http://blocs.sentmenat.com// Mon, 19 Jan 2009 01:00:00 +0100 ca http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/relat-oficial-dun-ple-extraordinari-abrandat http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/relat-oficial-dun-ple-extraordinari-abrandat Mon, 19 Jan 2009 01:00:00 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/relat-oficial-dun-ple-extraordinari-abrandat
Al final del ple del 4 de juliol de 1995, l’alcalde Joan Guàrdia va proposar d’iniciar-ne un d’extraordinari per sotmetre-hi a votació aquesta moció seva:

Crear dues comissions compostes per un membre de cada un dels grups municipals i el President de la Corporació al’objecte d’estudiar les següents necessitats:

Primer.– Constituir una Comissió informativa per a estudiar les necessitats de cedir un local Social de les diferents Entitats Culturals i Esportives del municipi i la seva ubicació.

Segon.– Constituir una segona Comissió informativa, per a buscar una solució per la implantació i ubicació per l’estudi de l’ESO en el nostre municipi.

L’acta presenta així el descabdellament de la sessió:

En el transcurs del debat pren la paraula el Sr. Guillem Biosca, portaveu de CiU, el qual fa la següent intervenció:

«Conseqüents i coherents amb el nostre programa quan diu “Arranjament i condicionament del Col·legi vell de la plaça de la Vila per a Institut d’Ensenyament Secundari Obligatori, per al seu posterior aprofitament i utilització de les entitats culturals del poble”, volem mostrar el nostre disgust per aquesta repartició i divisió d’unes dependències encara afectades per l’ús d’ensenyament, d’una forma que sembla atendre més a la complacència particular que no pas a l’interès general.

En aquest sentit volem preguntar:

¿Quina necessitat teníeu de cedir unes instal·lacions, a corre-cuita, sense cap més suport que la que dóna un Decret d’Alcaldia?

¿S’han demanat els permisos d’obra corresponen o bé algun projecte d’obra menor, com qualsevol veí?.

¿El volum d’ocupació per cada una de les entitats és proporcional a la insistència en la seva demanda o bé obeeix a d’altres raons?.

En resum, ¿en quins criteris s’ha fet aquesta repartició?.

Cal aclarir que no estem en contra que a les entitats se’ls hi donin espais d’instal·lacions públiques pel seu desenvolupament cultural i el de la vila, altrament nosaltres sempre hem pregonat que el que s’ha de fer des de l’Ajuntament és la seva promoció i subvenció, si cal.

Tot això, nosaltres, el grup CIU, ho diem des de la racionalitat i sobretot, de la igualtat d’oportunitats per a totes i cada una de les entitats del poble– unes no han de ser més iguals que d’altres– Ho diem també, des de la nostra voluntat que des de l’Ajuntament es governi amb la creació d’una normativa que passi per valorar el projecte cultural que hi ha darrera de cada entitat, mitjançant una sol·licitud acompanyada de la còpia dels estatuts i d’un projecte que reculli les necessitats i el perquè es demanen les instal·lacions.

En aquest cas que ens ocupa nosaltres prioritzem l’ubicació provisional de les primeres aules de l’Institut de secundària a les antigues dependències escolars de la Plaça de la Vila. No vol dir, això i en aquests moments fer fora a ningú, sinó integrar. Estaríem disposats a arribar a un acord amb el major nombre de companys regidors per a engegar per aquest proper setembre l’Institut de l’Eso a Sentmenat, almenys per aquells alumnes que han acabat de fer el vuitè per a passar a fer BUP, i FP a Caldes i l’Ensenyament Secundari Obligatori a Palau.

Convidem el Ple a treballar en la següent línia:

1. Prioritzar l’aprofitament de les dependències escolars de la Plaça de la Vila pels alumnes de secundària que les vàgim necessitant. Començar per ubicar-hi els alumnes que han acabat l’EGB en el curs 94-95. En aquest moment per nosaltres són les úniques dependències que en una mínima despesa podrien encabir l’embrió de l’Institut de l’ESO.

2. Simultàniament desplegar una normativa que posi ordre en aquest “Centre d’Entitats”.

Si es fa en aquest ordre nosaltres direm si a la creació d’una Comissió de treball:

Per acabar només dir que amb aquesta moció s’explicita i es reconeix l’error i la precipitació en la cessió d’aquestes dependències. Per nosaltres, aquesta manifestació de “mea culpa” ens satisfà i pot ser un bon principi a curt termini per apropar posicions en aquesta construcció de la governabilitat del nostre municipi, sempre en el benentès que s’estigui d’acord amb el que nosaltres ens hem marcat en el nostre programa»

En la intervenció del Sr. Verneda portaveu d’IC-Els verds, manifesta que no està d’acord recolzar una proposta verbal sense tenir documentació, del cost de les obres realitzades a l’antiga escola, només en tenen la lectura que els fa l’Ajuntament, puix la nota de factures sense consignació que se’ls va fer a mans solament hi consten les despeses realitzades a la casa d’Andalusia.

Continua la seva intervenció demanant que se’ls hauria de donar més informació i la moció per escrit i no tanta precipitació. Diu que la tasca de la Comissió serà estudiar la distribució de local a les diferents Entitats, però això s’havia d’haver fet abans de fer cap cessió, s’ha comès un error i no té que assumir-lo la Comissió, sinó l’Alcaldia que ha fet els Decrets. Recalca que tot això no vol dir que IC-Els Verds estigui en contra de les Entitats. Finalment el Sr. Verneda diu que els errors de l’equip de Govern, no s’han de passar als grups municipals. Malgrat tot ells estan disposats a entrar a formar part de la Comissió per l’ESO.

El Sr. Pacha del PP en la seva intervenció, manifesta que no s’han de barrejar les dues coses, Les Entitats han de tenir un lloc fixa i no provisional i entén que a demés han de tenir un control de l’Ajuntament de les activitats que realitzen. En referència a l’ESO, afegeix que qui té la competència, també té la responsabilitat de pagar.

En la intervenció del Sr. Manuel Gutierrez portaveu del PSC, manifesta que en aquest debat detecta crispació, i recorda als regidors membres del ple, que a l’any 1992, ERC va proposar que el Col·legi 1r. de maig es donés a les Entitats. Afegeix que quan es van desafectar els immobles de la Plaça de la Vila i els habitatges dels mestres, es va cometre l’error de no desafectar també el Col·legi. L’Ajuntament va cedir-ho per Decret a les Entitats, donada la pressió que hi havia per part de les mateixes.

El Sr. Corominas que era Regidor d’Ensenyament a l’anterior legislatura, pren la paraula i manifesta als presents que en totes les converses mantingudes amb els representants de la Generalitat, sempre s’havia parlat d’instal·lar l’ESO al Col·legi de Can Sorts. Afegeix que si l’Ajuntament estigués disposat a invertir el 50% del cost de les obres aquestes es realitzarien immediatament, però que si ho ha de costejar la Generalitat tardaran almenys quatre anys que es el que ens correspon segons el nivell 3 que és la qualificació que ens ha atorgat la Generalitat.

El Sr. Alcalde, pren la paraula i manifesta que l’Ajuntament mai ha deixat de lluitar per l’Institut, fins i tot en el Pla General, hi han els terrenys previstos per a construir-lo. Afegeix que la Generalitat ha donat prioritat de fer l’Institut abans a Sant Feliu de Codines que a Sentmenat, i els nostres alumnes hauran d’anar a Palau de Plegamans, perquè el director de l’Institut de Caldes, no els vol.

El Sr. Alcalde, continua dient que per part de l’Ajuntament de Sentmenat, es va demanar a la Sra. Glòria Dalmau del Departament d’Ensenyament que ens donés per escrit si la reforma aniria a la Plaça. Ens consta que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ha realitzat els Planells per fer la reforma a Can Sorts. L’Alcalde diu que per això es va tirar endavant cedir l’Escola a les Entitats.

Afegeix que quan la Generalitat va paralitzar les negociacions per el període electoral, no sabíem qui seria el Cap de llista de Convergència i Unió al nostre municipi i quant van posar-hi el Senyor Guillem Biosca, van aprofitar la campanya per a polititzar aquest assumpte.

Finalment diu que el conveni que ens proposa la Generalitat, costaria a l’Ajuntament pagar uns 20 milions de pessetes, que no tenim perquè fer-ho, prou que s’ha d'arranjar el pati del Col·legi de Can Sorts cada vegada que plou fort, que a l’Ajuntament li costa un milió de pessetes.

El Sr. Guillem Biosca, portaveu de CIU, pren novament la paraula i demana tranquil·litat, perquè les manifestacions fetes per l’Alcalde, han estat molt crispades i demana que no personalitzi com ha estat fent en algunes de les seves manifestacions.

Manifesta que el seu grup demana austeritat, i creuen que les despeses que ha invertit l’Ajuntament en algunes Entitats, es podien haver invertit perquè els nostres alumnes, no haguessin d’anar al Col·legi fora del nostre poble. Diu que el més important és que l’Ajuntament mai ha donat a la Generalitat l’opció de fer servir les aules de la Plaça de la Vila. Considera que es polititza des de l’Ajuntament, i demana tenir comportaments ètics.

Finalment afegeix que per CiU té prioritat l’Ensenyament, cal esmerçar esforços i si l’Ajuntament ha invertit 3 milions per ubicar alguna entitat, diu que sense fer fora a ningú, també es pot fer la inversió per instal·lar-hi l’ESO.

Pren novament la paraula el Sr. Verneda, que manifesta que quan disposin de tota la informació de la qual han estat parlant el regidor de CiU i el Sr. Alcalde, ha de començar a treballar la comissió amb l’idea d’instal·lar l’ESO a Sentmenat, incloent a les converses a l’APA i el Claustre de mestres, i que tothom pugui dir-hi la seva. Acaba la seva intervenció dient que s’han d’unificar criteris i si convé, canviar d’estratègia, no fent referència a les eleccions que ja han passat.

El regidor del PP Sr. Pacha, intervé novament dient que si es considera prioritari l’ensenyament, també si podria considerar per exemple la sanitat, fent referència a que ell creu que la prioritat a l’ensenyament ve donada a que el Regidor portaveu de CiU es el director del Col·legi.

Acaba el portaveu del PSC Sr. Manuel Gutierrez, demanant que no es faci esment a la professió de ningú, ni a la vida que cadascú fa fora de l’Ajuntament.

No he sabut mai a quines conclusions van arribar aquelles dues comissions ni els fruits que se n’han seguit, però em fa l’efecte que tot continua exactament igual.
]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-casa-de-andalucia-i-els-partits-locals http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-casa-de-andalucia-i-els-partits-locals Fri, 07 Nov 2008 11:00:00 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-casa-de-andalucia-i-els-partits-locals Un clan, dos clans, tres clans, quatre clans, cinc clans, dintre de la col·lecció rebatejada per a l’ocasió amb el nom de «Cada Clan de Celis», que, almenys pel que jo en sé, no va crear gens de polèmica. M’imagino que va ser perquè l’opuscle no es va difondre. Ara que el caliu sembla que es revifa, em permeto de copiar el capitolet dedicat a aquest assumpte, per si encara pot ser d’interès (reprodueixo entre claudàtors i en cursiva els documents que hi adjuntava i, per guanyar espai, els presento a text seguit però marcant-hi els canvis de paràgraf amb una barra inclinada). D’aquí fins al final, doncs, és reproducció del que jo hi deia:

L’any 1992, ERC va proposar a l’ajuntament que els locals de les antigues escoles es repartissin a les diverses entitats del poble. Aquesta proposta no va trobar el protagonista ni el moment adequats fins arribat l’any 1995. El retard s’explica si ens fixem que els grans festivals com el Mil·lenari de Sentmenat o Sentmenat es mou (i, posteriorment, el bluf de Sentmenat Activa) coincidien sempre amb una campanya electoral.

D’altra banda, la Casa de Andalucía s’havia mantingut fins llavors com una entitat independent, lliure de lligams polítics. En aquest sentit és instructiva la nota apareguda al Diari de Sabadell del 4 de març de 1992, on se’ns pinta un alcalde politiquejant en plena campanya electoral.

[En el transcurso de un acto que se celebró el domingo en la Casa de Andalucía, para conmemorar el Día de Andalucía, algunos de los asistentes lamentaron el largo discurso que pronunció el alcalde, Joan Guàrdia, al referirse a cuestiones relacionadas con la vida  política local, cuando antes de que empezaran los parlamentos la entidad andaluza advirtió que se obviaran las cuestiones políticas, máxime cuando está en vigor la campaña electoral del próximo día 15. / El incidente causó hondo malestar entre los socios de la Casa de Andalucía, e incluso podría derivar en un conflicto político que afectaría a los asociados que son los militantes socialistas. El alcalde es el primer secretario del PSC de Sentmenat. / Al acto del Día de Andalucía habían sido invitados representantes de todas las entidades, incluidos los partidos políticos.]

