blog de Gemma Fruitós

Sobre l'article de Joaquim Solé públicat al blog de Josep Vilaró

Gemma Fruitós — Sun, 29 Jan 2012 21:10:00 +0100

M’he pres el meu temps per meditar una resposta a l’últim article d’en Vilaró.
Conscient de que tothom viu el viatge segons la barca que disposa, i dient per endavant que la meva barca es troba sèriament amenaçada, com totes les barques de qui un dia va apostar per una petita empresa amb recursos personals, em permeto algunes reflexions.

Segons article de Joaquim Solé publicat en el blog de Josep Vilaró:

“La crisi de les finances municipals és el resultat de tenir pocs ingressos i massa despesa”.
La meva pregunta es....qui n’és responsable de aquesta disbauxa??

“L'excessiva despesa es deu a despeses de manteniment i explotació d'equipaments excessius o sobredimensionats, a una plantilla de personal rígida i a un pagament obligat d'amortitzacions i interessos de préstecs desbordants...”

Segueixo preguntant ...qui n’és responsable d’aquesta disbauxa??

“Solucions? En conseqüència, reduir, poc o probablement molt, el nivell de serveis prestats als ciutadans”
Qui dius que ha de pagar les conseqüències d’aquesta disbauxa??

“Explicar la realitat”:
la realitat es que molts dels diners que han sortit de la butxaca del contribuent han anat a salaris desorbitats, personal no necessari, càrrecs inventats, administracions duplicades, al manteniment i explotació de equipaments sobredimensionats a vegades de dubtosa primera necessitat (ho diu aquest senyor), Corrupció impune, frau.....

“ Explicar amb Sentit positiu i esperançador...”

Les famílies sense feina i les petites empreses collades fins al coll de despeses,i cap ni una actitud positiva per part de les administracions o bancs. Intenta no pagar la hipoteca o no fer front a l’IRPF o a l’IBI .On hi veiem un missatge esperançador en tot això?

Això és el què ha de fer un govern municipal que procuri per d’interès general. No farien això mateix un pare i una mare que han d'explicar als fills adolescents per què s'han de replantejar el nivell de despeses familiars, tant si s'havien embarcat amb un préstec asfixiant com si solament han disminuït les seves rendes familiars?

Pare? Mare? Jo he viscut una crisi amb els meus pares, una molt dura, però els primers en privar-se de tot eren ells i si hi havia una pesseta era per nosaltres, les seves filles. La austeritat i les privacions van ser compartides per tots.

És fàcil acostumar-se que l'Administració pública ens ho subvencioni tot, si no ens ho regala quasi tot.

REGALA??

Doncs que es el que pago jo cada mes a la seguretat social o cada tres mesos a hisenda i varies vegades l’any a l’ajuntament...una donació a les germanes de la caritat??

“La família no pot "tancar" el negoci.”

Si...si que el pot tancar. Es pot quedar sense res, carregat de deutes i amb una depressió de cavall.

“Mesures?Dures! Però com més aviat s'afrontin, millor. A Catalunya estem més acostumats a pagar pels serveis públics.”

Mesures dures? Si:

Perseguir el frau fiscal de les grans fortunes.
Que el que més té mes pagui, no com ara que es a l’inrevés.
Castigar durament la corrupció.( a tornar els diners carai i si cal garjola)
Que els politics responguin personalment de una mala administració de diner públic.
Reformar la manera de fer les lleis...(Si qui fa la llei se’n beneficia estem perduts)
Regular els salaris dels politics ,
eliminar els privilegis i la apoteosi econòmica de molts personatges.
perseguir les baixes fraudulentes,
perseguir els aturats amb treball en negre,
reduir despeses donant prioritat absoluta al tema sanitat i educació. El demès es secundari.
i mes...i mes...i mes....
Si...calen mesures dures.
A cada una de les nostres cases, cadascun de nosaltres es responsable de la seva gestió. El que va estirar mes braç que màniga ara ho paga , però ho paga ell !no ens implica a tots en la seva agonia econòmica!O algú paga un impost per fer front a la despesa de les famílies que no poden assolir el deute personal?
Us diré el que penso.
Es tracta de una espoliació a la base de la piràmide. Meticulosament organitzada.
Si no obrim els ulls, si no remem tots a l’hora, estem perduts.El "Salvese quien pueda" no es la solució.
El que li passa al veí demà et vindrà a tu si ets membre de la base de la piràmide..Tot es qüestió de temps.
I tant que hi hà esperança, pero sols des de la lluita, reclamar alló que per dret ens pertoca i exigir una gestió neta i clara.
Un abraçada a tots.

