http://blocs.sentmenat.com// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc Wed, 23 Jul 2008 06:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/alabat-ruc-que-a-fira-et-duc
No puc negar que amb l’entrada de CiU al govern municipal hi ha hagut un canvi espectacular. I que aquesta és una percepció força generalitzada ho indiquen l’enquesta d’aquesta mateixa pàgina web i els elogis rebuts en més d’una ocasió del Diari de Sentmenat. Jo, és clar, no vull aixafar la guitarra a ningú, però sí que, enmig de tanta eufòria, em permetré d’aportar-hi una certa dosi d’escepticisme.

Ara que els estaments oficials ja parlen sense embuts de crisi, i ara que la Generalitat s’ha decidit a adoptar un seguit de mesures en consonància amb els temps de vaques flaques que travessem, ¿on és la moderació a l’ajuntament de Sentmenat? No he llegit enlloc que s’hagi congelat el sou dels alts càrrecs ni dels «alts cobradors», com tampoc no m’ha arribat notícia de com està el conveni dels treballadors municipals (punt en què el Grup Municipal Socialista, amb tota la raó, ha insistit reiteradament). Posats a no tenir informació, no sé si l’«embranzida» que tots percebem en l’organització d’actes culturals continuarà amb la mateixa marxa o patirà una frenada.

Parlant d’actes culturals, l’ajuntament es mostra tan obsequiós que fins i tot paga piscolabis a entitats per als seus actes públics. No sóc amic d’utilitzar els piscolabis com a esquer, i encara ho sóc menys de la discrecionalitat amb què es reparteixen els diners que són de tots plegats. Al nostre poble hi ha entitats que no fan un pet que no sigui subvencionat. ¿Pensa prosseguir per aquest camí, el nostre ajuntament?

En l’aspecte publicitari, al començament em vaig fer la il·lusió que canviarien de rumb. Ingenu de mi, vaig arribar a creure que ens estalviarien a tots els contribuents la quantitat ingent de diners que el governant de torn destina a fer-se autobombo. Ara reconec que em vaig equivocar de mig a mig. Però, fins i tot partint d’aquest fet, em pregunto: si es fan tants actes, si el poble s’ha revitalitzat culturalment, si fins i tot molts que no som convergents ho reconeixem i ho aplaudim, ¿a què treuen nas tantes bocades? L’últim número del butlletí municipal que tinc a les mans, el corresponent a maig-juny, n’és una bona prova.

Aquest òrgan informatiu en fa moltes de crespes, seguint la tradició marcada pels seus predecessors. Només subratllo, per posar un cas, que l’editorial és en forma d’entrevista a l’alcaldessa. És la primera vegada que ho veig en tota la meva vida. Potser és que van tan llançats que volen innovar en tot. Si és així, no seré pas jo qui els ho impedeixi. A més, l’alcaldessa hi diu que volen «practicar amb l’exemple». Ah, doncs que vagin fent pràctiques. Però, que jo sàpiga, es practica amb esforç i posant-hi interès, perquè no tothom té la xamba de ser un sant Isidre, que aquest sí que llaurava amb l’exemple.

Per fer un últim comentari, recentment Felip Puig i Oriol Pujol han bescantat la pronúncia de José Montilla quan parla en català; Marta Ferrussola ja s'hi havia aferrussat fa uns quants mesos. Cada u té els seus gustos, però a mi aquestes actituds de pinxo de barri que tenen alguns convergents em fan venir ois. Ja sé que ni Puig ni el Pujol júnior ni la seva senyora mamà llegeixen el butlletí sentmenatenc, i m’imagino que si el llegissin no hi trobarien gran cosa a criticar, però des d’aquí demano al govern municipal que no maltracti la llengua d’aquesta manera. La columna que publica CiU a l’espai reservat als grups municipals (p. [14]) comença amb aquesta frase: «Aquest mes es compleix el primer any d’ençà que la Núria Colomé i el seu equip de regidors van assumir la responsabilitat de fer-se càrrec de la governança municipal de Sentmenat.» Em guardaré prou de pontificar que en català no es pugui dir governança; el que sí que comento és que ja són ganes. El sufix -ança és d’aquells que els lingüistes en diuen productius, és a dir, que és apte per formar nous derivats a partir d’una base verbal. Ara bé, si ja tenim govern, governació i governament per a aquest sentit, no arribo a veure la necessitat d’encunyar governança. Però, al costat d’aquest català tan refistolat (com també l’ús del substantiu manca o del per a davant d’infinitiu –justament en dues frases que s’assemblen com dues gotes d’aigua: «l’embranzida que tota vila necessita per a fer front als reptes que el dia a dia planteja» i «projectes que la vila necessita per a fer front als nous reptes del futur»–), en la columna que comento apareixen construccions com «ha estat capaç d’engendrar una nova inèrcia d’il·lusió, vitalitat i energia» (¿de quan ençà la inèrcia és compatible amb els signes de vitalitat?), un «si cap» que és traducció servil del castellà «si cabe», tot plegat per acabar amb l’inevitable «sentmenatencs i sentmenatenques», del qual parlaré el dia vinent.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 Thu, 10 Jul 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-2 Obres completes (Barcelona: Selecta, 1957) i el que, sota el mateix títol, aplega poesia i prosa (Barcelona: Selecta, 1968). Aquest segon, n’hi ha per tirar-lo a la bassa, de tantes errates traïdores com conté. Per aportar-ne un sol exemple entre una infinitat, en el rodolí pertanyent a Auques i ventalls que fa així: «Palplantat i lluent, si li venia / un accés de singlot, dimitiria», la primera paraula hi surt impresa «Palpant».

Una de les poesies d’aquest autor més divulgades, i amb tota justícia, és «El diumenge del senyor Pere», que, tot i que llarga, no em sé resistir a la temptació de reproduir aquí sencera. És com segueix:

El pobre senyor Pere, el senyor Pere
és, testagrís, un dependent tot llis;
viu en una dispesa escadussera
penjada, com un niu, en un quart pis.

Ell, que es lleva molt d’hora cada dia
d’una minyona escabellada al tust,
i sent coragre d’una menja impia
i l’aura del matí li dóna ensust,

quan ja fina la vetlla del diumenge
diu: –No em crideu, oh dispesera, no!–
Quan arriba el diumenge s’hi revenja;
el sol en va li torra el finestró.

No veu el gran carrer que el dia banya
ni el carreró tot negrejant encar,
ni el dolç aclariment de la muntanya,
ni el vel de cendra per damunt la mar.

No veu les velles que se’n van a missa,
les filles de Maria tan constants
i la dama suau, tremoladissa,
embolcallada en plomes ondulants.

Ni les obreres colles agençades
com vol d’ocells que matineja al vent;
duen cistelles i mocadorades
i es donen cops de colze tot rient.

Més tard, –encara el sol no us picaria–
rega la noia un test en el terrat;
i la flequera cada pa desnia:
el pa, que té de son cabell l’esclat;

ja fan pacte el soldat i la puel·la
del ball de tarda que els serà l’esquer,
i com un sobirà sota l’ombrel·la
passa tot regalant el peixater.

S’obren els pisos a la llum amiga
i un bell seguit d’aparadors brillants;
i fins al temple, que en foscor els abriga,
ixen de l’ombra, a poc a poc, els sants.

I ja ve l’hora que el marit esguarda
la dona i son capell fascinador,
i han d’esperar la noia gran que tarda
i que el menut no faci el ploricó.

Se’n van a ofici sense cap desfici
(el Pi no cau, la veritat, molt lluny).
Surt al carrer l’estudiant novici,
mirant les noies i estirant-se el puny.

En el passeig, on el fiscorn s’avia,
les amiguetes passen mig rient;
fan, tot movent el cap, enraonia,
els ulls brillants perquè les veu la gent.

Volta una llum –no sé com és– que prova
a la mirada i al perfil i al cor.
Sent el donzell una esperança nova,
sent el casat una harmonia d’or.

El senyor Pere es mou cap a la una,
un foradet rodó del finestró
deixa mirar al seu volt alguna cosa.
Ah, no hi ha en terra més que un sol mitjó!

Els pantalons, una cadira els tasta,
i a llur damunt, amb equilibri rar,
hi ha la corbata feta (un hom l’encasta),
un coll, el puny i un altre puny encar.

Una novel·la, per al son metgia,
caigué, badada, en terra: és un costum.
Té un medalló de sèu, perquè servia
al senyor Pere com a apagallum.

I si fa el dia cara falaguera,
en el seu antre, sense dolç esment,
sembla que sigui un monstre el senyor Pere
badant la boca i amb un so rabent.

El senyor Pere mentrestant reposa;
cap a les quatre va a dinar tot sol;
és ben passada la galant fortuna
d’aquell tan ros i tendre ventijol.

I quan s’aixeca sense cap paraula,
vers una tarda sense dol ni amor,
caravermell i abandonant la taula
com una era petjada sense honor,

a poc a poc la fina llum sospira;
i ella, al naixent misteri de l’atzur,
besa el malalt que pel balcó la mira
o cau plorant al carrerot impur.