Però les coses van anar canviant de mica en mica, i aquest document estès el 15 de març de 1993 n’és una bona mostra:

«En Gerardo Ruiz Lacal Secretari Interventor de l’Ajuntament de Sentmenat,
»certifico:
»Que l’Ajuntament Ple en sessió celebrada el passat 24 de febrer de 1993, va adoptar entre d’altres el següent acord:
»“Concedir la cessió d’ús del local propietat de l’Ajuntament situat en el Passatje de les Escoles, d’una forma provisional i per un any, a l’Associació Casa d’Andalusia perquè desenvolupi en ell les seves activitats asociatives.”»

Més endavant, quan va entrar com a president de l’entitat el senyor Francisco Godoy, que al mateix temps era regidor socialista, es va crear un cert rebombori.

[Fragment d’una notícia publicada al Diari de Sabadell el 20 de desembre de 1994, on es parla del Primer Encuentro de Entidades Culturales Flamencas y Andaluzas de Sentmenat: La nota discordante se produjo cuando la nueva junta de la Casa de Andalucía de Sentmenat, que se dio a conocer durante la jornada, intentó homenajear a los responsables salientes de la entidad. / Uno de los puntales de la antigua etapa, el ex secretario, Sebastián López, se negó a subir al escenario para recibir el agradecimiento público por sus años de trabajo en la Casa de Andalucía. / López informó que su conducta obedece «al desacuerdo en el que estoy respecto a la nueva Casa de Andalucía, que se ha politizado al cien por cien con la incorporación de un concejal como presidente». Godoy es componente del equipo de gobierno en el Ayuntamiento de Sentmenat. / El ex secretario dijo sentirse muy sorprendido por la inyección económica que ha recibido la entidad, que se encontraba en una situación financiera lamentable. / El presupuesto del encuentro de entidades rondó las 900.000 pesetas, según confirmó el propio presidente de la Casa de Andalucía, Francisco Godoy. Según él, unas 300.000 pesetas han salido de las arcas municipales, mientras que el resto se ha conseguido a base de solicitar subvenciones a diferentes instituciones, como Generalitat, Diputación, Consell Comarcal y Junta de Andalucía. / «Hemos partido de cero y ninguna entidad o persona que ha estado tres años sin generar actividad puede criticar este nuevo impulso, sino que debe ayudar y colaborar», indicó.]

Aconseguit el concubinatge i aplacades les primeres dissensions al si de l’entitat, ja tot va venir planer perquè Joan Guàrdia es despengés, el 22 de març de 1995 –en vigílies d’unes altres eleccions municipals–, amb un decret d’alcaldia que deia així en el primer punt: «La sede de la Casa de Andalucia passa als baixos de les antigues escoles al P. J. Anselm Clavé, s/n, tenint en compte que els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat.» En el punt quart d’aquest decret s’especifica que, a més a més, l’edifici acollirà aquestes altres entitats: Club de Bàsquet, Club Atlètic, Gegants i Grallers, Creu Roja Joventut i Curs de Cosidores.

Va ser tal el terrabastall que va causar aquesta decisió, que les Joventuts d’ERC van passar un full de denúncia en plena campanya.

[EL GUARDIÀNDALUS / El passat diumenge 21 de maig, els sentmenatencs vàrem viure un altre dels molts gloriosos actes faraònics de campanya electoral del senyor alcalde. / En el seu afany prepotent per captar vots de cara a les properes municipals, va complir amb tota solemnitat la crònica d’una mort anunciada: la inauguració de la Casa d’Andalusia. Potser es pensava, que aquells que ja n’estem farts de la manera que fa les coses, aniríem a fer soroll? No, senyor Guàrdia! No, gent de Sentmenat! No estarem mai en contra d’un col·lectiu de persones que viuen al poble. No seríem tant estúpids de posar-nos en contra nostra a tota aquesta gent per un error que ha comès vostè, senyor Guàrdia. Però sí que estem en contra de la seva manera de fer. Les escoles públiques haurien de ser un lloc on hi tinguin cabuda totes les entitats del poble, incloent-hi la Casa d’Andalusia. Però vostè l’ha cagada, com gairebé sempre. S’ha preguntat, abans de pendre tal decisió, si hi podia haver gent que es sentís molesta per tal i com han anat les coses? No ho crec, però és igual. Com que sempre fa el que li plau, oi Joan? Ara ja ho ha fet i si s’ha d’arreglar, ja ho arreglarem! Les coses no es fan així! Sap el que és treballar amb coherència i solidaritat? Em sembla que no, i vol que li doni un consell: Plegui! Ja en comencem [a] estar farts de vostè. El dia 28 tenim una oportunitat per canviar. Voteu perquè hi hagi un canvi a l’ajuntament. Les JERC us demanem el vostre vot per a la candidatura d’ERC.]

Mentrestant els altres regidors socialistes feien l’orni. Recordo que un dia d’aquells vaig telefonar a Josep Vilaró Capella, que llavors estava col·locat de no sé què a l’ajuntament de Palau, i em va dir que allò era d’exclusiva responsabilitat de Joan Guàrdia i que ell no hi donava el consentiment. Fa estrany una resposta així en boca d’un regidor del mateix partit de l’alcalde i que es tornava a presentar a les eleccions dintre de la mateixa candidatura de l’alcalde.

Segons l’esborrany de l’acta de la sessió extraordinària de la Comissió de Govern de l’11 de maig de 1995, es van concedir subvencions econòmiques a l’Associació de Geganters, al Club de Bàsquet, al Club de Patinatge, a la Casa de Andalucía i al Club de Futbol. Però hi ha una observació del secetari que és molt eloqüent:

«Per el Senyor Secretari es manifesta que en aquesta secretaria no existeix cap document, sobre aquestes cessions, excepte un Decret de la Casa de Andalucia. Que desconeixia, que aquest assumpte [e]s pogués tractar, en aquest punt de la Comissió de Govern.
»Que no obstant informa, que per la cessió d’aquests locals, prèviament hauria que haver-se procedit a la seva desafectació com un bé dedicat a l’ensenyament (Col·legi de EGB) i haver sol·licitat a la Generalitat, permís per a aquesta desafectació, ja que la funció a la que estava afectat l’edifici, es competència d’aquesta Administració.»

De les paraules de Gerardo Ruiz es dedueix, doncs, que aquella resolució alcaldesca estava a frec de la il·legalitat, si no és que hi queia de ple. El fet que el decret dediqués un paràgraf especial a la Casa de Andalucía i amb un altre enllestís el paquet de les entitats restants, ja indica prou bé que la nineta dels ulls era la primera i les altres només servien de pretext per endolcir la píndola. La improvisació, la precipitació i les garrotades de cec eren pràcticament les úniques guies en aquell desgavell. Per exemple, un informe d’alcaldia llegit en aquella mateixa sessió fa saber als presents que l’alcalde «ha decidit cedir, de manera provisional, l’ús de l’Antiga Escola Pública 1er. de Maig a les següents Entitats.» I a la llista del decret esmentat s’hi afegeix «la T. V. per Cable». A més, a la Casa de Andalucía se li destina la «planta baixa de l’ala de l’edifici del Passeig Anselm Clavé, i part del 1er. Pis», mentre que el decret primitiu només parlava de la cessió dels «baixos de les antigues escoles».

Passades les eleccions, la cosa es va encrespar tant que es van veure obligats a convocar un ple extraordinari urgent el 4 de juliol. Així és com comença l’acta d’aquesta sessió:

«Acabada la celebració del Ple d’Organització, quan és un quart de dotze de la nit el Sr. Alcalde demana als membres de la Corporació, posar a votació la urgència de celebrar tot seguit un Ple extraordinari urgent amb una única proposta, de la qual els ha informat verbalment amb anterioritat a tots els Regidors membres de la Corporació.
»El Sr. Alcalde autoritza al Sr. Secretari perquè llegeixi l’article 48.2 del Real Decret Legislatiu 781/86 referent a la celebració de Plens extraordinaris urgents sense prèvia convocatòria.
»Després de ser informats per el Sr. Secretari, el Sr. Alcalde passa a votació la celebració de Ple extraordinari urgent, aprovant-se per unanimitat dels regidors assistents següents:
»Senyors Joan Guàrdia Parareda, Josep Vilaró Capella, Manuel Gutiérrez Ruiz, M. Teresa Rueda Miralles, Joan Corominas Pons, Guillem Biosca Villarroya, Josep Montañà Puig, Francisco Linares Espinosa, Josep Manuel Reyes Ramos, Jaume Verneda Garcia i Eusebio Pacha Risco.»

Aconsello a qui hi estigui interessat que llegeixi les declaracions dels diversos portaveus i que les compari amb la seva actitud actual. Però hi ha més novetats en aquesta fugida cap endavant: allà on el decret d’alcaldia deia que «els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat», ara es precisa que «l’esmentada cessió [...] es va realitzar costejant els treballs de condicionament dels espais cedits a càrrec dels socis de les entitats beneficiàries i el cost dels materials a càrrec de l’Ajuntament». A més, la nòmina d’entitats de la segona llista es veu incrementada amb nous ingressos: Associació de Mountain Bike, Club de Futbol, Ràdio Municipal, Penya Blaugrana i Societat de Caçadors. Per si tot això fos poc, a l’alcalde no se li acut res de més plausible que proposar l’aprovació de l’acord següent: «Constituir una Comissió informativa per a estudiar les necessitats de cedir un local Social de les diferents Entitats Culturals i Esportives del municipi i la seva ubicació». Deixant de banda la pèssima redacció, Joan Guàrdia proposa de crear una comissió que estudiï la necessitat de cedir uns locals que ell prèviament ja ha repartit entre els sants de la seva devoció. ¡Bravo!

Ara, passat el temps, la majoria de partits ja ni es recorden de l’arbitrarietat que va presidir els criteris de repartiment i de les il·legalitats que s’hi van cometre. L’única nota discordant ha vingut d’Esquerra Republicana, que fa poc demanava comptes de l’import de les reformes recents fetes en uns locals que en principi s’havien cedit provisionalment. Gràcies a aquestes porcades els socialistes sentmenatencs han aconseguit mantenir-se en el poder, i de segur que hi continuaran pels segles dels segles. Encara que no serveixi de gran cosa, convé rememorar-ho de tant en tant, almenys perquè no es pensin que som tots una colla d’idiotes.

(Continuarà.)   
]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/tots-es-som-pops-es http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/tots-es-som-pops-es Sun, 05 Oct 2008 11:10:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/tots-es-som-pops-es article anterior. El terme popa, del llatí pŭlpa, significa ‘polpa’, ‘molla’, ‘palpís’, i en els parlars del català occidental s’usa per designar la mamella. Si a la parròquia de Borredà, sense anar més lluny, es venera la Mare de Déu de la Popa, no és gaire aventurat de suposar que es tracta de la imatge d’una mare donant el pit al seu fillet. Reconec que l’expressió triada per titular l’escrit és poca-solta, però no pas més que alguns excessos verbals a què ens ha abocat la societat actual.

És innegable que les repercussions que tenen en el llenguatge els progressos socials assolits per les dones no és cap assumpte banal, i que obliguen a replantejar-se molts esquemes mentals i a mirar de trobar solucions lingüístiques no sempre fàcils. Ara bé, una cosa és afrontar nous reptes i una altra de ben diferent no tenir en compte que en el llenguatge hi ha una bona part de convencionalisme. Quan encara avui diem que surt el sol o que es pon, tots sabem que això no es correspon amb la realitat. O quan diem piscina no ens referim a un receptacle ple de peixos, ni quan diem mocador de cap no pensem en cap drap que serveixi per mocar-se, ni quan parlem de cordar-nos la camisa no volem dir que ens la lliguem amb cordons.

El lector d’una certa edat deu tenir ben presents aquelles paraules del president Tarradellas al balcó de la Generalitat: «¡Ciutadans de Catalunya! ¡Ja sóc aquí!» Més endavant es va començar a instaurar en el llenguatge dels partits d’esquerres i sindicats la moda imparable de fer la distinció gramatical. Les proclames d’aquella època –com les d’ara, d’altra banda– estaven farcides de «companys i companyes», «treballadors i treballadores», i tota la pesca. El  que és curiós és que no hi he llegit ni sentit mai «empresaris i empresàries», per exemple. La raó d’aquesta discriminació és molt clara: es tractava, i es tracta, de tocar la barbeta a la possible clientela i res més.

Per aterrar ja en el terreny que ens importa, a l’articlet que vaig publicar el 18 de juny passat comentava que en l’escrit del PSC a què allà feia referència hi havia sis vegades l’expressió «la gent gran» en comptes de la senzilla «els vells». Ara vull destacar que els socialistes també hi feien memòria del compromís contret per «tots i totes» de treballar conjuntament «per ells». ¿Què passa, doncs, que a Sentmenat tothom es queda viudo, que no hi ha cap dona que arribi a vella? I la cosa no s’atura aquí: com que en un moment donat els i/o les socialistes locals van retreure als convergents que els haguessin tractat com «els senyors del PSC», ara aquests, amb obsequiosa ironia, se’ls adrecen amb la fórmula «senyors i senyores del PSC». Però, ben mirat, no tot és tan irònic com això, perquè en un dels últims escrits apareguts al web de CiU hi surt «sentmenatencs i sentmenatencs», on una errata intranscendent es converteix en tautologia. Jo em pregunto si aquesta gent també enraonen així en el tracte habitual amb la família i els amics, i vull creure que només ho fan quan es calcen els coturns, és a dir, quan fan comèdia. Prou ases som, doncs, els ciutadans de deixar-nos entabanar pels seus cants de sirena. Si els donéssim a entendre amb fets que recorrent a aquestes ridiculeses no en trauran pas gens més de calaix, potser finalment deixarien de fer el carallot.

