http://blocs.sentmenat.com// blocs de sentmenat.com blocs de sentmenat Tue, 31 Aug 2010 13:00:00 +0200 ca <![CDATA[La notícia és que el Castell és del poble de Sentmenat ]]> Tue, 31 Aug 2010 13:00:00 +0200
Vull començar agraint i testimoniant les figures dels primers alcaldes de Sentmenat, després de la recuperació democràtica, Joan Torrents i Joan Guàrdia (ja difunts els dos) que, al front dels seus respectius governs municipals a l’Ajuntament i que, en els diferents mandats, van deixar molt camí fet per la recuperació com a patrimoni públic de l’edifici emblemàtic del Castell de Sentmenat. I, cal dir-ho, amb el suport més o menys explícit del principal grup a l’oposició.

Els inicis de la negociació amb els Marquesos van començar al 1979. Cal tenir en compte que, un any abans, es va aprovar El Pla comarcal de Sabadell i aquest definia clarament els creixements urbanístics de Sentmenat. Amb la qual cosa es possibilitaven acostaments per ambdues parts, i així va ser. L’estat de dret s’havia de posar en pràctica i la demanda del poder públic a través de les institucions (Ajuntament) estava més que justificat, malgrat la incomprensió inicial dels titulars del Castell (primer la vídua del Marquès i més tard el seu hereu) en cedir primer l’ús i després la propietat, amb la seva negativa resposta, sempre que se’ls hi demanava i van ser moltes vegades. 

Amb els treballs de la revisió del Pla General d’Ordenació Municipal (PGOM) es va signar al 1996 un gran conveni urbanístic amb el qual s’aconseguia gratuïtament la propietat del Castell i el seu entorn. Amb això també es marcaven els límits a creixements futurs, quedant com una frontera infranquejable el terreny urbà del sòl protegit no urbanitzable. Quin gran èxit municipal! Ara sembla que tot aquests procés es vulgui menysvalorar! Amb el canvi s’ordenava i s’ampliava el sector amb la inclusió de l’edifici (ja que era urbanitzable amb l’anterior Pla comarcal) i es cedia una gran zona verda de quasi 67.000 m2 al voltant del Castell i la cessió de la propietat d’uns terrenys urbanitzables a la plana de Can Ramoneda al municipi. A part d’altres cessions que l’Ajuntament ja havia fet seves, a més d’arranjar-les, però encara no es tenia la propietat al Parc de la Riera. 

Va ser l’aprovació per unanimitat a l’Ajuntament de Sentmenat i després pel Govern de la Generalitat al novembre de 1998 on s’aprova definitivament el PGOM: això va provocar que es tirés endavant, promogut pel Marquès i els seus tècnics, el Pla parcial del Castell, també aprovat per unanimitat a l’Ajuntament i per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona al desembre del 2001. Fins aquí tot normal, amb les lògiques reunions, negociacions i acords per formalitzar l’esmentat Pla parcial, amb tots els seus planells, dibuixos i fitxes urbanístiques.

Al 2003 s’inicia un nou mandat a l’Ajuntament amb l’imparable desenvolupament urbanístic provocat principalment del nou PGOM i el boom immobiliari general que també afectava el nostre municipi, tot havia de ser ràpid i fàcil. A nivell polític CiU passa de 3 regidors a 4 i posa a la senyora Colomé al front canviant la posició fins llavors, diguem, més responsable i participativa en relació al creixement urbà pautat de Sentmenat. També ERC canvia el seu regidor i les seves posicions (puc entendre a ERC per la seva falta de compromís), però m’és més difícil entendre a CiU el seu canvi a no ser, i crec que aquesta és la raó, que s’aprofités del desgast polític del PSC pel que suposa tantes obres en aquells moments en marxa a Sentmenat. No fa falta descriure més aquest detall i quedem entesos (ja que són prou conegudes i alhora contradictòries les relacions d’aquest grup polític de dretes amb el sector immobiliari).

Així com l’aparició a l’escena política d’un anomenat grup de veïns que deien (i encara diuen) que estimen el poble (no són els únics que es poden atribuir aquest fet). Aquí també ens hauríem de preguntar quin poble volem? Gran, petit, mitjà, amb muralles de tot tipus...  I, quina legitimat tenen per decidir-ho? A més del suport d’una entitat de caràcter ecologista coneguda a la comarca per la seva intransigència en acceptar desenvolupaments urbans ordenats i infraestructures viàries necessàries.

Per continuar el Pla parcial del Castell s’havien de materialitzar les cessions i aquestes tenien que ser lliures de càrregues i de llogaters. Val a dir que l’embolic que tenia el Marquès amb el registre de la propietat va provocar que això no fos fins al febrer de 2005 i també va ser en un altre acord municipal condicionat a les cessions que s’aprovava de forma definitiva el projecte de reparcel·lació del sector del Castell. Aquí CiU es va desmarcar per primer cop de la línia seguida fins llavors. A més a més, una errada (que va provocar canvis administratius dins l’àrea d’urbanisme en aquells moments) en no tenir en compte, en el període d’exposició pública, una al·legació  presentada pels grups que he explicat més amunt. Tot això va comportar una nova al·legació aquesta oportunista d’ERC; ara també vull deixar clar també que hi tenien dret, faltaria més! Estem en una democràcia.

Aquestes al·legacions van ser finalment rebutjades en el Ple municipal de l’abril de 2005 amb el següent argument jurídic i tècnic dels serveis municipals de novembre del 2004 que hi ha a l’expedient administratiu (el transcric ja que es prou entenedor):
“Per tant proposo es desestimi l’al·legació de que es declari nul el projecte de reparcel·lació aprovat inicialment, per entendre que les mancances i errades no l’invaliden, tot i que caldrà fer les esmenes corresponents en el mateix. Així considero que, sense necessitat d’un nou període d’exposició pública, caldrà denominar el projecte de reparcel·lació i no de parcel·lació, indicar en la documentació gràfica i escrita del projecte la data en que es que ha estat aprovat inicialment, especificar l’afecció de les finques al pagament de les despeses d’urbanització i les altres despeses del projecte, indicar la data en que es va donar conformitat al text refós, fer referència a que l’Ajuntament no participa en els costos d’urbanització del sector i determinar les condicions de constitució d’obligatòria entitat urbanística de conservació.”

També hi va haver un tràmit anterior que va deixar ben clar que el procediment que es va seguir, així com l’important paper avalador que tot el procés ha tingut per part de la Generalitat, a través de la Direcció General d’Urbanisme amb la implicació directa del Conseller Joaquim Nadal que va declarar inadmissible la solicitut de revisió per part dels grups opositors del Pla parcial del Castell a l’abril de 2004.

Per part del govern municipal en aquelles dates i a l’empara del planejament vigent i dels acords presos (ja que eren la millor defensa política i jurídica) per entomar millor totes les propostes que arribàven: des de desfer el conveni per part del Marquès i els seus tècnics, com fer un nou Pla parcial per part dels opositors. El cert era que el deteriorament, cada vegada més aparent del Castell, feia que tornar enrere hauria estat un greu error. Amb la complicitat de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat i seguint una estratègia conjunta, com era assegurar la propietat pública de l’edifici, va permetre més tard signar un conveni per la seva restauració, al juny de 2006 amb 1.680.110 euros, posant el 50% cada administració.                  

Una altre patacada que van rebre els grups opositors, va ser la sentència del Jutjat contenciós administratiu de Barcelona de setembre de 2007 que donava la raó a l’Ajuntament de Sentmenat i donava per bo el Pla parcial del Castell. Aquesta estava basada en uns antecedents, fets provats i fonaments de dret que són: Inadmissibilitat de les pretensions referides al Pla parcial, sobre la manca de publicació del Pla i les seves conseqüències, sobre la discrepància en quant a la superfície del sector, sobre la densitat d’habitatges i sobre la suficiència de les prescripcions de la reparcel·lació. 

No prou convençuts amb aquesta sentència aquests mateixos opositors apel·lant al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (uns bons calerons els hi deu haver costat) i aquest, al gener d’enguany, declara ineficaç el projecte de reparcel·lació del Pla parcial del Castell. Val a dir que és ferma i que no es pot recórrer. Aquesta ineficàcia no dóna a entendre la invalidesa sinó que, per tenir eficàcia, calia la publicació de la normativa urbanística. El que succeeix és que s’aprova la reparcel·lació amb anterioritat a la publicació del PGOM al 2005; perquè així ho van decidir tots el grups municipals a l’Ajuntament al 1998 i amb el suport normatiu de la Generalitat de Catalunya, que ara no ha valgut segons la sentència d’apel·lació. Com més d’un ha dit, això és un tecnicisme judicial, perquè el que realment buscaven era carregar-se el Pla parcial del Castell i no ho han aconseguit. Fets i no paraules, amics!