Així és com surt reproduït el poema a les dues edicions que he indicat al principi. Jo l’havia llegit qui-sap-les vegades i no hi havia reparat mai res que em fes sospitar, fins que un dia, no sé com, me’n va saltar als ulls una anomalia evident. (Si el lector vol provar de descobrir-la, li recomano que aturi la lectura aquí i que rellegeixi la peça amb atenció.) L’anomalia, que afecta les estrofes 14 i 18, és flagrant, i per dues raons bàsiques: perquè subverteix l’esquema de les rimes, constant a la resta del poema (A’BA’B), i perquè fa un sentit absurd. Immediatament després d’haver-ho descobert em vaig posar a escriure una carta a Joan Ferraté, un gran carnerià que l’havia editat erròniament. En resum, li deia que, si intervertim els dos primers versos de les estrofes assenyalades, d’una banda es regularitza el joc de rimes i de l’altra el descabdellament del poema cobra ple sentit (i encara, de retop, la puntuació es normalitza): primer el protagonista «reposa», és a dir, continua sumit en la pura inèrcia del son, i molt més tard, «cap a la una», tot just «es mou», encara que no es començarà a posar en funcionament fins «cap a les quatre». L’esguerro és fàcilment explicable si tenim en compte que, a l’època de la linotípia, per una simple falta s’havia de repetir la ratlla sencera i que posteriorment calia col·locar-la al lloc adequat després de retirar-ne la defectuosa. Sembla, doncs, que el caixista, que per introduir la ratlla nova es guiava per les paraules del començament, les va posar una per altra justament perquè l’inici de totes dues és idèntic: «El senyor Pere». (Una precisió: el procés que acabo de descriure només es va produir en la preparació de l’edició del l’any 57, ja que l’altra és mimètica de la primera.)

Aclarit això, un pot pensar que la lectura del poema hauria de lliscar sense entrebancs. Però la setmana passada em vaig entrevistar amb un especialista en Carner per parlar d’un ambiciós projecte d’edició de l’obra completa de l’escriptor, i d’improvís em pregunta: «¿Com l’entens, tu, el vers “com una era petjada sense honor”? [És el que fa cinc, començant pel final, d’aquesta mateixa composició.] Entre en Ferraté i jo ens havíem passat hores i hores donant-hi voltes i no vam arribar mai a una conclusió plenament satisfactòria.» Jo li hi vaig dir la meva, però estic segur que no l’en vaig convèncer.

No sé quina explicació en donaria Carner, si encara el tinguéssim a l’abast. Però el fet és que un text, un cop establert i depurat de corrupteles, no té mai un sentit fix i vàlid per a tothom: resta obert a un feix d’interpretacions, de les quals no és amo ni l’autor mateix.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja Wed, 18 Jun 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/nhi-ha-que-no-ballen-mai-amb-la-mes-lletja
La primera és l’expressió la gent gran, que surt sis vegades al text de manera única i exclusiva. ¿Per què fa tanta por la designació els vells? Doncs perquè és una forma proscrita pel codi del llenguatge políticament correcte. Avui dia, en lloc de cec o cego s’ha de dir invident; en lloc de pobre, indigent; en lloc de negre, de color o, encara pitjor, de color de cafè o bé de xocolata; en lloc de pudor, mala olor, que és un calc horrible del castellà... Em pregunto amb curiositat quins substituts es crearan per a cada un dels termes que actualment, per fas o per nefas, sonen malament a algunes orelles, com ara viudo, orfe, baix, gras, lleig, fumador, etc. Perquè resulta que certes paraules només són ben acollides si ens vénen per via culta (cleptòman, drogoaddicte, ludòpata, etc.) o si semànticament ja tenen tallat el cordó umbilical que les unia amb la paraula mare (sènior o senat, provinents totes dues del llatí senex, que significa ‘vell’). N’hi ha que per parlar fi diuen, per exemple: «L’han operat de baix» (i estic segur que a aquests, ni operant-los de dalt no els arribarien a posar el cervell a to).

Mossèn Felip Casañas, cap allà al 1955, ens llegia –cosa força inaudita en aquells anys negres de la Dictadura, i amb greu risc per a la seva carrera– peces estimables de literatura catalana. Particularment recordo que ens va fer descobrir dos autors, Carles Riba i Joaquim Ruyra, de qui jo no havia sentit parlar mai fins llavors. Rellegint ara el passatge del capítol 3 de La parada en què en Xaneta explica als seus companys la rondalla de «sa mare de sant Pere», hi compto cinc aparicions de la paraula veia (és a dir, vella amb pronúncia ioditzant). Sé que se’m pot objectar que aquí l’al·ludida ens és presentada com a persona roïna i abjecta. D’acord, doncs triem un altre exemple: la rondalla que, al capítol 6 de Solitud, conta el pastor comença així: «Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuris.» Aquí no sols es tracta d’un home sant i venerable, sinó que a més a més l’encantada li diu: «Vine-te’n amb mi, vei del meu cor, que jo estigui emprendada de tu i vuiu fer-te l’home més ric, més poderós i més savi de la terra!...» En total, el terme vei surt una trentena llarga de vegades, en aquesta peça relativament breu. I encara, per matar-ho aquí, val la pena de recordar que el 1903 Ignasi Iglésias va estrenar Els vells, una obra que va contribuir a sensibilitzar la societat enfront del problema que representaven les persones d’edat avançada, sense seguretat social ni res que les emparés. 

De fet, ¿quin és l’antònim natural de jove, sinó vell? Vivim de ple en una societat neovictoriana en què fins el parlar més innocent i planer pot resultar malsonant. Doncs a mi que em diguin gueto, llusco i dropo (tres atributs dels que pertanyem al gremi de Maria de la -o), que no m’incomodaran pas gens. Crec que aquesta immunització davant del tabú de la malsonància la dec a un home a qui professo un amor gairebé filial. És cert que jo llavors necessitava matar el pare i que vaig cometre més d’un atemptat greu contra la seva vida, i això potser encara em mou més reconèixer-li la magnanimitat amb què sempre em va tractar. El 1960 vaig tenir mossèn Jaume Fàbregas de professor de llatí. Ell va ser el primer que ens va parlar de l’existència de l’indoeuropeu, i ens va fer viatjar per una perifèria de la literatura llatina totalment desconeguda per a mi: des dels primers testimonis escrits d’aquesta llengua, passant pels escriptors arcaics, els comediògrafs, els poetes maleïts, etc., fins a les tauletes d’execració i les inscripcions parietals. Era un home que, malgrat ser capellà, no tenia horror a les paraules gruixudes; al contrari, en deixava anar sovint i amb una indissimulada complaença. Recordo que un dels fragments que ens va fer llegir i traduir era el 44, 11-14 del Satiricó de Petroni. No tinc idea de com ho vaig pelar aleshores, però m’imagino que el resultat no diferia gaire, almenys en el to, d’aquest que assajo ara: «A aquell temps els preus anaven rebentats. Un pa que compressis per dos rals, no te’l podies acabar ni en companyia d’un atro. Ara un ull de bou és més gros. ¡Ai, ai, com més anem menos valem! Aquesta colònia va enradere com els crancs. ¿Com voleu que no sigui així? Tenim un inspector de mercats de pa sucat amb oli que s’estima més un ral a la seva butxaca que no pas la nostra vida. Per xo a casa seva s’ho passa bé, cobra més calés ell en un dia que un atro no té de patrimoni. Ja sé d’on li ha vingut, aquella picossada d’or. Però si tinguéssim collons no se les mamaria tan dolces. Avui la gent són lleons a casa seva, i a fora uns gallines.»

Gràcies en bona part a les ensenyances de mossèn Fàbregas, tinc la sort de no haver acabat sent ni polit ni polític. Ja ho deia el bon Georges, amb la seva sornegueria habitual, en una cançó que ja passo a adaptar directament:

Abans, quan era dels marrecs,          
davant d’un renec feia «ai, ecs»,
i si em venia «¡hosti!» al magí,
no ho gosava escopir.
Pro...,
ara que m’haig d’afanyar el pa
baladrejant com un taujà,
ja ni em ve al cap «me cago en l’ou»:
ho engego i prou.

Sóc el pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

[...]
 
La gent de bé del meu entorn
compten que quan em toqui el torn
vindrà el diable a enforcar el mort,
llengut del morro fort.
Pro...,
pro que el factòtum d’allà dalt,
per qui un mot no té res de mal,
es digni admetre al paradís,
un matí gris,
 
aquest pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

(Continuarà.)]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla Thu, 05 Jun 2008 11:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/fotres-del-mort-i-del-que-el-vetlla con el sudor de su frente –i no pas con el sudor del de enfrente, com fa ara–, el deixaré definitivament en pau.