Un pensament de Nadal

Gemma Fruitós — Mon, 19 Dec 2011 13:06:00 +0100

Un viatge al pensament de Nadal!

Veniu a sota la manta boniques,

Abracem-nos molt fort, fa fred a fora.

Ja s’acosta de nou el Nadal.

No, les coses no son iguals, mai son iguals.

A vegades el caràcter canviant de la vida em costa de assumir.

Quantes vegades he volgut agafar els moments però s’escapen,

S’esvaeixen suaument, fins i tot en la memòria.

Abracem-nos.

Quina escalfor mes dolça.

L’arbre pampallugueja amb el seu etern ritme

I a la taula encara hi ha restes del dinar.

Felicitat absoluta, no ni pot haver res millor.

Les dues es cargolen al meu voltant com fines bufandes de seda.

I jo em deixo estimar.

Les miro. Si, aquest es un dels moment que vull agafar.

Els meus pares a prop nostre, endormiscats.

Els sento respirar. Soc molt afortunada

Els miro. Si, aquest moment també me'l vull quedar..

Penso en la meva germana , els meu nebots, el meu cunyat....

Aviat serem a la taula, com sempre, com fins ara....

Engalanada per la ocasió.

I em deixo impregnar per el present

No vull saber de passat ni de futur. Aquí es on vull ser.

No, les coses no son iguals

I la batalla es presenta acarnissada

Cal deixar la carrega innecessària

I esdevenir lleuger per avançar.

Però jo avui no vull saber de passat...no vull saber de futur....

Avui abraço les meves nenes

Admiro la bellesa dels meus pares

I em sento afortunada per la família que tinc, per tant d’amor i els amics de veritat...

Sí... aquest serà un feliç Nadal.

Us desitjo un Nadal i un nou any ple de coses bones.

Amb tot el meu amor:

Gemma

Tristor infinita

Gemma Fruitós — Wed, 05 Oct 2011 14:29:00 +0200

Avui escolto a les noticies que a les persones que han perdut la vivenda per no pagar l’hipoteca, no tan sols els resta pendent una part del deute, sinó que ara reben cartes dels ajuntaments demanant la plusvàlua. Sento ganes de plorar i fastig, molt fastig. Imagino aquella família que ja ho ha perdut tot rebent una carta d'un ajuntament demanant no se quants miler d’euros i sento fastig!!No, puc evitar pensar que anirem tots, un darrera l’altre.

Assisteixo aspectant al espectacle diari on els mitjans d’informació intenten explicar-nos com hem arribat al punt on ens trobem

Enrere queden aquells moments de felicitat econòmica on tothom, mes o menys es guanyava la vida i disposava d’uns dinerons extra per moure una economia que , en cercle viciós s’autoalimentava.

Hem estat agosarats. Si, ens hem permès el luxe de, treballant, somiar en una vivenda, en un cotxe, en algunes comoditats. Alguns, fins i tot el mes ambiciosos omplien la seva cistella de compra d’aliments propis de rics.

Per un moment varem creure que tots érem iguals i teníem les mateixes oportunitats.

I els bancs, amb la garantia del nostre treball ens deixaven els diner que anticipaven el gaudiment un quants d’anys.

Si...n’hi ha que van perdre la xaveta. Però la majoria esdevenia confiada en les possibilitats reals que els seu moment de treball els oferia.

Però hem de despertar del somni. I ho fem carregats de hipoteques .

