Dijous, 30.4.2009. 11:06 h
Sentmenat, la guerra que algú va guanyar
A hores d’ara ja he vist el vídeo
Sentmenat, la guerra que ningú va guanyar. He quedat parat perquè és un muntatge molt ben fet, professional, que podria programar qualsevol cadena de televisió. M’ha agradat tant, que ja n’espero la segona part. Suposo que es titularà
Sentmenat, la guerra que algú va guanyar, i que servirà per descriure l’altra cara de la moneda: el paper dels qui simpatitzaven amb els nacionals durant la guerra, el paper dels cacics i de la gent de dretes, la repressió franquista, les vicissituds dels qui van haver d’exiliar-se sense haver fet res de dolent, etc.
Vaja, perquè no m’imagino que no hi hagi una segona part que expliqui tot això. Seria com afirmar que a Sentmenat tots els desastres, totes les malifetes, van ser cosa del bàndol republicà. I això estic segur que no ho pot admetre ningú amb dos dits de front. No m’imagino que el marquès –a part de censos– portés pa, riquesa i alegria quan va fer l’entrada triomfal al poble.
De fet, hi ha tantes coses que no m’imagino, que començo a sospitar que no hi haurà cap segona part. Algú ens vol fer creure que la guerra civil no la va guanyar ningú, i amb aquesta intenció ha redactat un guió molt ben pensat per a les entrevistes o, en tot cas, ha retallat allò que li ha fet nosa. No se m’acut cap altra explicació. I tinc les meves sospites sobre les raons que s’amaguen al darrere.
Però hi ha una cosa que tinc clara: no m’hauria agradat gens que els meus avis haguessin vist aquest vídeo. Sé com s’ho haurien pres. Mentre l’avi Pere era al front, la Mercè prenia el camí de l’exili. On surten els qui van haver de marxar sense ser culpables de res, només perquè les seves idees no coincidien amb les dels guanyadors?
Potser a Sentmenat no hi va haver grans represàlies ni revenges, potser la derrota no va ser tan cruel com en altres llocs. Però va ser derrota per a alguns. I va ser victòria per a uns altres, una victòria llarga, plàcida i sovint fructífera, que va durar quaranta anys.