Però el fet és que no vull parlar tant d’aquest individu com del PSC sentmenatenc, tot i que qui n’és l’ànima, el cos i alguna cosa més és ell. El PSC local, doncs, sembla que es rearma: a part dels pamflets a què ens té avesats, acaba d’estrenar un òrgan d’informació que porta per capçalera Hi som! (Jo crec que hauria estat més encertat de titular-lo Som-hi!, que almenys no possibilitaria el joc fàcil de replicar-los que no hi són tots.) Val a dir que en certs aspectes, llegint-los, fa la impressió que han adoptat la divisa de fotre’s del mort i del que el vetlla.

És de sentit comú que un lladre no pot dir a un altre: «¡Ets un lladre!», simplement perquè la pretesa acusació perdria tota credibilitat. Si de cas hi ha d’haver una gradació, com per exemple: «D’acord, jo sóc lladre; però tu ets lladre i mig.» On sí que hi ha una gradació notable és entre l’escrit del PSC publicat al butlletí d’informació municipal núm. 4 (març-abril del 2008), i el que aquest mateix partit publica a la seva pàgina web. El primer es titula «No tindrem residència per la gent gran a Sentmenat», mentre que el segon és força més contundent: «CiU ens vol deixar sense residència i centre de dia a Sentmenat». En aquest segon carreguen del tot les tintes: «La decisió de deixar-nos sense aquest equipament per part de CiU, creiem que només es deu a la prepotència que dóna la majoria absoluta de CiU, amb la Sra. Núria Colomé com alcaldessa.» És ben bé allò que diuen que la sogra no es recorda de quan era nora. I ho rematen així: «En conclusió, han canviat d’idea, tenen altres prioritats, o realment no els interessa aquest projecte [és a dir, el de construir la residència a Can Peric], ni fer polítiques reals adreçades a la gent gran i a les famílies d’aquests.»

Haver de mastegar sempre els mateixos contraarguments és altament enutjós, i ara no tinc ganes de repetir-los; però, si algú es vol documentar sobre l’interès que han demostrat el senyor Vilaró i companyia a fer el centre de dia o la residència, pot consultar a l’hemeroteca local les nombroses accions que Jaume Verdaguer, Vicenç Mira, jo mateix i molts altres vam haver d’emprendre quan ell era alcalde.

(Continuarà.)]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla Thu, 08 May 2008 01:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/que-ve-el-gorilla Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de fer trontollar els fonaments del món. Com ja deia el d’«El goril·la», hi ha vegades que es genera una «Tempesta en una pica d’aigua beneita». Tot desparant taula, mentre anava del menjador a la cuina i de la cuina al menjador i el televisor xerrava sol, vaig sentir-ne el retruny. Amb una barreja d’accés i excés d’incontinència, em vaig posar a escriure les ratlles que segueixen per publicar-les tot seguit, sinó que el meu amfitrió en aquest espai i alhora assenyat conseller em va fer veure l’oportunitat d’esperar uns quants dies. Gràcies, Jordi, tu que, pel que m’expliques, i per dir-ho a la manera gràfica dels empordanesos, també vas trobar una romeguera arran de la mort de ton pare.

La Comunitat de Madrid acaba de firmar un acord amb el bisbat on s’estableix que els comitès d’ètica dels seus hospitals estaran integrats, entre altres membres, per un capellà. A mi, que consti, no em fa res que un capellà es dediqui al que vulgui, sigui a fer punt de creu o a jugar en un equip de futbol de primera divisió; el que em semblaria absurd és que ho fes com a capellà. (A propòsit d’això, recordo que Gabriel Ferrater deia que per la gramàtica catalana no s’hi pot transitar de gust, perquè sempre hi ensopegues amb escarbats. Per cert, circula l’anècdota que en unes reunions matinals que tenien uns quants lingüistes de casa nostra el professor Badia i Margarit havia deixat anar que amb el Biel no s’hi podia tenir cara, perquè de bon matí ja feia bravada de whisky. Quan el comentari va arribar a orelles de Ferrater, diuen que s’hi va tornar amb aquestes paraules: «¡Qui parla! ¡Si a ell, quan arriba, ja li put l’alè a hòstia consagrada!») Un cop més es pot comprovar que el lema institucional «Espejo de Madrid» significa en realitat «Espe jode Madrid». I jo que em pensava que les «mozas del partido» –segons un capítol del Quixot llegit en públic, i amb un gran sentit de l’humor, per Rajoy–, com a més bregades en aquests afers, eren de la màniga ampla.

Quan el meu oncle va estar internat per última vegada al Taulí, una bona persona em va aconsellar que el fes extremunciar allà mateix perquè així ja arribaria «aconduït» a casa quan el donessin d’alta. Com que es tractava d’això, d’una bona persona, vaig creure que era millor sortir-me’n amb una mentida piadosa que no pas abocar-li una galleda d’aigua freda. Més endavant, però, quan l’oncle ja era mort i enterrat, la bona persona en qüestió em va tornar a venir a veure per proposar-me de fer-li dir una missa per l’etern descans de la seva ànima. Llavors ja no em vaig saber estar de respondre-li que jo no creia que una missa li fes ni bé ni mal; de totes maneres, li vaig afegir que, ja que havia tingut aquesta pensada, s’encarregués ell mateix de fer-li dir la missa, que me’n passés la nota i que jo ja l’abonaria, però que a mi no m’hi esperessin perquè no se m’hi ha perdut res.

Un amic meu que havia passat pel seminari i que, com és força lògic, amb el temps s’ha tornat anticlerical –tot i que tampoc no és d’aquells que han de demostrar el seu anticlericalisme a cada pas–, un dia em va sorprendre confessant-me que li repugnava la moda que s’ha instaurat dels capellans anar de paisà. «¿I quin mal hi ha?», vaig preguntar-li. «¿Que quin mal hi ha?», em va respondre. «Cony, doncs que abans, quan veies de lluny un capellà, podies arrencar a córrer, mentre que ara se te’n fot un al costat i no te n’adones. I a mi, què vols que et digui, se’m poden encomanar molts mals, però d’aquest sí que no en voldria morir.»

No sé si mai faré testament, però ja deixo escrit des d’ara que quan la Mort em vingui a fer l’aleta no vull cap capellà que em posi entre les parts i la paret. És que n’hi ha de tan desnaturalitzats que, en lloc de fer-ho amb una criatura rossa i tendra, com Déu mana, prefereixen encular un moribund indefens.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1 Tue, 22 Apr 2008 20:00:00 +0200 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dallo-que-no-interessa-gairebe-a-ningu-1
No és per guanyar-me la benevolència si dic que em veig com un espontani del Hyde Park de Londres enfilat a la tribuna i abandonat de cop per l’auditori. De fet, és ben lògic: un no pot pretendre que els altres comparteixin les seves cebes personals ni que li aguantin les tabarres. Som-hi, doncs, i que els hipotètics lectors s’esbarriïn quan se’n cansin.

Deu fer uns quaranta anys que, en una sessió semiclandestina organitzada en una de les sales de l’Orfeó Català, vaig poder sentir J. V. Foix recitant una dotzena llarga de poemes seus. No crec que llavors hagués llegit gran cosa més, d’ell, que Sol, i de dol i uns quants sonets solts impresos en antologies. El que sí que tinc ben present és la grata impressió que em vaig endur de sentir de viva veu un poeta que per a mi era un mite i que es trobava en la plenitud de les seves facultats interpretatives. Una de les peces que hi va llegir era aquesta:

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars.

Aquest poema em captivava per diversos motius: en primer lloc, perquè pinta una escena coneguda de tothom i molt gastada per la tradició (el naixement de Jesús i la bullícia consegüent a la difusió de la nova) amb un enfocament desacostumat. Però també, en el pla formal, per la seva factura a base de cobles unisonants (és a dir, d’estrofes que reprodueixen no sols el mateix esquema mètric, sinó les mateixes rimes, que en aquest cas són només dues), per l’ús recurrent, al quart vers de cada estrofa, d’una forma col·loquial reelaborada, per la repetició sistemàtica del segon vers com a sisè, a manera de tornada, i, en definitiva, per l’aire sintàcticament destravat que a primera vista té tot el conjunt. D’altra banda, l’estil arcaïtzant de Foix i la riquesa del seu vocabulari, aplicats a temes d’actualitat, o almenys no caducats, em van enlluernar, com més tard em vaig apassionar també pels quatre llibres d’un poeta que es feia dir Bernat Meix.

