Dissabte, 05.04.2008. 16:53
Vaig néixer un dia de juny de 1968 a Sentmenat, un poblet del Vallès Occidental que l’escriptor Ferran Canyameres descrivia així en la seva obra El Vallès:
“Amb muntanya per capçal, terra planera i fèrtil per llit i sota un clima esbargit per aires subtils, Sentmenat està ben aposentat entre i no lluny de Castellar del Vallès i Caldes de Montbui, a l’esquerra de la riera de la Roca, de cara a mar i en l’emparança de la serra de Sant Llorenç del Munt. Té moltes i bones fonts, bon vi i bon oli. Això proclama obertament l’excel·lència de la seva terra. La seva altitud ha contribuït també a l’esplendidesa natural, de la qual tant de rendiment han sabut treure els seus habitants.”
L’escriptor terrassenc, que va escriure la seva obra a mitjan segle XX, concloïa el capítol sobre Sentmenat amb aquests mots:
“Com la major part dels pobles del Vallès, sobretot els situats a prop de poblacions fabrils, Sentmenat conjuga l’art de la pagesia amb l’art tèxtil. El nucli urbà s’ha anat airejant, embellint i sanejant (...). En el caseriu de Serra Bona, en els camins bosquerols de la Serra de Palau, en els dos llacs formant graó de can Vinyals, en el trescar de les masies, en el panorama de cara a mar, en les muntanyes perifèriques que l’abriguen del vent, en el tarannà dels seus habitants i en el comport dels que a l’estiu hi acudeixen delerosos dels bons aires, hi és patent una aura de pagesa beatitud que ja ve de lluny, del fons dels segles més remots (...).
Sí, fa dècades, el paisatge de Sentmenat era així, amb el puig de la Creu encapçalant la vall, protegint el poble, dominant tota la contrada. Als voltants del poble, camps de blat, vinyes, oliveres.
Jo era molt petit quan part d’aquest paisatge va canviar de sobte, però recordo les màquines sota la muntanya, recordo la desaparició dels camps de blat, l’arribada dels camions, l’aixecament de les torres. Érem a mitjan anys setanta, i en un lloc privilegiat per la natura van construir-hi una gran central distribuïdora. Abans que ningú pogués dir res, desenes de torres gegants es van alçar pertot: a la falda de la muntanya, resseguint els turons, damunt de cada coll. Tot el paisatge va quedar malmès en pro del progrés. Centenars de fils penjaven al voltant del poble com si algú s’hagués empescat una revetlla sinistra, un envelat de volts amb un decorat espantós.
Durant molts anys, Sentmenat va conviure amb una doble realitat: l’existència de la central elèctrica i l’exèrcit de torres i la fama de ser un poble amb un servei d’electricitat pèssim, que amb el primer llamp es quedava a les fosques.
Avui encara ens volen fer creure que cal una línia d’alta tensió com la MAT per donar servei a les comarques gironines. Ja sabem com va això. El corrent passa de llarg, excepte per enrampar-nos amb la dosi oportuna d’estultícia, de lletjor, de mesquinesa.
Jo he vist com destrossaven un poble amb mentides. No podem deixar que ara ens passi el mateix aquí.
Ferran Canyameres encara va escriure un poema sobre l’espai natural que s’amaga rere Sentmenat. Es titula “Camins de Guanta”, i diu així:
Els teus camins escalen la muntanya
i troben els racons més amagats;
camins d’aquella por que s’acompanya
amb l’eco que rebot pels estimbats.
Emboiren l’esperit del solitari,
limiten la volada dels ocells;
i, per les torrenteres en desvari,
les queixes de la terra obren portells.
“Les queixes de la terra obren portells”...! Potser la terra no es va queixar prou llavors. Que es queixi ara, doncs, abans que no l’esqueixin. Visca la terra!
_________
Aquest és el text que llegiré aquest diumenge, dia 6, en l'acte de rebuig a la MAT que tindrà lloc a Santa Coloma de Farners (ja ens hi veurem). N'he fet tres versions més per tenir-les a mà els propers anys: una per al dia que inaugurin el Quart Cinturó, una altra per al dia que enllesteixin el gasoducte i l'estació de compressió de gas, i una tercera per si de cas (segur que l'hauré de menester).
1. Carles 07.4.2008. 07.58h Sentmenat
Estic amb tu.