Dimarts, 13.10.2009. 20:15 h

La gran ensarronada

Doncs no. No tinc mòbil. No ho dic per vantar-me de res. Tampoc no dic que mai no en tindré; això no ho sé. Però si encara no en tinc -ves quina obvietat més escandalosa!- és perquè fins ara no l'he necessitat. A casa, de fet, cap dels dos no en tenim, ni l'Anna ni jo, i la raó és la mateixa: no el necessitem. Tenim un telèfon fix amb contestador, tenim telèfon a la feina per a les coses de la feina, disposem d'accés a Internet i de correu electrònic; en fi, estem connectats al món per diversos mitjans. I amb aquests mitjans en fem prou.

Què hauria pogut succeir que ens hagués fet sentir la necessitat de disposar d'un mòbil? Un dia de pana amb el cotxe? No sé si aquest és un motiu suficient: els meus pares van tenir pana dies enrere i el mòbil només els va servir per fer vint-i-cinc trucades infructuoses al RACC al llarg d'unes quantes hores sense que rebessin cap resposta positiva per sortir del mal pas. A més, potser hem estat de sort, però deu fer quinze anys que no tenim pana anant en cotxe.

Un altre motiu habitual per tenir mòbil són els... fills, que avui en dia són motiu i excusa per a gairebé tot. Però resulta que tampoc no en tenim. Tampoc no som treballadors autònoms. Ja es veu, doncs, que no ens ha calgut gaire ni gens tenir mòbil. I quan, sense voler-ho, constato aquest fet, no puc evitar formular-me en veu alta una pregunta, un dubte raonable, una reflexió ben senzilla: si nosaltres dos fins ara no l'hem necessitat, si durant tots aquests anys ens n'hem pogut estar, si resulta que no ens ha passat res d'irreversible ni paorós pel fet de no tenir mòbil, ni tenim la sensació d'haver-nos perdut no sé què, si tot això és així, com és que no hi ha més gent en la mateixa situació? Quanta gent hi ha al món que ha acabat tenint un mòbil perquè sí, malgrat que segurament n'haurien pogut prescindir?

Ara, esclar, ja és tard, perquè quan has adquirit el primer mòbil és impossible fer marxa enrere. Bé, no és pas impossible, però els fets demostren que pràcticament ningú no se'l treu de sobre. I amb això no vull dir que jo sigui anti mòbil ni anti res. El mòbil bé em sembla un bon invent ple de virtuts que facilita les coses a molta gent. També estic convençut que, ens agradi més o menys, el futur -o el present- passa per aquesta connectivitat de tothom amb tothom i tothora. Només dic que fins ara no l'he necessitat i que és per això que no en tinc.

Tanmateix, no puc deixar d'esmentar algunes de les calamitats que el mòbil ha provocat en la societat d'avui dia en forma de comportaments estranyíssims, molts dels quals són invisibles per a les persones que en tenen un. Aquesta darrera setmana les he viscut totes juntes, de cop, i això ha provocat aquestes ratlles:

• Anar al teatre, per exemple, i veure que a mitja funció comencen a encendre's pantalles enlluernadores de la gent que s'avorreix o no sap estar pendent de l'obra i es distreu amb el telèfon.
• Trobar algú que et digui: "Vosaltres sí que esteu bé i ben tranquils, sense mòbil." (Collons, qui els obliga a tenir-ne!)
• Escoltar la queixa d'una mare que no sap com mantenir-se ferma davant del fill de deu anys que li demana un mòbil insistentment.
• Veure un grup de jubilats en una terrassa d'un bar i observar com n'hi ha un que s'aixeca de cop, esperitat, precipitadament, entrebancant-se entre les cadires, amb el risc de caure estès a la vorera, tot just perquè li ha sonat el mòbil i ha de contestar a una trucada fútil qualsevol, sense adonar-se que fa nosa al mig del carrer o que duu la camisa mal cordada.
• Assistir a una reunió de feina on contínuament sonen mòbils i tothom els agafa sense immutar-se, amb tota normalitat, malgrat que això vulgui dir interrompre la reunió de feina cada dos per tres.

En fi, no m'allargo més. Sé que no hi ha res a fer. Entre tots hem fet possible que fos així. Ara ja hi ha nombrosos tràmits que no es poden fer si no disposes de mòbil. Tard o d'hora n'hauré d'acabar tenint. Però ho ajornaré tant com em sigui possible. Mai una necessitat tan falsa no havia estat tan ben creada. Mai una ensarronada no havia esdevingut tan universal. Quantes obvietats juntes!