http://blocs.sentmenat.com// blocs de sentmenat.com blocs de sentmenat Sat, 27 Feb 2010 12:20:00 +0100 ca <![CDATA[El tauró]]> Sat, 27 Feb 2010 12:20:00 +0100  

El cas és que quan vaig arribar a l’Ajuntament, l’alcalde ja era a baix, prop de l’escultura de Martí-Sabé, a punt per rebre el conseller. Feia una dia esplèndid, assolellat, com n’hi ha tants a Santa Coloma. Al cap de ben poca estona, un cotxe oficial va entrar a l’aparcament reservat i va venir a aturar-se allà on érem. De dins en va sortir en Carretero, que mentre avançava cap a nosaltres donà un cop d’ull ràpid a l’edifici que teníem al darrere. Llavors, plantat davant nostre, s’adreçà a en Solà i digué abans que tota altra cosa les paraules següents: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.”

Ni bon dia, ni bona hora, ni ja sóc aquí, ni cap frase de cortesia prèvia. Directament: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.” Ens vam mirar amb l’alcalde i no vam saber quina cara fer-hi. Un cop a dalt, al despatx d’alcaldia, el to de l’entrevista va ser el mateix. Vam repassar alguns projectes, vam comentar algunes informacions, i tota l’estona va surar en l’aire aquell punt de descortesia innecessària, de rudesa supèrflua, d’educació basta i a penes suficient.

Desconec quants consellers de la Generalitat arriben a un poble i, en comptes d’una salutació inicial, escupen un exabrupte com aquell davant de les autoritats locals que els reben, però no em sembla que sigui gaire habitual. Tant se val que la frase no sigui cap mentida, perquè s’ha de reconèixer que l’edifici que acull el nostre Ajuntament és dels menys agraciats i feliçment dissenyats com hom pot arribar a veure. Però la diplomàcia fa molts anys que la van inventar, i un conseller l’ha de saber administrar en grans dosis. I si diu una frase com aquella només pot ser perquè després hi afegirà: “Aquí teniu els diners per fer-lo nou.”

Em sembla que una petita anècdota com aquesta diu força del personatge, i també d’un tipus de polític que corre pel món. No són exclusius de cap partit, sinó que els pots trobar en qualsevol formació, defensant les ideologies més diverses. Són d’aquesta mena de gent que sempre va a la seva, que no admet gaires rèpliques ni gaires romanços. Autoconfiats i amb un punt de prepotència gens dissimulada. Com taurons. Poden ser treballadors tenaços, incansables, però no saben què és crear complicitat, confiança; desconeixen què és l’assertivitat, potser perquè a aquestes persones els falta una mica d’intel·ligència emocional per no engegar-ho tot a rodar a la primera ocasió. Per això, quan menys t’ho esperes, són capaços de fer un un cop de timó, i bon vent i barca nova.

Em fa l’efecte que en Laporta és un altre representant d’aquesta espècie. Vés a saber, tal vegada l’únic problema que tenen aquests personatges és que es prenen massa seriosament a ells mateixos. Els deu faltar sentit de l’humor... i del ridícul. Doncs au, que vagin fent. Mentrestant, no sé si els meus gustos arquitectònics van variar arran d’aquell comentari, però he de confessar que d’un temps cap aquí he començat a admirar certes qualitats estètiques en l’edifici del nostre Ajuntament. Massa ratafia?

(Article aparegut al número de març de la revista Ressò amb el títol "Una anècdota")

 

]]> <![CDATA[Reflexions en veu alta]]> Fri, 19 Feb 2010 15:00:00 +0100
Molt aviat me’n vaig adonar de la crua realitat: les misèries humanes, la imperfecció, no feien diferencies. No eren pas millors que jo, a vegades ni tant sols sabien més que jo d’algunes coses. Vaig entendre que la formació era la meva responsabilitat; ells m’ensenyarien un fil conductor i jo havia de treballar per a la meva formació en l’àmbit que havia triat.

Tot i així, el poder el tenien ells! Ells aprovaven o suspenien. El meu futur era a les mans de aquelles persones imperfectes i carregades de vicis com qualsevol.

Recordo quan veia els presidents i ministres a la tarima: grans, omnipotents, amb la saviesa necessària per conduir-nos al millor dels camins. Amb poder per fer i desfer lleis, amb poder per fiscalitzar o premiar. Amb uns coneixement sobre macroeconomia i legislació impossibles d’imaginar; cervells infinitament per sobre de la mitja, amb principis i valors com a referent de la seva trajectòria.