Un detall de les consideracions escrites a l’acta de la sessió extraordinària del Ple municipal de l’1 de juny de 2010 deixa ben clar com ha acabat tot i que diu:
“Ambdós informes han estat coincidents en assenyalar que l’únic acord anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ser el de l’aprovació definitiva del Projecte de reparcel·lació. Per aquest motiu, en data 1 de juny de 2010, es procedeix a donar compliment administrativament a la Sentència dictada i s’anul·la l’acord de data 7 d’abril de 2005, per a continuació procedir a aprovar de nou de forma definitiva el Projecte de reparcel·lació del sector El Castell, acordant procedir a comunicar l’acord al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per posar així fi a dit expedient.”

Bé tot això ho he volgut explicar perquè hi ha hagut massa “mala llet” al llarg d’aquest procés i, el que més greu em sap és el fet que, una gran actuació com ha estat que el Castell de Sentmenat passés de mans del Marquesat al poble que ha sotmès i se n’ha aprofitat al llarg de la història, passi per una qüestió urbanística mal feta. Amb tants esforços i il·lusió de persones honrades i honestes que han posat el millor saber i fer en que aquesta operació sigui avui una realitat.

Ara no puc deixar de dir el dolents que han estat i són els de CiU amb tot aquest procés i que encara volen continuar allargant el tema políticament (em consta que el PSC els hi ha ofert col·laboració per sortir del nou embolic que ells sols s’han posat). A part de donar credibilitat a una pretesa malmesa del paratge, quan ells, amb la seva ineficàcia, manca de credibilitat i mala gestió econòmica de l’Ajuntament, són incapaços de dignificar i donar vida als voltants del Castell per l’ús de la gent, la qual vol gaudir d’aquesta nova propietat municipal ara i per sempre.

El temps, afortunadament, posarà a cadascú al seu lloc.                        

]]> <![CDATA[Llibres, records... i sant Menna]]> Sun, 29 Aug 2010 12:13:00 +0200 Maletes perdudes, de Jordi Puntí, una novel·la ben escrita però un pèl avorrida, segurament per excés de metratge. Després em vaig entusiasmar amb els volums autobiogràfics d'Elias Canetti, que parlen d'una de les èpoques més interessants de la història moderna: els anys situats entre les dues guerres mundials del segle XX. I ara, després de molt de temps, m'he decidit a emprendre la lectura de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. La cosa comença bé.

La portada d'aquesta novel·la -una fotografia d'un grup d'escolars durant el franquisme- m'ha fet recordar de sobte, i sense saber ben bé per què, un moment de la meva infantesa: sóc davant del quiosc blau de fusta que hi havia a la plaça de la Vila de Sentmenat i tinc a les mans un parell de monedes foradades de 25 rals amb les quals compraré una bossa de blat de moro. Veig perfectament aquell quiosquer gras, sovint simpàtic però també capaç de tenir males puces si el provocaves. I aquest record em duu a un altre moment: ara sóc dins la sala del gran cinema Montseny i jugo a cuit i amagar arrossegant-me per sota els seients, mentre a la pantalla fan una pel·lícula de romans o de senyores que ensenyen un pit. Tinc a la mà una bossa de Conguitos, i com que encara no l'he oberta no sé si el tren o el cotxe que hi trobaré ja els tinc repetits o els puc afegir a la meva col·lecció. Això passava un diumenge a la tarda. El mateix dia, al matí, la mare ens havia preparat una tassa de xocolata espessa on sucàvem un tros d'aquella coca de pinyons llarga, estreta i seca, celestial, que havia comprat a primera hora a Cal Dulçura. Quines coques! Encabat ja podíem anar cap a la pista per veure tres partits seguits d'hoquei.

En aquell temps, quan el Sentmenat jugava fora, alguna vegada recordo haver anat a missa. També ens hi solien dur les monges, si us plau per força, entre setmana de tant en tant. Arribàvem tota la classe a l'església i hi entràvem en silenci, atuïts per l'olor d'encens i de ciri. Llavors ens assèiem en els bancs de fusta i, prou callats, contemplàvem l'interior d'aquell edifici tan gran, el més gran que havíem vist mai. Sempre m'havia cridat l'atenció la imatge d'aquell sant Menna tan ferreny, tan guerrer, que semblava que ens havia de protegir de tot mal. Encara hi penso de vegades, quan de camí cap a Girona ensopego el rètol que anuncia l'església de Sant Menna de Vilablareix. I jo que em pensava que aquest sant era tot nostre, sentmenatenc de cap a peus! Ara que, de fet, no he sentit mai que ningú es digui Menna a les comarques gironines. Per tant, el sant deu continuar essent bàsicament sentmenatenc.

Per això se m'acut que podríem adreçar-nos a ell i pregar-li que amb el seu posat guerrer aparegui als polítics catalans i els convenci perquè reprenguin el bon camí. Però, ah, fa temps que hem perdut la fe, que som descreguts i que sabem, com diu Vinyoli, que "el mal i la vergonya duren".

]]> <![CDATA[La ruïna de Sentmenat (i III): El futur de Sentmenat]]> Thu, 29 Jul 2010 12:00:00 +0200
Amb l’entrada del nou curs polític al setembre, amb el parèntesi també molt important de les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor, que ens portarà una gran activitat, Sentmenat entrarà en una nova etapa que s’ha d’acabar amb les eleccions municipals al maig del 2011.

Evidentment el PSC com a peça fonamental de la història passada i present de la política local haurà d’estar a punt per aquestes eleccions (que així ho desitjo) i ho estarà (ara ho afirmo).

Aquest nou PSC haurà d’encarar aquest futur immediat en fer dos relleus importants:

El primer: presentar una nova candidatura encapçalada per una nova persona capaç i veraç que ha de ser:
  • Aglutinadora de l’essència socialista i progressista d’esquerres que hi ha al nostre poble.
  • Treballadora incansable per la cohesió social, la igualtat entre persones i de l’educació sense discriminacions.
  • Integradora de la realitat cultural i lingüística del municipi sense cap exclusió.
  • Decidida per encarar un Ajuntament amb el rumb equivocat (econòmicament i financerament parlant).
  • Compromesa amb les urgències reals del municipi (lluita contra l’atur, possibilitar l’accés a un habitatge digne per a tothom, un desenvolupament urbà transparent, ordenat i respectuós amb el medi ambient i natural, atendre bé a la gent gran i les seves necessitats, gestió del recursos públics i dels serveis amb eficiència, eficàcia i legalitat).
  • Propera a gent sense falses actituds, amb senzillesa i més credibilitat que els actuals governants, acabant amb els menyspreus als que no són de la seva corda.   
  • Apta per obrir les portes d’una institució que s’han tancat a la pluralitat política de Sentmenat i que faciliti l’acord entre els diferents grup municipals tenint en compte sempre l’interès general.
  • Que de nou posi en valor que la dedicació política ha d’estar remunerada però justament, desfent el mal exemple que ens ha deixat CiU en aquest tema.
  • Que ha de tenir mà esquerra per entendre’s amb les administracions supramunicipals.  
  • I, que toqui de peus a terra per reafirmar la realitat política catalana present i futura.
Tot això no ho ha de fer una sola persona: aquesta ha de tenir un equip d’homes i dones preparat, competent i també qualificat, que sigui un reflex del nostre poble, que l’ajudi amb els valors de l’honradesa i de l’honestedat com a mirall; i, també hereva del llegat de progrés que ha tingut Sentmenat amb el governs encapçalats pels socialistes.

Per això, aquest nou PSC ha de ser més que mai plural, obert i també feminitzat i acabarà sent determinant en aconseguir aquesta fita, amb la complicitat, compromís i il·lusió de molts sentmenatecs i sentmenatenques que han estat fidels al PSC com sempre i d’altres desil·lusionats amb l'experiència de CiU al front del municipi.     

El segon (relleu): acabar amb la majoria absoluta de CiU que ha portat a l’Ajuntament de Sentmenat a la ruïna amb una nefasta gestió, com heu tingut oportunitat de llegir en els anteriors articles (i viure). He intentat d’explicar-vos el millor que he pogut, en les anteriors entregues de La ruïna de Sentmenat, una visió personal del present del nostre poble.

I, vull acabar agraint a Sentmenat.com l’oportunitat de fer-ho públic.  

