparició, ja que els pares han deixat de transmetre-la als fills d’una forma majoritària.

A Catalunya, doncs, no es persegueix el castellà i es pot viure perfectament utilitzant només aquesta llengua.

Però els signants del manifest van més enllà i exigeixen que el castellà sigui l’única llengua que sigui oligatori conèixer a l’Estat espanyol. Ho defensen emprant arguments que són un insult a la intel·ligència i, sobretot, una burla als qui durant anys sempre s’han mostrat partidaris d’una Espanya plural, partidaris d’entendre’s amb aquesta mena d’espanyols, partidaris d’explicar què és Catalunya i com volem que ens vegin. Prou.

Prou d’aquest discurs. No cal malgastar ni una paraula més a fer entendre el que no volen entendre. Ells només volen una Espanya única, uniforme, castellanoparlant. La resta és folklore i dialectes de província.

Doncs bé, no ens podem resignar i callar com covards. Hem de respondre a aquestes mentides i a aquestes provocacions. Els catalans –tant els catalanoparlants com els castellanoparlants– hem de defensar la nostra dignitat i exigir als nostres polítics que siguin contundents en les seves declaracions i en les seves accions.

Una possible actuació immediata: un canal de TV com Tele5 ha signat el manifest; doncs tothom hauria d’esborrar aquest canal del seu televisor, com si no existís.

Escrivim cartes als diaris, fem arribar la nostra opinió a fòrums i llistes de distribució, fem córrer la veritat i no ens cansem de repetir-la.

I exigim, d’una vegada per totes, la fi de la ignomínia, de la incultura, dels insults. Tallem-ho en sec. Més que mai, ens cal la independència.