Ja me’n he adonat de la realitat. Humans, amb misèries i defectes que sobrepassaren els de la mitja. Egocèntrics, ambiciosos que en algun lloc van perdre el camí i van fer de la política (ni lleis, ni economia…) la seva prioritat. Ja no es tracta de guanyar per construir, es tracta de guanyar per mantenir el seu muntatge, el seu estatus, els seus privilegis... per tornar a guanyar les eleccions.

Ara  no es que senti por…el que sento es autèntic pànic! A quines mans està el futur dels nostres fills? i el nostre propi? Amb una envergadura difícil d’imaginar ens porten a un destí que avui em fa molta por!

I el que em fa més por és que el sistema ens ha fet febles, apoltronats, immòbils... Incapaços de lluitar per canviar coses. I anem acceptant tot el que s’inventen per seguir mantenint els seus privilegis que no pas per resoldre els nostres problemes….

No! Potser que entrenem aquesta paraula davant del mirall.

Transformaran el planeta en un lloc mort i hostil; condemnaran les generacions actuals i futures a la pitjors de les ignoràncies, la del respecte; ens apujaran l’IVA o ens faran morir treballant. I nosaltres no direm res.

Amb les seves orelles tancades per escoltar, amb impossibilitat de canviar res per la via de la negociació i el diàleg, potser hauríem de tornar a les accions dels nostres referents passats... Al carrer a cridar! a ells els va donar resultat!
]]> <![CDATA[In rock]]> Fri, 22 Jan 2010 15:59:00 +0100 El Punt el crític musical Xavier Castillón. I així vam trobar en Xavi Múrcia en el concert que va oferir a Girona el passat 16 de gener per presentar el seu nou projecte en solitari: Electrocançó. I em veig, doncs, per tercera vegada consecutiva parlant de Sabadell o de sabadellencs. Perquè en Xavi Múrcia és fill (predilecte, preclar, preeminent i tots els pre haguts i per haver) del sabadellenc barri de Can Puiggener. A Sabadell va començar la seva carrera musical al costat de la Mirna Vilasís, i a Sabadell tornarà el proper 18 de març per defensar en directe aquest sensacional recull de cançons que ha parit sota el nom d'Electrocançó.

Així doncs, ja ho sabeu tots aquells qui viviu prop de la capital vallesana: apunteu-vos-ho a l'agenda, perquè aquesta és una de les dates que cal recordar. Molts ja sabíem que en Xavi és un gran músic, un esplèndid lletrista i un cantant com n'hi ha pocs. Ho ha demostrat en els seus projectes anteriors i al costat de la Mirna: amb Tralla, Samfaina de Colors, la Cobleta de la Selva, i els molts altres grups amb els quals ha col·laborat. Però el noi de Can Puiggener feia temps que tenia ganes de provar-se a ell mateix i d'encarar nous reptes. I això és el que ha fet amb Electrocançó, una proposta elèctrica i alhora coherent amb la seva trajectòria de sempre, ja que en un mateix disc trobem rock, blues i cançó d'autor, una barreja molt aconseguida, a l'estil del que trobem habitualment en els cantautors francesos, per exemple.

En aquest projecte l'acompanyen tres músics excel·lents -i no és cap tòpic, cap frase dita perquè cal dir-la: són tres músics espaterrants. En directe, tots quatre ofereixen un espectacle dels que fa trempar, diferent de tot el que es pot veure en aquests moments, mentre que en Xavi es postula, encara que no vulgui que sigui dit, com un dels millors cantants del país. Per això, torno a recomanar que qui pugui assistir-hi no es perdi el concert del 18 de març a la sala l'Estruch de Sabadell.

Ah, i si esteu impacients i no teniu espera, abans, el 12 de febrer, el podreu veure a La Clave, a Terrassa... Sense comentaris.