Perquè se suposa que els que contribueixen a implantar un ús tenen intenció de ser-hi conseqüents. Per no fer-me carregós amb una carretada de casuística, jo només demanaria a la major part dels nostres polítics locals com s’ha de dir, per expressar-se correctament, «¿quants sou a casa teva?», «no tenen fills», «eren tres germans», «entre ells no s’entenen», «tots s’hi han adherit», «el noi i la noia es fan carícies l’un a l’altre», etc. O bé si és inacceptable la concordança gramatical en «els homes i les dones honestos però poc generosos». O bé quina fórmula hi ha per dir «son pare és molt divertit, i sa mare encara més», i, a la inversa, «sa mare és molt divertida, i son pare encara més». O bé si d’una dona que faci el mort se n’ha de dir que «fa la morta». O bé si hem de colgar set canes fondo el «tothom» i el vulgar «tot déu», o si adjuntant-hi com a lenitiu «i totadona», «i tota deessa», es pot dir que la cosa ja queda equilibrada.

Deu ser que els escriptors no dominen prou l’eina amb què es guanyen el pa, perquè encara no he trobat cap professional que es preï –sigui home o dona, tant se val– que s’expressi de la manera que alguns practiquen amb tant fervor com poca coherència. A La febre d’or, de Narcís Oller, quan Foix se n’ha anat a París amb una bagassa, el novel·lista li fa tenir aquests pensaments: «Si la dona es planyia, si la dona cridava i, ofesa, el menyspreava, tindria raó de sobres... Però no, no, ¡què dimoni! ¿Quin mal havia fet a tercer? Cap; ni un, ni mig.» Aquest masculí a tercer es refereix sobretot a la dona traïda, però no hi ha altra manera sensata de dir-ho. I, si no, que el lector provi d’esmenar-ho en a tercera.

Salvador Oliva, en un poema titulat «Adreça a una escriptora que equivocava els gèneres per culpa d’un feminisme mal entès», acaba amb aquest sa advertiment que més d’un s’hauria d’aplicar:

«Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.»]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-cuca-fera http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-cuca-fera Sun, 05 Oct 2008 11:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-cuca-fera
Una figa, per ser bona,
ha de tenir tres senyals:
clivellada, secaiona
i picada de pardals.

Això té una interpretació recta que no escandalitza ningú; però al mateix temps n’admet una altra d’inequívoc caràcter sexual. Si és probable que un català continental en copsi l’ambigüitat ja d’entrada, per l’ambivalència de figa, un mallorquí se sent inclinat a donar-hi preferentment el sentit figurat perquè el terme correlatiu pardal, que per a ell significa també ‘membre viril’, acaba de fer la balançada cap a aquest costat. Fins a tal punt que el Diccionari català, valencià, balear, d’Alcover-Moll, fa la següent precisió: «El mot pardal ha pres un sentit completament obscè a Mallorca, on l’ocell Passer domesticus és anomenat gorrió o teulader» (i el fet que altres versions de la glosa acabin amb «...i picada d’animals» ho confirma). En sentit contrari, un illenc pot parlar tranquil·lament dels morros d’una persona sense cometre cap grolleria, perquè per a ell aquest terme significa senzillament ‘llavis’. La conveniència o no d’una expressió determinada depèn dels hàbits lingüístics de cada u, però també varia segons el grau de familiaritat entre els interlocutors, el medi social en què es profereix, les diverses èpoques i un munt d’altres factors. Tots ens hem trobat, de segur, en circumstàncies que aconsellen d’evitar un terme malsonant. Ara no em proposo de fer cap tipologia dels diversos recursos que hi ha a l’abast, sinó simplement d’assenyalar-ne tres menes.

El primer recurs és la simple supressió del terme conflictiu. En el Llibre de tres que esmentava en un escrit anterior hi ha aquesta sentència: «Tres coses fa[n] mal marit a muyller: una pessa prop del cul qui·l fa cogul e lo rebotegar que ella fa e ésser mal curosa.» L’Alcover-Moll defineix el verb rebotegar com a «contestar amb paraules irades o de disconformitat; replicar», i seguidament en dóna tres exemples literaris antics, el tercer dels quals pertany al llibre en qüestió. El cas és que la frase que he escrit en cursiva hi apareix suplerta per tres punts suspensius. Tenint en compte que significa ‘una peça prop del cul que el fa cornut [el marit]’ i que, almenys segons la meva interpretació, forçosament ha de fer referència a un rival del membre del marit (sigui en forma de membre d’un amant o, potser més probablement, en forma de consolador), és fàcil d’entendre el motiu de la supressió. En certes edicions i també, fins fa ben poc, en els diccionaris era de rigor prescindir dels fragments o els termes que es consideraven inconvenients. Armand de Fluvià va haver de lliurar una dura batalla perquè al diccionari d’Enciclopèdia Catalana hi incorporessin lemes i definicions fins llavors proscrits, com seixanta-nou i altres per l’estil.

El segon recurs és el camuflatge. Frederic Mistral, a Lou tresor dóu felibrige (que, com molts altres diccionaris, es pot consultar per internet), dintre de l’article coun (vol. i, p. 618) recull la dita «Κυ α κουν α παν, κυ α υιε μορ δε φαμ». Estic segur que més d’un hi reconeixerà l’alfabet grec, però es tracta tan sols d’una aparença: és grega la disfressa, mentre que la frase és pur provençal. Transcrita en alfabet llatí, correspon a «Qui a coun a pan, qui a vié mor de fam», que, traduïda literalment al català, és «Qui té cony té pa, qui té vit mor de fam». (Aquí l’Alcover-Moll no s’està de recollir-ne, dintre de l’article pa, el paral·lel existent en la nostra llengua: «Qui té cony, té pa; qui té pixa, va a captar», que defineix així: «vol dir que el qui té filles, pot refiar-se d’elles quan és vell; però el qui només té fills, no en pot esperar gaire auxili». En canvi, d’una manera ja no tan pudibunda, entén la frase feta menjar pa de cony com a «viure dels diners guanyats amb comerç carnal de la dona, de la filla, etc.». Jo no veig tan clar que hi hagi d’haver persona interposada, ja que la interpretació directa és ben pausible: és a dir, que la dona té una manera més a mà –i que se’m perdoni l’expressió– de guanyar-se la vida que no pas l’home.) En el món editorial hi ha una llarga tradició d’escriure els uerba nefanda, o ‘paraules que no es poden dir’, en llatí. I encara més: en l’edició de clàssics –grecs, llatins o medievals en llengua vulgar– era un ús acceptat d’oferir íntegre el text original però expurgant la traducció sempre que calgués.
    
El tercer recurs és la substitució. El desembre del 2004 va aparèixer, editada per Proa, una versió titulada Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, amb els Fets dels apòstols, la carta de Pau als Romans i el llibre de l’Apocalipsi. Segons el traductor, el valencià Joan F. Mira, «la importància cultural de l’obra que coneixem com a Nou Testament mereix una versió nova i diferent. I aquesta és justament la qüestió, la diferència: es tracta, en efecte, d’una versió “literària”, i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis i d’altres textos neotestamentaris. És a dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica, i més concretament de la literatura en llengua grega». En el passatge en què se’ns conta la visita de Maria a la seva cosina Elisabet (Lluc 1), Mira posa en boca d’aquesta les paraules següents: «Beneïda tu, més que cap dona, i beneït el fruit de les teues entranyes!» Poc abans, se’ns ha narrat així l’escena de l’anunciació: «El sisé mes, Déu va enviar el missatger Gabriel a una vila de Galilea que es diu Natzaret, a visitar una noia que estava compromesa en matrimoni amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà i li digué: “Alegra’t: el senyor t’atorga el seu favor i t’acompanya!” Però ella, en sentir-ho, es va torbar, i es preguntava quina mena de salutació era aquella. “No tingues temor, Maria”, li va dir el missatger. “Déu t’ha concedit el seu favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. [...]”» 

El lector ja es deu haver adonat, a hores d’ara, que en comptes d’àngel aquí es diu preferentment missatger (que és el que significa el terme ággelos de l’original grec) i que en lloc de noia verge, com ho tradueixen els monjos de Montserrat i la Bíblia Interconfessional Catalana, aquí hi ha simplement noia (que és el significat corrent de parthénos). De fet, Mira va més enllà, perquè tradueix per acte de poder (dýnamis en grec) allò que tradicionalment se’n diu miracle, i per alè sagrat (pneûma hágion en grec) allò que en les versions confessionals apareix com a Esperit Sant. Personalment lamento que no hagi fet un pas més, i que així com diu l’ungit del senyor, en coincidència amb les altres versions, no hagi traduït també Jesús l’Ungit (que és el que significa christós en grec) en comptes de Jesús Crist. Aquesta necessitat d’acostar els textos al llenguatge actual és palmària en el cas de la Bíblia, on, per subratllar-ne només un tret, el pes de la tradició ha fet perdurar fins als nostres dies girs que són hebraismes, com els superlatius rei de reis, pels segles dels segles o el Càntic dels càntics (títol, aquest últim, que Luter va traduir encertadament per Das Hohelied Salomos, és a dir, ‘El Cant excels de Salomó’).

Però aquí m’interessa de fixar l’atenció en dues paraules que no tenen res a veure amb l’adscripció a una creença determinada, sinó amb l’evolució de la sensibilitat respecte al llenguatge. L’avemaria que vam aprendre els de la meva generació acabava així: «...beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.» Doncs bé, les versions modernes que he consultat porten totes, respectivament, beneïda i beneït.  La força que exerceix beneit, que avui dia significa ‘estúpid’ (amb una evolució semàntica semblant a la que han sofert els seus congèneres benaventurat, bonifaç / bonifaci –en català es diu, i no per casualitat, que «no es pot ser dues vegades bo»– o cretí, que originàriament venia a significar ‘innocent’) ha anat arraconant l’ús d’aquella forma adjectival en la invocació mariana i fins i tot en expressions que han estat sempre ben vives, com pa beneit i aigua beneita.

El segon aspecte lingüístic que vull comentar de la traducció és el de «pariràs un fill». Abans era un terme ben corrent, com ho demostra una nadala antiga que fa així: «¡Gran marevella [e]sta nit, / que una Verge n’ha parit / [e] és-ne romasa poncella!» Avui, però, i sobretot en textos sagrats, s’esquiva aquest verb, segurament perquè ha quedat contaminat per l’ús que se’n fa en dicteris com «¡Malparit!», «¡La (puta) mare que el va parir!», etc.

Com a darrer exemple, una traducció medieval del Càntic dels càntics fa dir a l'espòs aquestes paraules: «Ell me bes del besar de la sua bocha, car millor[s] són les tues memelles que vi e pus adorans que bons engüents.» Deixant de banda que el manuscrit diu adorans en comptes d’odorans, és a dir, ‘oloroses’, el fet és que avui ningú no s’atreviria a posar mamelles en un context com el present. El terme hebreu deu ser polisèmic, perquè alguns el tradueixen per amor, d’altres per carícies i la Vulgata per ubera (que correspon etimològicament a la paraula castellana ubres), d'on el va poar el traductor català. 

Tot aquest pa de text em serveix d’introducció a l’escrit que publico seguidament, i que és, en definitiva, on volia anar a parar.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/un-joc-entretingut http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/un-joc-entretingut Mon, 15 Sep 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/un-joc-entretingut Llibre de tres hi ha una sentència que fa així: «Tres coses [se] poden fer al lit que non cal hom levar: Déu pregar e ahorar bé a ssi mateix e gratar lo cul.» D’aquestes tres coses que es poden fer al llit sense necessitat de llevar-se, la primera i la tercera són tan clares que no demanen explicació. La segona, en canvi, sí que és susceptible de ser mal interpretada: no significa ‘adorar-se bé (adverbi) a si mateix’ –cosa que gramaticalment és inacceptable i que resulta desconcertant pel que fa al sentit–, sinó ‘augurar-se bé (substantiu) a si mateix’, és a dir, ‘augurar-se prosperitat’. En definitiva, és el mateix que ‘somiar despert’ o ‘somiar truites’. Doncs bé, llegint un dia un estudi de Max Müller sobre les arrels orientals del conte de la lletera, em vaig adonar que, en les diverses versions antigues que n’oferia, la persona que es formava projectes irreals ho feia sempre quan jeia al llit. I no és gens d’estranyar, perquè això de deixar volar la imaginació i fer castells en l’aire quan un reposa tranquil·lament, és una constant diria que universal.