Enxarxats en un diàleg constant amb conceptes d’alta economia que no entén ni deu , ens expliquen i fan debats sobre la borsa, els bancs les gran finances i ens diuen que ha arribat el moment d’estrènyer el cinturó.

Els bancs tanquen l’aixeta. Si abans eres un client respectable avui ets poc menys que una merda de gos al carrer. (amb les excepcions humanes que trobem en alguna finestreta).

S’ha d’avocar el carro als bancs i els banquers es reparteixen els beneficis milionaris cada fi de temporada. Inaudit!!

Pujades infinites de primeres necessitats bàsiques que dificulten la economia familiar portant a la fallida a moltes famílies. Però ens parlen dels bilions de beneficis de les empreses subministradores.

Retallades. Avui els mestres i els metges veuen com el seu sou i les seves pagues son retallades una i altre vegada.

Qui mou la economia? SI no em deixen respirar no puc comprar un vestit o prendre un cafè en un bar per desgràcia dels que viuen d’això.

La Sanitat i la educació i ara ja toquen aspectes sagrats com la vellesa i els discapacitats.

S’operarà als malalts de càncer en ordre de prioritats( sense comentaris). Les urgències per prioritats ,les llistes d’espera infinites i un mestre haurà de tenir 35 alumnes en una classe on abans n’hi havia 22.

I els privilegis politics segueixen intactes. Els salaris d’alts executius a l’alça. Homes de confiança, també denominats endollats , a milions per tot el territori.

I no fem res!!

Gastaran bilions en campanyes electorals, en serveis i carreteres innecessàries que enriqueixen al seus protegits i per els que cobraran grans comissions....

I el que mes em preocupa...no s’amaguen. Ho fan descaradament quasi provocadorament.

Senyors, hi ha d’haver alguna manera per dir a aquesta penya que ja estem fins els “....”.

Avui, tot i la nostre educació individualista que ja els va de conya, no som tontos!!

Jo crec que per fer la revolució, avui, no cal la violència. Només cal tallar l’aixeta dels nostres diners a aquesta penya. Tinc algunes propostes i vosaltres?.

Gemma

Una nit màgica.

Gemma Fruitós — Sat, 18 Dec 2010 19:07:00 +0100

Era al llit, tapada fins al coll i mirava la llum exterior a través de les escletxes de la persiana…

Tot d’una es va desdibuixar la realitat i per un moment vaig tornar a ser nena ….podia veure els llums parpellejant de l’arbre, que en el menjador em recordava que era Nadal…, l'espurneig de les últimes brases del foc a terra….aquella calor seca que amb el pes de les mantes d’aquell temps…em feien sentir incòmoda…..

El meu pare i la meva mare dormien...el silenci ho delatava.

La meva germana al meu costat també...el seu respirar harmònic i suau...

Els reis! Quins nervis…volia dormir i no podia. Si venien i jo estava desperta!….volia dormir ràpid i no podia…

Que llarg es el temps del qui espera, que ràpid passa quan desitges que s’aturi.

Tot plegat era angoixant, tancar els ulls amb força, sentir aquella calor seca, pensar en tot allò que m’esperava amb el nou dia…

Ja llavors tenia el sentiment que no entenia el que era el temps… Arribaria demà i jo ja sabria allòl que els reis havien deixat…. Tot el que ara era futur, seria un moment present i ràpidament seria passat,

Si!! El millor de tot era aquell futur incert.. De fet, potser jo ja sabia tot el que havia de passar, tot el que hi hauria sota l’arbre.…Si m’hi esforçava segur que ho endevinava…

Tot d’una es de dia. Segur que perduda en aquell munt de pensament encerclats em devia adormir.

Tot arriba.... i tot passa..., uns reis..., uns altres, un any, l’altre ... la vida té pressa.

El temps rellisca entre els meus dits i res no puc fer per detenir-lo.

Per un moment, les escletxes de la persiana m’han tornat a la infantesa.

