Espero que us agradi i us il·lustri.

#1. Importa el que és important

Periodistes, publicistes i polítics tendeixen a sobredimensionar la transcendència de les campanyes electorals i de cada moviment tàctic que fan els partits. En realitat, els resultats electorals, a grans trets, es poden predir mesos abans de les eleccions. Les maniobres de campanya tenen un impacte molt limitat. Sabem positivament que el cicle econòmic és un dels elements decisius per determinar càstigs i premis als governs.

#2. La voluntat popular és molt difícil de conèixer

Sovint comentaristes i polítics repeteixen frases del tipus “el què interessa a la gent és…”; ‘el què els catalans demanen és…” ‐ Doncs bé: sabem positivament que aquesta mena d’afirmacions normalment són mers instruments retòrics. És molt complex saber què vol la gent, per diversos motius:
 

1.La gent no és molt ideològica – creences polítiques sovint inconsistents.
 

2.La majoria de la gent no té opinions polítiques molt fortes – baix interès per la política.
 

3.Molta gent defineix les seves posicions a partir del que diuen o fan líders i partits – heurístics.
 

4.Les enquestes són imperfectes – ús prudent.
 

#3. La voluntat popular potser ni tan sols existeix

Els ciutadans tenen preferències, però agregar‐les per conformar una “voluntat popular” no és una tasca fàcil. Podem pensar en 5 criteris desitjables per agregar preferències, per prendre decisions col∙lectives:
 

1.Decisions col∙lectivament racionals.
 

2.Sense restriccions (que es puguin plantejar alternatives).
 

3.Unànimes (o majoritàries). Decisions basades en el consens seria idoni, més democràtic.
 

4.Independents de noves alternatives (que no et fan canviar l’opinió).
 

5.Sense dictadors (capaços d’alterar la decisió per la seva notorietat).
 

Doncs bé, sabem des dels treballs de Kenneth Arrow (1951) que NO és possible trobar un mètode d’agregació de preferències que pugui satisfer simultàniament els cinc criteris. Per tant, sempre que prenguem decisions col∙lectives estarem en situacions imperfectes. Hem de ser més cautelosos en la nostra valoració de la democràcia.
 

#4. Els governants no tenen un ‘mandat’ dels electors

Molt sovint sentim dir als governants que els electors els han triat perquè fessin X o Y, o que tenen ‘el mandat dels electors’ de fer determinades coses. Si tenim en compte el que hem vist als punts #1 (importen les coses importants), #2 (la voluntat popular és molt difícil de conèixer) i #3 (la voluntat popular potser ni tan sols existeix), haurem de concloure que aquesta mena d’afirmacions tenen poca base.

#5. Els sistemes electorals determinen els sistemes de partits

Unes de les poques ‘lleis’ que ha enunciat la ciència política són lleis de Duverger (1950s), que fan una sèrie de prediccions sobre els efectes dels sistemes electorals. A grans trets, aquestes lleis prediuen que els sistemes electorals majoritaris afavoreixen el bipartidisme i els sistemes proporcionals afavoreixen sistemes multipartidistes.
 

Aquestes lleis tenen excepcions i fallen en alguns països. A més, s’han anat refinant molt amb el temps, però la base resta la mateixa. La raó fonamental és el vot estratègic: els ciutadans aprenen com funciona el sistema electoral i adapten el seu comportament al que és òptim.

#6. Els partits són importants

Sovint sentim el terme ‘partidista’ o ‘partidisme’ emprats amb connotacions negatives. Predomina un cert discurs que defensa que els polítics haurien de deixar de banda les seves preferències o els seus interessos partidistes i treballar junts ‘pel bé comú’.

El problema és que, com hem vist, no és gens fàcil determinar què és la voluntat popular o el que entenem per “be comú”. La gent té preferències diferents. Per això és important que els partits agreguin una part de les preferències (no totes) i que, en cas de guanyar, apliquin el seu programa.

Els ciutadans, arribat el moment de les properes eleccions, poden avaluar i triar si volen seguir amb el mateix govern o opten per un programa diferent.

