Dimarts, 14.4.2009. 16:46 h

Persecució

Hi ha una anècdota que em persegueix. Em passa de tant en tant, en els llocs més diversos i amb personatges diferents, però la situació sempre és més o menys la mateixa. Explicaré una de les ocasions en què m’ha succeït. Sóc al forn fent cua per comprar el pa. Mentre m’espero, s’afegeix a la cua una dona que acaba d’arribar. En veure-la, la saludo. És una exalumna de l’escola d’adults, on temps enrere havia assistit als cursos de català que s’organitzen al vespre. Ella també em reconeix i parlem una estona. Li pregunto com està, com li va tot, i m’explica que està bé, que s’acaba de treure el carnet de conduir, cosa que li ha permès trobar una feina. Li pregunto pels fills i em diu, contenta, que l’escola els va molt bé. Llavors, apagant una mica el somriure, em comenta que fa pocs dies que ha tornat d’un breu viatge a l’Índia; va haver d’anar-hi perquè se li va morir el pare.

Mentre li dic que em sap greu, m’adono que la cua s’ha buidat i que la dependenta del forn espera que li digui què vull. “Un rodó integral.” “Voldrà alguna cosa més?” Dono una ullada a les plates que hi ha rere el vidre i em deixo vèncer per la temptació: “Sí, un parell de pastissets de cabell d’àngel?” Després de pagar i recollir el canvi, m’acomiado de l’exalumna. “Vejam si una tarda passes per l’escola, que segur que els farà gràcia tornar-te a veure.” “Ja ho he pensat; potser ho faré un dia d’aquests. Dóna’ls records de part meva.” “Ho faré. Fins ben aviat.”

Encara no m’he girat per adreçar-me cap a la porta, que sento que la dependenta li pregunta: “¿Qué te pongo?”

“¿Qué-te-pon-go?” Per què? Què ha passat? Aquella dona i jo potser hem estat tres minuts conversant en català davant de la dependenta. Què ha provocat que li hagi fet la pregunta en castellà? Sí, ja ho sé: ella, l’exalumna, és de l’Índia, parla el català amb accent estranger, té la pell fosca, duu un d’aquells clàssics vestits ben acolorits, rematat amb un esplèndid mocador que li envolta el coll i li baixa per l’esquena… Només per això la dependenta ha hagut de canviar de llengua? Per força ens ha sentit quan conversàvem, quan ella m’explicava que s’ha tret el carnet o que se li ha mort el pare. No ho entenc.

Imagino el que deu passar pel cap de l’exalumna després de sentir: “¿Qué te pongo?” En primer lloc deu pensar per què caram va haver de passar-se uns quants anys anant a classe de català de quarts de nou a deu de la nit, en ple hivern, mentre tenia els fills petits a casa. Deu pensar que tot plegat no serveix per a res, que no val la pena fer cap esforç perquè els catalans no la considerarem mai d’aquí, perquè sempre serà una immigrant, algú que aixeca suspicàcies...

Però, mentre recull el canvi, també deu pensar que els catalans som una gent estranya, perquè parlem tot el dia del país, de la possibilitat que la llengua desaparegui, i som els primers a no fer-la servir quan més convé. Deu pensar que li exigim que aprengui català i, alhora, li prenem el dret de fer-lo servir.

Tiro cap a casa capcot, emprenyat. Em costa entendre per què ho fem tan difícil. I m’agradaria molt trobar la manera de convèncer tots i cadascun dels colomencs i colomenques de la necessitat d’eradicar aquest infaust costum d’abandonar el català quan parlem amb desconeguts. La llengua encara no està perduda. El Govern mateix ha encetat una campanya perquè l’encomanem a tothom. Doncs fem-ho ja d’una vegada, abans no sigui massa tard. Fiquem-nos dins el cervell que no podem continuar cometent aquest error, aquesta insensatesa, aquest acte incívic, insolidari, irracional.

Vet aquí l’anècdota que em persegueix, un dia i un altre. Us ha passat mai res semblant?

(Nota: aquest escrit, amb lleugeres modificacions, va sortir publicat al número d'abril de la revista Ressò.)