O ara o mai

Dies enrere una noia de 18 anys va venir al Servei de Català on treballo per inscriure’s a un curs de català per a adults de nivell bàsic (per a no catalanoparlants). Hi ha una diferència entre aquesta noia i les altres persones que hem atès: ella va néixer fa 18 anys a Badalona, Catalunya, on ha viscut i ha fet tots els estudis obligatoris fins a quart d’ESO. Això li permet acreditar uns coneixements de català equivalents al nivell C, tot i que amb prou feines l’entén.

Què li passa al nostre país? Què li passa al nostre sistema educatiu? Algú encara es pot creure que tot l’ensenyament obligatori es fa en català? Com queda la immersió lingüística? I després d’aquestes preguntes, encara una altra: com pot algú denunciar que el castellà és una llengua perseguida a casa nostra, o que el seu fill no pot estudiar aquesta llengua a l’escola?

He exposat el cas d’una noia de 18 anys. Però no és l’únic. Cada any ens trobem amb casos semblants. Jo mateix, als anys noranta, vaig treballar de professor en un centre educatiu on les úniques assignatures impartides en català al batxillerat eren llengua catalana i biologia. A Catalunya es pot viure, estudiar i treballar ignorant la llengua catalana, no pas la castellana. I aquesta veritat com un temple ha estat amagada molts anys tant pels espanyolistes com pels responsables durant moltes legislatures d’una política lingüística i cultural que ha dut la llengua a una situació d’extrema gravetat.

Per això som on som. I ja no podem perdre més temps. Hem de reaccionar amb mitjans i recursos, però també amb campanyes i missatges encertats. No ens podem permetre fracassos, polèmiques estèrils o iniciatives mal encaminades.

Tampoc cal esmerçar esforços i obrir batalles protestant perquè el president de la Generalitat té un accent deficient. No vull pas dir que hàgim de renunciar que els nostres representants dominin la llengua, la respectin i la prestigiïn. Però fa molts anys que a Catalunya polítics de tots els partits la destrossen sense vergonya, sense esforçar-se a parlar-la amb correcció i elegància, i fins ara aquesta demanda no havia semblat prioritària. A més, com ja s’ha dit darrerament, ens hem d’acostumar a sentir parlar català amb molts accents, tenint en compte la gran quantitat de persones nouvingudes que han après i aprenen la llengua avui dia.

Ara mateix, l’important és que s’utilitzi. Avui podem dir que una persona d’origen no català pot arribar al país, aprendre la llengua i acabar convertint-se en president de la Generalitat. I pot dir-se José i no passa res. D’això n’han de prendre nota els espanyolistes, els qui parlen de fractura social, o la resta de ciutadans de l’Estat espanyol.

Hem de desplegar tots els arguments que tenim a favor, amb decisió i amb imaginació, per contrarestar les fal·làcies que llancen Populars, Ciutadans i gent d’aquesta corda. Tots sabem que a Catalunya no es persegueix el castellà. Tots sabem que a Catalunya només es pot viure plenament i amb normalitat en castellà. Repetim-ho, posem-ne exemples. No ens cansem de denunciar que el català és lluny del cinema i el lleure, lluny dels jutjats, lluny de l’etiquetatge, lluny de molts mitjans de comunicació i, efectivament, lluny de moltes escoles.

També és lluny del carrer, de les botigues, de la vida pública quan renunciem a utilitzar-lo davant dels desconeguts. O ara o mai, hem d’emprar la llengua i fer-la necessària per als qui arriben de fora. Fem coses, i fem-les bé, perquè cada cop tenim menys marge per rectificar els errors o la inacció. I això no és catastrofisme. De debò: és la realitat.

(Nota: aquest escrit, amb lleugeres modificacions, va sortir publicat a El Punt fa unes quantes setmanes. Ara el reprodueixo al bloc després de veure que la qüestió de la llengua preocupa més d'un i més de dos blocaires sentmenatencs.)