El meu primer contacte professional amb l’autor –llunyà i per persona interposada, però contacte al capdavall– va ser el 1965, amb motiu de la preparació editorial del seu llibre Catalans de 1918. Vint anys més tard van venir les Cròniques de l’ultrason, per a les quals va haver de menester la col·laboració de Jaume Vallcorba i Pere Gimferrer, que li llegien en veu alta el text escrit i li hi feien tota mena d’observacions. Una vegada compost, l’editorial me’l va passar a mi per corregir-lo. A la peça que fa de pòrtic, on es descriu un viatge en tartana que fa el narrador en companyia de Gertrudis, i en el curs del qual parlen de poesia, hi ha unes paraules que em van contrariar: «Com si parlés en públic, a les acaballes del diàleg vaig gairebé cridar que ja era hora d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substància. Em plauria –vaig dir, tot seguit– que els escriptors que jo conec i que volen hissar banderes noves i assolellades buidessin les semals del moscat per omplir-les de punts, punts i comes, dos punts, punts admiratius i interrogants i, semalers alçats, els portessin als nyicris, macris i colis que ronden al peu de la finestrella dels Burots, tot alliberant-se de torbadors lligams.» Em va revoltar perquè em sentia encasellat en alguna de les tres categories retolades amb noms que no pecaven d’amables (una variant dels espècimens que Pla titllava de «cagallons de la gramàtica», ell que va tenir no sé si dir-ne la sort de trobar un d’aquests cagallons que li treia la serp del forat per poder editar la seva obra completa). Però, a més, deixant de banda susceptibilitats personals, em semblava d’allò més injust que parlés en aquests termes dels revisors en general, quan Gabriel Ferrater, que no tenia res de nyicris ni de mestretites, li havia passat espontàniament una llista de nou fulls mecanografiats, dreçada a partir de les Obres poètiques de Foix publicades per Nauta el 1964, i que contenia indicacions i propostes de correcció molt encertades.

Com que a les proses de les Cròniques de l’ultrason em topava amb problemes que exigien consultes a l’autor, l’editor Vallcorba i jo vam visitar-lo a casa seva per tenir-hi una llarga assentada. Jo hi anava preparat per al que pogués passar. Amb la Gaudiosa, la minyona, resignada a fer de convidat de pedra en un racó de l’estança, vam anar parlant de tot i força. La cosa marxava bé, fins que Foix, incontenible en el seu deler d’alliçonar, em va corregir, amb un cert grau d’impertinència, l’expressió a part d’això que jo acabava de pronunciar, i jo, a tornajornals, a la primera ocasió que vaig tenir li vaig etzibar que em semblava una bajanada d’usar el plural texts en comptes de textos. Com que era una crítica directa a una de les seves predileccions morfològiques, va fer un posat de falsa humilitat i no sé si va afegir i tot que ell era un pipioli en l’ofici d’escriure. Devia ser un sarcasme per part d’ell, però en tot cas el va escenificar tan bé que li vaig respondre d’una manera irreflexiva: «No cal que us esforceu a negar l’evidència. La meva àvia, sempre que jo li volia dissimular alguna entremaliadura que ella sabia que havia comès, em deia: “Al pecho llevas las plumas.” Doncs el mateix us dic a vós.» Aquestes paraules, que no eren sinó un reconeixement sincer de la devoció que jo li professava, el van desconcertar. Fos per culpa de la incrustació d’una frase castellana, i, a més, mal xafada, fos pel tuteig que contenia, o per la descàrrega a boca de canó, el fet és que es va quedar atònit, sense saber com reaccionar. Vaig sortir-ne cantant victòria, perquè era una de les poques vegades que Foix no s’havia adjudicat l’última paraula.

Dijous passat, havent d’acudir a una llibreria per comprar un obsequi, em vaig aturar a mirar les novetats i finalment vaig anar a raure a la secció on sempre m’entretinc. De cop em va venir el desig de comprar un llibret que ja havia vist altres vegades però que acabava deixant per més endavant: En el dia més clar de l’any –un títol ben poc foixià, trobo jo, referit al Nadal–, que, a més d’oferir un aplec de poemes seus que ja tinc en altres edicions, conté un disc compacte amb la veu de l’autor.

Dubto que ningú amb dos dits de front gosi negar que el so té una funció primordial en poesia. Per exemple, el vers que hem vist abans «I entrullo l’oli i la molina vella» és una troballa de jocs fonètics que no està a l’abast de qualsevol creador. Però, després d’escoltar el disc un parell de cops, em vaig abocar a una operació transgressora, gairebé obscena, que consistia a fixar-me en la materialitat dels sons; no pas en el seu vessant estètic, com el timbre i altres aspectes, sinó en l’absolutament prosaic de la fonètica articulatòria. (Si el lector ha tingut la paciència de seguir-me fins aquí, pot ser que a partir d’ara quedi defraudat, o si més no fastiguejat d’això que té totes les aparences d’una profanació, com profanació hi ha quan un nen esventra una joguina per saber com és feta. Reconec que obrir un poema en canal a la taula de laboratori té el mateix punt d’obscenitat de les autòpsies. Sigui com sigui, almenys aquestes perversions tenen el doble avantatge de no haver de matar la criatura per procedir a l’examen i de no fer-me sentir avergonyit del plaer que n’obtinc.)

Tenint en compte que el material sonor recopilat al disc aprofita enregistraments fets en unes condicions de vegades adverses i amb uns mitjans d’estar per casa, conserva un gran interès, tant pel que fa a la lectura dels poemes com als comentaris corresponents, on Foix s’esplaia dissertant davant del seu ramadet d’acòlits. Aquesta part sembla una paròdia de la paròdia feta per Joan Brossa, que havia tractat Foix amb assiduïtat i que, a despit de la seva admiració per Foix i de la defensa acèrrima que sempre en va fer en contraposició amb Espriu, no es va estar d’accentuar la ridiculesa d’aquelles sessions gairebé catequístiques en el segon acte d’Els beneficis de la nació (Teatre Complet: Poesia Escènica 1966-1978, vol. 6).

Foix llegeix els seus poemes en un to majestuós, no afectat –llevat de certs moments– i amb una dignitat envejable. Pronuncia marcadament la ela geminada (fins i tot quan, com en el cas d’ombrel·la, el terme rima amb altres que tenen consonant simple: cela i tela) i articula la v com a labiodental, tal com ho fan a Tarragona, un so que nosaltres només tenim com a al·lòfon de la -f a final de paraula en contacte amb la vocal inicial de la paraula següent (per exemple, en buf alterat, on la consonant en qüestió se sonoritza, com passa amb totes les contínues en la mateixa posició: cas insòlit, peix i carn, etc.). En consonància amb això, pronuncia també li ho diu a la manera usual valenciana, amb dos diftongs decreixents en -iu seguits.

Aquesta ortoèpia de rang elevat, que excepcionalment arriba a l’exageració de fer sonar la primera -r­- de comprendre (en contrast amb arbre, pronunciat correctament abre, i murta, ja escrit amb dissimilació), acull també trets col·loquials com pe’ l’amo o pe’ les sales sense fer-hi sentir la -r; diríeu amb reducció del diftong: dirio (com fem en obergínia, ofàbrega, ofals,etc.); o solell amb la pronúncia ioditzant normal: solei (però en canvi pallissa en l’accepció de ‘lloc on es guarda la palla’, i no païssa). M’hi ha sorprès favorablement rost amb o tancada, que és com jo sempre ho he sentit i ho dic, però que tant l’Alcover-Moll com el Coromines –i sobretot aquest darrer– afirmen que només existeix amb vocal oberta. Ja m’ha vingut més de nou sentir-hi corn i tantost amb o tancada (¿potser perquè Foix només els coneixia literàriament, com tants n’hi ha que llegeixen ensems amb e oberta?), corsecats amb la o relaxada en u (de la mateixa manera que la pràctica totalitat dels locutors pronuncien portaveu amb una u a la primera síl·laba), i, pel cantó oposat, eco ['ękọ] i adúlters [ə'ðultẹrs].

Però el fet d’haver-li descobert tares i desitjos secrets no me’l desllueix ni me’l fa menys entranyable.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo Fri, 15 Feb 2008 20:23:09 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/si-no-els-persegueixo-pero-no-els-estimo caldito que van prendre Zapatero i Monteiro a la nunciatura. A la mateixa plana del diari llegeixo que Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona, va dir en un acte: «No ens persegueixen, però no ens estimen.» Més endavant va comentar, referint-se al concordat: «Si es denuncien els acords [amb la Santa Seu], hi perdrà més el Govern que l’Església.» I diu que Pujol va matisar: «El PSOE, si és que guanya aquestes eleccions, s’hi haurà de pensar. Espero que la gent assenyada que hi ha dintre, tot i que ara no mani, imposi la realitat. El PSOE s’ha de tranquil·litzar també en aquest aspecte.» Com tots sabem, el president Pujol és catòlic i amb fortes conviccions religioses, però crec que confon el seny amb senyar-se.
 
