dimarts, 22 maig de 2012 | 19:37h
Roger Vilà
Roger Vilà
Sentmenat, 1968. Exjugador d'hoquei sobre patins, filòleg, heavy impenitent i ratafiaire. Des del 1994 visc a Santa Coloma de Farners, on treballo al Servei Comarcal de Català de la Selva. Casat i amb catorze fills.
- Per ara, l'última entrada 15.02.2011
- Quatre marquesos i una ciutadana 04.02.2011
- El dilema 24.01.2011
- Esperit de contradicció 05.12.2010
- "Tornarem a..." 29.11.2010
- Francesc Rodríguez AMICS MUSEU-ARXIU DE SENTMENAT I RÀDIO SENTMENAT, DOS PROJECTES ENGRESCADORS 11.05.2012
- Jordi Torroja Cal aclarir algunes coses 10.05.2012
- Jordi Torroja Sentmenat es pot permetre una policia local? 07.05.2012
- Àngels Padilla LES TRADICIONS 09.04.2012
- Jaume Carbonell Fidalgo 10 coses que sap la ciència política (i la resta de la gent, no)* 01.02.2012
Dijous, 24.9.2009. 18:40 h
La cosa va anar exactament així. El passat 14 de setembre jo passava pel carrer i vaig veure un grup de quatre mares de cara a una paret, damunt la vorera. La paret era llarga, devia fer vuit o nou metres, però aquelles dones estaven totes juntes, diria que amuntegades, just a l’extrem on la tàpia no devia superar de gaire el metre i mig d’alçada. Com que el carrer feia baixada, a l’altra punta era pel cap baix mig metre més alta.
De lluny no vaig distingir gaire bé què hi feien; potser només esperaven alguna cosa, o parlaven. Però a mesura que m’hi vaig anar atansant em vaig fer càrrec inequívocament de la situació: dues de les mares, les més altes, miraven cap a l’espai interior delimitat per la tàpia i saludaven algú; una tercera tenia un mòbil a la mà i feia fotografies i saludava alhora; la quarta, la dona més baixeta, no arribava a veure què passava a l’altra banda del mur i s’acontentava alçant un bras i brandant un mòbil encarat cap endins, amb el qual fotografiava no se sap ben bé què.
Esclar: 14 de setembre, primer dia d’escola. Aquelles mares espiaven des del carrer els fills que romanien al pati del col·legi, els cridaven, els enviaven petons i els feien fotografies amb el mòbil. Bé, una ho intentava brandant el mòbil a cegues.
L’escena va tenir lloc el 14 de setembre, però des de llavors l’he vista repetida garebé cada dia: grups de mares s’alloquen al costat d’una paret, d’una tanca vegetal, d’un filat, d’una reixa o d’una estacada, i espien els seus fills quan s’adrecen cap a les aules i travessen el pati de l’escola. Sovint els fan fotos amb el mòbil, imagino que per comentar-les mentre fan un tallat al bar.
Més tard, a casa, deuen descarregar-les a l’ordinador, classificar-les, eliminar les dolentes si n’hi ha cap, retocar-les i imprimir-ne unes quantes per distribuir-les pel mobiliari casolà.
Això va passar. Això passa. No m’estranyaria que l’any vinent, el festival fotogràfic Visa pour l’Image de Perpinyà dediqués un espai a l’obra d’aquestes mares.
Visa pour l'Image
De lluny no vaig distingir gaire bé què hi feien; potser només esperaven alguna cosa, o parlaven. Però a mesura que m’hi vaig anar atansant em vaig fer càrrec inequívocament de la situació: dues de les mares, les més altes, miraven cap a l’espai interior delimitat per la tàpia i saludaven algú; una tercera tenia un mòbil a la mà i feia fotografies i saludava alhora; la quarta, la dona més baixeta, no arribava a veure què passava a l’altra banda del mur i s’acontentava alçant un bras i brandant un mòbil encarat cap endins, amb el qual fotografiava no se sap ben bé què.
Esclar: 14 de setembre, primer dia d’escola. Aquelles mares espiaven des del carrer els fills que romanien al pati del col·legi, els cridaven, els enviaven petons i els feien fotografies amb el mòbil. Bé, una ho intentava brandant el mòbil a cegues.
L’escena va tenir lloc el 14 de setembre, però des de llavors l’he vista repetida garebé cada dia: grups de mares s’alloquen al costat d’una paret, d’una tanca vegetal, d’un filat, d’una reixa o d’una estacada, i espien els seus fills quan s’adrecen cap a les aules i travessen el pati de l’escola. Sovint els fan fotos amb el mòbil, imagino que per comentar-les mentre fan un tallat al bar.
Més tard, a casa, deuen descarregar-les a l’ordinador, classificar-les, eliminar les dolentes si n’hi ha cap, retocar-les i imprimir-ne unes quantes per distribuir-les pel mobiliari casolà.
Això va passar. Això passa. No m’estranyaria que l’any vinent, el festival fotogràfic Visa pour l’Image de Perpinyà dediqués un espai a l’obra d’aquestes mares.
1121 lectures
2 comentaris
Imprimir
Compartir
Justament, a mi em semblen exagerades aquestes mares reality shows mòbil en mà. En Roger posa un exemple, que és real, però n'hi hauria molts d'altres. I és que només els pallassos en fan de la indiscreció una virtut.
Valora aquest comentari: 
0
0
0
0
Comentari inadequat 
Ets un exagerat! vols dir que per 4 mare enganxades als seus fills cal que ho generalitzis?!
Valora aquest comentari: 0
0
0
0
Comentari inadequat
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Els comentaris reflecteixen únicament l'opinió dels usuaris. sentmenat.com es reserva el dret a no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que contiguin insults o difamacions o que siguin contraris o atemptin contra la Llei. sentmenat.com no assumeix cap responsabilitat derivada del contingut dels comentaris, que correspon als seus autors.
Els comentaris anònims que continguin crítiques, acusacions, insults i/ o referències a persones sense responsabilitats públiques seran eliminats automàticament.