Bones vacances!                  ]]> <![CDATA[Estem sols]]> Tue, 20 Jul 2010 22:47:00 +0200 Tenien tota  la legitimitat que els hi donava la força del milió de catalans que es van manifestar contra la sentencià del tribunal constitucional retallant l’Estatut. Podien  donar per una vegada un cop de puny sobre la taula de l’estat i dir prou.  Tenien l’obligació de deixar de banda els interessos de partit i posar-se a defensar tots junts el que el poble de Catalunya els hi demanava: No acceptar la sentència perquè la nostra voluntat com a poble està per sobre de la d’un grupet de jutges espanyols.
Els nostres polítics, per decència, per dignitat, per ser fidels al poble de Catalunya que els ha escollit, per no trair-lo, havien de plantar-se i dir que l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum no és toca, i si no cap a la seva constitució, que la canviïn, o nosaltres ja ens farem la nostra.
Però no, una vegada més ens tornen a malbaratar el somni. Fàstic de polítics miserables que només lluiten per la seva conveniència.  
Potser és l’hora d’algú arrauxat com en Jan Laporta i que sigui el que Déu vulgui. Perquè, fins ara el que vol el poble de Catalunya no ens ho defensa ningú.
]]> <![CDATA[Més reflexions en veu alta]]> Thu, 15 Jul 2010 20:34:00 +0200
Sempre he pensat que des de la perspectiva objectiva de les coses es té una visió, tot i que sempre tindrà connotacions personals, menys manipulada..., i així m’ha agradat que sigui…

M’han etiquetat…, i m’han pintat de colors…, i la realitat es que jo em sento un ésser social amb ganes de fer coses en benefici d’una millor societat per als nostres fills…., o en tot cas lluitar per una injustícia si l’entenc com a tal.

Però això no ho veig possible des de la política tal i com ara es presenta als nostres ulls… La crisi ha posat en evidència les deixalles del sistema.

A la política, la veritat sempre té dues cares…, o tres…, i si cal quatre…

Quina confiança pot inspirar una persona que necessita assessors d’imatge per guanyar vots? Engany amb traïdoria, així ho entenc.

No entenc que per ser Mestre es demani una titulació universitària amb estudis adreçats a la tasca que es desenvolupa i ser polític i decidir el destí de les persones no tingui cap requeriment de formació.

Això implica que el polític…, mancat de coneixements per la tasca que ha de realitzar, necessiti assessors, tècnics, mans dretes i esquerres…., (suma…). A més..., el marge d’error en la presa de decisions es multiplica exponencialment quan menys format està per la cartera que li han adjudicat.

No s’entén que per ser polític no es necessiti passar un test de personalitat. Adreçat a detectar persones sense escrúpols, amb egocentrisme exacerbat i síndrome de rei.

Es intolerable que gastin els diners públics en un ordre de prioritats dubtós i que quasi sempre va en funció de la quantitat de vots que la inversió els pot reportar

O que es destinin un sou en funció de la seva autovaloració sense cap tipus de control.

I les lleis? Amanyades i lligades per protegir-se i preservar els seus privilegis....

Qui es creu els seus discursos plens d’estratègies estudiades, paraules buides, promeses incomplibles…, mentides, veritats interpretades…? Si us plau…, prou atacs a la intel·ligència.

No. No crec en els politics ni en el sistema tal i com el coneixem….

Es necessari un nou model de gestió social. Un model basat en uns principis econòmics i socials científicament estudiats. Que parteixi d’una escala de valors altruista i generosa. Un model que destini els recursos a resoldre els grans problemes. Accedir al poder ha de venir per unes oposicions a l’alçada del càrrec, i hi ha d’haver mecanismes d’autocontrol que impedeixin la tendència natural dels humans a maquinar en el seu benefici…. Amb una ideologia basada en el servei a la comunitat…

I sobretot, sobretot…, el que caldria es fer neteja…. Desfer-se del que esta podrit…, i començar de nou…, amb cares noves, noves idees, noves il·lusions….

En tot cas…, i mentre això no arribi, sempre podem millorar l’entorn mes proper, implicant-nos en les petites lluites possibles amb coratge, resultant crítics i denunciant amb fermesa els abusos i les incoherències.]]> <![CDATA[Dos atributs i honestedat]]> Fri, 09 Jul 2010 17:39:00 +0200
]]> <![CDATA[Un exemple de 'La ruïna de Sentmenat' ]]> Tue, 06 Jul 2010 10:00:00 +0200
La seva lectura no té desaprofitament, amb la qual vull donar exemple del què he dit i explicat sobre La ruïna de Sentmenat. La transcric literalment:

NÚRIA COLOMER
Ajuntament de Sentmenat

Sentmenat, 15 de juny 2010

Benvolguda Núria:

Ja recordaràs que el Sr. CHRISTIAN MENICHELLI vindrà a Catalunya del dies 23 al 27 d’aquest mes de juny i que té demanada una entrevista amb tu pel dia 25 a les 9 del matí. Vindrà acompanyat del Sr. Àngel Morillas de la UNESCO.

Ell està escrivint un llibre on parla d’una de les seves passions: Egipte, Sant Menna (el de Catalunya i el d’Egipte) els cristians coptes, Sentmenat i la conservació del monestir on tenim enterrat al nostra patró. Necessita unes dades per ampliar la redacció del llibre i per això vindrà. Té entrevistes previstes amb els museus de Sabadell, Terrassa i Montserrat, on es guarden valuosos objectes provinents de l’art copte i que són cobejats pels millors museus del món.

Jo et volia demanar que escoltessis amb molt d’interès les seves explicacions i que tots plegats ens oferíssim per fer la seva recerca ben fàcil i l’ajudéssim amb tot el que necessiti. Estic segura, seguríssima, que tots hi sortirem beneficiats.

Moltes vegades m’has sentit dir que l’anterior govern municipal, de nefasta memòria, això sí que ho va saber valorar degudament i va fer-ne força publicitat escombrant descaradament cap a casa seva. Tu tens de fer el mateix. Aprofita l’ocasió, aprofita tenir un màxim responsable de la UNESCO. Treu-ne profit, fes unes entrevistes pel butlletí municipal, fes unes fotos, uns articles pels diaris de la comarca. Tens de deixar ben clar que ara ets tu qui decideix, pren l’iniciativa. Aquesta qüestió de Sant Menna només et pot reportar que beneficis electorals. Parla amb el Sr. Morillas i treu-li informació del seu organisme per beneficis pel poble. La causa de Sant Menna en pot sortir beneficiada i el poble també.

Tot això t’ho dic sincerament. Saps que no tinc pèls a la llengua i que dic les coses ben clares: Només de pensar que el —diguem-ne Sr—- Vilaró pot tornar a guanyar les el·leccions em ve un malestar que no em permet actuar raonablement. I per això vull posar el meu granet de sorra per impedir-ho. A les teves mans està que ho aconsegueixis o no.

Gràcies pel teu interès.

Carola Camp Ramoneda


Bé, gratificant conèixer una mica millor a les persones, no?

Ara el més preocupant d’això, al meu entendre, és la utilització d’una bona iniciativa i d’unes persones que fan la seva feina de forma positiva per Sentmenat, com és tot el que fa referència a Sant Menna, amb el descarat intent de manipulació i aprofitament partidista de la institució pública que és l’Ajuntament que li demana la sra. Camp a la sra. Colomé com a alcaldessa.

No tinc res personal contra la sra. Carola Camp. Ara el que constato és que ella si ho té amb mi. A no ser que tot això sigui que no tingui la consciencia tranquil·la i de que tanta puresa sobre l’estima per Sentmenat que sembla que és el que la mou, només sigui fruit d’una intolerància que pot arribar a fer mal, peti qui peti.

Per acabar, espero que la sra. Colomé, com a alcaldessa sabrà estar a l’alçada del càrrec que ostenta i posarà les coses al seu lloc i aquesta vegada faci prevaler més la institució que el partit (haig de dir que fins ara no ho ha fet); ja que sinó tindrem una nova decepció en la seva manera de governar per a tots al poble de Sentmenat.
]]> <![CDATA[L'origen de la Laia ]]> Fri, 25 Jun 2010 22:15:00 +0200 Sembla que aquest blog, sigui el de la colla gegantera de Sentmenat, però no ès així, és el meu personal. Aquest, probablement serà el meu últim escrit parlant dels gegants de Sentmenat, ja que fa poc he deixat la presidència. Però l'altre dia endreçant papers i records de l'etapa gegantera a Sentmenat 1991-2007, he trobat una notícia que va sortir al DIARI DE SABADELL, del dia 1 de setembre de 1994. Em permeto passar aquest article de l'origen de la gegantona Laia, és en castellà o sigui que no el traduïre:

" El último encargo del escultor local Antoni Marquès está ya acabado y será dado a conocer el domingo en Sentmenat. Un metro y veinte centímetros de cartón piedra de color de rosa. És el medio cuerpo de la giganta Laia, una antigua habitante de Sentmenat de más de 2.ooo años resucitada de los encestros gracias a las manos del artista.