A mi no m’esgarrifa gens que la jerarquia catòlica proclami els dogmes que vulgui, imposi la moral que li sembli més convenient i guiï els seus seguidors –com si no fossin prou gambats per saber-ho ells sols– respecte a l’opció política més concorde (anava a dir –Con-con-corde. –Habemus ad Dominum, però resulta que ja ho han esborrat del ritual) amb la seva sacrosanta doctrina. I, si aquesta doctrina diu que cal votar el PP, doncs endavant les atxes, tots a formar. A aquest pas, pot molt ben ser que els bisbes acabin dient, com el benaventurat del senyor Rajoy, que els immigrants s’han de comprometre a acatar per contracte els usos i costums de poble que els acull. Davant d’un concepte com aquest, el primer que et preguntes és com es menja, això. Algú ha dit si en virtut dels usos i costums els obligaran a fer la migdiada. No és cap ciri trencat, té la seva solta. Plantegem-nos, per exemple, una situació hipotètica com la següent: anem per entrar al Coro i veiem una monja asseguda amb una cama sobre l’altra i assaborint un cigarro. La suposició pot ser tan inversemblant com es vulgui, però és possible. ¿Com hi reaccionaríem? De segur que ens en faríem creus. Però, ben pensat, ¿que potser ens faria estrany de veure un capellà en la mateixa actitud? No pare. ¿Que ens ve pas de nou de veure-hi una dona? No pare. Doncs ¿què té de més o de menys una monja que un capellà, per professió, i que una dona, per sexe? Vull dir que el que entenem per usos i costums és una entitat tan vaporosa que allò que avui ens xoca, qui sap si d’aquí a deu anys ens semblarà del tot normal. Basar un codi moral en aquest sustentacle pot ser temerari, però basar-hi un codi civil ja és pura ximpleria.

Gabriel Ferrater, en un passatge del seu Poema inacabat, deia, parlant de la figura del capellà: «Si un dia el crides, bon profit, / però a mi, eh, no me’n parlis, / perquè els capellans em fan fàstic. / No m’ho aprovo: que el país / l’empesten fàstics repodrits / per una por llarga. I entendre / sé prou bé que és millor que témer, / però què vols fer-hi? Som tots / (que no em protesti el mot de Hobbes / perquè, de pas, el crido a lleva) / fills de l’espanyol i la seva / muller de sempre, que és la por.» I és cert: encara avui, el fru-fru de sotanes és tan temible com la fressa de sabres.

Pot ser, i no ho descarto, que més d’un pensi o fins i tot em digui que el meu és un anticlericalisme demagògic. Què hi farem: és l’únic que tinc, no en gasto d’altre. I, com a ciutadà, aspiro a viure en un país on la religió –les religions– sigui lliure i respectada, però no sobreprotegida. De moment no sé veure per enlloc que el govern central tingui intenció de denunciar els acords amb el Vaticà (¡un pacte que, si no anti-, és preconstitucional!) o d’obligar l’Església a autofinançar-se. ¿En virtut de què l’Església ha de tenir uns privilegis que no tenen altres confessions? N’hi ha que diuen que perquè la majoria de la població és catòlica. Bé, ¿i amb quins criteris es compta, aquesta majoria? ¿M’hi inclouen també a mi, pel fet de ser batejat? Fa més de quaranta anys, amb totes les formalitats que exigia el règim franquista, vaig abjurar de la fe. El cas és que no me n’he preocupat més, però de vegades llegeixo al diari que una persona, després d’haver apostatat, ha fet mans i mànigues perquè l’esborrin de la nòmina i no se n’ha sortit. ¿Per què ens hi volen fer ser, si no és per inflar les estadístiques, recaptar més ingressos, en fi, conservar les prerogatives o les pre-rogatives? Pretendre que com a civils no ens afectin els tabús de la religió catòlica, com no ens afecten els d’altres creences, jo crec que no és pas demanar massa.

Georges Brassens –la cabra tira a muntanya– té una cançó que es titula «Les trompettes de la Renommée» («Les trompetes de la Fama»), on hi ha els següents versos:

Le ciel en soit loué, je vis en bonne entente
avec le pèr’ Duval, la calotte chantante:
lui, le catéchumène, et moi, l’énergumèn’,
il me laiss’ dire «merd’», je lui laiss’ dire «amen».

El pare Duval era un jesuïta que, els anys seixanta, componia cançons i les interpretava ell mateix dalt dels escenaris per fer apostolat. Com que entre nosaltres no trobo cap figura equivalent, en les meves provatures d’adaptació he hagut de recórrer a un clergue mediàtic més o menys comparable:
 
Jo rai, gràcies a Déu, visc en bona avinença
amb mossèn Ballarín, el bolígraf que encensa:
catecumen el bo, energumen el dolent,
ell em deixa dir «cony», jo li deixo dir «amén».

Els quatre versos que vénen després, és cert, deriven cap a una escena pujada de to, però matem-ho aquí. Com que per nosaltres no ha passat la Revolució francesa, només que em concedissin d’arribar a aquesta mitja estrofa ja hi firmaria ara mateix.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa Tue, 05 Feb 2008 01:33:51 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/can-senosa Tres noms del ram de l’aigua: Guanta, Font de Bou i can Senosa, volia tractar d’aquests tres microtopònims tan propers entre ells. Amb el pas del temps, han sorgit tres circumstàncies que m’han fet variar de rumb: en primer lloc els avenços tecnològics, que, units a la generositat del Jordi Vinyets, em brinden l’ocasió de publicar escrits sense haver-me de gratar la butxaca; en segon lloc la maduració d’algunes idees, que ha dissipat una ceba meva inicial, encaminada a fer-m’ho venir tot rodó; i, ara de poc, els comentaris de dos lectors que, sense ser-ne conscients, m’esperonaven a dur a la pràctica un projecte que potser no hauria passat mai d’això, de projecte. El que sí que em sembla convenient és dosificar-ho en tres lliuraments, perquè, si l’exposició de tot plegat ja és prou espessa, encara aniria a riscos de maurar una pasta del tot indigerible. I, posat a sortir d’excursió, seguiré l’ordre invers, com si, venint de Sentmenat, passés primer per arran de la masia, després m’arribés a la font i finalment emprengués la pujada.

Abans d’entrar en matèria, però, convé fer un advertiment. Escriure Senosa, com he fet jo al títol, és prendre ja partit per una interpretació del nom. Per jugar net caldria començar representant la incògnita per x, és a dir, per [sə'nọzə], que és l’única dada objectiva i imparcial, no mediatitzada per l’escriptura, i que, a més a més, ens preserva de buscar per a aquest terme cap parentiu amb res que pugui contenir una o oberta com la de resclosa. Però, és clar, no tothom està familiaritzat amb l’alfabet fonètic, i fer-ho aquí pot semblar un gest de petulància. Explico, doncs, breument els signes que resulten estranys: els dos claudàtors, o parèntesis quadrats, es fan servir per tancar una representació fonètica (i, en un altre ús, dintre d’una cita entre cometes, enclouen un segment que no consta al text original); les dues ee capgirades designen la vocal neutra que en l’escriptura corrent representem tant per a com per e (les lletres finals de casa i pare); el traç vertical penjat a la part superior indica que la síl·laba següent és tònica, és a dir, que és on recau l’accent en la pronúncia; la o amb un puntet a sota indica que la vocal és tancada (com la de dos, por); i la z representa el so d’essa sonora (com la de casa, brisa). Finalment, ja fora del domini de la representació fonètica, la cometa alta i simple serveix per oferir el significat d’una o més paraules, i l’asterisc posat davant d’un terme indica que aquest no es troba documentat i que, per tant, és una mera conjectura.

Roden per casa diversos fulls on havia anat apuntant les possibles hipòtesis que se m’havien acudit respecte a l’etimologia d’aquest topònim, amb la valoració que feia de cada una. Ara que tinc necessitat de servir-me’n, no els sé localitzar. Em refio de la memòria per reconstruir el contingut d’aquelles anotacions, que exposaré per ordre creixent de probabilitat (sempre, és clar, des del meu punt de vista).

1. Tenint en compte l’acabament del nom en -osa, podríem pensar en un col·lectiu vegetal, com trobem en avetosa, fajosa i en els noms propis Carrascosa, Espinosa, Fenollosa, Juncosa, Ortigosa, Prunyonosa, Romagosa, Rovirosa, Santigosa, Senillosa, etc. Però hi ha el greu inconvenient que l’únic nom de planta que, almenys que jo sàpiga, s’hi pot relacionar, senet, hauria donat senetosa i no senosa. I encara hi ha una altra raó –exposada al final del punt següent– que fa bandejar totalment aquesta hipòtesi.

