Dilluns, 23.11.2009. 18:00 h

Sabadell, mala pell

En el seu darrer treball, Quimi Portet dedica una cançó a Sabadell. Interessant. Sabadell, gran ciutat, metròpoli vallesana, centre neuràlgic de la cultura i les arts, enclavament industrial de primer ordre, bressol de... res. Va, siguem realistes: Sabadell no pinta res enlloc. Deu ser, de les grans ciutats de Catalunya, la més insignificant des de gairebé tots els punts de vista. Un gironí o un lleidatà, per exemple, segurament no sentiran a parlar mai de Sabadell, ni tindran mai la necessitat d'anar-hi. Dos-cents mil habitants que és com si no hi fossin.

Per què passa, això? Fa de mal dir, encara que tinc una teoria. Tal com creia Hölderlin, estic convençut que el paisatge és un factor fonamental que determina les possibilitats d'una contrada per generar un bagatge cultural potent. Parlo del paisatge des dels diversos punts de vista: el paratge natural, la configuració urbanística dels pobles, l'entorn humà. Si ens hi fixem, veurem que el terme municipal de la ciutat és petit i està pràcticament esgotat. Antigament, encara era més petit, ja que Sant Julià d'Altura i Jonqueres no pertanyien a Sabadell. Això limitava el territori a una esplanada poc atractiva i condemnava el municipi a disposar d'un únic paratge natural destacable: el riu Ripoll i els seus espadats. Cap muntanya, cap indret verge. Des de l'època dels romans, aquesta plana era vulgar, tranquil·la, habitable i domesticada. L'arribada de la industrialització en va esprémer qualsevol engruna d'encant i, actualment, algun torrent mort, eixut, resta ombrívol, sense urbanitzar, abandonat a un cert oblit.

I què hi ha damunt l'esplanada de l'antiga Arraona? Una ciutat que pràcticament no té centre històric, sense carrers entranyables ni edificis memorables. Si ens remuntem a la història antiga de la ciutat, ens adonem que Sabadell no fou mai un enclavament transcendental. L'antiga Arraona era una vil·la d'importància relativa i, a l'edat mitjana, la ciutat creixia enmig de la tranquil·litat de la plana, allunyada dels llocs de tensió, de les zones on es produïen els esdeveniments dignes de ser recordats. No s'hi podia fundar una església o un monestir rellevants. En un principi, els visigots van preferir Terrassa. Després, els monjos s'establiren a Sant Cugat. I vet aquí que Sabadell va anar creixent i es va anar farcint de menestrals, botiguers, notaris, advocats, fabricants, etc.

Avui, de Sabadell se'n parla ben poc. La ciutat va fent. A tot estirar, amb fina ironia, Quimi Portet li dedica una cançó:

"Som a la glòria, a Sabadell;
piscines florides, nedadors mesells.
Pensant en paraules, parlem pensaments
i els que callen fins passen per intel·ligents.

Sabadell intel·lectual, cata "lerele" el ciutadà del món
i a l'estiu pot sucar els ous a l'aigua fresca de les teves fonts.
Sabadell, nirvana dolç, cel a la terra per a l'industrial
i els hereus dels fabricants se la pelen amb les dues mans."

Això sí, Sabadell sempre podrà lluir un fill il·lustre de debò: Pere Quart. Justament aquest 29 de novembre fa 110 anys del seu naixement, encara que no ho sembli. Sabadell, mala pell.