PD. Mentrestant, si esteu ansiosos, aquí en teniu un tast: http://www.youtube.com/watch?v=jTKcEmaTozU


]]> <![CDATA[Sabadell, un futur bell]]> Tue, 29 Dec 2009 15:49:00 +0100
Sabadell deu ser una de les ciutats que més ha aportat al desenvolupament del país des de tots els punts de vista. Econòmicament, n'ha estat un dels motors indispensables que han fet de Catalunya una regió rica, avançada i capdavantera. Culturalment, ha estat el bressol d'algunes de les personalitats més influents de les nostres lletres (em vénen al cap, per exemple, els noms de Joaquim Folguera, Francesc Trabal o el mai prou anomenat Joan Oliver). El periodisme haurà d'estar per sempre agraït a Sabadell per haver donat dues figures impressionats: Ramon Barnils i Miquel Calçada. Podria continuar aquesta llista parlant d'esport, d'associacionisme (Sabadell podria ser considerat el centre mundial de l'associacionisme!), de ciència (la ciutat és bressol d'arqueòlegs, d'historiadors com Pau Vila...), de patrimoni arquitectònic (can Feu, la casa Duran, l'Hotel Suís...), de música (l'òpera, els centenars de grups que han sorgit a l'Arraona del segle XX), etc.

Parlant de música, en els temps en què els joves sentmenatencs teníem el pub Peta com a segona -alguns fins i tot com a primera- residència, quan teníem ganes d'anar a fer un volt i canviar d'aires, solíem fer cap a algun dels esplèndids pubs que ens oferia Sabadell. Entre els millors per l'ambient i per la música que hi podies escoltar hi havia el Diesel i el Krasnapolsky. Sí, eren altres temps, però aquests locals ens van deixar a molts un regust inoblidable d'una bona època.

El que és ben cert és que avui dia Sabadell no té la repercussió que es mereix. A mesura que es va anar apagant el repic ensordidor dels telers, la ciutat sembla que va perdre pistonada. Però la capital del Vallès, amb els seus més de dos-cents mil habitants, amb una història al darrere que li dóna tota la força que ha de tenir, estic segur que té per endavant molt de camp per córrer. Si avui se'n parla poc, si el present sembla que passa per la totpoderosa Barcelona o per altres indrets del país que estan més de moda, només és perquè Sabadell s'està preparant per fer l'esclat definitiu, per sorgir novament des del darrere a fi d'encapçalar la nova Catalunya que es comença a configurar i que en un termini no gaire llunyà serà una realitat.

Sabadell té un bell futur. Només li cal creure-s'ho i fer un parell de cops de cap. Canviar d'alcalde, per exemple, seria un bon inici. Eradicar els feixistes, una bona continuació. La Catalunya dels propers deu anys necessita el suport i l'empenta de Sabadell. Però abans Sabadell ha de saber desempallegar-se d'aquest llast. I ho aconseguirà. Bon 2010, sabadellencs.



]]> <![CDATA[Sabadell, mala pell]]> Mon, 23 Nov 2009 18:00:00 +0100
Per què passa, això? Fa de mal dir, encara que tinc una teoria. Tal com creia Hölderlin, estic convençut que el paisatge és un factor fonamental que determina les possibilitats d'una contrada per generar un bagatge cultural potent. Parlo del paisatge des dels diversos punts de vista: el paratge natural, la configuració urbanística dels pobles, l'entorn humà. Si ens hi fixem, veurem que el terme municipal de la ciutat és petit i està pràcticament esgotat. Antigament, encara era més petit, ja que Sant Julià d'Altura i Jonqueres no pertanyien a Sabadell. Això limitava el territori a una esplanada poc atractiva i condemnava el municipi a disposar d'un únic paratge natural destacable: el riu Ripoll i els seus espadats. Cap muntanya, cap indret verge. Des de l'època dels romans, aquesta plana era vulgar, tranquil·la, habitable i domesticada. L'arribada de la industrialització en va esprémer qualsevol engruna d'encant i, actualment, algun torrent mort, eixut, resta ombrívol, sense urbanitzar, abandonat a un cert oblit.

I què hi ha damunt l'esplanada de l'antiga Arraona? Una ciutat que pràcticament no té centre històric, sense carrers entranyables ni edificis memorables. Si ens remuntem a la història antiga de la ciutat, ens adonem que Sabadell no fou mai un enclavament transcendental. L'antiga Arraona era una vil·la d'importància relativa i, a l'edat mitjana, la ciutat creixia enmig de la tranquil·litat de la plana, allunyada dels llocs de tensió, de les zones on es produïen els esdeveniments dignes de ser recordats. No s'hi podia fundar una església o un monestir rellevants. En un principi, els visigots van preferir Terrassa. Després, els monjos s'establiren a Sant Cugat. I vet aquí que Sabadell va anar creixent i es va anar farcint de menestrals, botiguers, notaris, advocats, fabricants, etc.

Avui, de Sabadell se'n parla ben poc. La ciutat va fent. A tot estirar, amb fina ironia, Quimi Portet li dedica una cançó:

"Som a la glòria, a Sabadell;
piscines florides, nedadors mesells.
Pensant en paraules, parlem pensaments
i els que callen fins passen per intel·ligents.