Si totes les decisions s’han de pactar, o els partits tendeixen a assemblar‐se cada vegada més, aquest mecanisme bàsic de funcionament de la democràcia se’n ressenteix.

#7. La majoria dels ‘independents’ prefereixen algun partit

Quan fem enquestes, una part important dels ciutadans ens diuen que no tenen cap preferència partidista, que no hi ha cap partit que sentin més proper a les seves idees que els altres. Aquesta constatació ha generat moltes teories sobre el creixement dels votants independents i el desalineament. A la pràctica, quan s’ha investigat amb més detall, s’ha vist que la majoria d’aquests ‘independents’ en realitat tenen preferència per algun partit.

D’altra banda, quan s’ha estudiat qui són els autèntics ‘independents’, no s’hi ha trobat els ciutadans ben informats, imparcials, que analitzen punt per punt les coses de manera desapassionada i prenen les ‘millors’ decisions sinó que s’hi ha trobat gent que no té interès per la política.

#8. Els ‘interessos particulars’ són una ficció

Una de les crítiques que es dirigeixen els polítics entre ells és que defensen ‘interessos particulars’ en lloc del bé comú. Per tot el que hem vist fins ara, queda prou clar que el bé comú és difícil de definir, i que en aquest sentit, tot són ‘interessos particulars’: treballadors, ecologistes, empresaris, etc.

#9. Els moviments no són ‘espontanis’

Sempre que veiem moviments de protesta, solem sentir discussions sobre la espontaneïtat dels moviments, i una acusació força habitual que se’ls fa és que estan ‘manipulats’ per algú. En realitat, per entendre per què la gent protesta, una de les qüestions a tenir present és qui mobilitza: sempre hi ha algú que mobilitza la gent i fa que participin.

 

#10. Hi ha força coses que sabem que no sabem segur

Molts comentaristes polítics acostumen a defensar com a veritats incontestables algunes idees que, en tractar de contrastar científicament, no tenim la certesa que siguin veritat. Alguns exemples:

1. Els diners aconsegueixen vots (potser només és que els candidats amb més opcions de guanyar reben més diners).

2. La democràcia porta al creixement econòmic (potser el creixement econòmic ajuda a la democràcia. O potser és una relació espúria – a causa d’un tercer factor).

3. La dictadura porta al creixement econòmic (potser el creixement permet els dictadors quedar‐se al poder).

4. Els mitjans ens manipulen (potser cada mitjà només ens diu el que espera que vulguem sentir, i potser nosaltres només triem els mitjans que pensem que ens diran el que volem sentir).

5. La gent pren decisions de vot pensant en el seu propi interès (potser sovint només racionalitzen les decisions d’aquesta manera).

6. La gent vota més quan espera que l’elecció serà més competida (no és clar).


 

*Basat en: Hans Noel (2010) “Ten Things Political Scientists Know that You Don’t” The Forum 8:3 traduït i elaborat al català per @jordimunozm

• Pocs ingressos i massa despesa: Els fets. La crisi de les finances municipals és el resultat de tenir pocs ingressos i massa despesa. Obvi. Els minsos ingressos es deuen a la crisi econòmica (i en particular a la de la construcció), però també a no haver sabut els governs locals aprofitar correctament, en èpoques normals, les fonts d'ingressos posades a la seva disposició (impostos i taxes i preus pels serveis). L'excessiva despesa es deu a despeses de manteniment i explotació d'equipaments excessius o sobredimensionats, a una plantilla de personal rígida i a un pagament obligat d'amortitzacions i interessos de préstecs desbordants. La crisi és avui més greu per als ajuntaments perquè totes les administracions estan en crisi i cadascuna s'ha d'espavilar sola. I la crisi és encara més greu perquè molts ajuntaments (les comunitats autònomes també!) han perdut tres anys preciosos, reaccionant tard i no sempre de forma intel·ligent. 
  
  Solucions? Les que per a cada cas -greu o molt greu- adoptaria una família en la seva economia domèstica amb sentit comú: intentar augmentar ingressos, pagar els interessos i amortitzacions dels préstecs (renegociant-ne una part, si es pot!) i ajustar la despesa als ingressos. En conseqüència, reduir, poc o probablement molt, el nivell de serveis prestats als ciutadans. I res d'inversions! Això és molt dur? Sí. Però hi ha alternativa? No.
  
