"En aquests estadis de la civilització, sorollosos i vacus, tot deriva cap a la vanitat, tot emmena vers la vanitat. I, per al civilitzat, la forma nova de la vanitat consisteix a tenir el seu gran nom imprès en un diari!" Aquests mots els fa dir Eça de Queirós a un dels seus personatges més extraordinaris, Fradique Mendes, al darrer quart del segle XIX. Canvieu, si voleu, diari per bloc o per Facebook. Continuem. El mateix Fradique diu en una de les seves cartes: "A excepció d'alguns filòsofs esclavitzats pel mètode i d'alguns devots rosegats per l'escrúpol, tothom avui en dia ens desempalleguem alegrement de la galdosa tasca de comprovar.
Llegeix més

He afirmat sovint que els catalans som massa diferents dels espanyols, tot i que hi ha persones de bon cor i millor voluntat -i potser massa excel·lentíssim esperit- que creuen que no és veritat. Una d'aquestes persones és un company de feina que ahir em deia: "Al final potser sí que m'acabaran fent independentista!" "Al final!, dius? Si ja no n'ets ara vol dir que ets ben bé un cas perdut!", li vaig respondre. Però bé, tornem on érem, perquè els qui són un cas perdut són realment els espanyols.
Llegeix més

Aquests darrers dies he escoltat la mateixa idea expressada per persones molt diverses i en indrets ben diferents del nostres país. És una exclamació dolorosa que ve d'un cansament llarg, d'una pesantor que ha esdevingut a penes suportable; però alhora és com un pensament alliberador, una reflexió de final de trajecte. De fet, és un dilema: "O plantem cara o ens exiliem!"

És dur arribar a aquesta conclusió. Hi arriba gent que ha pencat pel país, que ha treballat de valent no només per obtenir un rendiment econòmic propi, sinó també per una clara voluntat d'aportar alguna cosa a aquest país.
Llegeix més

Fent endreça per casa, m'he ensopegat tot d'una amb un exemplar de l'any 1979 de la revista PatínSport. A la portada apareixen abraçats tres jugadors del Reus Deportiu celebrant el gol que acaben de marcar al FC Barcelona. Un clàssic Barça-Madrid d'avui dia sembla un partidet amistós de mitja costellada comparat amb aquells duels que disputaven en aquella època els equips d'hoquei del Reus i el Barça, una època en què sovint el Sentmenat matagigantes era el tercer en discòrdia. En aquesta foto hi apareix justament Manel Edo, jugador que més endavant esdevindria un dels grans fitxatges de la història del Sentmenat.
Llegeix més

Benvinguts a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Llegeix més

“La culpa ez de Madrí.” Ho diu a quarts d’onze del matí un agent del Cuerpo Nacional de Policía. Som a l’Oficina de Turisme, a la plaça de l’Ajuntament de Santa Coloma. Un grapat de colomencs de totes les edats fem cua esperant que ens entreguin el carnet d’identitat, que hem hagut de renovar. Però avui és un mal dia. Per fer cada document l’agent s’hi està vint minuts, i tot perquè el sistema informàtic falla i no hi ha manera de gravar les claus d’accés (els PIN) en cadascun dels nous documents d’identitat electrònics.
Llegeix més

Res, res, res, res. No hi ha res a fer. I no és que no ho vulguin entendre: ho entenen perfectament i saben per què actuen com actuen. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès diversos articles del reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, dues institucions -ja us ho podeu imaginar- sospitoses de mantenir actituds radicals a favor del català i terriblement bel·ligerants contra el castellà. Valga'm déu! Si cada dia m'he de barallar amb els companys del Consell Comarcal de la Selva, amb seu a Santa Coloma de Farners, perquè sempre s'adrecen a tothom en castellà a la mínima que veuen un mocador al cap o una pell fosca, imagineu-vos què deuen fer els treballadors de l'Ajuntament de Barcelona que fan atenció al públic!

Res, res, res, res.
Llegeix més

El meu primer record relacionat amb el rock dur em situa, quan era tot just un nen, davant de la porta d'un antre infernal que feia de pub per als joves sentmenatencs dels anys setanta. Parlo del Zeppelin, el local habilitat al costat del pont de Sabadell, tocant a la riera. La construcció encara existeix. Recordo trobar-me palplantat davant de la porta del Zeppelin, acompanyat d'algun amic, absorts, escoltant una música altíssima que arribava de dins. Tot d'una, la porta s'obre i ens colpeja una barreja de fum espès, llum blava i sinistra i so eixordador.
Llegeix més

Potser cansat de les declaracions de polítics empestats o de futbolistes obtusos, cansat de notícies insensates sobre la crisi o sobre alts directius de caixes que s'apugen el sou un 50%, em refugio en lectures que em proporcionen plaer i coneixement mentre avança aquest agost estrany, ara fresc, ara calorós, tothora desconcertant. Dies enrere vaig llegir Maletes perdudes, de Jordi Puntí, una novel·la ben escrita però un pèl avorrida, segurament per excés de metratge. Després em vaig entusiasmar amb els volums autobiogràfics d'Elias Canetti, que parlen d'una de les èpoques més interessants de la història moderna: els anys situats entre les dues guerres mundials del segle XX.
Llegeix més