Un dia de fúria

Un dia qualsevol d'aquesta setmana. Em llevo, com sempre, a quarts de set. Vaig cap a la cuina i preparo un cafè. Mentre espero que pugi, poso la ràdio: "Aquesta matinada Pau Gasol..." Canvio ràpidament d'emissora: "El govern de Madrid exigirà la implantació de la tercera hora de castellà abans de..." Tanco la ràdio. Prenc el cafè, em dutxo i me'n vaig a treballar. Al migdia, quan arribo a casa, retiro el correu de la bústia: una carta de la Caixa, la revista del RACC i un fullet publicitari. Segons el fullet, per cada gol de la selecció espanyola em regalaran dos euros en la compra de material de bricolatge. Trec la revista del RACC del plàstic i me l'enduc al vàter. Després de fullejar-la ja no sé si continuar llegint o eixugar-me la llepassa amb les pàgines plenes d'imatges del rei, de Samaranchs, Jorges Lorenzos i Fernandos Alonsos amb les rojidualdas de teló de fons al circuit de Montmeló.

Dinem i amb l'Anna comentem com ha anat el matí. Com cada dia, cadascú té alguna incidència per explicar amb relació a l'ús del català. Ens hi emprenyem i ens tornem a calmar. Parlem d'altres coses. Decidim anar a sopar a fora. Abans, a mitja tarda, donem un cop d'ull al correu i a Internet. El president d'Air Berlin denuncia que l'espanyol està perseguit i discriminat a les Illes Balears. Mentre, incrèduls, llegim la notícia, sona el telèfon. "¿El señor Rogé Vila Prados?" "Jo mateix. Digui'm." "Perdone. Cómo dise?" "Jo mateix. Digui'm, digui'm." "Me puede hablar en casteshano..." Penjo a l'instant. Avui no tinc ganes d'argumentar, de dir que no i explicar per què dic que no.

Torno amb l'Anna, que encara és davant l'ordinador. Mira la notícia sobre l'anunci en què apareixen en Gervasi Deferr i en Carles Francino retratats amb la samarreta de la selecció espanyola. Tanquem l'ordinador i anem a arreglar-nos per sortir.

Escollim un restaurant que han obert fa poc a Santa Coloma de Farners mateix. Fa bona pinta. Ens donen les cartes i la carta de vins, tot molt ben presentat. La llista de vins negres és extensa; inclou prop de quaranta referències. Només dues són del país: un vi del Priorat i un de l'Empordà. Les trenta-set següents se les reparteixen la Rioja, la Ribera del Duero i el Somontano. És per aixecar-se i tocar el dos. Però ens mosseguem els llavis. Al cap i a la fi, resulta que el menjar tampoc no és res de l'altre món.

Abans d'anar a dormir, llegim una mica. Jo repasso El Punt, que encara no havia ni obert. "Joan Rosell podria aspirar a la presidència del Barça..."

Però què és tot això? És que no es pot viure tranquil? És que hem d'estar sempre patint per tot? Què li passa al país? Què ens passa als catalans? Quan no patim per la llengua, patim perquè des de Madrid ens manen, o perquè els nostres mitjans de comunicació espanyolitzen tota la nostra realitat, o perquè els nostres vins no són enlloc, o perquè els fatxes volen presidir el Barça... A mi què collons m'importen en Pau Gasol, en Jorge Lozenzo, en Fernado Alonso o en Rafa Nadal! Per què em refreguen la selecció espanyola pels nassos a cada instant? N'estic fart, de tanta Espanya! Fart, enfarfegat, enfastiguejat. Necessito la independència com l'aire que respiro. I el pitjor és saber que l'endemà serà igual, cada dia és igual a aquest que he descrit. De vegades podem intentar fer veure que no hi pensem, que no passa res, que no n'hi ha per a tant. Però collons si n'hi ha per a tant!

Almenys, som al juny i plou, i refresca. L'aire és respirable i el país és verd.