Sabadell intel·lectual, cata "lerele" el ciutadà del món
i a l'estiu pot sucar els ous a l'aigua fresca de les teves fonts.
Sabadell, nirvana dolç, cel a la terra per a l'industrial
i els hereus dels fabricants se la pelen amb les dues mans."

Això sí, Sabadell sempre podrà lluir un fill il·lustre de debò: Pere Quart. Justament aquest 29 de novembre fa 110 anys del seu naixement, encara que no ho sembli. Sabadell, mala pell.

]]> <![CDATA[Una nova experiència]]> Sun, 22 Nov 2009 21:40:00 +0100
Ara els dissabtes, els tinc ocupadets, al matí a La Llagosta, que des de l'abril que dòno classes a 4 noies, bè algunes ja són dones, jajajaja. Els primers dies costava, però en els primers assaigs, ja van saber dues cançons. El que més costava era, el tema de la respiració i l'afinació, però en mica en mica han anat millorant. He anat a les sortides que organitzaven, i la veritat és que m'ho he passat molt bè.

I fa, just dos dissabtes, que he començat també un curs al municipi veí de Palau-solità i Plegamans. M'he trobat amb tres nenes de 10 anys, i tres dones, de quasi 40 anys. I ja puc dir que això comença a ser un èxit, ja que m'han dit que sobretot les nenes li deien a les seves mares: " Mare, ja vull que sigui dissabte" . Això, per mi és molt important i és el millor preu que es podria pagar.

Ensenyar a tocar un instrument, que fa quasi ja 17 anys que el conec, i que vegis que altre gent aprèn del que has fet tu, és lo més emocionant que et pots trobar. Recordo quan jo vaig començar a tocar la gralla, als 12 anys. La veritat, el que m'està passant, és molt important, ja que em reconforta a seguir endevant i anar veient a la gent que aprèn d'aquest instrument tradicional de Catalunya.

Aquí a Sentmenat, tambè ho podria fer, però vistes les expectatives de la colla gegantera,de moment no ho veig possible, però vaja tot és lluitar pel que un vol, i res no es impossible.

]]> <![CDATA[La gran ensarronada]]> Tue, 13 Oct 2009 20:15:00 +0200
Què hauria pogut succeir que ens hagués fet sentir la necessitat de disposar d'un mòbil? Un dia de pana amb el cotxe? No sé si aquest és un motiu suficient: els meus pares van tenir pana dies enrere i el mòbil només els va servir per fer vint-i-cinc trucades infructuoses al RACC al llarg d'unes quantes hores sense que rebessin cap resposta positiva per sortir del mal pas. A més, potser hem estat de sort, però deu fer quinze anys que no tenim pana anant en cotxe.

Un altre motiu habitual per tenir mòbil són els... fills, que avui en dia són motiu i excusa per a gairebé tot. Però resulta que tampoc no en tenim. Tampoc no som treballadors autònoms. Ja es veu, doncs, que no ens ha calgut gaire ni gens tenir mòbil. I quan, sense voler-ho, constato aquest fet, no puc evitar formular-me en veu alta una pregunta, un dubte raonable, una reflexió ben senzilla: si nosaltres dos fins ara no l'hem necessitat, si durant tots aquests anys ens n'hem pogut estar, si resulta que no ens ha passat res d'irreversible ni paorós pel fet de no tenir mòbil, ni tenim la sensació d'haver-nos perdut no sé què, si tot això és així, com és que no hi ha més gent en la mateixa situació? Quanta gent hi ha al món que ha acabat tenint un mòbil perquè sí, malgrat que segurament n'haurien pogut prescindir?

Ara, esclar, ja és tard, perquè quan has adquirit el primer mòbil és impossible fer marxa enrere. Bé, no és pas impossible, però els fets demostren que pràcticament ningú no se'l treu de sobre. I amb això no vull dir que jo sigui anti mòbil ni anti res. El mòbil bé em sembla un bon invent ple de virtuts que facilita les coses a molta gent. També estic convençut que, ens agradi més o menys, el futur -o el present- passa per aquesta connectivitat de tothom amb tothom i tothora. Només dic que fins ara no l'he necessitat i que és per això que no en tinc.