Los geganters de Sentmenat, deseaban agrandar a la familia y han recurrido al autor de los gigantes Menna y Caterina, salidos del taller de Marquès hace ya varios años.

Hacer gigantes, es una distracción, para el artista que volverá a sus esculturas habituales. Marquès ha expuesto en el Museo de Arte Contemporaneo de Madrid, y es asiduo de la feria de arte ARCO. Acostumbrado a trabajar materiales de todos los tipos y extraer las más diversas figuras para sus composiciones, cree que hacer gigantes está al alcance de qualquier artista iniciado.

El modelaje a base de barro, la creación de los moldes, el recubrimiento en cartón piedra y la pintura, són los pasos qe se dan para engendrar criaturas tan fantásticas.

Después de dos meses de trabajo totalmente artesanal, Marqués se mira con gusto a la adolescente Laia, que es una giganta pequeña, dice. Al metro y veinte centímetros que hay des de su cabeza hasta las estribaciones del abdomen hay que sumar la estructura de madera un metro y ochenta centímetros que irá cubierta con una túnica y una capa. La altura final es de casi tres metros.

La obra del escultor sabadellense, es una recreación de los antiguos layetanos  que habitaron en Sentmenat. Marquès ha creado un rostro de facciones muy marcadas y lo ha adornado con un peinado romano: la cabellera en una red recogida ,sobre la parte más alta de la cabeza donde forma un pequeño tupé.

La adolescente Laia, espera en el taller en penumbra de Antoni Marquès la hora en que la vengan a buscar para vestirla, enjoyarla y presentarla en sociedad. Serà el pròximo domingo.


Article Diari de Sabadell
Dijous 1 de setembre de 1994



La gegantona Laia, va ser presentada i batejada, el dia 4 de setembre de 1994 a la Plaça de la Vila, i apadrinada per els gegants de Barberà del Vallès i La Batllòria. Va crèixer la família gegantera.



]]> <![CDATA[La ruïna de Sentmenat (II)]]> Fri, 18 Jun 2010 14:00:00 +0200 A qui es pot culpar?

Amb la perspectiva de tres anys i des d’una opinió més personal, crec que es poden donar informacions sobre els fets viscuts amb motiu de les eleccions municipals de maig 2007. Amb això no vull dir que no accepti el resultat que hi va haver: una majoria absoluta per a CiU a Sentmenat. Al contrari el resultat és digne i clar, així ho vaig reconèixer en el seu dia i ho continuo reconeixent. Faltaria més!

Ara val a dir que el PSC de Sentmenat, durant tot el procés des del 2003 al 2007 (amb diferents executives al front d’ell), i ho dic així de clar, no va treballar per la unitat dels i les socialistes de Sentmenat. Els objectius es van difuminar amb les aspiracions personals de cadascú dels protagonistes actius. Només cal recordar a tots ells on estava l’esperit del 1987 i del 1995 que va treballar en aquells temps, com únic objectiu, la continuïtat del projecte socialista d’esquerres i/o progressista pel nostre poble, fossin quines fossin les persones.  

Masses savis a pensar i a dir el què s’havia de fer, més algun il·luminat, per tan poca base per executar la feina d’un PSC que, en el seu conjunt, havia de presentar un nou projecte per Sentmenat que, a més a més, va rebre un seriós avís dels electors en el 2003. Això sí, invents fora dels mecanismes de l’organització sí que van ser capaços de fer-ne, així com continuar-ne alguns d’estrambòtics i voler imposar-ne de nous. Tema a part del qui va pretendre saldar deutes pendents per no encaixar en una nova majoria dins el PSC.   

Ara el més greu de tot això van ser els interessos diferenciats que després van ser capaços d’ajuntar per fer mal a la pròpia organització. Tan poc “socialista” pot arribar a ser qui decideix fer mal a un company (o fins llavors amic), en benefici de l’adversari polític? Doncs sí, ho he viscut en primera persona.

També convé recordar els enormes esforços dels que es van posar en contra del PSC sortint, després d’enfonsar i dividir l’Agrupació local dels socialistes. Tantes peticions de vot cap a CiU que van fer aquelles persones que van perdre el seu privilegi dins el PSC i a l’Ajuntament com a regidor/a, uns pocs cadells massa ambiciosos que han vist trencades les seves aspiracions. Val a dir que alguns de forma molt descarada; d’altres una mica més ocults inundant la xarxa local d’internet amb difamacions i desqualificacions cap al PSC i les persones que formàvem la seva candidatura, que curiosament al final només l'enllaç d’aquestes campanyes era a la pàgina web de CiU.

Una dada a tenir en compte és també la concentració d’enemics (pocs però amb molta mala llet) que van optar com a objectiu fer fora al “Vilaró” que s’havia convertit amb el seu enemic. Fins i tot es va proposar de fer vot útil cap a CiU, perquè sinó encara els d’ERC i evidentment ICV-EUA l’acabarien de nou fent alcalde, alguns esmerçant-hi molta feina i dedicació, en les seves capacitats fins el moment gens productives, en l’interès general del municipi.

Però bé no vull acabar en que això sembli un passar comptes d’un perdedor, perquè reconec les meves errades i equivocacions, que n’he tingut en tot aquest procés. Vaig confiar en que entre companys s’havia d’arreglar tot com en el passat sempre s’havia fet. També vull fer un reconeixement públic pel suport tan personal com polític, que vaig rebre i que no oblidaré mai. La meva lleialtat, compromís i esforços pel bé de les institucions a les que he tingut l’honor de formar part, i especialment al PSC, a les que hi he dedicat el millor de la meva vida, crec que estan suficientment demostrats; així com la meva total desvinculació del món urbanístic de Sentmenat.

Lamentablement no vaig ser capaç de conduir a una nova victòria electoral del PSC i aquí ha arribat el moment de fer un punt i apart, expressat amb la meva absència de la primera línia de l’acció política del socialisme local. Malgrat ser objecte de les crítiques personals més ferotges per part de CiU i els seus acollits escriptors... Només em queda dir-vos que el projecte socialista en el seu conjunt per Sentmenat ha tingut un passat, té un present del que em sento orgullosíssim d’haver-lo protagonitzat en gran part. Ara només dir que tindrà un futur encara millor, del que espero continuar sent partícip com fins ara, això sí, espero amb menys intensitat.

Per acabar diré del que estic més sorprès, pel que escolto i veig, és de la frustració, a més a més l’exili físic i/o polític en què viuen algunes persones que gràcies a la seva actuació han fet possible, primer, la majoria absoluta de CiU, i segon, la gestió pública com alcaldessa de la Núria Colomé, que malgrat les expectatives que va donar, com a candidata, ara estigui a punt de portar a la ruïna a Sentmenat amb les seves accions.      
]]> <![CDATA[Opinions, mentides i llibertat expressió]]> Thu, 10 Jun 2010 12:30:00 +0200 La ruïna de Sentmenat; però al final he decidit, exercint la meva llibertat d’expressió, publicar els comentaris rebuts al bloc i per correu electrònic d'un lector (ocultant-ne el cognom, doncs no sóc ningú per fer-lo públic) i les meves respostes arran de la decisió que vaig prendre de no publicar un dels seus comentaris.

Crec que amb això queda tot dit i fet i al mateix temps desfaig malentesos i xerrameques ofensives que això hagi pogut generar.

Aquesta és la transcripció de la conversa que vam mantenir ell i jo:

—
Miquel: Comentari al bloc no publicat
Que la crisi fa entrar menys diners a l'ajuntament és un fet. Que l'anterior govern municipal va fitxar gerents, "xofers" i càrrecs de confiança també és un fet. Que Zapatero és un mentider irresponsable també és un fet. No sé on són les paraules que no saps lligar amb els fets.

—
Josep Vilaró: resposta per correu electrònic
Benvolgut Miquel ...

No he penjat el teu comentari perquè descaradament és una mentida.
Referent a la teva animadversió al senyor Zapatero crec que sobra en el aquesta reflexió que parla sobre Sentmenat.

De totes maneres gràcies per participar.