Ara, acabat de tornar de les meves vacances a Ciutadella de Menorca, recordo que la primera vegada que hi vaig anar, fa vint-i-cinc anys, m’hi vaig comprar els dos volums del llibre de Francesc Camps i Mercadal Folklore menorquí. En un dels capitolets, titulat «Moros i cristians», explicava un joc que ja em sonava d’haver llegit en un estudi de Milà i Fontanals. La versió del folklorista illenc fa així:

«Trenta mariners (quinze moros i quinze cristians) navegaven amb sa mateixa nau. Es temps els fou contrari, i, molt lluny de port, acabaren ses provisions. Abans de morir tots de fam, es patró, que era moro, resolgué tirar a la mar la mitat dels mariners, encomenà an es segon de bord, que era cristià, que els posàs de ringlera i, comptats per ordre, d’un en un, els que fessin nou fossin llençats a la mar, fins haver-n’hi tirats quinze.
»Es segon, homo de bona cabeça que sabia molt de comptes, col·locà els trenta mariners en sa disposició que marca es disseny, copiat de s’autèntica d’una banya d’esca (perquè fins aquí només ses banyes d’esca tenien es privilegi de registrar es fets), fent esment que ses retxes són els cristians i els punts són els  moros.
»I començant per l’esquerra des qui mira, comptant de nou en nou, foren llençats a la mar es novè, es divuitè i es que feia vint-i-set de fila, en sa primera passada; comptant sempre de nou en nou, en sa segona rodada varen caure es sisè, setzè i vint-i-sisè, i seguint de nou en nou, i tirant a la mar es novè, a sa sisena rodada hi hagué quinze homos a la mar, i tots quinze moros.»

En nota diu que «els pagesos i jornalers del camp, fumadors de tabac de pota, a sa banya de s’esca hi solen dur aquesta inscripció de tais i punts fets amb un gavinet» (tot i que jo, en la impossibilitat de reproduir-la del llibre, l’he hagut de dibuixar aquí a la meva manera). Però precisa també que una fórmula bona per recordar com s’han de disposar les peces és la frase llatina Populeam virgam mater regina tenebat, de caràcter mnemotècnic. En efecte, si es dóna a cada vocal el valor numèric que li correspon segons l’ordre en què les enunciem (és a dir, a = 1, e = 2, i = 3, o = 4, u = 5), se sap la quantitat de peces que s’han d’anar posant de manera alterna: po indica que hi van quatre fitxes de cristians; pu, cinc de moros; le, dues de cristians, i així successivament.

Pot ser que la descripció del joc, i sobretot la realització, diverteixi més d’un lector (no crec, d’altra banda, que escandalitzi ningú, perquè el folklore, com tot, està amarat dels sentiments d’èpoques passades). A mi, a part d’això, em va intrigar que la frase llatina, que significa ‘La reina mare empunyava una vara de pollanc’, fos un hexàmetre, que és un vers que no surt per casualitat. No sé com vaig reaccionar quan la vaig llegir en l’escrit de Milà i Fontanals; el cas és que en aquella segona lectura em va tenir encaparrat un quant temps. Pel context em semblava que el vers havia de pertànyer a la part de l’Eneida on es parla de la reina Dido, però no el vaig localitzar. Les meves perquisicions en altres poetes llatins van resultar igualment infructuoses. Ja ho havia deixat per impossible, fins que anys després, llegint el conte «Pluja» de Mercè Rodoreda, em vaig topar aquest fragment: «Una frase despresa no sabia d’on flotava feia estona en el seu esperit: I fou en una nit així que la reina Dido cridà des de Cartago el fugitiu Eneas... i l’ombra del lleó l’esporuguí. No era ben bé això, no: I fou en una nit així que la reina Dido amb una branca de salze...»  Me’n van cridar l’atenció tres detalls: que s’hi fes esment d’una reina –i a més a més Dido, la mateixa en qui jo havia pensat–, que, com la de la frase llatina en qüestió, portés un esqueix d’arbre, i que, per acabar-ho d’arrodonir, aquesta imatge procedís d’una frase «despresa no sabia d’on». Llavors se’m va acudir de buscar la fórmula per internet i, amb gran sorpresa meva, vaig veure que l’origen d’aquest joc es remunta a un problema plantejat per Josep Flavi (o Flavi Josep), que ha tingut nombrosíssimes adaptacions al llarg de la història i en diversos països, i que aquell cèlebre vers –sense comptar altres fórmules que també circulen– sembla haver estat encunyat expressament per Niccolò Fontana, dit també Tartaglia, que el va donar a conèixer en el seu General trattato el 1556.

En fi, que certes coses que ens poden semblar exclusives d’un lloc no són sinó rebrots d’un arbre extensíssim.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc Wed, 23 Jul 2008 06:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc
No puc negar que amb l’entrada de CiU al govern municipal hi ha hagut un canvi espectacular. I que aquesta és una percepció força generalitzada ho indiquen l’enquesta d’aquesta mateixa pàgina web i els elogis rebuts en més d’una ocasió del Diari de Sentmenat. Jo, és clar, no vull aixafar la guitarra a ningú, però sí que, enmig de tanta eufòria, em permetré d’aportar-hi una certa dosi d’escepticisme.

Ara que els estaments oficials ja parlen sense embuts de crisi, i ara que la Generalitat s’ha decidit a adoptar un seguit de mesures en consonància amb els temps de vaques flaques que travessem, ¿on és la moderació a l’ajuntament de Sentmenat? No he llegit enlloc que s’hagi congelat el sou dels alts càrrecs ni dels «alts cobradors», com tampoc no m’ha arribat notícia de com està el conveni dels treballadors municipals (punt en què el Grup Municipal Socialista, amb tota la raó, ha insistit reiteradament). Posats a no tenir informació, no sé si l’«embranzida» que tots percebem en l’organització d’actes culturals continuarà amb la mateixa marxa o patirà una frenada.

Parlant d’actes culturals, l’ajuntament es mostra tan obsequiós que fins i tot paga piscolabis a entitats per als seus actes públics. No sóc amic d’utilitzar els piscolabis com a esquer, i encara ho sóc menys de la discrecionalitat amb què es reparteixen els diners que són de tots plegats. Al nostre poble hi ha entitats que no fan un pet que no sigui subvencionat. ¿Pensa prosseguir per aquest camí, el nostre ajuntament?

En l’aspecte publicitari, al començament em vaig fer la il·lusió que canviarien de rumb. Ingenu de mi, vaig arribar a creure que ens estalviarien a tots els contribuents la quantitat ingent de diners que el governant de torn destina a fer-se autobombo. Ara reconec que em vaig equivocar de mig a mig. Però, fins i tot partint d’aquest fet, em pregunto: si es fan tants actes, si el poble s’ha revitalitzat culturalment, si fins i tot molts que no som convergents ho reconeixem i ho aplaudim, ¿a què treuen nas tantes bocades? L’últim número del butlletí municipal que tinc a les mans, el corresponent a maig-juny, n’és una bona prova.

Aquest òrgan informatiu en fa moltes de crespes, seguint la tradició marcada pels seus predecessors. Només subratllo, per posar un cas, que l’editorial és en forma d’entrevista a l’alcaldessa. És la primera vegada que ho veig en tota la meva vida. Potser és que van tan llançats que volen innovar en tot. Si és així, no seré pas jo qui els ho impedeixi. A més, l’alcaldessa hi diu que volen «practicar amb l’exemple». Ah, doncs que vagin fent pràctiques. Però, que jo sàpiga, es practica amb esforç i posant-hi interès, perquè no tothom té la xamba de ser un sant Isidre, que aquest sí que llaurava amb l’exemple.

Per fer un últim comentari, recentment Felip Puig i Oriol Pujol han bescantat la pronúncia de José Montilla quan parla en català; Marta Ferrussola ja s'hi havia aferrussat fa uns quants mesos. Cada u té els seus gustos, però a mi aquestes actituds de pinxo de barri que tenen alguns convergents em fan venir ois. Ja sé que ni Puig ni el Pujol júnior ni la seva senyora mamà llegeixen el butlletí sentmenatenc, i m’imagino que si el llegissin no hi trobarien gran cosa a criticar, però des d’aquí demano al govern municipal que no maltracti la llengua d’aquesta manera. La columna que publica CiU a l’espai reservat als grups municipals (p. [14]) comença amb aquesta frase: «Aquest mes es compleix el primer any d’ençà que la Núria Colomé i el seu equip de regidors van assumir la responsabilitat de fer-se càrrec de la governança municipal de Sentmenat.» Em guardaré prou de pontificar que en català no es pugui dir governança; el que sí que comento és que ja són ganes. El sufix -ança és d’aquells que els lingüistes en diuen productius, és a dir, que és apte per formar nous derivats a partir d’una base verbal. Ara bé, si ja tenim govern, governació i governament per a aquest sentit, no arribo a veure la necessitat d’encunyar governança. Però, al costat d’aquest català tan refistolat (com també l’ús del substantiu manca o del per a davant d’infinitiu –justament en dues frases que s’assemblen com dues gotes d’aigua: «l’embranzida que tota vila necessita per a fer front als reptes que el dia a dia planteja» i «projectes que la vila necessita per a fer front als nous reptes del futur»–), en la columna que comento apareixen construccions com «ha estat capaç d’engendrar una nova inèrcia d’il·lusió, vitalitat i energia» (¿de quan ençà la inèrcia és compatible amb els signes de vitalitat?), un «si cap» que és traducció servil del castellà «si cabe», tot plegat per acabar amb l’inevitable «sentmenatencs i sentmenatenques», del qual parlaré el dia vinent.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 Thu, 10 Jul 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 Obres completes (Barcelona: Selecta, 1957) i el que, sota el mateix títol, aplega poesia i prosa (Barcelona: Selecta, 1968). Aquest segon, n’hi ha per tirar-lo a la bassa, de tantes errates traïdores com conté. Per aportar-ne un sol exemple entre una infinitat, en el rodolí pertanyent a Auques i ventalls que fa així: «Palplantat i lluent, si li venia / un accés de singlot, dimitiria», la primera paraula hi surt impresa «Palpant».

Una de les poesies d’aquest autor més divulgades, i amb tota justícia, és «El diumenge del senyor Pere», que, tot i que llarga, no em sé resistir a la temptació de reproduir aquí sencera. És com segueix:

El pobre senyor Pere, el senyor Pere
és, testagrís, un dependent tot llis;
viu en una dispesa escadussera
penjada, com un niu, en un quart pis.

Ell, que es lleva molt d’hora cada dia
d’una minyona escabellada al tust,
i sent coragre d’una menja impia
i l’aura del matí li dóna ensust,

quan ja fina la vetlla del diumenge
diu: –No em crideu, oh dispesera, no!–
Quan arriba el diumenge s’hi revenja;
el sol en va li torra el finestró.

No veu el gran carrer que el dia banya
ni el carreró tot negrejant encar,
ni el dolç aclariment de la muntanya,
ni el vel de cendra per damunt la mar.

No veu les velles que se’n van a missa,
les filles de Maria tan constants
i la dama suau, tremoladissa,
embolcallada en plomes ondulants.

Ni les obreres colles agençades
com vol d’ocells que matineja al vent;
duen cistelles i mocadorades
i es donen cops de colze tot rient.

Més tard, –encara el sol no us picaria–
rega la noia un test en el terrat;
i la flequera cada pa desnia:
el pa, que té de son cabell l’esclat;

ja fan pacte el soldat i la puel·la
del ball de tarda que els serà l’esquer,
i com un sobirà sota l’ombrel·la
passa tot regalant el peixater.

S’obren els pisos a la llum amiga
i un bell seguit d’aparadors brillants;
i fins al temple, que en foscor els abriga,
ixen de l’ombra, a poc a poc, els sants.

I ja ve l’hora que el marit esguarda
la dona i son capell fascinador,
i han d’esperar la noia gran que tarda
i que el menut no faci el ploricó.

Se’n van a ofici sense cap desfici
(el Pi no cau, la veritat, molt lluny).
Surt al carrer l’estudiant novici,
mirant les noies i estirant-se el puny.

En el passeig, on el fiscorn s’avia,
les amiguetes passen mig rient;
fan, tot movent el cap, enraonia,
els ulls brillants perquè les veu la gent.

Volta una llum –no sé com és– que prova
a la mirada i al perfil i al cor.
Sent el donzell una esperança nova,
sent el casat una harmonia d’or.

El senyor Pere es mou cap a la una,
un foradet rodó del finestró
deixa mirar al seu volt alguna cosa.
Ah, no hi ha en terra més que un sol mitjó!

Els pantalons, una cadira els tasta,
i a llur damunt, amb equilibri rar,
hi ha la corbata feta (un hom l’encasta),
un coll, el puny i un altre puny encar.

Una novel·la, per al son metgia,
caigué, badada, en terra: és un costum.
Té un medalló de sèu, perquè servia
al senyor Pere com a apagallum.

