Anant pel món, sempre hi ha aquell moment en què algú et pregunta d'on ets. Quan has marxat del poble on vas néixer i on vas viure durant vint-i-cinc anys, al principi la resposta no surt espontània; depèn del context i de vegades demana aclariments: sóc d'allà, però visc aquí...; sóc d'aquí, però visc allà... Al cap dels anys, la resposta guanya concreció: sóc de tal lloc. I si algú demana més informació, l'amplies i avall.
Llegir més

Avui és habitual sentir comentaris sobre la perillositat dels joves: éssers irresponsables que amarguen la vida dels pares, no respecten el professorat ni cap mena de figura amb un mínim d’autoritat, malmeten el mobiliari urbà, criden i esvaloten pel carrer... És a dir, res de bo. No cal dir que aquests comentaris s’agreugen quan es parla dels fills de persones immigrades.

Jo mateix sóc dels que fugen de massa jovent aplegat: penso que només faran soroll i poca cosa més.
Llegir més

Quan van arribar els noranta, al poble ja no podíem veure partits de Divisió d’Honor perquè el Sentmenat havia baixat de categoria. Però potser era l’hoquei mateix el qui havia baixat de categoria. L’hoquei, que hauria pogut convertir-se en l’esport nacional, va quedar colgat per tones de futbol, de bàsquet, de cotxes i motos... I la caiguda de l’hoquei va coincidir amb la del país.

Llavors encara no ho sabíem.
Llegir més