   
• Els comportaments dels polítics locals: Entre aquests cal distingir si són un equip de govern nou amb majoria absoluta (o de coalició ben cohesionat), un equip de govern nou en minoria (o de coalició poc cohesionat, és a dir, el partit minoritari que sosté el govern vol la seva recompensa i prou), o un equip de govern que repeteix. Un equip de govern nou i amb majoria és el que té més possibilitats de resoldre el tema, o almenys encarrilar solucions, perquè no és responsable de la gestió deficitària recent i, per tant, pot ser més transparent a l'hora de posar sobre la taula la veritable situació financera del municipi. Ara bé, cal, a més, que sàpiga exercir el seu lideratge, tingui clar a on vol anar, tingui imaginació, sigui valent en aplicar les mesures necessàries per dures que siguin, i s'esforci a comunicar-se bé amb els ciutadans. Aquesta comunicació -avui imprescindible!-, ha de servir per explicar de forma comprensible la realitat financera del propi ajuntament, els costos dels principals serveis municipals, la cobertura que donen els preus i les taxes, i les mesures dures que cal emprendre. Aquesta explicació caldrà fer-la, probablement, cada sis mesos en els propers anys, i cal transmetre el missatge de realisme amb un sentit positiu i esperançador. Cal expressar amb claredat que som on som perquè vam perdre, tots una mica, el sentit comú en gastar per sobre de les nostres possibilitats de cada moment, i ara cal recuperar aquest sentit comú per tirar endavant i col·locar-nos en unes finances raonables i sostenibles encara que sigui en 4, 8 o 12 anys. Això és el què ha de fer un govern municipal que procuri per l'interès general. No farien això mateix un pare i una mare que han d'explicar als fills adolescents per què s'han de replantejar el nivell de despeses familiars, tant si s'havien embarcat amb un préstec asfixiant com si solament han disminuït les seves rendes familiars?
  
  Ara bé, hi ha governs municipals que de moment demostren ser incapaços de fer front a la realitat. Millor dit, hi ha governs que són incapaços de veure la realitat. I si no, per què hi ha governs municipals que demanen encara préstecs desorbitats a entitats financeres, que tots sabem que van escasses de diners, amb les quals fins ara quasi no treballaven? I si no, per què hi ha governs municipals que no han aprofitat els préstecs de l'ICO per pagar factures de proveïdors anteriors al 30 d'abril, sabedors que l'Estat posa com a condició no tenir dèficit ens els propers anys, atès que aquells volen fer inversions noves encara que l'ajuntament tingui finalment un dèficit o un deute més alt?
  
   
• Els comportaments dels ciutadans: És fàcil acostumar-se a viure en un alt estànding. És fàcil acostumar-se que l'Administració pública ens ho subvencioni tot, si no ens ho regala quasi tot. Pagant qui? Durant anys ho hem volgut ignorar. Com ens hi desacostumem després de 15 o 20 anys? No ho sé, però caldrà fer-ho. Serà difícil per a tothom, però especialment per a aquells -els joves- que sempre ho han vist així: l'Administració publica (Estat, Generalitat, ajuntament) és per a ells l'encarnació dels Reis Mags, que tot ho regalen i a tot diuen que sí (però fa 30 anys curiosament els Reis Mags no ens deien a tot que sí). Ara caldrà dir que no. I això costarà d'entendre. Oi més si s'és jove. Oi més si l'economia familiar està també en crisi. Es busquen i es buscaran excuses, polítiques i ... humanes: que si les polítiques keynesianes (cal despesa pública en temps de crisi), però ens hem cruspit el marge de maniobra; que si cal preservar la despesa social, però és que social ho és quasi tot!; que si no es fan prou bé les retallades; qui n'és expert de les retallades en temps de crisi, si només teníem polítics i gestors experts a gastar en època d'eufòria? Ara els nostres polítics han d'aprendre a gestionar l'escassetat.
  