I si fa el dia cara falaguera,
en el seu antre, sense dolç esment,
sembla que sigui un monstre el senyor Pere
badant la boca i amb un so rabent.

El senyor Pere mentrestant reposa;
cap a les quatre va a dinar tot sol;
és ben passada la galant fortuna
d’aquell tan ros i tendre ventijol.

I quan s’aixeca sense cap paraula,
vers una tarda sense dol ni amor,
caravermell i abandonant la taula
com una era petjada sense honor,

a poc a poc la fina llum sospira;
i ella, al naixent misteri de l’atzur,
besa el malalt que pel balcó la mira
o cau plorant al carrerot impur.

Així és com surt reproduït el poema a les dues edicions que he indicat al principi. Jo l’havia llegit qui-sap-les vegades i no hi havia reparat mai res que em fes sospitar, fins que un dia, no sé com, me’n va saltar als ulls una anomalia evident. (Si el lector vol provar de descobrir-la, li recomano que aturi la lectura aquí i que rellegeixi la peça amb atenció.) L’anomalia, que afecta les estrofes 14 i 18, és flagrant, i per dues raons bàsiques: perquè subverteix l’esquema de les rimes, constant a la resta del poema (A’BA’B), i perquè fa un sentit absurd. Immediatament després d’haver-ho descobert em vaig posar a escriure una carta a Joan Ferraté, un gran carnerià que l’havia editat erròniament. En resum, li deia que, si intervertim els dos primers versos de les estrofes assenyalades, d’una banda es regularitza el joc de rimes i de l’altra el descabdellament del poema cobra ple sentit (i encara, de retop, la puntuació es normalitza): primer el protagonista «reposa», és a dir, continua sumit en la pura inèrcia del son, i molt més tard, «cap a la una», tot just «es mou», encara que no es començarà a posar en funcionament fins «cap a les quatre». L’esguerro és fàcilment explicable si tenim en compte que, a l’època de la linotípia, per una simple falta s’havia de repetir la ratlla sencera i que posteriorment calia col·locar-la al lloc adequat després de retirar-ne la defectuosa. Sembla, doncs, que el caixista, que per introduir la ratlla nova es guiava per les paraules del començament, les va posar una per altra justament perquè l’inici de totes dues és idèntic: «El senyor Pere». (Una precisió: el procés que acabo de descriure només es va produir en la preparació de l’edició del l’any 57, ja que l’altra és mimètica de la primera.)

Aclarit això, un pot pensar que la lectura del poema hauria de lliscar sense entrebancs. Però la setmana passada em vaig entrevistar amb un especialista en Carner per parlar d’un ambiciós projecte d’edició de l’obra completa de l’escriptor, i d’improvís em pregunta: «¿Com l’entens, tu, el vers “com una era petjada sense honor”? [És el que fa cinc, començant pel final, d’aquesta mateixa composició.] Entre en Ferraté i jo ens havíem passat hores i hores donant-hi voltes i no vam arribar mai a una conclusió plenament satisfactòria.» Jo li hi vaig dir la meva, però estic segur que no l’en vaig convèncer.

No sé quina explicació en donaria Carner, si encara el tinguéssim a l’abast. Però el fet és que un text, un cop establert i depurat de corrupteles, no té mai un sentit fix i vàlid per a tothom: resta obert a un feix d’interpretacions, de les quals no és amo ni l’autor mateix.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja Wed, 18 Jun 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja
La primera és l’expressió la gent gran, que surt sis vegades al text de manera única i exclusiva. ¿Per què fa tanta por la designació els vells? Doncs perquè és una forma proscrita pel codi del llenguatge políticament correcte. Avui dia, en lloc de cec o cego s’ha de dir invident; en lloc de pobre, indigent; en lloc de negre, de color o, encara pitjor, de color de cafè o bé de xocolata; en lloc de pudor, mala olor, que és un calc horrible del castellà... Em pregunto amb curiositat quins substituts es crearan per a cada un dels termes que actualment, per fas o per nefas, sonen malament a algunes orelles, com ara viudo, orfe, baix, gras, lleig, fumador, etc. Perquè resulta que certes paraules només són ben acollides si ens vénen per via culta (cleptòman, drogoaddicte, ludòpata, etc.) o si semànticament ja tenen tallat el cordó umbilical que les unia amb la paraula mare (sènior o senat, provinents totes dues del llatí senex, que significa ‘vell’). N’hi ha que per parlar fi diuen, per exemple: «L’han operat de baix» (i estic segur que a aquests, ni operant-los de dalt no els arribarien a posar el cervell a to).

Mossèn Felip Casañas, cap allà al 1955, ens llegia –cosa força inaudita en aquells anys negres de la Dictadura, i amb greu risc per a la seva carrera– peces estimables de literatura catalana. Particularment recordo que ens va fer descobrir dos autors, Carles Riba i Joaquim Ruyra, de qui jo no havia sentit parlar mai fins llavors. Rellegint ara el passatge del capítol 3 de La parada en què en Xaneta explica als seus companys la rondalla de «sa mare de sant Pere», hi compto cinc aparicions de la paraula veia (és a dir, vella amb pronúncia ioditzant). Sé que se’m pot objectar que aquí l’al·ludida ens és presentada com a persona roïna i abjecta. D’acord, doncs triem un altre exemple: la rondalla que, al capítol 6 de Solitud, conta el pastor comença així: «Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuris.» Aquí no sols es tracta d’un home sant i venerable, sinó que a més a més l’encantada li diu: «Vine-te’n amb mi, vei del meu cor, que jo estigui emprendada de tu i vuiu fer-te l’home més ric, més poderós i més savi de la terra!...» En total, el terme vei surt una trentena llarga de vegades, en aquesta peça relativament breu. I encara, per matar-ho aquí, val la pena de recordar que el 1903 Ignasi Iglésias va estrenar Els vells, una obra que va contribuir a sensibilitzar la societat enfront del problema que representaven les persones d’edat avançada, sense seguretat social ni res que les emparés. 

De fet, ¿quin és l’antònim natural de jove, sinó vell? Vivim de ple en una societat neovictoriana en què fins el parlar més innocent i planer pot resultar malsonant. Doncs a mi que em diguin gueto, llusco i dropo (tres atributs dels que pertanyem al gremi de Maria de la -o), que no m’incomodaran pas gens. Crec que aquesta immunització davant del tabú de la malsonància la dec a un home a qui professo un amor gairebé filial. És cert que jo llavors necessitava matar el pare i que vaig cometre més d’un atemptat greu contra la seva vida, i això potser encara em mou més reconèixer-li la magnanimitat amb què sempre em va tractar. El 1960 vaig tenir mossèn Jaume Fàbregas de professor de llatí. Ell va ser el primer que ens va parlar de l’existència de l’indoeuropeu, i ens va fer viatjar per una perifèria de la literatura llatina totalment desconeguda per a mi: des dels primers testimonis escrits d’aquesta llengua, passant pels escriptors arcaics, els comediògrafs, els poetes maleïts, etc., fins a les tauletes d’execració i les inscripcions parietals. Era un home que, malgrat ser capellà, no tenia horror a les paraules gruixudes; al contrari, en deixava anar sovint i amb una indissimulada complaença. Recordo que un dels fragments que ens va fer llegir i traduir era el 44, 11-14 del Satiricó de Petroni. No tinc idea de com ho vaig pelar aleshores, però m’imagino que el resultat no diferia gaire, almenys en el to, d’aquest que assajo ara: «A aquell temps els preus anaven rebentats. Un pa que compressis per dos rals, no te’l podies acabar ni en companyia d’un atro. Ara un ull de bou és més gros. ¡Ai, ai, com més anem menos valem! Aquesta colònia va enradere com els crancs. ¿Com voleu que no sigui així? Tenim un inspector de mercats de pa sucat amb oli que s’estima més un ral a la seva butxaca que no pas la nostra vida. Per xo a casa seva s’ho passa bé, cobra més calés ell en un dia que un atro no té de patrimoni. Ja sé d’on li ha vingut, aquella picossada d’or. Però si tinguéssim collons no se les mamaria tan dolces. Avui la gent són lleons a casa seva, i a fora uns gallines.»

Gràcies en bona part a les ensenyances de mossèn Fàbregas, tinc la sort de no haver acabat sent ni polit ni polític. Ja ho deia el bon Georges, amb la seva sornegueria habitual, en una cançó que ja passo a adaptar directament:

Abans, quan era dels marrecs,          
davant d’un renec feia «ai, ecs»,
i si em venia «¡hosti!» al magí,
no ho gosava escopir.
Pro...,
ara que m’haig d’afanyar el pa
baladrejant com un taujà,
ja ni em ve al cap «me cago en l’ou»:
ho engego i prou.

Sóc el pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

[...]
 
La gent de bé del meu entorn
compten que quan em toqui el torn
vindrà el diable a enforcar el mort,
llengut del morro fort.
Pro...,
pro que el factòtum d’allà dalt,
per qui un mot no té res de mal,
es digni admetre al paradís,
un matí gris,
 
aquest pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

(Continuarà.)]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla Thu, 05 Jun 2008 11:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla con el sudor de su frente –i no pas con el sudor del de enfrente, com fa ara–, el deixaré definitivament en pau.

Però el fet és que no vull parlar tant d’aquest individu com del PSC sentmenatenc, tot i que qui n’és l’ànima, el cos i alguna cosa més és ell. El PSC local, doncs, sembla que es rearma: a part dels pamflets a què ens té avesats, acaba d’estrenar un òrgan d’informació que porta per capçalera Hi som! (Jo crec que hauria estat més encertat de titular-lo Som-hi!, que almenys no possibilitaria el joc fàcil de replicar-los que no hi són tots.) Val a dir que en certs aspectes, llegint-los, fa la impressió que han adoptat la divisa de fotre’s del mort i del que el vetlla.

És de sentit comú que un lladre no pot dir a un altre: «¡Ets un lladre!», simplement perquè la pretesa acusació perdria tota credibilitat. Si de cas hi ha d’haver una gradació, com per exemple: «D’acord, jo sóc lladre; però tu ets lladre i mig.» On sí que hi ha una gradació notable és entre l’escrit del PSC publicat al butlletí d’informació municipal núm. 4 (març-abril del 2008), i el que aquest mateix partit publica a la seva pàgina web. El primer es titula «No tindrem residència per la gent gran a Sentmenat», mentre que el segon és força més contundent: «CiU ens vol deixar sense residència i centre de dia a Sentmenat». En aquest segon carreguen del tot les tintes: «La decisió de deixar-nos sense aquest equipament per part de CiU, creiem que només es deu a la prepotència que dóna la majoria absoluta de CiU, amb la Sra. Núria Colomé com alcaldessa.» És ben bé allò que diuen que la sogra no es recorda de quan era nora. I ho rematen així: «En conclusió, han canviat d’idea, tenen altres prioritats, o realment no els interessa aquest projecte [és a dir, el de construir la residència a Can Peric], ni fer polítiques reals adreçades a la gent gran i a les famílies d’aquests.»

Haver de mastegar sempre els mateixos contraarguments és altament enutjós, i ara no tinc ganes de repetir-los; però, si algú es vol documentar sobre l’interès que han demostrat el senyor Vilaró i companyia a fer el centre de dia o la residència, pot consultar a l’hemeroteca local les nombroses accions que Jaume Verdaguer, Vicenç Mira, jo mateix i molts altres vam haver d’emprendre quan ell era alcalde.

(Continuarà.)]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla Thu, 08 May 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de fer trontollar els fonaments del món. Com ja deia el d’«El goril·la», hi ha vegades que es genera una «Tempesta en una pica d’aigua beneita». Tot desparant taula, mentre anava del menjador a la cuina i de la cuina al menjador i el televisor xerrava sol, vaig sentir-ne el retruny. Amb una barreja d’accés i excés d’incontinència, em vaig posar a escriure les ratlles que segueixen per publicar-les tot seguit, sinó que el meu amfitrió en aquest espai i alhora assenyat conseller em va fer veure l’oportunitat d’esperar uns quants dies. Gràcies, Jordi, tu que, pel que m’expliques, i per dir-ho a la manera gràfica dels empordanesos, també vas trobar una romeguera arran de la mort de ton pare.

La Comunitat de Madrid acaba de firmar un acord amb el bisbat on s’estableix que els comitès d’ètica dels seus hospitals estaran integrats, entre altres membres, per un capellà. A mi, que consti, no em fa res que un capellà es dediqui al que vulgui, sigui a fer punt de creu o a jugar en un equip de futbol de primera divisió; el que em semblaria absurd és que ho fes com a capellà. (A propòsit d’això, recordo que Gabriel Ferrater deia que per la gramàtica catalana no s’hi pot transitar de gust, perquè sempre hi ensopegues amb escarbats. Per cert, circula l’anècdota que en unes reunions matinals que tenien uns quants lingüistes de casa nostra el professor Badia i Margarit havia deixat anar que amb el Biel no s’hi podia tenir cara, perquè de bon matí ja feia bravada de whisky. Quan el comentari va arribar a orelles de Ferrater, diuen que s’hi va tornar amb aquestes paraules: «¡Qui parla! ¡Si a ell, quan arriba, ja li put l’alè a hòstia consagrada!») Un cop més es pot comprovar que el lema institucional «Espejo de Madrid» significa en realitat «Espe jode Madrid». I jo que em pensava que les «mozas del partido» –segons un capítol del Quixot llegit en públic, i amb un gran sentit de l’humor, per Rajoy–, com a més bregades en aquests afers, eren de la màniga ampla.