Qui sap...potser demà, quan el sol surti sentiré la veu de la meva mare que em crida a llevar-me, pentinaré les meves trenes i aniré de nou a l’escola. I tot, absolutament tot, haurà estat un somni.

Un any d’esperança, de força i de sort

us desitjo amb tot el meu cor!

Més reflexions en veu alta

Gemma Fruitós — Thu, 15 Jul 2010 20:34:00 +0200

Observo la gent associada a clubs esportius (Barça , Madrid…..), o als partidaris seguidors d’un partit polític i em sento diferent.

Sempre he pensat que des de la perspectiva objectiva de les coses es té una visió, tot i que sempre tindrà connotacions personals, menys manipulada..., i així m’ha agradat que sigui…

M’han etiquetat…, i m’han pintat de colors…, i la realitat es que jo em sento un ésser social amb ganes de fer coses en benefici d’una millor societat per als nostres fills…., o en tot cas lluitar per una injustícia si l’entenc com a tal.

Però això no ho veig possible des de la política tal i com ara es presenta als nostres ulls… La crisi ha posat en evidència les deixalles del sistema.

A la política, la veritat sempre té dues cares…, o tres…, i si cal quatre…

Quina confiança pot inspirar una persona que necessita assessors d’imatge per guanyar vots? Engany amb traïdoria, així ho entenc.

No entenc que per ser Mestre es demani una titulació universitària amb estudis adreçats a la tasca que es desenvolupa i ser polític i decidir el destí de les persones no tingui cap requeriment de formació.

Això implica que el polític…, mancat de coneixements per la tasca que ha de realitzar, necessiti assessors, tècnics, mans dretes i esquerres…., (suma…). A més..., el marge d’error en la presa de decisions es multiplica exponencialment quan menys format està per la cartera que li han adjudicat.

No s’entén que per ser polític no es necessiti passar un test de personalitat. Adreçat a detectar persones sense escrúpols, amb egocentrisme exacerbat i síndrome de rei.

Es intolerable que gastin els diners públics en un ordre de prioritats dubtós i que quasi sempre va en funció de la quantitat de vots que la inversió els pot reportar

O que es destinin un sou en funció de la seva autovaloració sense cap tipus de control.

I les lleis? Amanyades i lligades per protegir-se i preservar els seus privilegis....

Qui es creu els seus discursos plens d’estratègies estudiades, paraules buides, promeses incomplibles…, mentides, veritats interpretades…? Si us plau…, prou atacs a la intel·ligència.

No. No crec en els politics ni en el sistema tal i com el coneixem….

Es necessari un nou model de gestió social. Un model basat en uns principis econòmics i socials científicament estudiats. Que parteixi d’una escala de valors altruista i generosa. Un model que destini els recursos a resoldre els grans problemes. Accedir al poder ha de venir per unes oposicions a l’alçada del càrrec, i hi ha d’haver mecanismes d’autocontrol que impedeixin la tendència natural dels humans a maquinar en el seu benefici…. Amb una ideologia basada en el servei a la comunitat…

I sobretot, sobretot…, el que caldria es fer neteja…. Desfer-se del que esta podrit…, i començar de nou…, amb cares noves, noves idees, noves il·lusions….

En tot cas…, i mentre això no arribi, sempre podem millorar l’entorn mes proper, implicant-nos en les petites lluites possibles amb coratge, resultant crítics i denunciant amb fermesa els abusos i les incoherències.

Homenatge a un vell amic

Gemma Fruitós — Sat, 24 Apr 2010 11:55:00 +0200

La seva veu tendre i tremolosa m’arrossega a les emocions i penetra en la part profunda, aquella que no es accessible, la que ningú veu.

Aquesta veu (ni millor ni pitjor però única ) es part de la meva història. M’acompanya en el camí de vida primer perquè ho va escollir el meu pare, desprès per pròpia elecció.

Poeta de la vida esdevé quasi sempre la veu dels meus pensaments, dels meus sentiments o dels pensaments i sentiments que voldria tenir.