Atentament,
JV

—
Miquel: correu electrònic
Et demano que me’l publiquis perquè no he dit cap mentida, la crisis no és cap mentida, que tu tenies gerents, xofers i càrrecs de confiança no és cap mentida, i que Zapatero és un mentider irresponsable tampoc ho és (o és que tu no vius en aquest món ?). En tot cas si creus que menteixo, pots contestar-me al teu bloc dient-me què no és cert o a on et sembla que menteixo. Ara negar-te a publicar el comentari no em sembla gens correcte i m’ha sorprès molt. Espero la teva resposta.

Miquel ...

Ah, i no és cap animadversió, sinó tenir clar quin tipus de persona tenim al capdavant del govern de l'estat.

—
Josep Vilaró: correu electrònic
No crec que siguis la persona que m’ha de dir el que haig de fer.

I, a més a més continues dient mentides.

Amb la qual cosa per a mi queda tot dit.
 
Atentament,
JV

—
Miquel: comentari al bloc no publicat
Josep, dius que no em vols publicar un missatge perquè està carregat de mentides o perquè no toca parlar del Zapatero. Bé, crec que si hi ha mentides el que has de fer és publicar-ho i després contestar a on creus tu que menteixo, però penso que no és gens correcte dir que no ho vols publicar. A més, qui tria el que vol dir és cadascú i no pas tu. No et sembla que tot això pot semblar una excusa per censurar qualsevol comentari que no et pugui agradar?  Però, bé, miraré de dir-ho d’una altra manera a veure si t’agrada més.
 
Josep, que hi ha crisi econòmica m’imagino que és prou evident com per no fer com el Zapatero i negar-la, oi. Aquí, doncs, no hi ha cap mentida. I no, Susanita, Zapatero no ha provocat la crisi, però l’ha negada i ha actuat irresponsablement llençant diners en obres innecessàries i ara, desprès de gairebé dos anys de no fer res, correm-hi tots. Penso que una empresa en crisi, com ho és l'estat, busca la manera de remuntar, invertint en el que pugui generar més diners, o fer-la més competitiva, i no es posa pas a gastar el poc que té, canviant la teulada o canviant les aceres per tal de donar feina als seus treballadors. Amb això l’únic que provoques es estar pitxor l’endemà.
 
Josep, tu més que ningú saps que en els governs municipals anteriors, també hi havia càrrecs de confiança i grans sous. O sigui que és un fet evident i no una mentida, i sinó aquí tens en un llistat el que es gastava en sous en el teu últim pressupost (2007), i el que es gastava en pobles del costat. Com pots veure, l'ajuntament de Sentmenat és el que gastava més (un 40%).
 
Castellar del Vallès Pressupost 31.888.750 Gasto Personal l7.609.650 (%) 23,86
Polinyà (P) 21.501.764 (G.P.) 4.604.203 (%) 21,41
Palau-solità i Plegamans (P) 16.811.038 (G.P.)5.849.546 (%) 34,80
Caldes de Montbui (P) 23.106.108 (G.P.) 6.819.168 (%) 29,51
Sentmenat (P) 9.267.595 (G.P.) 3.732.610 (%) 40,28
Sant Llorenç Savall (P) 2.230.127 (G.P.) 778.061 (%) 34,89
Santa Eulalia de Ronçana (P) 8.333.017 (G.P.) 2.246.067 (%) 26,95
L’Ametlla del Vallès (P) 9.323.447 (G.P.) 3.098.315 (%) 33,23
Lliça de Vall (P) 17.844.003 (G.P.) 3.308.250 (%) 18,54
 
Sempre he pensat que els ajuntaments i les administracions públiques, en general, administren massa alegrement els diners que no són seus (és allò que deien els avis: pagant tu, quantes me’n menjaria) i clar, quant les coses van bé no hi ha gaires problemes, però quan van malament, com ara,  no s’aguanten per enlloc. A més, els ajuntament s’han anat omplint de personal de mica en mica, a vegades, sí, clar, per necessitat, però massa vegades per col·locar un amic, un familiar o un company de partit. És molt fàcil, tot plegat, qui paga no mana.
I en tot això, i com deia aquell que van clavar a la creu: el que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra.

—
Josep: correu electrònic
Benvolgut Miquel ...
 
Tot i que pot ser interessant la teva opinió sobre la gestió de l’Ajuntament (i també d’altres) al meu entendre, les hauries d’expressar d’una forma més ordenada i com un article propi. Amb la qual cosa, si ho crec oportú, t’ho replicaria.
 
Referent a la crítica al senyor Zapatero crec que tens mil fòrums on expressar-la, lliurement.
 
Atentament,
JV

—
Miquel: correu electrònic
Hola Josep
 
Tu no ets ningú per dir si és ordenada o no. Tu has publicat la teva reflexió a Sentmenat. com i és norma que qui ho vulgui fer, hi pugui dir la seva, tant si és a favor com si no. Si a tu no t’agrada el que jo dic i per això et negues a publicar-ho només estàs fent el que feia el franquisme: censurar.
 
I sobre el senyor Zapatero, independentment que sóc jo qui decideix que vull i que no vull dir, si n’acceptes l’elogi d’un que ha opinat abans que jo, també n’hauràs d’acceptar la crítica si vols ser coherent. Però ja veig que no.
 
I perdona que no et digui benvolgut, però la hipocresia no m’agrada.
 
Miquel...

—
Josep: correu electrònic
Posar qualificatius i donar lliçons és gratis i a tu veig que t’agrada, res a dir.
 
Ara la democràcia té normes i aquí (sentmenat.com) els blocaires decideixen elevar a públic els comentaris, i jo, que sóc el responsable d’un, l’únic que faig és no publicar els que diuen mentides:
 
"L’ajuntament amb el Josep Vilaró d’alcalde només ha tingut dos càrrecs de confiança (secretari d’alcaldia i cap de premsa) i aquests van plegar de l’Ajuntament quan l’alcalde va cessar en les seves funcions."
 
Això és la veritat, altra cosa són “cuentos chinos” mal explicats... des del meu punt de vista.
 
Atentament,
JV
 
PS. La cortesia és una norma que apliquem les persones civilitzades en la nostra relació, jo ho procuro i ho dic sense voler ofendre.

—
Miquel: correu electrònic
Hola Josep
 
En el darrer correu, a on has vist els qualificatius? Si em dius quin és el qualificatiu te’l raonaré si no l'entens. I no, no vull donar cap lliçó, però si defensar el que penso i el que crec.
 
La democracia té normes, sí, però no hi ha cap norma que digui que tu decideixes el que es pot dir i el que no. A sentmenat.com enlloc diu que tu ets el que decideixes que és veritat i que no ho és. Si un et diu una cosa que tu creus, o saps, que no és certa, en tens prou contestant i dient-ho, però el que no pots fer és deixar passar els comentaris que t’elogien, o que van en la teva linea, i amagar els que no t’agraden. Això té un nom, i és el que t’he dit abans: censura. I em sembla que si t’ho fessin a tu, ho tindries tan clar com jo.
 
Mira, és probable que m’equivoqui en alguna de les coses que hagi dit, però això es demostra amb la confrontació d’opinions i en el debat, però no pas evitant aquest debat.
 
La cortesia i la civilització es demostra amb un diàleg respectuós, i no amb salutacions formals no sentides. Vaja, és el que jo penso, i com que ho penso, així ho faig.

I ja em diràs per quina raó, ets capaç de tenir aquest diàleg i aquesta confrontació d’opinions a les "fosques" i en canvi t’hi has negat a la llum.

De que tens por ?

Miquel...]]> <![CDATA[Si som generosos]]> Mon, 07 Jun 2010 17:43:00 +0200
Fa només deu o quinze anys, tot això hauria estat impossible. Si ens aturem a rumiar-hi uns instants, ens adonarem que el pas que hem fet és extraordinari. Jo mateix sóc dels que de vegades tenen la sensació que res no es mou, que no avancem ni un pas. Però ara els fets demostren el contrari. Abans un independentista era vist com un exaltat. Avui ho són els joves i la gent gran, els "pengis" i els encorbatats, iaies castellanoparlants i comerciants panjabis...

Han canviat altres coses. Avui cap diari ja no afirma que per la Feria de Abril han passat 3.500.000 visitants -ja ho sabem, no hi havien passat mai, però ho deien. S'han publicat les balances fiscals i s'ha denunciat públicament l'espoli que pateix any rere any Catalunya.També ha canviat -i canviarà encara més- el discurs dels partits polítics, que ja no poden defugir la qüestió o minimitzar-la: la independència ja és a la seva agenda, n'han de parlar en un o altre sentit, inevitablement. I dic que el seu discurs canviarà perquè en la major part dels partits hi ha persones assenyalades que defensen el dret d'autoderminació per a Catalunya. És així a ICV, i fins i tot entre les files socialistes. És així a CiU. I no cal dir que és així a Esquerra, partit que sempre ha tingut la independència en l'eix dels seus objectius.