Tanmateix, no puc deixar d'esmentar algunes de les calamitats que el mòbil ha provocat en la societat d'avui dia en forma de comportaments estranyíssims, molts dels quals són invisibles per a les persones que en tenen un. Aquesta darrera setmana les he viscut totes juntes, de cop, i això ha provocat aquestes ratlles:
  • Anar al teatre, per exemple, i veure que a mitja funció comencen a encendre's pantalles enlluernadores de la gent que s'avorreix o no sap estar pendent de l'obra i es distreu amb el telèfon.
  • Trobar algú que et digui: "Vosaltres sí que esteu bé i ben tranquils, sense mòbil." (Collons, qui els obliga a tenir-ne!)
  • Escoltar la queixa d'una mare que no sap com mantenir-se ferma davant del fill de deu anys que li demana un mòbil insistentment.
  • Veure un grup de jubilats en una terrassa d'un bar i observar com n'hi ha un que s'aixeca de cop, esperitat, precipitadament, entrebancant-se entre les cadires, amb el risc de caure estès a la vorera, tot just perquè li ha sonat el mòbil i ha de contestar a una trucada fútil qualsevol, sense adonar-se que fa nosa al mig del carrer o que duu la camisa mal cordada.
  • Assistir a una reunió de feina on contínuament sonen mòbils i tothom els agafa sense immutar-se, amb tota normalitat, malgrat que això vulgui dir interrompre la reunió de feina cada dos per tres.
En fi, no m'allargo més. Sé que no hi ha res a fer. Entre tots hem fet possible que fos així. Ara ja hi ha nombrosos tràmits que no es poden fer si no disposes de mòbil. Tard o d'hora n'hauré d'acabar tenint. Però ho ajornaré tant com em sigui possible. Mai una necessitat tan falsa no havia estat tan ben creada. Mai una ensarronada no havia esdevingut tan universal. Quantes obvietats juntes!




]]> <![CDATA[Visa pour l'Image]]> Thu, 24 Sep 2009 18:40:00 +0200
De lluny no vaig distingir gaire bé què hi feien; potser només esperaven alguna cosa, o parlaven. Però a mesura que m’hi vaig anar atansant em vaig fer càrrec inequívocament de la situació: dues de les mares, les més altes, miraven cap a l’espai interior delimitat per la tàpia i saludaven algú; una tercera tenia un mòbil a la mà i feia fotografies i saludava alhora; la quarta, la dona més baixeta, no arribava a veure què passava a l’altra banda del mur i s’acontentava alçant un bras i brandant un mòbil encarat cap endins, amb el qual fotografiava no se sap ben bé què.

Esclar: 14 de setembre, primer dia d’escola. Aquelles mares espiaven des del carrer els fills que romanien al pati del col·legi, els cridaven, els enviaven petons i els feien fotografies amb el mòbil. Bé, una ho intentava brandant el mòbil a cegues.

L’escena va tenir lloc el 14 de setembre, però des de llavors l’he vista repetida garebé cada dia: grups de mares s’alloquen al costat d’una paret, d’una tanca vegetal, d’un filat, d’una reixa o d’una estacada, i espien els seus fills quan s’adrecen cap a les aules i travessen el pati de l’escola. Sovint els fan fotos amb el mòbil, imagino que per comentar-les mentre fan un tallat al bar.

Més tard, a casa, deuen descarregar-les a l’ordinador, classificar-les, eliminar les dolentes si n’hi ha cap, retocar-les i imprimir-ne unes quantes per distribuir-les pel mobiliari casolà.

Això va passar. Això passa. No m’estranyaria que l’any vinent, el festival fotogràfic Visa pour l’Image de Perpinyà dediqués un espai a l’obra d’aquestes mares.
]]> <![CDATA[Amb "F" de FESTA!]]> Thu, 17 Sep 2009 16:40:00 +0200

Com ja vaig fer l'any passat després de la festa major, m'he decidit per tornar a escriure quatre línies sobre com, vist des de darrere un escenari, vaig veure transcórrer altre cop un dels actes més concorreguts durant les festes al poble; Les Barrakes.

Enguany, tot i que ja és "vox populi" que la situació econòmica destinada a la Festa Major no ha estat per llençar coets (ull, ni a Sentmenat ni enlloc), crec que s'han complert sobradament les expectatives que es tenien, tenint en compte la competència que hi havia dins i fora del poble.

Divendres, com ja és habitual, el pavelló si no es va omplir li va faltar poc. La Gossa Sorda, considerada per molts la banda que acabarà "substituint" els Obrint Pas, va fer que tant la gent del poble com tots aquells que van venir de poblacions veïnes (i no tan veïnes) disfrutessin amb la presentació del nou disc "Saó". Una barreja d'estils que es difumina entre el funk, l'ska i el folk amb la ja característica dolçaina com a base a les seves cançons.