La seva simplicitat per plasmar en una cançó emocions o situacions complexes em va enamorar quan jo era adolescent i aprenia a estimar i a somiar.

Es en Serrat (el coneixes?)

Els primers discs de vinil amb històries de principi i final resoltes de manera magistral en Quatre minuts de cançó. Histories descrites des de les emocions que t’arrosseguen al amor net, a la felicitat de les coses senzilles, al desamor amarg, a la solitud, a la tristor de la recta final de la vida…

Sota un cirerer florit, de mica en mica, els vells amants, Penélope, es caprichoso el azar…(les has escoltat?)

El racó més obscur, el més dolç, el més roí, el més humà….un autèntic viatge a l’interior de l’esser humà en una biogràfica que ens parla de una ment amb idees i pensaments inesgotables.

La seva innocència emocional en plena coincidència temporal amb la meva i la seva evolució, paral·lela al meu aprenentatge el transformen en un company de vida omnipresent.

Els vells amants (final de trajecte perfecte), “qué va a ser de ti”, “Lucia”, de l’amor al desamor , de la tristor a la renaixença a la superació….

“La mujer que yo quiero” (la dona que jo voldria ser),

Compromès amb les causes, es el millor predicador de la tolerància, el respecte a l’entorn i a les persones........ crític amb la societat que ens ha tocat viure descriu als prepotents, als manipuladors de manera magistral…i tot….tot…des de la paraula simple, la idea directe, la emoció pura….. A vegades autor a vegades trobador de poetes (Machado, Joan Salvat Papasseit,…) sempre extraordinari…

Amic incondicional reconforta la meva tristor quan, en solitud, escolto les seves cançons i em fa cantar, plorar, riure... o endinsar-me en una història preciosa i tendre.

El meu senzill homenatge a qui ha estat sempre tant a prop… a qui em va ensenyar una manera de sentir, a qui m’acompanya en la nostàlgia, a qui em dona un vel de certesa quan m’he perdut en el camí.

Avui, a casa meva sona en Serrat…. i les meves filles el canten.

Reflexions en veu alta

Gemma Fruitós — Fri, 19 Feb 2010 15:00:00 +0100

Recordo quan vaig entrar a la universitat, el sentiment d’inferioritat envers a aquelles intel·ligències supremes que es cuidarien de la meva formació. Els veia allí, a la tarima, grans, savis... omnipotents...

Molt aviat me’n vaig adonar de la crua realitat: les misèries humanes, la imperfecció, no feien diferencies. No eren pas millors que jo, a vegades ni tant sols sabien més que jo d’algunes coses. Vaig entendre que la formació era la meva responsabilitat; ells m’ensenyarien un fil conductor i jo havia de treballar per a la meva formació en l’àmbit que havia triat.

Tot i així, el poder el tenien ells! Ells aprovaven o suspenien. El meu futur era a les mans de aquelles persones imperfectes i carregades de vicis com qualsevol.

Recordo quan veia els presidents i ministres a la tarima: grans, omnipotents, amb la saviesa necessària per conduir-nos al millor dels camins. Amb poder per fer i desfer lleis, amb poder per fiscalitzar o premiar. Amb uns coneixement sobre macroeconomia i legislació impossibles d’imaginar; cervells infinitament per sobre de la mitja, amb principis i valors com a referent de la seva trajectòria.

Ja me’n he adonat de la realitat. Humans, amb misèries i defectes que sobrepassaren els de la mitja. Egocèntrics, ambiciosos que en algun lloc van perdre el camí i van fer de la política (ni lleis, ni economia…) la seva prioritat. Ja no es tracta de guanyar per construir, es tracta de guanyar per mantenir el seu muntatge, el seu estatus, els seus privilegis... per tornar a guanyar les eleccions.

Ara no es que senti por…el que sento es autèntic pànic! A quines mans està el futur dels nostres fills? i el nostre propi? Amb una envergadura difícil d’imaginar ens porten a un destí que avui em fa molta por!