  Quina reacció esperarien uns pares d'uns fills sobreprotegits acostumats a gastar, a viure bé, a tenir-ho tot, a viatjar, a tenir satisfetes gairebé totes les demandes? Doncs crec que aquests pares haurien d'esperar resistència, indignació, no voler reconèixer l'evidència, no acceptar l'austeritat. O, si s'explica bé, potser sí que s'acceptarà, tot i que costi. Però quina alternativa tenen els pares sinó fer front als deutes, reduir despeses i procurar l'augment de les seves rendes o, a través de la formació, les rendes dels seus fills el més aviat possible? Què té de diferent un ajuntament d'una família quan l'equip de govern procura per l'interès general? La família no pot "tancar" el negoci. L'ajuntament tampoc. A la família la persegueix el deute tota la vida. A l'ajuntament també, encara que un equip de govern pugui anar retardant les solucions i deixar el problema per a l'equip següent. Alguns municipis hauran d'esperar quatre anys més a afrontar els problemes? Pobres ciutadans!
  
   
• El comportament de les Administracions superiors: Consells comarcals, diputacions, Generalitat i Estat. Ho deixem al tinter, però no ens estarem de dir que són corresponsables del nyap de les finances municipals. I com a tals han d'ajudar a trobar solucions als ajuntaments.
  
   
• Quines perspectives tenen els ajuntaments per al 2012? Dures! Però com més aviat s'afrontin, millor. A Catalunya estem més acostumats a pagar pels serveis públics. Això ens ajudarà. A Catalunya estem menys avesats a la cultura del subsidi. Això també ens ajudarà. Però la realitat és tan crua que cal valentia per part dels polítics, cal una administració més eficient per part dels gestors i treballadors públics, i cal una voluntat per comprendre la dura realitat per part dels ciutadans.

En definitiva, avui estic d’aniversari! Que no tots els dies es fan quatre anys... je je je!

(*) Eleccions Generals 08 : Sentmenat per diaridesentmenat

De tot arreu se’ns diu que d’aquesta crisi ens en sortirem nosaltres mateixos, bé sols o acompanyats, hem de ser emprenedors, hem de crear, innovar per evolucionar en un món canviant. Ens hem d’arriscar, diuen. Se’ns diu que com més formats estiguem, més possibilitats de feina tindrem, per això cal no deixar de formar-se. La pregunta és, d’on traiem el temps per viure i a l’hora fer tot això que ens diuen?

Se’ns diu que hem de treballar més per menys diners. Que hem de ser solidaris amb la resta de l’Estat i pagar més impostos. Que mentre ens empobrim, ens retallen els serveis públics per poder pagar els deutes públics i privats (no oblidem els rescats a la banca: 141.000 milions d’euros en el que va de crisi) a altres bancs estrangers com a prioritat absoluta segons l’article 135 de la Constitució Espanyola – de reforma exprés i sense referèndum –.

Se’ns diu que per sortir d’aquesta crisi hem de ser més esclaus, més dòcils, més conformistes; bé això no es diu, però se sap. Se’ns diu que hem de consumir més, perquè és així com se surt de la crisi, amb l’augment de la demanda agregada sobre el consum de béns. Al mateix temps, però, ens estan disminuint el poder adquisitiu a les classes baixes i mitjanes, fins i tot en la gloriosa època del totxo espanyol va baixar un 8% mentre que el PIB per càpita augmentava a una mitjana anual del 3%.

Durant l’any 2011 l’única obsessió dels governs europeus fou el pagament del deute i la reducció del dèficit públic. Cap altra cosa fou més important pels nostres governants (ni la creació de llocs de treball!) que pagar allò que s’ha gastat, presumptament, més del compte. Dic presumptament perquè les dades demostren que l’Estat Espanyol ha gastat menys que altres estats europeus, per exemple en sanitat i educació, Espanya gasta un 25% menys que Alemanya i França. Vergonyós.

Estem doncs en una etapa d’austeritat i de retallades en la inversió pública que demana tant la UE (la meitat del deute espanyol es deu a entitats financeres alemanyes i franceses), com els bancs nacionals (BBVA i Santander principalment, La Caixa i Bankia en segon terme). És a dir que els ciutadans hem salvat els bancs plens d’actius tòxics i ells s’han repartit sous i dividends milionaris entre directius i inversors. A sobre han tancat l’aixeta del crèdit i estan escanyant als matrimonis que havien hipotecat la seva vivenda. Tota una tempesta perfectament orquestrada per guanyar diners a costa dels ciutadans.