Quan el meu oncle va estar internat per última vegada al Taulí, una bona persona em va aconsellar que el fes extremunciar allà mateix perquè així ja arribaria «aconduït» a casa quan el donessin d’alta. Com que es tractava d’això, d’una bona persona, vaig creure que era millor sortir-me’n amb una mentida piadosa que no pas abocar-li una galleda d’aigua freda. Més endavant, però, quan l’oncle ja era mort i enterrat, la bona persona en qüestió em va tornar a venir a veure per proposar-me de fer-li dir una missa per l’etern descans de la seva ànima. Llavors ja no em vaig saber estar de respondre-li que jo no creia que una missa li fes ni bé ni mal; de totes maneres, li vaig afegir que, ja que havia tingut aquesta pensada, s’encarregués ell mateix de fer-li dir la missa, que me’n passés la nota i que jo ja l’abonaria, però que a mi no m’hi esperessin perquè no se m’hi ha perdut res.

Un amic meu que havia passat pel seminari i que, com és força lògic, amb el temps s’ha tornat anticlerical –tot i que tampoc no és d’aquells que han de demostrar el seu anticlericalisme a cada pas–, un dia em va sorprendre confessant-me que li repugnava la moda que s’ha instaurat dels capellans anar de paisà. «¿I quin mal hi ha?», vaig preguntar-li. «¿Que quin mal hi ha?», em va respondre. «Cony, doncs que abans, quan veies de lluny un capellà, podies arrencar a córrer, mentre que ara se te’n fot un al costat i no te n’adones. I a mi, què vols que et digui, se’m poden encomanar molts mals, però d’aquest sí que no en voldria morir.»

No sé si mai faré testament, però ja deixo escrit des d’ara que quan la Mort em vingui a fer l’aleta no vull cap capellà que em posi entre les parts i la paret. És que n’hi ha de tan desnaturalitzats que, en lloc de fer-ho amb una criatura rossa i tendra, com Déu mana, prefereixen encular un moribund indefens.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1 Tue, 22 Apr 2008 20:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1
No és per guanyar-me la benevolència si dic que em veig com un espontani del Hyde Park de Londres enfilat a la tribuna i abandonat de cop per l’auditori. De fet, és ben lògic: un no pot pretendre que els altres comparteixin les seves cebes personals ni que li aguantin les tabarres. Som-hi, doncs, i que els hipotètics lectors s’esbarriïn quan se’n cansin.

Deu fer uns quaranta anys que, en una sessió semiclandestina organitzada en una de les sales de l’Orfeó Català, vaig poder sentir J. V. Foix recitant una dotzena llarga de poemes seus. No crec que llavors hagués llegit gran cosa més, d’ell, que Sol, i de dol i uns quants sonets solts impresos en antologies. El que sí que tinc ben present és la grata impressió que em vaig endur de sentir de viva veu un poeta que per a mi era un mite i que es trobava en la plenitud de les seves facultats interpretatives. Una de les peces que hi va llegir era aquesta:

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars.

Aquest poema em captivava per diversos motius: en primer lloc, perquè pinta una escena coneguda de tothom i molt gastada per la tradició (el naixement de Jesús i la bullícia consegüent a la difusió de la nova) amb un enfocament desacostumat. Però també, en el pla formal, per la seva factura a base de cobles unisonants (és a dir, d’estrofes que reprodueixen no sols el mateix esquema mètric, sinó les mateixes rimes, que en aquest cas són només dues), per l’ús recurrent, al quart vers de cada estrofa, d’una forma col·loquial reelaborada, per la repetició sistemàtica del segon vers com a sisè, a manera de tornada, i, en definitiva, per l’aire sintàcticament destravat que a primera vista té tot el conjunt. D’altra banda, l’estil arcaïtzant de Foix i la riquesa del seu vocabulari, aplicats a temes d’actualitat, o almenys no caducats, em van enlluernar, com més tard em vaig apassionar també pels quatre llibres d’un poeta que es feia dir Bernat Meix.

El meu primer contacte professional amb l’autor –llunyà i per persona interposada, però contacte al capdavall– va ser el 1965, amb motiu de la preparació editorial del seu llibre Catalans de 1918. Vint anys més tard van venir les Cròniques de l’ultrason, per a les quals va haver de menester la col·laboració de Jaume Vallcorba i Pere Gimferrer, que li llegien en veu alta el text escrit i li hi feien tota mena d’observacions. Una vegada compost, l’editorial me’l va passar a mi per corregir-lo. A la peça que fa de pòrtic, on es descriu un viatge en tartana que fa el narrador en companyia de Gertrudis, i en el curs del qual parlen de poesia, hi ha unes paraules que em van contrariar: «Com si parlés en públic, a les acaballes del diàleg vaig gairebé cridar que ja era hora d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substància. Em plauria –vaig dir, tot seguit– que els escriptors que jo conec i que volen hissar banderes noves i assolellades buidessin les semals del moscat per omplir-les de punts, punts i comes, dos punts, punts admiratius i interrogants i, semalers alçats, els portessin als nyicris, macris i colis que ronden al peu de la finestrella dels Burots, tot alliberant-se de torbadors lligams.» Em va revoltar perquè em sentia encasellat en alguna de les tres categories retolades amb noms que no pecaven d’amables (una variant dels espècimens que Pla titllava de «cagallons de la gramàtica», ell que va tenir no sé si dir-ne la sort de trobar un d’aquests cagallons que li treia la serp del forat per poder editar la seva obra completa). Però, a més, deixant de banda susceptibilitats personals, em semblava d’allò més injust que parlés en aquests termes dels revisors en general, quan Gabriel Ferrater, que no tenia res de nyicris ni de mestretites, li havia passat espontàniament una llista de nou fulls mecanografiats, dreçada a partir de les Obres poètiques de Foix publicades per Nauta el 1964, i que contenia indicacions i propostes de correcció molt encertades.

Com que a les proses de les Cròniques de l’ultrason em topava amb problemes que exigien consultes a l’autor, l’editor Vallcorba i jo vam visitar-lo a casa seva per tenir-hi una llarga assentada. Jo hi anava preparat per al que pogués passar. Amb la Gaudiosa, la minyona, resignada a fer de convidat de pedra en un racó de l’estança, vam anar parlant de tot i força. La cosa marxava bé, fins que Foix, incontenible en el seu deler d’alliçonar, em va corregir, amb un cert grau d’impertinència, l’expressió a part d’això que jo acabava de pronunciar, i jo, a tornajornals, a la primera ocasió que vaig tenir li vaig etzibar que em semblava una bajanada d’usar el plural texts en comptes de textos. Com que era una crítica directa a una de les seves predileccions morfològiques, va fer un posat de falsa humilitat i no sé si va afegir i tot que ell era un pipioli en l’ofici d’escriure. Devia ser un sarcasme per part d’ell, però en tot cas el va escenificar tan bé que li vaig respondre d’una manera irreflexiva: «No cal que us esforceu a negar l’evidència. La meva àvia, sempre que jo li volia dissimular alguna entremaliadura que ella sabia que havia comès, em deia: “Al pecho llevas las plumas.” Doncs el mateix us dic a vós.» Aquestes paraules, que no eren sinó un reconeixement sincer de la devoció que jo li professava, el van desconcertar. Fos per culpa de la incrustació d’una frase castellana, i, a més, mal xafada, fos pel tuteig que contenia, o per la descàrrega a boca de canó, el fet és que es va quedar atònit, sense saber com reaccionar. Vaig sortir-ne cantant victòria, perquè era una de les poques vegades que Foix no s’havia adjudicat l’última paraula.

Dijous passat, havent d’acudir a una llibreria per comprar un obsequi, em vaig aturar a mirar les novetats i finalment vaig anar a raure a la secció on sempre m’entretinc. De cop em va venir el desig de comprar un llibret que ja havia vist altres vegades però que acabava deixant per més endavant: En el dia més clar de l’any –un títol ben poc foixià, trobo jo, referit al Nadal–, que, a més d’oferir un aplec de poemes seus que ja tinc en altres edicions, conté un disc compacte amb la veu de l’autor.

Dubto que ningú amb dos dits de front gosi negar que el so té una funció primordial en poesia. Per exemple, el vers que hem vist abans «I entrullo l’oli i la molina vella» és una troballa de jocs fonètics que no està a l’abast de qualsevol creador. Però, després d’escoltar el disc un parell de cops, em vaig abocar a una operació transgressora, gairebé obscena, que consistia a fixar-me en la materialitat dels sons; no pas en el seu vessant estètic, com el timbre i altres aspectes, sinó en l’absolutament prosaic de la fonètica articulatòria. (Si el lector ha tingut la paciència de seguir-me fins aquí, pot ser que a partir d’ara quedi defraudat, o si més no fastiguejat d’això que té totes les aparences d’una profanació, com profanació hi ha quan un nen esventra una joguina per saber com és feta. Reconec que obrir un poema en canal a la taula de laboratori té el mateix punt d’obscenitat de les autòpsies. Sigui com sigui, almenys aquestes perversions tenen el doble avantatge de no haver de matar la criatura per procedir a l’examen i de no fer-me sentir avergonyit del plaer que n’obtinc.)

Tenint en compte que el material sonor recopilat al disc aprofita enregistraments fets en unes condicions de vegades adverses i amb uns mitjans d’estar per casa, conserva un gran interès, tant pel que fa a la lectura dels poemes com als comentaris corresponents, on Foix s’esplaia dissertant davant del seu ramadet d’acòlits. Aquesta part sembla una paròdia de la paròdia feta per Joan Brossa, que havia tractat Foix amb assiduïtat i que, a despit de la seva admiració per Foix i de la defensa acèrrima que sempre en va fer en contraposició amb Espriu, no es va estar d’accentuar la ridiculesa d’aquelles sessions gairebé catequístiques en el segon acte d’Els beneficis de la nació (Teatre Complet: Poesia Escènica 1966-1978, vol. 6).

Foix llegeix els seus poemes en un to majestuós, no afectat –llevat de certs moments– i amb una dignitat envejable. Pronuncia marcadament la ela geminada (fins i tot quan, com en el cas d’ombrel·la, el terme rima amb altres que tenen consonant simple: cela i tela) i articula la v com a labiodental, tal com ho fan a Tarragona, un so que nosaltres només tenim com a al·lòfon de la -f a final de paraula en contacte amb la vocal inicial de la paraula següent (per exemple, en buf alterat, on la consonant en qüestió se sonoritza, com passa amb totes les contínues en la mateixa posició: cas insòlit, peix i carn, etc.). En consonància amb això, pronuncia també li ho diu a la manera usual valenciana, amb dos diftongs decreixents en -iu seguits.

Aquesta ortoèpia de rang elevat, que excepcionalment arriba a l’exageració de fer sonar la primera -r­- de comprendre (en contrast amb arbre, pronunciat correctament abre, i murta, ja escrit amb dissimilació), acull també trets col·loquials com pe’ l’amo o pe’ les sales sense fer-hi sentir la -r; diríeu amb reducció del diftong: dirio (com fem en obergínia, ofàbrega, ofals,etc.); o solell amb la pronúncia ioditzant normal: solei (però en canvi pallissa en l’accepció de ‘lloc on es guarda la palla’, i no païssa). M’hi ha sorprès favorablement rost amb o tancada, que és com jo sempre ho he sentit i ho dic, però que tant l’Alcover-Moll com el Coromines –i sobretot aquest darrer– afirmen que només existeix amb vocal oberta. Ja m’ha vingut més de nou sentir-hi corn i tantost amb o tancada (¿potser perquè Foix només els coneixia literàriament, com tants n’hi ha que llegeixen ensems amb e oberta?), corsecats amb la o relaxada en u (de la mateixa manera que la pràctica totalitat dels locutors pronuncien portaveu amb una u a la primera síl·laba), i, pel cantó oposat, eco ['ękọ] i adúlters [ə'ðultẹrs].

Però el fet d’haver-li descobert tares i desitjos secrets no me’l desllueix ni me’l fa menys entranyable.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo Fri, 15 Feb 2008 20:23:09 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo caldito que van prendre Zapatero i Monteiro a la nunciatura. A la mateixa plana del diari llegeixo que Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona, va dir en un acte: «No ens persegueixen, però no ens estimen.» Més endavant va comentar, referint-se al concordat: «Si es denuncien els acords [amb la Santa Seu], hi perdrà més el Govern que l’Església.» I diu que Pujol va matisar: «El PSOE, si és que guanya aquestes eleccions, s’hi haurà de pensar. Espero que la gent assenyada que hi ha dintre, tot i que ara no mani, imposi la realitat. El PSOE s’ha de tranquil·litzar també en aquest aspecte.» Com tots sabem, el president Pujol és catòlic i amb fortes conviccions religioses, però crec que confon el seny amb senyar-se.
 
