Aquests darrers dies he escoltat la mateixa idea expressada per persones molt diverses i en indrets ben diferents del nostres país. És una exclamació dolorosa que ve d'un cansament llarg, d'una pesantor que ha esdevingut a penes suportable; però alhora és com un pensament alliberador, una reflexió de final de trajecte. De fet, és un dilema: "O plantem cara o ens exiliem!"

És dur arribar a aquesta conclusió. Hi arriba gent que ha pencat pel país, que ha treballat de valent no només per obtenir un rendiment econòmic propi, sinó també per una clara voluntat d'aportar alguna cosa a aquest país.
Llegeix més

D’acord, m’acuso: sóc el primer de fer-ho. Avui, a la xarxa, tothom opina de tot, de qualsevol manera, i es queda tan ample. Ens queixem dels tertulians setciències de la ràdio, capaços de parlar de mil temes sense cap rigor ni profunditat, però fem el mateix que ells en el nostre petit aparador de blocaires o columnistes. I és difícil resistir-se a la temptació.

Ara mateix m’agradaria parlar de l’acord de finançament.
Llegeix més

No és just. No es pot continuar així. El “Manifiesto por la lengua común” hauria de ser la darrera gota, la que fa vessar el got i fa reaccionar els ciutadans honrats, intel·ligents, lúcids i sensibles. Però ja és hora de dir que no n’hi haurà prou amb una reacció momentània, passiva, tímida. Cal passar a l’acció.

Quan el mateix Vargas Llosa torna a posar el seu nom al servei de la mentida, de la ignomínia, de la incultura, els catalans hem de fer l’esforç d’intentar trencar l’statu quo que arrosseguem des de fa tants anys.
Llegeix més