2. En català existeix el que se’n sol dir article salat (es coll, s’armari, sa casa, (amb) so ganivet, es mobles, ses roses). A les Homilies d’Organyà, 7v19-21, apareix aquesta frase: «Donces, s[einors], aqesta femna gran fe ag, per qé qan sa fila no menà e crezeg qe de sola za paraula de N[ostre] S[einor] garia sa fila.» La majoria dels que hem estudiat el text present coincidim, amb lleugeres discrepàncies, a interpretar-lo d’aquesta manera: ‘Així doncs, senyors, aquesta dona va tenir una gran fe, perquè no va portar la seva filla [davant de Jesucrist perquè la sanés], sinó que va creure que simplement amb la paraula de Nostre Senyor la seva filla es guariria.’ Veiem aquí que za paraula –escrit amb z- inicial, com en els cognoms aglutinats Zacosta, Zafont, Zaforteza, Zamorera, Zaplana i d’altres, que conserven la grafia arcaica– significa ‘la paraula’, a diferència de sa fila –amb s- inicial–, que equival a ‘sa filla, la seva filla’. Hi ha un altre document del segle xii, publicat per primer cop per Pere Pujol el 1913, on alternen l’article avui general i el salat: per exemple, el topònim la Corriu hi surt representat tant per la Corit com per za Corit, i al costat de l’article normal (al bispe e a tot lo covent) hi apareix l’article salat (zos porcs e·z bous), i en un mateix sintagma totes dues menes d’article (ab zos cavalers e ab los hòmens). L’article salat, avui molt reduït geogràficament, devia ser viu a tot el territori català, perquè la toponímia ens en conserva testimonis arreu del territori: Sant Joan Despí (‘del pi’), Sant Just Desvern (‘del vern’), Sant Quirze Safaja (‘la fageda’), Sant Llorenç Savall (‘la vall’), Solius (‘els olius’, és a dir, ‘les oliveres’), etc., i també, dintre del nostre terme, el Campsassala, del qual parlaré algun dia. D’altra banda, ha pervingut fins a l’actualitat, en algunes zones dialectals, la forma el o lo sendemà, equivalent al nostre l’endemà, i que és resultat de s’endemà, amb article salat, després aglutinat al nom i posteriorment, un cop perduda la noció de la composició, amb un nou article afegit al davant (un procés similar al del francès le lendemain, provinent d’un l’endemain i finalment amb un altre article suplementari). Podríem postular, doncs, que el topònim estudiat aquí prové d’alguna forma com *sa nosa, *s’anosa o *s’enosa, amb o tancada. La nostra ignorància de l’origen i el significat d’aquest element enigmàtic no invalida la hipòtesi. Però hi ha un fet incontrovertible que fa descartar del tot la primera hipòtesi i en bona part aquesta segona, i és que la denominació actual can Senosa és resultat d’un escapçament del nom primitiu Aigua-senosa, àmpliament documentat, si bé amb variants gràfiques que ara no fan al cas. Enric Moreu-Rey (La rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona: Teide, 1962, s.v. Aiguasanosa) en cita ja una menció de l’any 1002: «in Vallense, in locum que dicunt Aqua Cenosa», i va oferint mostres del nom compost fins a arribar a un «Pere A[igua-senosa] o Senosa (1558, 1566), f[ill] d’Ysabet Senosa i Solera». Per la seva banda, el Diccionari Aguiló documenta a Barcelona, el 1416, el cognom Cenós, que podria ser una masculinització del nostre cognom, i Sanosa a Caldes de Montbui. Això ens porta a concloure que Sanosa és una forma secundària i tardana.

3. Tenint en compte que el nom primitiu era un compost i que el primer element sembla del tot entenedor, ens sentim temptats d’interpretar el segon com un participi o un adjectiu. D’entrada podem abandonar la idea d’un participi com el que trobem en Serratosa ‘muntanya pelada’, perquè en català no hi ha cap participi senós, -a. En canvi, sí que s’ha de prendre en consideració la possibilitat d’un adjectiu, com els que apareixen en Puig Ventós o Font Pudosa. Els adjectius terminats en -ós deriven de noms (calmós, desastrós, horrorós, ruïnós, venturós), d’adjectius (blavós, grisós, grogós, negrós, verdós, vermellós; amargós, asprós, clarós, foscós, frescós, obagós) o de verbs (abundós, agradós, esgarrifós, frisós, ofenós, relliscós). Hi hauria la possibilitat, almenys teòrica, que el nom li vingués del fet que allà hi havia aigua ^*sanosa. Ara bé, si el presumpte adjectiu sanós derivés de sa, ¿quin significat tindria? En tots els adjectius derivats d’altres adjectius que he exemplificat més amunt hi ha la idea de ‘tirant a —’, ‘més aviat —’, i és impensable que es bategés un indret perquè hi corria una aigua més aviat sana. És cert que podem trobar una sèrie d’adjectius que no contenen aquest sentit aproximatiu, com astuciós, audaciós, etc., però no deriven d’adjectius (astut, audaç), sinó de substantius (astúcia, audàcia). De la mateixa manera que de calamitat en formem calamitós, de sanitat en formem sanitós i no pas sanós. Crec, però, que la incorporació de sanitós al nostre lèxic és molt posterior a l’aparició del sanosa que apareix al topònim. Aleshores, ¿no fóra possible que sanós equivalgués a sa, com arterós equival a arter, contrariós a contrari, etc.? Però les possibilitats no s’esgoten aquí, ja que queda encara la de la derivació verbal: tal com embafós, provinent d’embafar, significa ‘que embafa’, sanós, derivat de sanar, podria significar ‘que sana’, ‘que restitueix la salut’. Deixo tot aquest bloc com a hipòtesis de treball, tot i que, no sé per què, no n’hi ha cap que m’acabi de convèncer.

4. El llatí caenum ha donat el terme castellà cieno, a partir del qual s’han format cenagoso i cenagal. En el lèxic català sembla que no hi ha rastres de tot això. Joan Coromines, en el seu diccionari etimològic català, no parla de cap possible adjectiu *cenós, i en el castellà afirma categòricament: «En el Alto Aragón cien significa ‘retrete’ [...], pero no creo que venga de caenum, sino de la costumbre de pintar el número 100 en los retretes, practicada asimismo en Cataluña, donde también se ha dicho anar al n.^o 100, anar al cent». Però la inexistència en català d’un terme derivat de caenum ‘llot, fang’ no implica que no hi pugui haver un resultat de caenōsum ‘llotós, fangós’. El mateix Coromines, quan anys després redacta l’article Aigua-senosa per al seu Onomasticon Cataloniae (II, pp. 37-38), proposa justament aquesta etimologia, i la relaciona amb la d’altres topònims catalans. A mi em sembla plausible, i haig de dir que temps enrere l’havia considerat encertada, però m’inclino per la següent.

5. Una altra possibilitat és que Aigua-senosa derivi del llatí aqua sĭnǔōsa ‘riera sinuosa’, és a dir, ‘que fa meandres’. Efectivament, el terme aigua, que avui designa l’element líquid, antigament s’usava també per designar un curs d’aigua. Per no anar més lluny, a l’Arxiu Municipal de Caldes es conserva un document del segle xi, publicat per Moreu-Rey i que jo he pogut comprovar, en què un personatge es compromet a presentar-se dos cops l’any en un punt determinat de Barcelona. I precisa: «si es non ei de passione, che cavalchar non puxa, aut de aqua que passar non puxa», és a dir, ‘si no em veig impedit [de comparèixer-hi] per una malaltia que no em permeti de cavalcar o per un curs d’aigua que no pugui travessar’. Aquesta accepció d’aigua, que pot abraçar tota la gamma semàntica que va des d’un riu fins a un rierol, ens obre la porta a interpretar senosa com a ‘sinuosa’, i així és com ho fa el diccionari d’Alcover-Moll. El mateix Moll, en la seva monografia Els llinatges catalans (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1982², pp. 181 i 184), sota l’epígraf Aiguasenosa o Aiguasanosa, diu: «Del llatí aqua sinuosa, ‘riu o torrent sinuós’.» I a propòsit de la forma truncada Senosa precisa: «De l’adjectiu arcaic senosa (del llatí sinuosa, ‘que fa giravolts’ (es diu especialment del curs d’un riu).» El llatí sǐnus, que, aplicat sobretot als vestits, significa pròpiament ‘plec còncau o en forma de semicercle’, ha donat en català si i la forma feminitzada sina, però en algun text medieval trobem també la forma sè, que és la que ens transmeten les Vides de sants rosselloneses quan parlen «De sent Pere apòstol»: «Recomta’s que tot dia portava lo seu susari en lo sè, ab lo qual él se torcava les làgremes cant se plorava.» Aquesta és la forma que encara avui perdura al Rosselló. No fóra gens sorprenent que sĭnǔōsum hagués desembocat en el català senós. I aquí és oportú de recordar una dada preciosa aportada per Esteve Canyameres en el seu treball publicat dins del llibre col·lectiu L’església vella de Sant Menna (Sentmenat: Ajuntament de Sentmenat, 1995, pp. 122-129, esp. p. 126). Parlant d’un document comtal de l’any 944 reproduït per l’historiador Marca, diu: «El document en qüestió fa referència a la donació dels aleshores comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda, d’uns béns a Caldes de Montbui i dels drets de raficæ que percebien en un lloc dit Tortuosa (topònim que s’havia identificat tradicionalment a Dertosa, és a dir, Tortosa). Ramon Martí situa aquest indret Tortuosa proper a la capçalera de la riera de Caldes de Montbui: “per on cal suposar que passaven els ramats que pagaven en concepte de raficæ” (MARTÍ, 1993). Personalment, identifico aquest lloc Tortuosa amb la vall d’Aiguasenosa, Aquam Sinuosam (CANYAMERES, 1988, pp. 49-50), i el camí ramader és l’antic camí que des de Sant Llorenç Savall passava pel coll del Pascol, per la Torre Roja, per Sant Miquel de l’Arn i continuava cap al pla, per la serra de can Patxau.» Per un descuit lamentable, a la bibliografia de p. 129 no apareix la referència al treball de Ramon Martí, i, per tant, no l’he pogut consultar. Però, si es confirmava que Tortuosa correspon a la vall d’Aigua-senosa (cal tenir present que en llatí tortuosus i sinuosus volen dir el mateix), tindríem resolt definitivament el problema. ¿Ens ho podria aclarir, l’Esteve, amb un article]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font Wed, 23 Jan 2008 09:46:19 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/el-nom-duna-font
Els intents contemporanis de simplificació de l’ortografia que van des de Juan Ramón Jiménez, amb la implantació sistemàtica de la jota en comptes de la ge (jeolojía, per exemple), fins al moviment okupa, amb l’ús de la lletra ca per al so gutural, no són més que tímids rebrots de l’ortografia revolucionària que per al castellà propugnava, al segle xvii, el Maestro Gonzalo Correas, un destacat humanista, deixeble de Francisco Sánchez de las Brozas (el Brocense), i catedràtic de Grec i Hebreu a la Universitat de Salamanca. Si els acadèmics s’haguessin atrevit a adoptar el sistema de Correas, de base fonològica, l’ortografia castellana hauria pogut fer un salt molt més agosarat que no pas la catalana, que ha d’arribar a més solucions de compromís entre les diverses varietats dialectals. Ben mirat, no hi hauria res que ens impedís als usuaris del català central d’escriure embalat i envelat de la mateixa manera, perquè els pronunciem exactament igual, però els parlants d’altres contrades que no els confonen fonèticament, bé els han de poder distingir en l’escriptura, si volem que el nostre codi ortogràfic sigui vàlid per a tot el conjunt lingüístic, i no un mosaic de regnes de taifes.