A mi no m’esgarrifa gens que la jerarquia catòlica proclami els dogmes que vulgui, imposi la moral que li sembli més convenient i guiï els seus seguidors –com si no fossin prou gambats per saber-ho ells sols– respecte a l’opció política més concorde (anava a dir –Con-con-corde. –Habemus ad Dominum, però resulta que ja ho han esborrat del ritual) amb la seva sacrosanta doctrina. I, si aquesta doctrina diu que cal votar el PP, doncs endavant les atxes, tots a formar. A aquest pas, pot molt ben ser que els bisbes acabin dient, com el benaventurat del senyor Rajoy, que els immigrants s’han de comprometre a acatar per contracte els usos i costums de poble que els acull. Davant d’un concepte com aquest, el primer que et preguntes és com es menja, això. Algú ha dit si en virtut dels usos i costums els obligaran a fer la migdiada. No és cap ciri trencat, té la seva solta. Plantegem-nos, per exemple, una situació hipotètica com la següent: anem per entrar al Coro i veiem una monja asseguda amb una cama sobre l’altra i assaborint un cigarro. La suposició pot ser tan inversemblant com es vulgui, però és possible. ¿Com hi reaccionaríem? De segur que ens en faríem creus. Però, ben pensat, ¿que potser ens faria estrany de veure un capellà en la mateixa actitud? No pare. ¿Que ens ve pas de nou de veure-hi una dona? No pare. Doncs ¿què té de més o de menys una monja que un capellà, per professió, i que una dona, per sexe? Vull dir que el que entenem per usos i costums és una entitat tan vaporosa que allò que avui ens xoca, qui sap si d’aquí a deu anys ens semblarà del tot normal. Basar un codi moral en aquest sustentacle pot ser temerari, però basar-hi un codi civil ja és pura ximpleria.

Gabriel Ferrater, en un passatge del seu Poema inacabat, deia, parlant de la figura del capellà: «Si un dia el crides, bon profit, / però a mi, eh, no me’n parlis, / perquè els capellans em fan fàstic. / No m’ho aprovo: que el país / l’empesten fàstics repodrits / per una por llarga. I entendre / sé prou bé que és millor que témer, / però què vols fer-hi? Som tots / (que no em protesti el mot de Hobbes / perquè, de pas, el crido a lleva) / fills de l’espanyol i la seva / muller de sempre, que és la por.» I és cert: encara avui, el fru-fru de sotanes és tan temible com la fressa de sabres.

Pot ser, i no ho descarto, que més d’un pensi o fins i tot em digui que el meu és un anticlericalisme demagògic. Què hi farem: és l’únic que tinc, no en gasto d’altre. I, com a ciutadà, aspiro a viure en un país on la religió –les religions– sigui lliure i respectada, però no sobreprotegida. De moment no sé veure per enlloc que el govern central tingui intenció de denunciar els acords amb el Vaticà (¡un pacte que, si no anti-, és preconstitucional!) o d’obligar l’Església a autofinançar-se. ¿En virtut de què l’Església ha de tenir uns privilegis que no tenen altres confessions? N’hi ha que diuen que perquè la majoria de la població és catòlica. Bé, ¿i amb quins criteris es compta, aquesta majoria? ¿M’hi inclouen també a mi, pel fet de ser batejat? Fa més de quaranta anys, amb totes les formalitats que exigia el règim franquista, vaig abjurar de la fe. El cas és que no me n’he preocupat més, però de vegades llegeixo al diari que una persona, després d’haver apostatat, ha fet mans i mànigues perquè l’esborrin de la nòmina i no se n’ha sortit. ¿Per què ens hi volen fer ser, si no és per inflar les estadístiques, recaptar més ingressos, en fi, conservar les prerogatives o les pre-rogatives? Pretendre que com a civils no ens afectin els tabús de la religió catòlica, com no ens afecten els d’altres creences, jo crec que no és pas demanar massa.

Georges Brassens –la cabra tira a muntanya– té una cançó que es titula «Les trompettes de la Renommée» («Les trompetes de la Fama»), on hi ha els següents versos:

Le ciel en soit loué, je vis en bonne entente
avec le pèr’ Duval, la calotte chantante:
lui, le catéchumène, et moi, l’énergumèn’,
il me laiss’ dire «merd’», je lui laiss’ dire «amen».

El pare Duval era un jesuïta que, els anys seixanta, componia cançons i les interpretava ell mateix dalt dels escenaris per fer apostolat. Com que entre nosaltres no trobo cap figura equivalent, en les meves provatures d’adaptació he hagut de recórrer a un clergue mediàtic més o menys comparable:
 
Jo rai, gràcies a Déu, visc en bona avinença
amb mossèn Ballarín, el bolígraf que encensa:
catecumen el bo, energumen el dolent,
ell em deixa dir «cony», jo li deixo dir «amén».

Els quatre versos que vénen després, és cert, deriven cap a una escena pujada de to, però matem-ho aquí. Com que per nosaltres no ha passat la Revolució francesa, només que em concedissin d’arribar a aquesta mitja estrofa ja hi firmaria ara mateix.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa Tue, 05 Feb 2008 01:33:51 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa Tres noms del ram de l’aigua: Guanta, Font de Bou i can Senosa, volia tractar d’aquests tres microtopònims tan propers entre ells. Amb el pas del temps, han sorgit tres circumstàncies que m’han fet variar de rumb: en primer lloc els avenços tecnològics, que, units a la generositat del Jordi Vinyets, em brinden l’ocasió de publicar escrits sense haver-me de gratar la butxaca; en segon lloc la maduració d’algunes idees, que ha dissipat una ceba meva inicial, encaminada a fer-m’ho venir tot rodó; i, ara de poc, els comentaris de dos lectors que, sense ser-ne conscients, m’esperonaven a dur a la pràctica un projecte que potser no hauria passat mai d’això, de projecte. El que sí que em sembla convenient és dosificar-ho en tres lliuraments, perquè, si l’exposició de tot plegat ja és prou espessa, encara aniria a riscos de maurar una pasta del tot indigerible. I, posat a sortir d’excursió, seguiré l’ordre invers, com si, venint de Sentmenat, passés primer per arran de la masia, després m’arribés a la font i finalment emprengués la pujada.

Abans d’entrar en matèria, però, convé fer un advertiment. Escriure Senosa, com he fet jo al títol, és prendre ja partit per una interpretació del nom. Per jugar net caldria començar representant la incògnita per x, és a dir, per [sə'nọzə], que és l’única dada objectiva i imparcial, no mediatitzada per l’escriptura, i que, a més a més, ens preserva de buscar per a aquest terme cap parentiu amb res que pugui contenir una o oberta com la de resclosa. Però, és clar, no tothom està familiaritzat amb l’alfabet fonètic, i fer-ho aquí pot semblar un gest de petulància. Explico, doncs, breument els signes que resulten estranys: els dos claudàtors, o parèntesis quadrats, es fan servir per tancar una representació fonètica (i, en un altre ús, dintre d’una cita entre cometes, enclouen un segment que no consta al text original); les dues ee capgirades designen la vocal neutra que en l’escriptura corrent representem tant per a com per e (les lletres finals de casa i pare); el traç vertical penjat a la part superior indica que la síl·laba següent és tònica, és a dir, que és on recau l’accent en la pronúncia; la o amb un puntet a sota indica que la vocal és tancada (com la de dos, por); i la z representa el so d’essa sonora (com la de casa, brisa). Finalment, ja fora del domini de la representació fonètica, la cometa alta i simple serveix per oferir el significat d’una o més paraules, i l’asterisc posat davant d’un terme indica que aquest no es troba documentat i que, per tant, és una mera conjectura.

Roden per casa diversos fulls on havia anat apuntant les possibles hipòtesis que se m’havien acudit respecte a l’etimologia d’aquest topònim, amb la valoració que feia de cada una. Ara que tinc necessitat de servir-me’n, no els sé localitzar. Em refio de la memòria per reconstruir el contingut d’aquelles anotacions, que exposaré per ordre creixent de probabilitat (sempre, és clar, des del meu punt de vista).

1. Tenint en compte l’acabament del nom en -osa, podríem pensar en un col·lectiu vegetal, com trobem en avetosa, fajosa i en els noms propis Carrascosa, Espinosa, Fenollosa, Juncosa, Ortigosa, Prunyonosa, Romagosa, Rovirosa, Santigosa, Senillosa, etc. Però hi ha el greu inconvenient que l’únic nom de planta que, almenys que jo sàpiga, s’hi pot relacionar, senet, hauria donat senetosa i no senosa. I encara hi ha una altra raó –exposada al final del punt següent– que fa bandejar totalment aquesta hipòtesi.

2. En català existeix el que se’n sol dir article salat (es coll, s’armari, sa casa, (amb) so ganivet, es mobles, ses roses). A les Homilies d’Organyà, 7v19-21, apareix aquesta frase: «Donces, s[einors], aqesta femna gran fe ag, per qé qan sa fila no menà e crezeg qe de sola za paraula de N[ostre] S[einor] garia sa fila.» La majoria dels que hem estudiat el text present coincidim, amb lleugeres discrepàncies, a interpretar-lo d’aquesta manera: ‘Així doncs, senyors, aquesta dona va tenir una gran fe, perquè no va portar la seva filla [davant de Jesucrist perquè la sanés], sinó que va creure que simplement amb la paraula de Nostre Senyor la seva filla es guariria.’ Veiem aquí que za paraula –escrit amb z- inicial, com en els cognoms aglutinats Zacosta, Zafont, Zaforteza, Zamorera, Zaplana i d’altres, que conserven la grafia arcaica– significa ‘la paraula’, a diferència de sa fila –amb s- inicial–, que equival a ‘sa filla, la seva filla’. Hi ha un altre document del segle xii, publicat per primer cop per Pere Pujol el 1913, on alternen l’article avui general i el salat: per exemple, el topònim la Corriu hi surt representat tant per la Corit com per za Corit, i al costat de l’article normal (al bispe e a tot lo covent) hi apareix l’article salat (zos porcs e·z bous), i en un mateix sintagma totes dues menes d’article (ab zos cavalers e ab los hòmens). L’article salat, avui molt reduït geogràficament, devia ser viu a tot el territori català, perquè la toponímia ens en conserva testimonis arreu del territori: Sant Joan Despí (‘del pi’), Sant Just Desvern (‘del vern’), Sant Quirze Safaja (‘la fageda’), Sant Llorenç Savall (‘la vall’), Solius (‘els olius’, és a dir, ‘les oliveres’), etc., i també, dintre del nostre terme, el Campsassala, del qual parlaré algun dia. D’altra banda, ha pervingut fins a l’actualitat, en algunes zones dialectals, la forma el o lo sendemà, equivalent al nostre l’endemà, i que és resultat de s’endemà, amb article salat, després aglutinat al nom i posteriorment, un cop perduda la noció de la composició, amb un nou article afegit al davant (un procés similar al del francès le lendemain, provinent d’un l’endemain i finalment amb un altre article suplementari). Podríem postular, doncs, que el topònim estudiat aquí prové d’alguna forma com *sa nosa, *s’anosa o *s’enosa, amb o tancada. La nostra ignorància de l’origen i el significat d’aquest element enigmàtic no invalida la hipòtesi. Però hi ha un fet incontrovertible que fa descartar del tot la primera hipòtesi i en bona part aquesta segona, i és que la denominació actual can Senosa és resultat d’un escapçament del nom primitiu Aigua-senosa, àmpliament documentat, si bé amb variants gràfiques que ara no fan al cas. Enric Moreu-Rey (La rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona: Teide, 1962, s.v. Aiguasanosa) en cita ja una menció de l’any 1002: «in Vallense, in locum que dicunt Aqua Cenosa», i va oferint mostres del nom compost fins a arribar a un «Pere A[igua-senosa] o Senosa (1558, 1566), f[ill] d’Ysabet Senosa i Solera». Per la seva banda, el Diccionari Aguiló documenta a Barcelona, el 1416, el cognom Cenós, que podria ser una masculinització del nostre cognom, i Sanosa a Caldes de Montbui. Això ens porta a concloure que Sanosa és una forma secundària i tardana.