Amb tot això, els símptomes de creixement no es veuen per enlloc i sembla que aquesta crisi ha vingut per quedar-se una bona temporada. Les alternatives hi són, només cal veure com se n’ha sortit Islàndia de ràpid. El país que va decidir sotmetre els seus dirigents polítics i banquers a la justícia i que va decidir NO PAGAR el deute il·legítim dels especuladors financers, ara té unes expectatives de creixement que superen el 2,5% del PIB i durant el 2011 ha crescut un 2,1%. Els islandesos no han pagat i no s'ha acabat el món, veritat? doncs de què tenim por?

El dret a exigir el NO PAGAMENT d’un deute il·legítim és o serà la base de la reivindicació social que viurem pròximament gràcies a moviments tan diversos com el 15M i l’Occupy Wall Street. Només si la gent té ganes de fer coses i arriscar-se.


"Pels esclaus, era més segur rebre fuetades que menjar".

C.L.R. JAMES
(Els jacobins negres. Toussaint L'Ouverture y la Revolució d'Haití)

Avui en el meu bloc faré algunes estimacions electorals sobre els guanys i les pèrdues o, millor dit, sobre els transvasaments de vots d’un partit a un altre que, en aquest cas, ha sofert el Partit Socialista i ha anat a parar a d'altres formacions polítiques, o perquè no, al vot en blanc, nul o abstenció. És el que en ciència política diríem la volatilitat – quan els votants canvien el seu vot normal o estable (que es repeteix una i altra vegada) a causa de les circumstàncies conjunturals.

El càlcul és simple. Ho he fet de la següent manera: he recollit el vots obtinguts per cada partit (veure taula 1) i els he restat pels que varen obtenir a les eleccions passades, el 2008 (taula 2). Els que guanyen més vots són CiU (319 vots) , PP (185), EUiA (131), els nuls (66), els blancs (33) i ERC (13) respectivament, i al contrari, el partit que en perd més és el PSC (820 vots menys). La pregunta és, a on ha anat a parar el vot socialista?

En Jordi Muñoz, politòleg i professor a l’UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ha fet unes estimacions al diari ARA (adjunto arxiu PDF) sobre aquest assumpte. En l’article, Muñoz estima que en el cas de Catalunya, on el PSC ha perdut 769.588 vots, el partit socialista ha patit una volatilitat del 47%. És a dir, que només la meitat i escaig dels votants socialistes han repetit la confiança al partit de Govern – efecte “Incumbent”, li diem en ciència política al vot de càstig –. La resta ha anat a l’abstenció (31%), ICV (8%) i PP (6%). D’altra banda, és sorprenent que l’evidència de transvasament directe entre PSC i CiU és molt limitada. I dic que em sorprèn perquè a Sentmenat sembla que, veient les dades, qui ha sortit més beneficiat del transvasament socialista ha sigut CiU i, sense cap mena de dubte, el PP i EUiA. Cal dir que la tècnica que utilitza Muñoz és la inferència ecològica. És doncs un intent de predir comportaments individuals a partir de components agregats ja que el vot individual de les persones és quelcom força difícil de predir si és que no els ho preguntem d’en una en una o fem una enquesta a més de 1.200 persones perquè sigui significativa i extrapolable a la realitat. Més endavant, quan es facin els baròmetres del CIS, ho podrem saber amb més detall.






Per un altre costat, el més curiós d’aquestes eleccions, és que el cens electoral ha augmentat en 541 electors, però en canvi només han votat 42 persones més que el 2008. Amb la qual cosa l’abstenció ha pujat cinc punts i mig per cent a causa de les 499 persones noves que no han votat - o hi ha hagut un intercanvi perfecte entre abstencionistes i nous votants; estrany, però per què no, factible -. Veient aquestes dades, podríem afirmar que a Sentmenat ja hi ha un abstencionisme estructural aproximadament del 35% en eleccions de primer nivell i que en les eleccions locals, creix fins el 47,5%.