I el que em fa més por és que el sistema ens ha fet febles, apoltronats, immòbils... Incapaços de lluitar per canviar coses. I anem acceptant tot el que s’inventen per seguir mantenint els seus privilegis que no pas per resoldre els nostres problemes….

No! Potser que entrenem aquesta paraula davant del mirall.

Transformaran el planeta en un lloc mort i hostil; condemnaran les generacions actuals i futures a la pitjors de les ignoràncies, la del respecte; ens apujaran l’IVA o ens faran morir treballant. I nosaltres no direm res.

Amb les seves orelles tancades per escoltar, amb impossibilitat de canviar res per la via de la negociació i el diàleg, potser hauríem de tornar a les accions dels nostres referents passats... Al carrer a cridar! a ells els va donar resultat!

Narinant! o la historia inacabable dels censos!

Gemma Fruitós — Tue, 26 May 2009 20:59:08 +0200

Fa tant de temps que quasi no recordo el dia que, en la transacció de venda del meu petit piset, em vaig veure les cares amb aquelles velles dones i amb aquell advocat amb olor de "rescumit" que amb un totxo sota el braç em demanaven el pagament d’un cens.

Un cens? drets sobre el meu pis? però si les escriptures diuen lliure de càrregues i gravàmens… on son els seus drets senyor??

I aquella iaia incrèdula davant el meu «descaro» dient: «desagraïda... gràcies a mi has pogut viure en aquelles terres!» Tot i matisant que amb castellà s’expressava millor!

Aquell dia vaig fer dels censos una de les meves causes. ja no hi tenia res a perdre… jo ja havia pagat.

2003 potser?

Reunions per demanar recolzament, i cap al Parlament amb en Joan… ell em va escoltar, ell em va ajudar… qui sap, potser per què som cosins?

De l’un a l’altre, de l’altre a l’un, avui les eleccions, demà la presa de posicions, demà passat problemes del partit… carai, quanta feina tenen assegurant el seu lloc a la cadira. En Pere, peça fonamental —sense ell res hagués estat possible— fa un treball digne de doctorat. Planta a la taula d’un comitè jurídic un treball que demostra la hipòtesi que els censos ja varen ser abolits a l’any 1837… Que la resta ha estat tot fraudulent.

I no s’ho miren! Incrèduls i cansats proposem una festa medieval, i una altra, i ara ja pensem en signatures i manifestacions…

Tot d’una el cansament em fa pensar en llençar la tovallola, però conscient que aquesta batalla no la guanyarem per la força , sinó per la resistència, avancem.

Lentament, però de forma contundent, fem saber que som aquí, que algun dia hauran, almenys, de comprovar la documentació presentada, i hauran de donar una resposta…

I Sentmenat paga censos, i les piranyes segueixen mossegant, i passen els dies i el anys…

Avui sé molt de política. Sé quanta feina i recursos per fer justament això… política! per vendre el producte, per convèncer, per seguir al peu del canó. dines amb assessors fins i tot d’imatge, amb persones que redacten els discursos, tot per continuar allí. I un podria pensar… volen resoldre problemes! no… no t’enganyis. L’altre dia una senyora em va dir… tenen molta cura del maquillatge i no destinen recursos per les sabates! mai una veritat més contundent.

Sentmenat… carai… planta cara! ja n’hi ha prou de posar el cul en pompa!

Hi tenim molt a dir… ja saps… qui paga mana!

El meu nadal!

Gemma Fruitós — Fri, 12 Dec 2008 18:56:08 +0100

El fred, el foc a terra i aquell íntim món que amb tendresa em resguardava del perill.

El pare i la mare, bells als nostres ulls, aquell petit racó càlid i acollidor. La cistella de Nadal, plena de coses dolces i bones, L’arbre, el pessebre... aquella olor d’hivern i de fum.

«Els torrons fins el dia de Nadal!» —ens deia el pare.

I la mare, còmplice de dolenteries, ens en donava d’amagat...

La nit de Nadal... missa del gall i després a casa... les llums de colors, la taula parada... el cava (aquell dia en podíem veure una mica)... i a dormir, que demà és Nadal.