Però Esquerra també canviarà el seu discurs. Temps enrere la postura més o menys oficial era defensar la independència com un camí cap a les millores socials, la millor via per aplicar polítiques d'esquerra de debò. Si bé la intenció continuarà essent aquesta, Esquerra sap que a hores d'ara cal la independència per davant de tot. La crisi econòmica de l'Estat espanyol és una llosa que no ens permet alçar el cap. És, doncs, urgent que ens desempalleguem d'aquesta llosa, d'aquest llast insuportable.

I és un bon moment, perquè s'estén la impressió que tot plegat depèn de nosaltres. Cada cop hi ha menys por i més convenciment, menys dubtes i més arguments, encara que aquests ens els proporcioni la maleïda crisi i la nefasta gestió del Govern espanyol, que cada cop té menys crèdit davant les institucions europees. Han sigut molts anys de fer el fatxenda i de gastar diners a tort i a dret, sense control, en tota mena d'infraestructures caríssimes, en projectes i programes absurds. Un detall que no ha passat desapercebut per al món, un bon exemple del malbaratament de recursos econòmics, és l'exagerada prima que cobraran els jugadors de la selecció espanyola si guanyen el mundial de futbol, la més alta de totes. En plena crisi, havent d'aprovar plans d'austeritat, llencen els calés de qualsevol manera.

Sí, tot depèn de nosaltres. Perquè no pot dependre de ningú més. Perquè ja sabem que no podem esperar res dels tribunals espanyols, ni dels polítics espanyols. Només podem confiar en nosaltres mateixos, en la nostra tenacitat i capacitat de tirar endavant, tots plegats: catalanoparlants, castellanoparlants, nouviguts. Potser ara, doncs, és el moment de ser generosos els uns amb els altres, el moment de voler entendre'ns, de posar l'èmfasi en allò que ens uneix. Els catalanistes socialistes, la gent d'Iniciativa, els d'Esquerra, els convergents, els qui no combreguen amb cap d'aquests partits, els qui no anirien a votar, en fi tots els qui aspirem a una Catalunya amb estat propi hem de deixar de banda les nostres diferències i posar-nos a treballar de debò per aquesta fita que és més a prop que mai.

Si ens ho proposem de debò, si ens ho creiem de debò, qui podrà evitar-ho? Treballarem per la independència i l'aconseguirem.
]]> <![CDATA[Nosaltres mateixos (amb postdata)]]> Sun, 30 May 2010 20:47:00 +0200
He sentit Zapatero i, sense sentir-lo, he pensat en Rajoy, i de cop m'he sentit com Ulisses entre Escil·la i Caribdis. I no he dit: "Ara ja ho tinc clar", perquè sempre ho he tingut clar. Però sí que m'he imaginat el munt de gent que ara ho començarà a tenir clar. Si volem sortir d'aquesta enfangada només tenim una opció: ser nosaltres mateixos, fer-nos-ho tot nosaltres mateixos, governar-nos únicament nosaltres mateixos.

La nostra llengua no existirà per a Europa ni per a ningú fins que no anem sols pel món, ni les nostres seleccions podran competir de debò fins que... I, evidentment, l'economia de Catalunya no anirà bé fins que no ens separem d'Espanya. I dic això pensant en les excuses que m'imagino que arribaran des de CiU per no parlar de sobirania ni de consultes sobre la independència.

Per què costa tant tenir-ho clar?

I, malgrat tot, hi ha una llum d'esperança. Avui, escoltant els arguments de la gent de Ca n'Oriach que anava a votar a favor de la independència en la consulta de Sabadell, he pensat que això ho veurem, que el dia arribarà, que tard o d'hora ens governarem nosaltres mateixos.
______

Postdata: després de sentir les declaracions d'aquelles dones de Ca n'Oriach, avui m'arriben les notícies sobre la nova marca electoral dels reagrupats: Pàtria i Dignitat. Un nom perfecte per perdre pel camí aquestes dones que ahir a Sabadell votaven per la independència. Es pot arribar a triar un nom amb connotacions més resclosides, dretanoses i excloents que aquest? Ho veig difícil. Buf, quin tuf!







]]> <![CDATA[La ruïna de Sentmenat (I)]]> Fri, 07 May 2010 16:50:00 +0200 Com s’hi ha arribat?

Després de quasi 3 anys i gràcies a la majoria absoluta de CiU a l’Ajuntament de Sentmenat, amb la Núria Colomé al capdavant, podem dir sense equivocar-nos que el municipi està en ruïna. Expressió d’una gestió econòmica nefasta? Doncs, sí.

Cal dir que, malgrat la greu crisi econòmica amb molt d’atur que sofreix la nostra societat de forma global, des de ben bé a finals del 2008, i aquesta també afecta a Sentmenat, aquí el govern de CiU sembla que no faci res per fer-li front, de veritat. Això sí, en propaganda dient que fan coses, no han escatimat cap esforç. 

Anem a pams: els augments de sou de l’alcaldessa, l’alliberació a mitja jornada d’una regidora, l’ampliació del nombre de Juntes de govern, la contractació de 9 persones de confiança (camuflats com a tècnics i coordinadors) al servei exclusiu de qui els ha contractat (CiU) i no del poble, amb un cost de més de 400.000 euros, que no hi havia al 2007 quan van entrar a manar. Fa gràcia, per no dir pena, que tot això ho han justificat dient que hi hauria una major “professionalitat” i “dedicació”. Serà per arruïnar l’ajuntament, irònicament parlant.

Una inversió com és la piscina coberta a Can Vilar, amb un cost total de 4’4 milions d’euros es fa en unes males condicions econòmiques i contractuals, que condicionen les finances presents i futures de l’Ajuntament. A més a més, tampoc és el millor moment per fer aquest equipament, ni el lloc més adequat.

Unes liquidacions pressupostàries negatives del 2008 i 2009 amb 1 milió d’euros acumulats i amagats dins la comptabilitat, que han propiciat un Pla de sanejament que deixa paralitzat l’Ajuntament, perquè aquest Pla quasi carrega tota la seva execució a les despeses generals de funcionament i manteniment fent difícil el compliment dels serveis que actualment es presten al municipi i a la qualitat d’aquests.
Un augment de la pressió fiscal (a base dels impostos municipals) superiors a les previsions d’inflació que ja hem vist pel 2009 i 2010 i veurem encara més en el futur segons el Pla de sanejament.

A més a més un endeutament que pot arribar a finals del mandat al 2011, de més de 6 milions d’euros en total. L’estat dels fons municipals han passat del juny del 2007 a març del 2010 de 6’4 milions d’euros a 4’3 milions.

Tot això agreujat amb una manca d’una intervenció municipal veraç i capaç, ja que aquestes funcions han passat d’un interventor de carrera (com sempre havia estat), a un càrrec de confiança i ara, encara més greu, a un del partit. 

No només la ruïna és econòmica, que ho és, sinó també hi han un quants assumptes prou complexos i exemplificadors de la gestió de CiU a l’Ajuntament que convé explicar, ja que la ruïna també és en la forma de fer i també desfer:

1. Haver llençat a les escombraries el projecte d’una residència i centre de dia que s’havia de construir a Can Peric, amb un conveni signat amb la Generalitat de 2’5 milions d’euros amb el 60% de places públiques per la residència i el 100% de les de centre de dia. Això hauria comportat una gran inversió amb aquest nou equipament i podria haver creat 50 llocs de treball fixos. Convé dir que aquest projecte hauria suposat la més gran inversió per a la gent gran a Sentmenat. Perquè d’instal·lacions públiques: escolars, sanitàries, esportives i culturals, ja n’hi han al municipi.   

2. Han venut fum en les polítiques d’habitatge: un projecte a Can Vilar que havia de ser la gran aposta del govern de CiU en aquest tema. Un terreny municipal de 5.442 m2, on podrien sortir fins a 40 habitatges de protecció oficial en la modalitat de preu concertat, adjudicat a una empresa constructora amb nom de fundació vinculada a CiU en que farien del total 17 habitatges en règim de lloguer, l’entrega de dos habitatges gratuïts destinats a fins socials i donarien  a l’ajuntament la quantitat de 2.850.000 euros. Aquest gran negoci ha acabat sent un clar exemple d’un tracte de favor per part del govern de CiU, que no han estat capaços de demanar-li ni els danys i ni els perjudicis a la fundació, com hauria d’haver estat la seva obligació per no complir amb els compromisos de l’adjudicació.