Dissabte ja va ser més complicat repetir el ple degut, com ja he dit anteriorment, a les altres propostes musicals que s'oferien tant al poble com a les poblacions adjacents a la vil·la. Això sumat a que el grup convidat no era comercialment conegut va fer que la gent optés per acudir a una proposta "segura" dins els seus paràmetres musicals. Els que es van arriscar, però, van quedar gratament sorpresos amb el Belda i el conjunt Badabadoc, que amb les seves versions "de tota la vida" i amb el seu característic estil "jamaicà" van descobrir un grup que de ben segur que a partir d'ara seguiran a més d'un altre concert. El seu directe, com sempre, espectacular! Aconseguint fer ballar el públic que va ocupar més de la meitat del pavelló.

I la sorpresa d'aquest any ens la va oferir la nit del diumenge amb la Festa Flaixbac, que sense que ningú s'ho pensés va aconseguir omplir de nou un recinte que ja crèiem que no tornaríem a veure ple fins l'any següent. De ben segur que ho repetirem!

I entre festes i ballaruques, sons de gralla i acordions, hip-hop i punk "aviolinat" i molt bon rotllo, al fons, s'entreveien unes pancartes que demanaven (i exigien!) Sociedad Alcoholica per les barrakes de l'any que ve...i s'intentarà, ho prometem que s'intentarà!!

Gràcies a tots i totes, visca la festa major!!

 

]]> <![CDATA["Hay que ir partido a partido"]]> Sat, 15 Aug 2009 11:37:38 +0200
Llavors, per què els mitjans de comunicació continuen insistint a malbaratar el temps d'emissió i a augmentar els índexs de contaminació acústica amb les pèssimes declaracions d'aquests personatges? Hi ha quatre frases, i les repeteixen fins a la sacietat: "Hay que ir partido a partido", "Sólo pienso en entrenar y aprovechar las oportunidades que me dé el míster", "Ha sido un partido difícil", "Nos ha faltao suerte"...

El nivell és ofensiu, pornogràfic. I cada dia hem d'escoltar els discursos d'aquests bàrbars, amb aspecte i amb accent d'analfabets, incapaços de fer cap altra cosa que donar cops de peu a una pilota i gastar calés a cabassos. L'exemple per a les generacions que pugen és demolidor, francament edificant.

Per què no fan el mateix, per exemple, amb els poetes al final d'un recital? Per què no els pregunten com els ha anat, com prepararan la següent actuació, quines perspectives tenen per a la resta de temporada, què llegeixen, com es formen? Estic segur que gaudiríem de respostes més interessants. Però, esclar -una altra obvietat-, la cultura no ven, la poesia no mou masses.

Deu ser per això que la mort de Baltasar Porcel va tenir ocupats els mitjans de comunicació molt menys temps i amb molta menys intensitat del que ho ha fet la mort de Dani Jarque. En aquest darrer cas, ràdios i televisions gairebé ens abocaven a comparèixer en els actes d'homenatge a l'il·lustre jugador, a exercir de ploracossos. Era com un deure nostre estar ben informats de tot el que passava -i passa- a l'entorn d'aquest fet, d'altra banda luctuós, no cal dir.

A mi tot plegat m'enfarfega i em confirma que alguna cosa no va bé. S'acosta la temporada futbolística i res no impedirà que hàgim de tornar a suportar el calvari de cada any, el reguitzell de declaracions, la desfilada de quillos i energúmens per davant dels micròfons d'uns periodistes patètics, venuts i ridículs, que lluitaran entre ells per aconseguir deu segons d'un tall de veu ignominiós. Paro aquí perquè no vull abusar més dels adjectius. Un llibre de Porcel m'espera sobre el faristol.
]]> <![CDATA[Xancletes]]> Thu, 13 Aug 2009 12:34:03 +0200
Amb aquest paisatge urbà, ve de gust refugiar-se en alguna ermita perduda i no sortir-ne fins que els primers freds del novembre acabin d’esbandir els carrers i forcin els suposats congèneres a treure la roba d’abric de l’armari, començant pels mitjons i les sabates. Que ja ho diuen: el fred civilitza.