La nit... i la llum de les flames amb el seu ball abraçador que es filtrava per la porta deixada un xic oberta per sentir als pares més a prop.

La respiració rítmica de la meva germana.

«M. Antònia puc dormir amb tu?», mai sóc prou a prop de les persones que estimo.

El pare, les dotze van tocant..! el 25 de desembre... i els nostres petits ulls s’obrien a un dia màgic on tot era possible.

La vista i el tacte, tasques del pare; el gust i l’olfacte, coses de la mare. I nosaltres ajudàvem a engalanar la taula i jo, cuinera tafanera des de ben petita, ajudava a elaborar aquella sarsuela amb gust exquisit.

Abans de dinar una passejada per els vells carrers, plens de somriures i colors. Una visita a les persones estimades: els tiets, els avis, la tia Júlia, algun amic o veí especial… una abraçada i un bon Nadal.

I a taula!

Hi érem tots. No hi faltava res, no hi faltava ningú.

I rèiem, i parlàvem, i menjàvem aquells torrons que tan havíem esperat... i rèiem i parlàvem…i rèiem i parlàvem...

Cap al tard la casa s’omplia de vida... els tiets, la meva Maria Rosa, els altres cosins…les converses paral·leles, les rialles esclatants, i tanta, tanta tendresa...

I jo era feliç, perquè sentia el braç dolç i protector, perquè sentia l’amor incondicional, perquè sentia que allò era per sempre.

Demà…Sant Esteve... i seguirà la festa…Així que avui a dormir amb el cor ple de coses boniques.

Diuen que la memòria es selectiva i guarda allò que és important... Que estrany! No recordo cap joguina en especial.

Bon Nadal a tots

L'aclaparadora força de la piràmide

Gemma Fruitós — Sun, 19 Oct 2008 13:02:36 +0200

Si puc trobar la distància que em permet veure amb perspectiva, les persones, les coses i les situacions es transformen i com una revelació aclaridora se’m dibuixa una realitat on la incoherència i la manipulació resulten aclaparadores.

Imagino un gran organigrama de forma piramidal. A la punta superior hi trobem els grans cervells. infinitament per sobre de la resta d’éssers humans, són els responsables de l’estructura general de la gran manipulació. Ments fredes i calculadores capaços de planificacions altament complexes. Són els que controlen els recursos del planeta, els que organitzen la seva distribució, els que decideixen quins s’exploten i fins quan, i els que decideixen el valor d’aquests recursos en base a la demanda i la necessitat

Per sota i directament enllaçats hi trobem els grans dirigents de cada país. Aquests individus han estat seleccionats en funció de la seva personalitat manipulable. Al servei dels grans cervells, són els que donen la cara. Si els mirem de lluny resulten patètics. Protegits per un equip d’assessors, presenten la imatge, el gest i la paraula que cal per obtenir el lideratge. Els seus discursos, adreçats a cervells amb esquemes d’estructura fixa, no passen la primera garbellada de l’anàlisi neutral. Són els que mouen els fils de la ideologia, la identitat territorial i cultural i els fets històrics per fer ballar el titella.

A mesura que ens acostem a la base de la piràmide, en el gran organigrama hi anem trobant els oportunistes, aprenents de polítics; els seus missatges resulten feridors de tant simples i mediocres com són. No sé ben bé si són conscients o no de l’existència de la gran piràmide, però entren a la roda. S’apropen a qui els pot donar el seu espai de glòria, i a canvi d’un tros del pastís són els responsables del control i la reconducció de la gran base….els peons.

Enganyats pel miratge de la qualitat de vida, amb l’ordre de prioritats contrari a la consciència, girem sense parar a la roda per obtenir un premi —en forma de cosa!— que en cap cas ens reporta la felicitat desitjada.

Emmascaren la llibertat en la possibilitat de decidir el model de cotxe, o la marca de pantalons que vull vestir.