D’entrada, fixem-nos que el nom de la font és un diminutiu plural de noera, i que aquest, al seu torn, és un derivat de nou. El nom de l’arbre presenta la forma noera si el fem derivar directament del català nou, i noguera si ens ve del llatí nucaria. Això també passa amb altres paraules, com és el cas, per exemple, de perdiueta, que conserva la -u de perdiu, mentre que perdigó, perdigot o perdiguer presenten un so -g- que és continuació de la -c- llatina. Ara bé, ens podem preguntar com és que la -u final de les dues paraules primitives perdiu i nou es conserva en perdiueta i, en canvi, es perd en noera.

Convé tenir present que la o oberta de nou es pronuncia com a u quan l’accent es desplaça cap a una altra síl·laba. La grafia nouera representaria, almenys teòricament, la pronúncia [nu'wẹrə], amb dues uu contigües, la primera de caràcter vocàlic i la segona consonàntic. En general, el nostre dialecte, que rebutja aquestes agrupacions, recorre o bé a la dissimilació fònica (allò mateix que feien ja els clàssics quan deien la un per evitar els dos sons iguals que hi ha en lo un, i el mateix que fem avui quan pronunciem plourà i courà gairebé com si fos plaurà i caurà) o bé a la reducció de sons (que és el que podem observar en termes com cru, nu, etc., que ja s’han desempallegat de les dues uu que encara s’arrosseguen en les parelles du/duu, llu/lluu o en la forma pruu, que, sorprenentment, el diccionari de l’IEC encara preceptua com a única; d’altra banda, em sembla que costaria de trobar parlants que pronunciïn quotidià o alíquota amb dues uu). La nostra grafia vacil·la en aquest punt, segons les paraules: si en un extrem tenim manteniment de la u en ouera, hi ha una zona intermèdia de vacil·lació en poar/pouar, i, a l’altre cap, desaparició de la u en aloer, broet, croat, etc.

Si un vol, doncs, que escrigui font de les Noueretes; jo prefereixo Noeretes, sense la u. Però, això sí, respectem-hi la grafia que li correspon com a derivat de nou.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa Wed, 16 Jan 2008 12:00:50 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/lenxanxa
Els noms propis, siguin de persona o de lloc, no es poden alterar segons el gust de cada usuari. A un català que es digui Domingo no li podem dir Domènec, com tampoc Anneta o Agneta a una catalana que es digui Anita. (Per aquest camí, ¿com es podria «normalitzar» un nom com Conxita, que no sols és un castellanisme, sinó que, en castellà i tot, sembla una mala adaptació de l’italià Concetta –és a dir, ‘Concebuda’–, corresponent al nostre Concepció?) Recordo que, fa molts anys, quan vaig conèixer una sollerica que es deia Catalina, el primer que li vaig dir és que jo sempre l’anomenaria Caterina. En la meva ignorància, no sabia que a les Illes diuen Catalina, sense que aquesta pronúncia tingui res de castellà, com ho prova el fet que també diuen Margalida.

Si avui és normalíssim parlar de l’Eixample barceloní, no ha estat així en altres èpoques. En català existia, naturalment, el substantiu eixample o eixampla, però va sorgir la necessitat de designar una nova realitat: l’ampliació urbana. També des de sempre ha existit en català el terme lleixiu, i així és com els parlants ho deien amb tota normalitat, però referint-se a l’elaborat casolanament. Quan el producte es va comercialitzar, la gent en deia lejia amb la gutural castellana (o, adaptat a la fonètica catalana, lèquia, que és tal com jo ho havia sentit als meus avis materns). El mateix va passar amb una colla de paraules: casilla (dels peons de camins), mango (de la ploma d’escriure), petxuga (del pollastre), tetxo (del cotxe), i tantes altres.

Joan Coromines documenta eixampla als volts del 1880 en escriptors de la Renaixença. El diccionari d’Alcover-Moll el defineix com «la part de terreny adherida a un altre per donar-li més amplitud, i principalment el conjunt de cases i carrers nous amb què s’eixampla una població», i en dóna un exemple de Verdaguer pertanyent a La fugida a Egipte (1893): «Mostrau-nos lo camí / per eix desert, axample del Sahara, / ahont ressona encara / la veu del Sinahí.» Antoni Careta, en el seu Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana (Barcelona, 1901) diu a propòsit d’ensanxe: «De cap manera ’s pot admetre aquesta denominació que preval avuy per a indicar lo engrandiment de Barcelona. Un home de mólt seny, fill d’aquesta provincia, per instint propri y sens cap mena de pretesa, ne deya la ciutat nova: a un treballador indocte, fill de Reus, li n’haviam sentit dir lo aixample.»

Agafat, doncs, el terme del castellà per a aquesta designació especial, es va adaptar en les formes ensanxe o ensanxa d’acord amb els models subjacents eixample i eixampla. Que a Sentmenat s’adoptés la variant fonètica enxanxa no té res d’especial, perquè és producte d’una assimilació. L’assimilació és la conversió d’un so en un de semblant per influència d’un altre so contigu. Per posar exemples d’una sibilant passada a palatal, que és el cas que ens ocupa, només cal recordar un vulgarisme com Jejús, o les pronúncies xeixanta, salxitxa, cal Xanxo, etc. (d’aquí ve que exigeixi un cert esforç muscular pronunciar segell, perquè la llengua, disposada a articular la sibilant inicial s-, ha d’adoptar bruscament la posició idònia per a les palatals -g- i -ll).]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-vaca-que-feia-riure http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-vaca-que-feia-riure Mon, 07 Jan 2008 17:14:12 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/la-vaca-que-feia-riure
En uns capítols molt coneguts del Quixot (I, 17 i 18) se’ns expliquen els tribulls que la famosa parella va passar en un hostal que el cavaller havia pres per un castell. Quan, al final de l’estada, l’hostaler reclama la paga, el protagonista se’n va impassible, pretextant que els cavallers errants no havien pagat mai l’acolliment que se’ls dispensava. La narració continua així:

«El ventero, que le vio ir y que no le pagaba, acudió a cobrar de Sancho Panza, el cual dijo que pues su señor no había querido pagar, que tampoco él pagaría [...].
»Quiso la mala suerte del desdichado Sancho que entre la gente que estaba en la venta se hallasen cuatro perailes de Segovia, tres agujeros del Potro de Córdoba y dos vecinos de la Heria de Sevilla, gente alegre, bienintencionada, maleante y juguetona, los cuales, casi como instigados y movidos de un mesmo espíritu, se llegaron a Sancho, y, apeándole del asno, uno dellos entró por la manta de la cama del huésped, y, echándole en ella, alzaron los ojos y vieron que el techo era algo más bajo de lo que habían menester para su obra y determinaron salirse al corral, que tenía por límite el cielo; y allí, puesto Sancho en mitad de la manta, comenzaron a levantarle en alto y a holgarse con él como con perro por carnestolendas.»