3. Tenint en compte que el nom primitiu era un compost i que el primer element sembla del tot entenedor, ens sentim temptats d’interpretar el segon com un participi o un adjectiu. D’entrada podem abandonar la idea d’un participi com el que trobem en Serratosa ‘muntanya pelada’, perquè en català no hi ha cap participi senós, -a. En canvi, sí que s’ha de prendre en consideració la possibilitat d’un adjectiu, com els que apareixen en Puig Ventós o Font Pudosa. Els adjectius terminats en -ós deriven de noms (calmós, desastrós, horrorós, ruïnós, venturós), d’adjectius (blavós, grisós, grogós, negrós, verdós, vermellós; amargós, asprós, clarós, foscós, frescós, obagós) o de verbs (abundós, agradós, esgarrifós, frisós, ofenós, relliscós). Hi hauria la possibilitat, almenys teòrica, que el nom li vingués del fet que allà hi havia aigua ^*sanosa. Ara bé, si el presumpte adjectiu sanós derivés de sa, ¿quin significat tindria? En tots els adjectius derivats d’altres adjectius que he exemplificat més amunt hi ha la idea de ‘tirant a —’, ‘més aviat —’, i és impensable que es bategés un indret perquè hi corria una aigua més aviat sana. És cert que podem trobar una sèrie d’adjectius que no contenen aquest sentit aproximatiu, com astuciós, audaciós, etc., però no deriven d’adjectius (astut, audaç), sinó de substantius (astúcia, audàcia). De la mateixa manera que de calamitat en formem calamitós, de sanitat en formem sanitós i no pas sanós. Crec, però, que la incorporació de sanitós al nostre lèxic és molt posterior a l’aparició del sanosa que apareix al topònim. Aleshores, ¿no fóra possible que sanós equivalgués a sa, com arterós equival a arter, contrariós a contrari, etc.? Però les possibilitats no s’esgoten aquí, ja que queda encara la de la derivació verbal: tal com embafós, provinent d’embafar, significa ‘que embafa’, sanós, derivat de sanar, podria significar ‘que sana’, ‘que restitueix la salut’. Deixo tot aquest bloc com a hipòtesis de treball, tot i que, no sé per què, no n’hi ha cap que m’acabi de convèncer.

4. El llatí caenum ha donat el terme castellà cieno, a partir del qual s’han format cenagoso i cenagal. En el lèxic català sembla que no hi ha rastres de tot això. Joan Coromines, en el seu diccionari etimològic català, no parla de cap possible adjectiu *cenós, i en el castellà afirma categòricament: «En el Alto Aragón cien significa ‘retrete’ [...], pero no creo que venga de caenum, sino de la costumbre de pintar el número 100 en los retretes, practicada asimismo en Cataluña, donde también se ha dicho anar al n.^o 100, anar al cent». Però la inexistència en català d’un terme derivat de caenum ‘llot, fang’ no implica que no hi pugui haver un resultat de caenōsum ‘llotós, fangós’. El mateix Coromines, quan anys després redacta l’article Aigua-senosa per al seu Onomasticon Cataloniae (II, pp. 37-38), proposa justament aquesta etimologia, i la relaciona amb la d’altres topònims catalans. A mi em sembla plausible, i haig de dir que temps enrere l’havia considerat encertada, però m’inclino per la següent.

5. Una altra possibilitat és que Aigua-senosa derivi del llatí aqua sĭnǔōsa ‘riera sinuosa’, és a dir, ‘que fa meandres’. Efectivament, el terme aigua, que avui designa l’element líquid, antigament s’usava també per designar un curs d’aigua. Per no anar més lluny, a l’Arxiu Municipal de Caldes es conserva un document del segle xi, publicat per Moreu-Rey i que jo he pogut comprovar, en què un personatge es compromet a presentar-se dos cops l’any en un punt determinat de Barcelona. I precisa: «si es non ei de passione, che cavalchar non puxa, aut de aqua que passar non puxa», és a dir, ‘si no em veig impedit [de comparèixer-hi] per una malaltia que no em permeti de cavalcar o per un curs d’aigua que no pugui travessar’. Aquesta accepció d’aigua, que pot abraçar tota la gamma semàntica que va des d’un riu fins a un rierol, ens obre la porta a interpretar senosa com a ‘sinuosa’, i així és com ho fa el diccionari d’Alcover-Moll. El mateix Moll, en la seva monografia Els llinatges catalans (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1982², pp. 181 i 184), sota l’epígraf Aiguasenosa o Aiguasanosa, diu: «Del llatí aqua sinuosa, ‘riu o torrent sinuós’.» I a propòsit de la forma truncada Senosa precisa: «De l’adjectiu arcaic senosa (del llatí sinuosa, ‘que fa giravolts’ (es diu especialment del curs d’un riu).» El llatí sǐnus, que, aplicat sobretot als vestits, significa pròpiament ‘plec còncau o en forma de semicercle’, ha donat en català si i la forma feminitzada sina, però en algun text medieval trobem també la forma sè, que és la que ens transmeten les Vides de sants rosselloneses quan parlen «De sent Pere apòstol»: «Recomta’s que tot dia portava lo seu susari en lo sè, ab lo qual él se torcava les làgremes cant se plorava.» Aquesta és la forma que encara avui perdura al Rosselló. No fóra gens sorprenent que sĭnǔōsum hagués desembocat en el català senós. I aquí és oportú de recordar una dada preciosa aportada per Esteve Canyameres en el seu treball publicat dins del llibre col·lectiu L’església vella de Sant Menna (Sentmenat: Ajuntament de Sentmenat, 1995, pp. 122-129, esp. p. 126). Parlant d’un document comtal de l’any 944 reproduït per l’historiador Marca, diu: «El document en qüestió fa referència a la donació dels aleshores comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda, d’uns béns a Caldes de Montbui i dels drets de raficæ que percebien en un lloc dit Tortuosa (topònim que s’havia identificat tradicionalment a Dertosa, és a dir, Tortosa). Ramon Martí situa aquest indret Tortuosa proper a la capçalera de la riera de Caldes de Montbui: “per on cal suposar que passaven els ramats que pagaven en concepte de raficæ” (MARTÍ, 1993). Personalment, identifico aquest lloc Tortuosa amb la vall d’Aiguasenosa, Aquam Sinuosam (CANYAMERES, 1988, pp. 49-50), i el camí ramader és l’antic camí que des de Sant Llorenç Savall passava pel coll del Pascol, per la Torre Roja, per Sant Miquel de l’Arn i continuava cap al pla, per la serra de can Patxau.» Per un descuit lamentable, a la bibliografia de p. 129 no apareix la referència al treball de Ramon Martí, i, per tant, no l’he pogut consultar. Però, si es confirmava que Tortuosa correspon a la vall d’Aigua-senosa (cal tenir present que en llatí tortuosus i sinuosus volen dir el mateix), tindríem resolt definitivament el problema. ¿Ens ho podria aclarir, l’Esteve, amb un article]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font Wed, 23 Jan 2008 09:46:19 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font
Els intents contemporanis de simplificació de l’ortografia que van des de Juan Ramón Jiménez, amb la implantació sistemàtica de la jota en comptes de la ge (jeolojía, per exemple), fins al moviment okupa, amb l’ús de la lletra ca per al so gutural, no són més que tímids rebrots de l’ortografia revolucionària que per al castellà propugnava, al segle xvii, el Maestro Gonzalo Correas, un destacat humanista, deixeble de Francisco Sánchez de las Brozas (el Brocense), i catedràtic de Grec i Hebreu a la Universitat de Salamanca. Si els acadèmics s’haguessin atrevit a adoptar el sistema de Correas, de base fonològica, l’ortografia castellana hauria pogut fer un salt molt més agosarat que no pas la catalana, que ha d’arribar a més solucions de compromís entre les diverses varietats dialectals. Ben mirat, no hi hauria res que ens impedís als usuaris del català central d’escriure embalat i envelat de la mateixa manera, perquè els pronunciem exactament igual, però els parlants d’altres contrades que no els confonen fonèticament, bé els han de poder distingir en l’escriptura, si volem que el nostre codi ortogràfic sigui vàlid per a tot el conjunt lingüístic, i no un mosaic de regnes de taifes.

D’entrada, fixem-nos que el nom de la font és un diminutiu plural de noera, i que aquest, al seu torn, és un derivat de nou. El nom de l’arbre presenta la forma noera si el fem derivar directament del català nou, i noguera si ens ve del llatí nucaria. Això també passa amb altres paraules, com és el cas, per exemple, de perdiueta, que conserva la -u de perdiu, mentre que perdigó, perdigot o perdiguer presenten un so -g- que és continuació de la -c- llatina. Ara bé, ens podem preguntar com és que la -u final de les dues paraules primitives perdiu i nou es conserva en perdiueta i, en canvi, es perd en noera.

Convé tenir present que la o oberta de nou es pronuncia com a u quan l’accent es desplaça cap a una altra síl·laba. La grafia nouera representaria, almenys teòricament, la pronúncia [nu'wẹrə], amb dues uu contigües, la primera de caràcter vocàlic i la segona consonàntic. En general, el nostre dialecte, que rebutja aquestes agrupacions, recorre o bé a la dissimilació fònica (allò mateix que feien ja els clàssics quan deien la un per evitar els dos sons iguals que hi ha en lo un, i el mateix que fem avui quan pronunciem plourà i courà gairebé com si fos plaurà i caurà) o bé a la reducció de sons (que és el que podem observar en termes com cru, nu, etc., que ja s’han desempallegat de les dues uu que encara s’arrosseguen en les parelles du/duu, llu/lluu o en la forma pruu, que, sorprenentment, el diccionari de l’IEC encara preceptua com a única; d’altra banda, em sembla que costaria de trobar parlants que pronunciïn quotidià o alíquota amb dues uu). La nostra grafia vacil·la en aquest punt, segons les paraules: si en un extrem tenim manteniment de la u en ouera, hi ha una zona intermèdia de vacil·lació en poar/pouar, i, a l’altre cap, desaparició de la u en aloer, broet, croat, etc.

Si un vol, doncs, que escrigui font de les Noueretes; jo prefereixo Noeretes, sense la u. Però, això sí, respectem-hi la grafia que li correspon com a derivat de nou.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa Wed, 16 Jan 2008 12:00:50 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa
Els noms propis, siguin de persona o de lloc, no es poden alterar segons el gust de cada usuari. A un català que es digui Domingo no li podem dir Domènec, com tampoc Anneta o Agneta a una catalana que es digui Anita. (Per aquest camí, ¿com es podria «normalitzar» un nom com Conxita, que no sols és un castellanisme, sinó que, en castellà i tot, sembla una mala adaptació de l’italià Concetta –és a dir, ‘Concebuda’–, corresponent al nostre Concepció?) Recordo que, fa molts anys, quan vaig conèixer una sollerica que es deia Catalina, el primer que li vaig dir és que jo sempre l’anomenaria Caterina. En la meva ignorància, no sabia que a les Illes diuen Catalina, sense que aquesta pronúncia tingui res de castellà, com ho prova el fet que també diuen Margalida.

Si avui és normalíssim parlar de l’Eixample barceloní, no ha estat així en altres èpoques. En català existia, naturalment, el substantiu eixample o eixampla, però va sorgir la necessitat de designar una nova realitat: l’ampliació urbana. També des de sempre ha existit en català el terme lleixiu, i així és com els parlants ho deien amb tota normalitat, però referint-se a l’elaborat casolanament. Quan el producte es va comercialitzar, la gent en deia lejia amb la gutural castellana (o, adaptat a la fonètica catalana, lèquia, que és tal com jo ho havia sentit als meus avis materns). El mateix va passar amb una colla de paraules: casilla (dels peons de camins), mango (de la ploma d’escriure), petxuga (del pollastre), tetxo (del cotxe), i tantes altres.

Joan Coromines documenta eixampla als volts del 1880 en escriptors de la Renaixença. El diccionari d’Alcover-Moll el defineix com «la part de terreny adherida a un altre per donar-li més amplitud, i principalment el conjunt de cases i carrers nous amb què s’eixampla una població», i en dóna un exemple de Verdaguer pertanyent a La fugida a Egipte (1893): «Mostrau-nos lo camí / per eix desert, axample del Sahara, / ahont ressona encara / la veu del Sinahí.» Antoni Careta, en el seu Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana (Barcelona, 1901) diu a propòsit d’ensanxe: «De cap manera ’s pot admetre aquesta denominació que preval avuy per a indicar lo engrandiment de Barcelona. Un home de mólt seny, fill d’aquesta provincia, per instint propri y sens cap mena de pretesa, ne deya la ciutat nova: a un treballador indocte, fill de Reus, li n’haviam sentit dir lo aixample.»

Agafat, doncs, el terme del castellà per a aquesta designació especial, es va adaptar en les formes ensanxe o ensanxa d’acord amb els models subjacents eixample i eixampla. Que a Sentmenat s’adoptés la variant fonètica enxanxa no té res d’especial, perquè és producte d’una assimilació. L’assimilació és la conversió d’un so en un de semblant per influència d’un altre so contigu. Per posar exemples d’una sibilant passada a palatal, que és el cas que ens ocupa, només cal recordar un vulgarisme com Jejús, o les pronúncies xeixanta, salxitxa, cal Xanxo, etc. (d’aquí ve que exigeixi un cert esforç muscular pronunciar segell, perquè la llengua, disposada a articular la sibilant inicial s-, ha d’adoptar bruscament la posició idònia per a les palatals -g- i -ll).]]>