Estan tancant el cercle… Ho sento amb claredat. Una llei i una altra, el control ja és al carrer, a dins de casa. Impostos de justificació ofensiva, pagaments amb justificació impossible, normes fetes expressament per fer possible el cobrament de sancions… i tot, tot, per alimentar la gran piràmide.

Imagino un petit poble on els nens juguen al carrer a cuit i amagar. Imagino les portes obertes, les cadires al carrer per prendre la fresca, imagino el rostit del diumenge i les postres dolces, imagino les vinyes i els camps i al meu avi, feliç amb les coses senzilles de la vida... I sento nostàlgia.

Enxarxada en el gran manipulació no trobo el camí de sortida. De fet no crec que hi hagi camí de sortida.

L’anonimat o la primera línia de foc?

Gemma Fruitós — Sun, 21 Sep 2008 13:19:28 +0200

Ser a primera línia de foc no garanteix massa una medalla.

La nostra societat, competitiva, desconfiada, malmesa per tant d’abús i tanta deslleialtat, propicia que a primera línia de foc el què més t’arribin siguin trets.

La presumpció d’innocència és, en realitat una utopia. Ho he vist de prop i ho he sentit en pròpia pell.

Però no es pot, en el mal anonimat resultar útil a les persones. Les causes defensables necessiten caps visibles, i aquests han de tenir una identitat.

Hi ha qui troba el seu lloc útil a la societat en les accions socials que emprenen les religions o les ONG, n’hi ha que a la política, buscant la microsocietat que més s’acosta a la seva filosofia de vida, i n’hi ha que a partir d’una idea generen el moviment que els portarà a l’objectiu.

I a primera línia de foc no hi ha protecció útil. Exposat al judici permanent sota la premissa «la bona voluntat es improbable», desde l’anonimat, arriben projectils de difícil ubicació, no oblidem que el mal anonimat permet amagar-se, per disparar.

L’anonimat es la millor opció?

El mal anonimat permet valorar els errors dels altres, permet treure conclusions, fer judicis i sentencies. Permet oposar-te sense donar alternatives, permet tenir una diana segura, i en alguns casos ser altament destructiu sense ser mai descobert.

Però el que no et permet es ser útil.

Admiro a les persones útils, les que escullen la primera línia de foc, les que tot i ser diana segura s’exposen. I no sabeu com temo als mals anònims.

No és tant important la forma com la manera. Totes les persones que s’impliquen són igualment respectables. Hem de ser capaços de valorar qui es posa en primera línea de foc per ser útil, per sobre de la microsocietat que escull per fer-ho.

Només els éssers que escullen ser útils, amb les seves ínfimes intervencions fan l’entorn una mica més respirable...

Si som capaços de fer això començarem a evolucionar!

Una presentació formal!

Gemma Fruitós — Thu, 18 Sep 2008 09:00:59 +0200

Em dic Gemma i tinc un gimnàs al poble des de fa 15 anys. La meva feina m’ha portat a ser força coneguda. He agradat a alguns i a d’altres no. I tot i que això sempre em comporta incertesa, he acabat acceptant que agradar a vegades no depèn de tu.

M’agrada escriure. Sento que m’ajuda a buidar el cervell de pensaments col·lapsants.

M’interessen les coses quotidianes, els sentiments, les emocions, la conducta humana, el fet social...

Tinc records de pensaments transcendentals agafada de la mà de la meva iaia Quiqueta quan no tenia més de tres anys.

On som? Què hi fem aquí..? Sobretot, la casualitat del ara i aquí sempre m’han trasbalsat…

M’agrada dir que sóc observadora del món, perquè així em sento. Pensant, en el meu cervell processo una informació que em ve donada pels sentits i es crea una idea, que ara projectaré a l’exterior en forma d’articles.

No tinc la raó, n’estic convençuda, però el meu punt crític de les coses a vegades aporta reflexió i aquesta serà la meva fita.

La discussió m’agrada, Així que tot el que aporteu com a comentari serà ben rebut.

Una càlida abraçada i fins ara.