Una final

Remenant documents antics, carpetes esgrogueïdes i revistes desades des de fa qui-sap-lo, he ensopegat amb la fotografia d'un guaperes dels anys vuitanta. No és cap actor de cinema ni cap cantant de moda. És, com podeu veure, un jugador d'hoquei, i, com es dedueix per l'escut de la samarreta, un jugador d'hoquei italià. Els qui ja teniu una edat potser encara el podreu recordar. El reconeixeu?

Aquest jugador, tot i no ser actor, va ser el protagonista principal d'una pel·lícula èpica, d'una d'aquelles grans tragèdies que arriben als cinemes de tant en tant i que al final et deixen amb un regust agredolç. Aquesta història es remunta a l'any 1980, i parlo de la final de la Recopa d'Europa d'hoquei sobre patins, que el Sentmenat va jugar a doble partit contra l'AFP Giovinazzo.

Aquella va ser una temporada esplèndida, i el Sentmenat va arribar a la final de la Recopa després de superar equips de tanta entitat com l'Oeiras portuguès, liderat per Cristiano, que llavors era considerat el millor jugador del món. La final era contra el Giovinazzo, un perillós equip italià que comptava amb una jove figura, el guaperes de la foto, que durant els anys vuitanta seria considerat un dels davanters més letals d'Europa. Que era letal davant de porteria ho va demostrar en aquella final.

El primera partit es va jugar a Sentmenat, i els nostres van guanyar 11-4. El resultat era boníssim; tothom confiava que el títol no se'ns escaparia. Però els italians la sabien molt llarga. Encara ara no se sap ben bé què va passar. Hi ha qui diu que als nostres jugadors els van donar alguna substància amb el menjar a l'hotel on s'allotjaven, un hotel que el club italià va posar amablement a disposició de la comitiva sentmenatenca. El cas és que a l'hora del partit, els nostres van veure les boles quadrades; els límits de la pista se'ls desdibuixaven a cada moment..., i els italians no paraven de fer gols. Al final van guanyar per 14-4 i es van endur el títol.

A Sentmenat, on s'havia preparat una gran rebuda i una gran festa per celebrar el títol, la decepció fou monumental. Havíem tocat el cel amb la punta dels dits! Però el guaperes, que aquell dia va marcar 11 gols -el gran Ramoneda encara hi deu somiar-, ens va fer tocar de peus a terra. Per cert, recordeu com es deia?