En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell grup es va dispersar inexorablement -però, com bé s'ha vist, no definitivament- l'any 1982. Una colla vam decidir continuar estudiant; alguns van matricular-se a l'Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui, i uns altres vam anar a parar al Vidal i Barraquer, a Sabadell. Per a tots, però, aquell setembre va ser la primera vegada que deixàvem el poble sols, sense la companyia dels pares, per anar a un altre poble.
Llegeix més

Devíem fer sisè d'EGB a ca les monges, no me'n recordo prou bé. Amb un company de classe vam tenir una idea meravellosa: abans que les noies comencessin la classe de gimnàstica, entraríem al salón i ens amagaríem dins el plint; cada cop que les noies correguessin cap a aquesta mena de cavall de fusta per saltar-hi pel damunt, els veuríem les cuixes pel forat que servia d'agafador. La idea era genial i els resultats foren immillorables. Però no era perfecta: si ens descobrien no teníem escapatòria.
Llegeix més

Ens fotem veis, tu! Au, ja ho he dit. El cas és que aquesta setmana he rebut un correu d'unes companyes de Sentmenat que proposen una trobada de tots aquells qui vam néixer pels volts del 68 i vam compartir un munt d'anys les aules de ca les monges. Esclar, enguany en fem quaranta, i això s'ha de celebrar. I no hi faltaré.

Tinc molts records d'aquella època, tots bons, i m'és molt difícil posar-hi ordre. Però ara em ve de gust portar-ne algun a col·lació seguint el fil dels anys.
Llegeix més

Anant pel món, sempre hi ha aquell moment en què algú et pregunta d'on ets. Quan has marxat del poble on vas néixer i on vas viure durant vint-i-cinc anys, al principi la resposta no surt espontània; depèn del context i de vegades demana aclariments: sóc d'allà, però visc aquí...; sóc d'aquí, però visc allà... Al cap dels anys, la resposta guanya concreció: sóc de tal lloc. I si algú demana més informació, l'amplies i avall.
Llegeix més

Avui és habitual sentir comentaris sobre la perillositat dels joves: éssers irresponsables que amarguen la vida dels pares, no respecten el professorat ni cap mena de figura amb un mínim d’autoritat, malmeten el mobiliari urbà, criden i esvaloten pel carrer... És a dir, res de bo. No cal dir que aquests comentaris s’agreugen quan es parla dels fills de persones immigrades.

Jo mateix sóc dels que fugen de massa jovent aplegat: penso que només faran soroll i poca cosa més.
Llegeix més