D’aquesta acció, que en castellà es coneix per mantear (a alguien), en català se’n diu donar la baca o fer la baca (a algú). La baca és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el «departament superior de les diligències cobert d’una vela on anaven ordinàriament els equipatges i a vegades també els viatgers». Com que la mateixa paraula designa també la «lona que cobreix l’equipatge», no és estrany que, per extensió, s’utilitzés aquest terme per referir-se a una acció que es podia fer amb altres instruments. Així és com el mateix diccionari defineix la locució que he donat més amunt: «Fer-lo anar enlaire [el víctima], posat sobre una vela, una lona, etc., estirant la vela, la lona, bruscament al mateix temps les persones que la tenen agafada per les vores.» Joan Coromines, en els seus dos diccionaris etimològics, el castellà i el català, ens informa (s.v. baca) que en aquest cas sol escriure’s vaca; i, efectivament, l’alcoià Martí i Gadea recull baca per a «la cubierta de cuero en los coches de diligencias» i vaca per a la «piel ó tela embreada que sirve en los carruajes y vagones del ferrocarril para cubrir y resguardar los objetos que se transportan».

Però ara fixem-nos en aquest passatge de la novel·la de Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (I, 5), on Jordi, pres de cap d’esquila pels seus companys de seminari, es defensa de la mala passada que li volen gastar:

«L’un s’hi acostava fingint gran temor i fugia en ésser-hi a la vora; l’altre se li agenollava als peus implorant clemència; un tercer li feia acatament amb grotesca tremoladissa; i tots reien i gambaven a l’entorn amb forta cridòria.
»Closos els punys, immòbil enmig de l’enrenou, en Jordi repetia concentradament:
»–De dir, digueu el que us plagui. Però res de tocar-me ningú. El qui ho provés se’n recordaria.
»Una veu proposà:
»–Donem-li la vaca?
»Tots hi assentiren joiosament.
»Pàl·lid, tremolant d’ira, en Jordi reculà fins a la paret. La bellugadissa multitud el tenia reclòs en una mitja rodona d’alegre bullícia. Tothom reia, tothom cridava, tothom es movia. Però ningú no gosava acostar-s’hi. La seva resolta actitud, contret tot el cos, arronsades les cames, a punt de saltar damunt del primer que l’ataqués, feia respecte.
»Un grandassàs de tercer any, cèlebre en el seminari per dur de testa, tant o més que per la seva brutalitat i la seva força, sentí ofesa la seva anomenada de valent per aquella resistència.
»–Ai sac de mestall! –exclamà–. Sembla que aquest barbamec us faci por. Deixeu-me’l per a mi, que jo tot sol li donaré la vaca.
»I avançà ràpidament, amb els braços estesos. Però no tingué temps de posar-li la mà al dessobre, que en Jordi ja l’havia abraonat d’un salt; d’un cop de peu, ràpid i sec, a la canyella de la cama, li féu perdre l’equilibri, i l’estengué de cara a terra d’un parell de batzegades.»

Si el protagonista, sentint l’amenaça, contreu el cos i arronsa les cames, i si el grandassàs es presta a donar-li la vaca ell tot sol, vol dir que no es tracta de la mateixa acció que hem vist al començament. En efecte, el diccionari Alcover-Moll defineix donar la vaca així: «Agafar una persona pels braços, entre dos o més, i fer-li pegar culades a terra.» (No he volgut alterar la cita amb complecions, però és evident que en el procés de redacció o de composició del text hi ha hagut un salt d'igual a igual i que hauria de dir «pels peus i pels braços», tal com, d'altra banda, acrediten algunes de les fonts lexicogràfiques en què els redactors es van basar.)Veiem, doncs, que aquesta és una adaptació alleugerida de la primera pràctica, altament violenta.

Però l’expressió que a mi i a molts altres de la meva edat ens és familiar és exclusivament fer la vaca (que és com la recull el Tresor de la llengua d’Antoni Griera), i amb una accepció notablement diferent de les que hem vist. En cap dels lèxics que he anat consultant al llarg del temps no l’he trobat mai definida tal com jo l’esperava. Llegim ara un altre text, el del capítol 25 d’un aplec de records que Joaquim Casas va publicar sota el títol de Cel·luloide ranci:
 
«No sé si vaig errat de comptes, però em fa l’efecte que, “a la fàbrica”, [a Mataró,] hi treballaven més dones que no homes. Una pila de milers, per descomptat.
»I era curiós. Segons la feina a la qual es dedicaven, les dones presentaven un aspecte o bé un altre. Les que treballaven a la borra, a la felpa o al punt anglès, semblaven extretes de les novel·les de Luis de Val, i, en canvi, les del fil i la seda les hauríeu confós pel carrer amb qualsevol senyoreta de casa bona.
»Les primeres freqüentaven el ball de l’Ateneu; el Dimecres de Cendra anaven a “enterrar la sardina”; pel Dijous Sant organitzaven fontades al Pericó, i empraven un llenguatge capaç de fer quedar vermell un taverner. Les altres, en canvi, ballaven a l’Iris o als Dependents; anaven a missa, si no sempre, bastant sovint; es vestien segons els cànons de El Hogar y la Moda, i resultaven totes finetes i mira’m i no em tocs.
»N’hi havia de granades, de dones, per les fàbriques; d’aquelles que s’hi enduien pa amb pebrot i un  porronet de vi per a esmorzar, i que a les pobres mossetes que tot just treien el nas al món les escandalitzaven amb obscenitats descarnades i bestials.
»Els encarregats no hi tenien res a fer, amb segons quina mena de dones:
»–Arri, allà. Podrit!
»I a callar. Perquè eren ben capaces de despullar-lo allà mateix, a l’encarregat, i “fer-li la vaca”, experiment que consistia a treure-li a la fresca els atributs de la masculinitat i untar-los-hi ben bé amb oli de màquina.»

Prescindint d’això de les untures –probable afegit propi d’ambient fabril–, aquesta és la vaca que es practicava en la nostra infantesa, i que, al seu torn, deu ser una adaptació procaç de la segona variant d’aquest càstig vexatori.

Ens podem preguntar què ho fa que els diccionaris no reconeixen aquesta accepció. Deu ser per la mateixa raó per què Juan de Pineda va censurar el final del tendre romanç de Góngora «Hermana Marica»:

«[...] jugaremos cañas
junto a la plazuela
porque Barbolilla
salga acá y nos vea;

»Bárbola, la hija
de la panadera,
la que suele darme
tortas con manteca,

»porque algunas veces
hacemos yo y ella
las bellaquerías
detrás de la puerta.»

No costa gaire imaginar-se de quina mena són aquestes trapelleries i per què molesten tant els benpensants.]]> http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dherodes-a-pilat-o-de-rodes-a-pilars http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dherodes-a-pilat-o-de-rodes-a-pilars Wed, 02 Jan 2008 18:51:15 +0100 http://blocs.sentmenat.com/andreurossinyol/bloc/dherodes-a-pilat-o-de-rodes-a-pilars
Però avui, excepcionalment, sí que tracto d’un cas que ens toca de prop. L’altre dia, visitant l’exposició de fotografies del Pepet del Cafè, vaig coincidir amb el Joan de la Colamina justament davant de les retrospectives de la font del Fargues, i va ser inevitable que reprenguéssim una vella conversa. Resulta que la Colamina, als volts del 1970, va oferir a l’ajuntament de llavors la mola d’aixafar olives perquè servís de taula en aquell paratge, que acabava de ser restaurat. I així es va mantenir durant uns quants anys, fins que les aigües de la font es van contaminar de resultes de la urbanització de més amunt, i la gent va deixar de freqüentar-la. Per si això fos poc, una torrentada va tombar la mola i tot va quedar malmès. Al cap d’un temps, i de la nit al dia, la pedra va desaparèixer d’allà. Una persona ben identificada però de qui no estic autoritzat a revelar el nom es va adonar que la mola ornamentava el jardí d’una de les torres de Can Vinyals i ho va comunicar al Joan, que, presentant-se al lloc, la va reconèixer. ¿Què calia fer, en aquesta situació? És evident que l’antic propietari no la podia anar a reclamar per la via directa: si l’havia donada a l’ajuntament per a un ús determinat, era l’ajuntament qui s’havia de basquejar per recuperar-la. Recordo que fa anys, quan sortia la Revista de Sentmenat, ja ho vaig denunciar en un article, però el govern municipal de torn, que no era gens sensible a aquestes menuderies culturals, no en va fer cas. Ara que ha plogut molt d’ençà de llavors i que és d’esperar que hagi fet saó, torno a posar el tema sobre la taula, en la confiança que l’ajuntament actual sabrà defensar com és degut els interessos d’un particular, que en aquest cas són també els de tots els sentmenatencs.]]>