Una altra dada, encara que poc significativa, són els partits sense representació parlamentaria, ja que també han augmentat el seu suport electoral. Els no parlamentaris han obtingut un total de 260 vots, que en són 101 més que l’any 2008.

Entenem per democràcia el govern del poble, és a dir, que el poder emana de la lliure elecció de les persones adultes que conviuen en un Estat. Entenem per govern del poble l’autoritat que dirigeix, controla i administra les institucions de l’Estat que es legitima a través de l'elecció democràtica dels representants del poble. Donades les circumstàncies actuals, on s’acaba d’instaurar una tecnocràcia a Itàlia i a Grècia degut al mal funcionament de la economia, i per extensió de la democràcia; designada ella mateixa pel Fons Monetari Internacional i el govern europeu franco-alemany, alguns podríem pensar que es tracta d’un coup d’État assestat pels “mercats” i la Unió Europea, de manera que imposant un govern de tècnics es garanteix de forma temporal un Estat del Benestar per a classes altes i mitjanes: els agents que legitimen i donen estabilitat al sistema econòmic i polític.
 

Avui que és dia de reflexió no paro de pensar i fer-me moltes preguntes, per exemple: algú creu que les persones som lliures de triar el nostre govern quan aquest, sigui del color que sigui, està lligat de mans i peus per la banca privada a l’hora de fer les polítiques econòmiques necessàries per reactivar l’economia i gravar els que més tenen, les grans corporacions i els especuladors, que al mateix temps són els que han creat la crisi per enriquir-se i escanyar-nos? Es pot introduir la taxa tobin, eliminar el secret bancari i instaurar una banca nacionalitzada del poble i per al poble? Per què no en parla el PP i el PSOE? Quina capacitat té una persona d’influenciar amb el seu vot un canvi en la governança econòmica mundial de la qual en depèn el nostre futur?

Sempre he pensat que votar és un deure dels ciutadans. L’argument principal que esgrimeix la gent gran és que “ha costat molts anys i esforç aconseguir-ho”, “hem perdut moltes vides en la clandestinitat de la lluita antifeixista”, “hem patit la repressió del règim”. La gent jove (i no tant jove), per altra banda, no ho percebem així. Pensem que no s’ha fet una transició com cal i encara hi ha vells fantasmes franquistes que recorren per dins tot l’espectre constitucional espanyol. Molts de nosaltres pensem que el sistema electoral és injust i la democràcia insuficient. "Si fer l'amor cada quatre anys no és vida sexual, votar cada quatre anys no és democràcia", clama un dels lemes del 15M.

Em pregunto si hem canviat realment de règim. Quan votem formem part i legitimem un règim que dicta els capricis de les altes esferes financeres, votant-los legitimem el capitalisme desregulat. No em conformo amb al sentència "la democràcia no és perfecte, però és el sistema polític menys dolent": Sempre hem d'aspirar a més democràcia, fins que puguem votar a l'FMI i el Banc Mundial, quan tinguem tots els mateixos drets, pensaré que som en una democràcia real.

Jo no vull legitimar aquest sistema, un sistema que no m’agrada, que crec que és necessari i possible canviar. No donaré el meu vot al sistema. No obstant això, diumenge si que em dirigiré a la mesa electoral i presentaré el meu "dret a rebequeria", fent ús de l'article 99 de la LOREG exposaré els motius pels quals crec que la democràcia actual és insuficient i la llei electoral injusta amb els partits minoritaris. D'altra banda, recorreré al dret a l'autodeterminació dels pobles recollit a la Carta de les Nacions Unides i a diverses resolucions de l'Assemblea. No es tracta d'això la democràcia? Poder per al poble!


Si voleu més informació sobre el dret a "queixa, reclamació o recurs" que podeu usar demà, visiteu la pàgina ( http://dl.dropbox.com/u/26500216/DoRiYakiTU_Reclama_ante_la_mesa_electoral.pdf ) o descarregueu-vos l'arxiu adjunt.

PD: Benvinguts al "canvi".