Deu ser una manera d'entendre el paisatge, d'afaiçonar-lo, de guarnir-lo per a l'ocasió, amb el pretext sempre útil del progrés i el desenvolupament del país. Algú que té gust i poder es fixa en una part del territori, escull unes muntanyes i hi planta de tot: belles urbanitzacions, antenes de telecomunicacions, torres elèctriques que simulen ser torres Eiffel a escala...

Sentmenat, fins a un punt, és el paradigma d'aquesta manera de treballar el paisatge, almenys per a mi, que hi vaig néixer.
Llegeix més

Obro el diccionari i a la pàgina 1311 trobo l'entrada polinyanització. La definició és molt clara: "1. Acció de polinyanitzar; l'efecte. 2. Procés de desfiguració del paisatge per mitjà del qual allò que era un nucli urbà harmònic o un espai natural ben conservat es converteix en un desgavell format per solars bruts, blocs de pisos aberrants, naus industrials desiguals, marges pol·luïts, voreres inacabades i àmplies esplanades a mig asfaltar.
Llegeix més

Remenant documents antics, carpetes esgrogueïdes i revistes desades des de fa qui-sap-lo, he ensopegat amb la fotografia d'un guaperes dels anys vuitanta. No és cap actor de cinema ni cap cantant de moda. És, com podeu veure, un jugador d'hoquei, i, com es dedueix per l'escut de la samarreta, un jugador d'hoquei italià. Els qui ja teniu una edat potser encara el podreu recordar. El reconeixeu?

Aquest jugador, tot i no ser actor, va ser el protagonista principal d'una pel·lícula èpica, d'una d'aquelles grans tragèdies que arriben als cinemes de tant en tant i que al final et deixen amb un regust agredolç.
Llegeix més

Nom del vi: Rusticam Linguam
Celler: Celler Jove
Denominació d'origen: Sentmenat
Anyada: 1988
Preu aproximat: 150 de les antigues ptes.

Recordo, d'això deu fer prop de vint anys, un dia que a casa vam trobar una caixa molt ben desada que contenia ampolles de vi. No era un vi qualsevol. Eren ampolles de la llegendària collita de 1966 de "Marquès de Sentmenat", una de les millors anyades que mai van sortir del Celler Cooperatiu del poble.
Llegeix més

El 34è president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, va dir: "El pessimisme mai va guanyar cap batalla. El món pertany als optimistes; els pessimistes són mers espectadors." He llegit aquesta frase i automàticament he pensat: "Ja està, ja m'han descobert. Sóc un pessimista d'aquests que no guanyaran mai cap batalla." Em sembla que se m'ha accelerat el pols i tot.

Després, però, he anat donant voltes a la sentència del personatge en qüestió i m'ha semblat descobrir-hi algunes trampes.
Llegeix més

M’acaben de trucar per telèfon des de Santiago de Compostel·la per fer-me una enquesta en nom del Centre d’Investigacions Sociològiques. Ha estat breu; les preguntes eren ràpides i simples. Què en penses, de la situació de l’habitatge? Com veus la immigració? Què et sembla l’actuació del Gobierno? Com jutges la situació econòmica? Dic que eren ràpides i simples perquè la resposta havia de ser: molt bé, bé, malament, molt malament.
Llegeix més

Les vacances s’han acabat. Han estat llargues, ho reconec: cinc setmanes de repòs i desconnexió. I el primer dia de feina la pregunta que tothom em fa és la previsible: “On has anat?” On he anat...? Doncs cada tarda he fet la cerveseta al bar del poble, he passejat pel parc, he anat a comprar el pa i la fruita, en fi, m’he estat a Santa Coloma. “I no has anat enlloc!?” Coi, quina insistència; deixa-m’ho pensar...

No, no he agafat cap Ryanair ni me n’he anat a l’altra punta de món.
Llegeix més

Aquests dies entre els llistaires sentmenatencs hi ha hagut un interessant debat sobre la possibilitat de formar un grup cívic que promogués l'opinió a l'entorn dels grans temes que afecten el poble. En general, tothom està d'acord que és bo generar aquest debat, fer que es parli d'allò que interessa els ciutadans i forçar els partits polítics locals a opinar sobre aquestes qüestions. Les divergències vénen quan s'apunta l'opció que un grup d'aquesta mena, un cop creat, pugui acabar presentant-se o no en unes eleccions municipals.
Llegeix més

Aquest estiu el país és un veritable joc d'ous. Entre manifestos, models de finançament i altres misèries, la calor i una certa ferum de claveguera han acabat escolant-se cap a l'interior de les cases. I no és pas que no hagi plogut, aquesta primavera. Sort n'hi ha hagut. La pluja va netejar el paisatge i l'ambient, ens va fer sentir nets i polits, i ens va fer creure que encara vivíem en un país civilitzat. Però amb la calor han arribat les típiques imatges de la barbàrie, de les hecatombes i el mal gust: homes amb xancletes, meibes i samarretes imperi campant per tot arreu; places inundades de mares estressades que vigilen legions de nens avorrits i cridaners i més estressats encara; finestres obertes d'on surten pudors de fregits o músiques atordidores; televisors engegats les 24 hores del dia i al màxim volum.
Llegeix més

No és just. No es pot continuar així. El “Manifiesto por la lengua común” hauria de ser la darrera gota, la que fa vessar el got i fa reaccionar els ciutadans honrats, intel·ligents, lúcids i sensibles. Però ja és hora de dir que no n’hi haurà prou amb una reacció momentània, passiva, tímida. Cal passar a l’acció.

Quan el mateix Vargas Llosa torna a posar el seu nom al servei de la mentida, de la ignomínia, de la incultura, els catalans hem de fer l’esforç d’intentar trencar l’statu quo que arrosseguem des de fa tants anys.
Llegeix més