Prou sabem que estem en crisi, i quan l’economia es posa magra les xancletes tornen al carrer perquè són més barates que qualsevol altre calçat alternatiu. El problema és que els qui les duen sempre sembla que vagin cansats, sense esma, sense prou sang a les venes per intentar caminar bé, alçant ara un peu, ara l’altre. Per això s’arrosseguen pels carrers al ritme d’un “xap-xap-xap”, que no és ben bé cap ball de saló.

Amb previsió, els ajuntaments de tot Catalunya van decidir abans de l’estiu prendre algunes mesures per eradicar l’ús infame de les xancletes. Per exemple: fer obres al centre dels pobles. Aplaudeixo la iniciativa: caminar amb aquelles andròmines als peus per carrers polsegosos o enfangats és bastant incòmode. Ara bé, hauria calgut aixecar tots els carrers, no tan sols quatre voreres, perquè els xancletaires aviat van trobar les dreceres que els convenien.

Ben mirat, no ho he entès mai, això de les xancletes: la major part de gent té uns peus horrorosos, i és millor que els duguin una mica tapats. A més, amb aquest calçat s’embruten moltíssim i s’hi fan calls, durícies, ulls de poll, càncer i gangrena. També és fàcil agafar la lepra, la tuberculosi i, avui dia, la grip del porc, dita grip nova. A banda de comportar aquests perills, no cal dir que no serveixen per fer petites caminades, ni per ballar sardanes, ni per assistir a cap dels espectacles poètics que avui s’organitzen arreu (no s’hi ha d’anar pas d’etiqueta, però segur que els organitzadors no s’arriscarien a deixar que el “xap-xap-xap” d’un xancletarire triganer compartís protagonisme amb els versos d’un poeta llorejat).

Jo fins i tot prohibiria entrar a les biblioteques amb allò als peus: estàs assegut tranquil·lament, fullejant un llibre o una revista, i de sobte aquell “xap” repetit fins a l’infinit se’t clava al cervell. Seria ben senzill: un rètol a l’entrada que avisés que estan prohibits els mòbils i les xancletes. Sí, definitivament, cultura i xancletes són conceptes contraposats, irreconciliables. Sols serveixen per seure en un banc i deixar passar l’estona sense fer res de profit.

En fi, ara només queda esperar que arribi el fred i que els comerciants muntin uns aparadors ben atractius que els facin vendre força sabates i roba d’hivern. Almenys les perdrem de vista per una bona temporada, i de retruc deixarem de sentir la cançó de l’estiu.

]]> <![CDATA[El dragó i el pregadéu]]> Sat, 18 Jul 2009 13:11:13 +0200
Ara mateix m’agradaria parlar de l’acord de finançament. Però és millor que no ho faci. Què puc dir-ne? El que en penso? Sóc incapaç de dir si és bo o dolent, i em penso que la majoria d’opinadors que n’han parlat són tan incapaços com jo de fer-ho. L’únic que fan és repetir allò que ha dit un o altre partit i alinear-se al costat d’alguna opció ideològica. Que fàcil que seria fer el mateix. No. Hi ha massa opinió infundada, massa energumen sense arguments i que creu que els té tots. Si l’acord de finançament és bo o no, ja ho veurem.

Una altra cosa són les sensacions o les impressions. Per exemple: l’acord m’ha permès espolsar-me del damunt la sensació de cansament provocada per tants mesos de sentir a parlar de la qüestió. Ara tinc una sensació d’alleujament i la impressió que alguna millora veurem aquests propers anys arran de l’augment de diners de què disposarà la Generalitat.

Tinc la impressió que els dirigents d’Esquerra estan un pèl massa cofois, però també entenc que tenen el dret d’estar-ho. Són l’etern ase dels cops d’aquest país, especialment dels mitjans de comunicació, i ara se senten prou satisfets del que s’ha aconseguit: com el dragó que ha sorprès el pregadéu i, abans de cruspir-se'l, llueix la captura. I tinc la impressió que els convergents estan un pèl massa espantats: com el pregadéu desorientat que no sap què li passa, per què no pot continuar fent el seu camí. Fins ara semblava que les properes eleccions serien per a ells bufar i fer ampolles i en aquests moments ja temen un tercer tripartit. La resta de partits no em provoquen gaires sensacions ni impressions. No per res; diuen i fan el que saps que diran i faran i no s’aparten ni un milímetre del guió. Com a màxim, em causen una lleugera sensació d’avorriment, de fastig.