Cal tenir en compte que, al nostre municipi, hi ha una gran dependència del sector de la construcció i dels seus derivats, amb la qual cosa s’hauria d’haver apostat per un Pla local d’habitatge que hauria apaivagat bastant la crisi d’un motor econòmic de petits empresaris i treballadors del ram que han hagut de tancar i/o anar a l’atur.

3. On hem vist la verdadera cara de CiU, ha estat amb els temes relacionats amb Urbanisme. Aquí hi han tres mostres: van començar fent una modificació puntual del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) on l’interès general de conservar la previsió de que, en un futur, hi hagués una façana urbanitzada a la riera de Sentmenat al seu pas pel barri de Can Palau, a un caprici, perquè una família pogués construir una piscina.

Ara tenim sobre la taula un tema encara més greu: per una banda, la supressió d’una clau urbanística que protegeix el sòl no urbanitzable i, per l’altra, una requalificació de sòl no urbanitzable que beneficia exclusivament a una empresa de la carretera de Caldes. El PSC ha dit, en bon criteri, que està a favor de l’ordenació de les industries de la carretera de Caldes, però que es faci amb una revisió del POUM i no amb una modificació puntual d’aquest, ja que així es respecta més l’interès general i es donarien millors garanties jurídiques.

Tampoc, amb la sentència d’apel·lació del Pla del Castell que declara ineficaç la reparcel·lació, veiem que CiU ara no defensa l’interès públic, ja que no fer res ens posa en un nou embolic jurídic i la possibilitat d’estar subjectes a fortes indemnitzacions i/o devolucions de cessions (entre elles la del Castell actualment en obres de restauració mitjançant un conveni amb el Departament de Cultura de la Generalitat). La veritat és que no sabem què busquen amb aquesta manera d’actuar, ja que CiU és corresponsable del POUM del Pla parcial i dels noms dels carrers d’aquest lloc amb el seu vot favorable.     

4. Les propostes del govern de CiU han malbaratat una oportunitat per millorar les condicions econòmiques del municipi i la reducció de l’atur. Concretament a Sentmenat, s’han rebut més de 2'1 milions d’euros en dos anys per part del Govern espanyol. Una dada de com han gestionat aquests fons extraordinaris és a l’any 2009: van adjudicar, definim-ho com a curiosa casualitat, casí 1 milió d’euros a l’empresa constructora que va perdre l’adjudicació del contracte de construcció i gestió de la piscina coberta, gràcies a un plec de condicions que no donava prioritat a la contractació de més aturats del municipi, quan el cert és que l’atur continua la seva escalada assolint una nova xifra rècord a Sentmenat. El mes de març de 2010 ha deixat sense feina 21 persones (3,34% més respecte al mes de febrer) amb un total de 650 persones inscrites al Servei Català d’Ocupació: un increment superior al del global de la comarca, que ha estat d’un 2%. El PSC ha dit que, per aquest 2010, trobem a faltar una important inversió al polígon industrial de Can Clapers que és el principal lloc que ha de generar llocs de treball i activitat econòmica al municipi. Ara arribaran a Sentmenat un dels compromisos de la Generalitat: 13 nous llocs de treball per a persones aturades, mitjançant un Pla extraordinari d’ocupació local. Malauradament el nostre municipi amb el govern de CiU al capdavant de l’Ajuntament no ha estat capaç de fer res per impulsar polítiques actives per ajudar a reduir l’atur a nivell local: totes les ajudes econòmiques que arriben a Sentmenat són d’altres administracions supramunicipals gestionades pels socialistes. La ruïna que ens ha portat CiU a l’Ajuntament aquí es fa molt evident.

En el projecte de CiU pel nostre poble, no hi entra afavorir als més desvalguts ni a la cohesió social. 

5. A Cal Milionari, CiU finalment no ha tingut més remei que tirar endavant un Pla especial per l’assignació d’ús al sistema d’equipaments i dotacions d’àmbit municipal  amb una documentació tècnica a l’expedient on no hi ha cap plànol èxplicit i que deixa clar els perjudicats: el conjunt de la finca i els veïns de l’equipament. A més a més, la Comissió tècnica municipal del patrimoni no ha elaborat un informe preceptiu tenint en compte la catalogació d’aquesta en el Catàleg i Pla especial del patrimoni de Sentmenat. I, d’altra banda, no tenen en compte l’informe de l’arquitecte municipal on especifica que aquesta finca no té les condicions idònies per l’ús assistencial, ja que cap dels itineraris d’accés reconeix les condicions d’itinerari adaptat per l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques donades les pendents que són superiors al 8%.

Convé dir que la història de Cal Milionari amb l’Ajuntament comença al 1979 on es van fer els primers intents per comprar la propietat i fer-la municipal per fer-hi una Escola bressol, que es va frustrar perquè aquesta finca va anar a parar a mans privades. Aquestes van fer diferents intents per treure-li rendiment urbanístic que, afortunadament, no van fructificar per l’oposició dels respectius governs municipals del PSC al front de l’Ajuntament. Finalment a l’any 1996 per mitjà d’un conveni urbanístic es van fer els primers passos perquè la finca de Cal Milionari passés a mans municipals. A principis de la dècada dels 2000 comença una nova etapa amb l’ocupació física de l’espai per part de l’Ajuntament i que gràcies a diferents subvencions: com han estat els plans de treball en diferents anys consecutius amb la rehabilitació i millora dels patis, espais i jardins existents, molt malmesos per tants anys de no fer-hi cap manteniment, i amb l’ajut econòmic de fons europeus per a la casa, on més endavant s’incorporen elements artístics. Cal destacar la voluntat política dels governs municipals del PSC que fan possible l’ús públic de la finca per fer-hi tots tipus d’activitats culturals, festives i representatives de caràcter gratuït que obren l’espai a la gent del municipi. A més a més, s’aprofita els antics garatges de Cal Milionari per fer-hi un Casal pels joves que des del 2002 fins ara està donant servei. I, finalment recordar que des del 2006 la finca està dins el Catàleg i Pla Especial del Patrimoni de Sentmenat que s’ha aprovat definitivament el 2009.

Ara el PSC i jo especialment amb les meves anteriors responsabilitats, hem de fer autocrítica ja que, al 1999 vam prometre molt alegrement que a Cal Milionari s’hi faria un centre de dia i que, al llarg d’aquest temps, la no realització d’aquesta promesa ens ha pesat com una llosa, malgrat les explicacions donades. Però també és de justícia dir que, en el mandat del 2003, s’ha avançat en la necessitat de disposar d’un equipament que cobreixi més necessitats per a la gent gran de Sentmenat i no va estar fins al 2006, amb el Govern de Pasqual Maragall, que vam aconseguir un conveni per finançar la construcció d’una residència i centre de dia que s’havia de materialitzar a Can Peric. De la mateixa manera que hem reconegut el nostre error inicial, s’hauria de reconèixer també el treball fet per tenir aquest projecte per Sentmenat. Però des del 2007 la responsabilitat no és nostra sinó de CiU. 

6. La política laboral de CiU a l’Ajuntament tampoc no ha estat exempta de crítica per part dels propis treballadors d’aquest, que entre d’altres coses, han escrit a l’alcaldessa el següent: “Aquests empleats han continuat treballant amb el mateix compromís vers la seva feina i les tasques que li han estat encarregades i són els mateixos a qui vostès, fa ara poc més de dos anys, van comunicar la seva intenció de respecte, col·laboració i no discriminació. Promeses que sembla han quedat en l’oblit.

Des del seu nomenament en juny de 2007 i fins a dia d’avui, el col·lectiu de treballadors hem anat trobant-nos amb diverses accions i actituds que considerem reprovables, lluny de la normativa legal i completament desproveïdes de respecte i equitat. Són ja masses les actuacions que s’han callat i sofert i amb les que considerem no s’han respectat els procediments legals que són inherents a una administració local.”
Aquí queda ben explicat com han anat les coses amb els treballadors de l’Ajuntament.
        