La impressió final que em queda de tot plegat és que Espanya cada cop és més lluny, més fatigosa, més incomprensible, més fútil, més ridícula. I tinc la sensació que és una impressió compartida cada vegada per més gent. Espanya ho és tot: la fam del dragó, la imatge amenaçadora del pregadéu; la llefiscor del rèptil, el catolicisme marcial de l'insecte. La persiana blanca és la meseta que l'encercla i l'enclaustra. Espanya és una imatge grotesca. El nostre futur com a país és a l'altra banda de la persiana.


]]> <![CDATA[Reciclatge d'oli]]> Fri, 10 Jul 2009 18:52:17 +0200 ]]> <![CDATA[Calor calor, quina calor que fa...]]> Wed, 01 Jul 2009 08:40:57 +0200 I ja tornem a ser aquí, encarant de nou un estiu que es presenta calorós i sofocant, però també distès i alegre. Comença de nou un altre estiu on la majoria de pobles es vestiran de gala i obriran les seves portes a veïns i forans, tots amants de la festa i la disbauxa.

Les Festes Majors seran presents arreu cap de setmana sí, cap de setmana també, oferint-nos des de cercaviles fins a balls de gitanes, des de teatre fins a concerts, des d'exposicions fins a xerrades, des de correfocs fins a festivals pirotècnics.

I mentre saltem de poble en poble anem esperant el torn de la nostra vil·la sense deixar de banda els preparatius que engalanaran els nostres carrers i les nostres places.

Enguany, però, tenim aquesta mosca collonera anomenada crisi fent la viu-viu i intentant aigualir la festa. Una crisi que ha fet que ens vestim amb els tratges més austers i que ha obligat que la gran majoria de pressupostos s'hagin adequat a les circumstàncies econòmiques actuals.

Tot i així, però, això no ha sigut suficient causa com per anul·lar actes que es porten fent durant anys, i tot i que es notarà considerablement en les diferents programacions festives, ens hem amotllat a les circumstàncies per tal de  poder continuar competint amb les festes majors veïnes.

Així doncs, uns dels actes més esperats al nostre poble, les Barrakes, es presenten amb un cartell molt complert i, a més a més, satisfent una demanda que ja feia anys que els joves reclamaven, una nit on la música protagonista fos de caire més electrònic.

D'aquesta manera des de l'organització hem apostat per organitzar una Festa Flaixbac, que portant tres dels seus punxadiscos més famosos, de les 21:00h. a les 02:00h. de la matinada del diumenge convertiran el pavelló en una discoteca, tot clausurant les barrakes i despedint-se fins l'any següent.

Tot i així, les dues nits anteriors es mantindrà el format de cada any,  donant protagonisme als concerts en directe i possibilitant els grups del poble a poder actuar amb bandes més conegudes arreu de les comarques.
Així doncs, la programació de les barrakes serà la següent:

DIVENDRES 4/09:

- Progeria
- High Times
- La Gossa Sorda
- Sosiego

DISSABTE 5/09:

- Auge & DJ-LO
- Guanta Sound System
- AtVersaris
- El Belda i el Conjunt Badabadoc
- No Fucking Name

DIUMENGE 6/09:

- Festa Flaixbac

 
Esperem, doncs, que enguany la programació d'aquest esdeveniment sigui del gust de tothom i que, com cada any, la participació acabi siguent massiva.

El menú està servit, molt bones Festes Majors!!!



]]> <![CDATA[La mala premsa]]> Mon, 22 Jun 2009 19:47:22 +0200
Els polítics poden haver comès errors, però els mitjans han contribuït tant com han pogut a transmetre una mala imatge de la política i dels que s’hi dediquen. El resultat és un desprestigi cada cop més gran de la tasca política. Els mitjans de comunicació, i en especial la premsa escrita, han pres un camí perillós. I de retruc també l’ha pres la professió del periodisme.

Després de fullejar un diari acabes pensant que el món en què vivim només s’interessa per l’urbanisme, la crisi econòmica, les notícies truculentes o morboses, o, esclar, l’esport. Teníem ‘teleescombraria’ i ara patim la ‘premsa brossam’. I algú ens voldrà fer creure que això és el que volen els lectors.
   
Doncs penso que tard o d’hora caldrà demanar responsabilitats a aquests mitjans, perquè ells tindran una bona part de culpa del clima que es respira avui dia a l’entorn de determinades qüestions, del desprestigi de la política, de la sensació que el català és una llengua difícil i antipàtica, etc.

La premsa escrita va en camí de desaparèixer: cada dia més prima, més buida, més pobra. Començo a veure que no la trobaré a faltar.

]]>