7. Pel que fa a les urbanitzacions, és bo recordar que, quan CiU estava a l’oposició a l’Ajuntament, aquestes van ser uns dels seus camps de batalla. El fet era de posar en evidència al govern municipal. Aquesta política de desgast al final va rebre els seus fruits: una millora electoral de CiU a aquestes zones del municipi. Ara la realitat del que portem de mandat és que no s’ha fet res de res, i només ha estat gràcies al Pla “Zapatero” que s’ha millorat diferents trams del clavegueram i pavimentació a Pedrasanta i Can Canyameres, per un valor de més de 800.000 euros que no han complert els objectius que tots esperàvem de millora més integral pel conjunt d’aquestes dues urbanitzacions. Lluny han quedat propostes com les que possibilitaven la connexió de les aigües brutes per decantació amb el Poblenou de Sabadell i el soterrament de les línies elèctriques de les zones verdes. Amb això queda demostrat que CiU ha tingut i té altres prioritats, a més a més com exemple, val a dir que tampoc han estat capaços de posar (o trobar un lloc) per una torre de comunicacions per telefonia mòbil, que falta fa a la zona, finançada el 100% pel Govern de Catalunya. També dir que ni el veïns de Can Fargues han aconseguit un compromís d’ajut econòmic per tirar endavant les obres de reurbanització d’aquesta zona. 

8. Una altra de les qüestions en què CiU s’ha esmerçat ha estat, en uns casos, la negació de les coses que s’han trobat fetes o encarades de l’anterior mandat i, en altres, menysprear la col·laboració oferta pel PSC en tirar endavant projectes i assumptes d’interès pel conjunt del municipi. Malauradament no és un de sol sinó que en són molts:
  • La variant de Sentmenat quasi tres anys dient CiU que negocien. Això sí, ells sols i, al final, en aquest mandat no la veurem començar. Ara, a corre-cuita ens proposen una moció de recolzament. 
  • Endarrerir la posada en funcionament del nou CAP al Padró per falta de capacitat econòmica per fer front als imprevistos i, a més a més, tenen la barra de donar-li la culpa al Departament de Salut, quan encara CiU no ha resolt el tema d’una major accessibilitat i millor senyalització, que això sí és responsabilitat municipal.
  • La construcció i posada en funcionament de la nova Escola bressol a Can Baixeres, també endarrerida perquè primer s’havia d’assegurar el finançament de la piscina coberta.
  • El compromís per construir el nou Col·legi de primària a Can Baixeres per part del Departament d'Educació que només volen lluir els de CiU, el seu aconseguiment, amb la qual cosa no s’avança. Amb aquest tema fa falta unitat de la comunitat educativa i de tot l’Ajuntament.
  • Atribuir-se tots els mèrits en la construcció de les grades, vestuaris i gespa artificial del Camp de futbol, que ha acabat sent una nefasta gestió en el procediment de canviar d’empresa constructora i acabament de les obres.
  • Tenir un nou vial en front del Col·legí de la carretera de Castellar i Can Ramoneda amb un semàfor que garanteix una millor seguretat als vianants, finançat al 100% per la Diputació de Barcelona que encara els hi han de donar les gràcies i després, volen que aquesta, faci més millores i tracti per igual les necessitats a la carretera de Sabadell.
  • La compactació de les línies d’alta tensió de Can Vinyals, encara per fer, donant-se-les de grandesa en front Red Eléctrica Española SA i aquests, fent els que els dóna la gana, amb la línea de molt alta tensió Sentmenat/Bescanó.
  • Fer importants millores amb la xarxa del clavegueram a la zona de Tèxtil Besòs fins el pont de la carretera de Sabadell i la urbanització de Can Fargues que han passant desapercebudes, perquè ja s’ho vam trobat tot fet de l’anterior mandat.  
  • No ser capaços d’explicar públicament el conveni amb el Departament de Cultura que es van trobar fet, ni ara garantir la continuïtat a les obres de restauració del Castell, ni tampoc encara definir l’ús futur de forma consensuada d’aquest.     
  • La nova sala de cultura d’ús compartit entre la biblioteca i la rectoria, amb el finançament acordat en l’anterior mandat, que encara a hores d’ara, no saben què fer i quina utilitat ha de tenir.
  • No tenir capacitat per tirar endavant el projecte social i cultural a les últimes naus de Tèxtil Besòs i només gràcies al Pla “Zapatero” s’executarà una part que pot malmetre i condicionar un projecte més global sense el consens de la resta de grups municipals, com sempre s’havia tractat aquest tema.
  • Les obres de millora del passeig Josep Anselm Clavé queden aturades “sine die” perquè s’han acabat els diners del Pla “Zapatero” i no tenen capacitat econòmica per acabar-les: hi han d’altres prioritats... per CiU.
  • Convertir l’interès general d’una millora en el subministrament elèctric al municipi en una donació de 300.000 euros per la piscina coberta i després vendre’l com una gran gestió de CiU. 
  • No aprofitar el compromís de més transport interurbà que ha ofert el Departament de Política Territorial i Obres Públiques per millorar la comunicació amb Sabadell i també amb Caldes de Montbui, donant un millor servei a Pedrasanta i Can Canyameres.
  • Proposar al·legacions conjuntes al Pla territorial metropolità de Barcelona, després de no fer els deures com Ajuntament, per part de CiU, en preservar el sòl no urbanitzable, recolzar el creixement previst en el nostre POUM i enredar encara més el traçat del Quart Cinturó o Ronda del Vallès al seu pas per Sentmenat. 
  • Vendre fum en la recuperació de l’antic Centre República del carrer de Caldes, que només serveix per crear expectatives que després acaben en frustracions.
  • Una altra frustració serà l’Escola de Música, que contradictòriament, primer no saben on fer-la i després no es podrà fer perquè és un projecte inviable pel volum econòmic la creació d’un servei públic per un municipi de la nostra dimensió. A més a més, ha acabat amb iniciatives privades que donaven el servei a la població.    
        
I, per acabar aquesta extensa part, simplement recordar el poc interès i la nul·la capacitat en la celebració dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics, amb un acte institucional que va acabar sent casi un acte de partit, com sí CiU fos l’únic partit que ha existit i existeix, a Sentmenat. ]]> <![CDATA[Homenatge a un vell amic]]> Sat, 24 Apr 2010 11:55:00 +0200
Aquesta veu (ni millor ni pitjor però única ) es part de la meva història. M’acompanya en el camí de vida primer perquè ho va escollir el meu pare, desprès per pròpia elecció.

Poeta de la vida esdevé quasi sempre la veu dels meus pensaments, dels meus sentiments o dels pensaments i sentiments que voldria tenir.

La seva simplicitat per plasmar en una cançó emocions o situacions complexes em va enamorar quan jo era adolescent i aprenia a estimar i a somiar.

Es en Serrat (el coneixes?)

Els primers discs de vinil amb històries  de principi i final  resoltes de manera magistral en Quatre minuts de cançó. Histories descrites des de les emocions  que t’arrosseguen  al amor net, a la felicitat de les coses senzilles, al desamor amarg, a la solitud, a la tristor de la recta final de la vida…

Sota un cirerer florit, de mica en mica, els vells amants, Penélope, es caprichoso el azar…(les has escoltat?)

El racó més obscur, el més dolç, el més roí, el més humà….un autèntic viatge a l’interior de l’esser humà en una biogràfica que ens parla de una ment amb idees i pensaments inesgotables.

La seva  innocència emocional  en plena coincidència temporal amb la meva i la seva evolució, paral·lela al meu aprenentatge el transformen en un company de vida omnipresent.

Els vells amants (final de trajecte perfecte), “qué va a ser de ti”, “Lucia”,  de l’amor al desamor , de la tristor a la renaixença a la superació….

“La mujer que yo quiero” (la dona que jo voldria ser),

Compromès amb les causes, es el millor predicador de la tolerància, el respecte a l’entorn i a les persones........ crític amb la societat que ens ha tocat viure descriu als prepotents, als manipuladors de manera magistral…i tot….tot…des de la paraula simple, la idea directe, la emoció pura….. A vegades autor a vegades trobador de poetes (Machado, Joan Salvat Papasseit,…) sempre extraordinari…

Amic incondicional reconforta la meva tristor quan, en solitud, escolto les seves cançons i em  fa cantar, plorar, riure... o endinsar-me en una història preciosa i tendre.

El meu senzill homenatge a qui  ha estat sempre tant a prop… a qui em va ensenyar una manera de sentir, a qui  m’acompanya en la nostàlgia, a qui em dona un vel de certesa quan m’he perdut en el camí.

Avui, a casa meva sona en Serrat…. i les meves filles el canten.

 
]]> <![CDATA[Curs de gralla a Sentmenat! ]]> Sat, 17 Apr 2010 16:31:00 +0200
Tal i com he dit, el curs, començarà aquest proper dimarts, a l'espera de saber quin dia es realitzarà oficialment, ja que hi ha gent que participa d'altres activitats sentmenatenques, i no poden estar a tots els llocs.

Espero, que aquest curs, serveixi per fomentar la cultura tradicional catalana, i ajudi a revitalitzar la colla gegantera de Sentmenat, que falta li fa.



]]>