Espero que us agradi i us il·lustri.

#1. Importa el que és important

Periodistes, publicistes i polítics tendeixen a sobredimensionar la transcendència de les campanyes electorals i de cada moviment tàctic que fan els partits. En realitat, els resultats electorals, a grans trets, es poden predir mesos abans de les eleccions. Les maniobres de campanya tenen un impacte molt limitat. Sabem positivament que el cicle econòmic és un dels elements decisius per determinar càstigs i premis als governs.

#2. La voluntat popular és molt difícil de conèixer

Sovint comentaristes i polítics repeteixen frases del tipus “el què interessa a la gent és…”; ‘el què els catalans demanen és…” ‐ Doncs bé: sabem positivament que aquesta mena d’afirmacions normalment són mers instruments retòrics. És molt complex saber què vol la gent, per diversos motius:
 

1.La gent no és molt ideològica – creences polítiques sovint inconsistents.
 

2.La majoria de la gent no té opinions polítiques molt fortes – baix interès per la política.
 

3.Molta gent defineix les seves posicions a partir del que diuen o fan líders i partits – heurístics.
 

4.Les enquestes són imperfectes – ús prudent.
 

#3. La voluntat popular potser ni tan sols existeix

Els ciutadans tenen preferències, però agregar‐les per conformar una “voluntat popular” no és una tasca fàcil. Podem pensar en 5 criteris desitjables per agregar preferències, per prendre decisions col∙lectives:
 

1.Decisions col∙lectivament racionals.
 

2.Sense restriccions (que es puguin plantejar alternatives).
 

3.Unànimes (o majoritàries). Decisions basades en el consens seria idoni, més democràtic.
 

4.Independents de noves alternatives (que no et fan canviar l’opinió).
 

5.Sense dictadors (capaços d’alterar la decisió per la seva notorietat).
 

Doncs bé, sabem des dels treballs de Kenneth Arrow (1951) que NO és possible trobar un mètode d’agregació de preferències que pugui satisfer simultàniament els cinc criteris. Per tant, sempre que prenguem decisions col∙lectives estarem en situacions imperfectes. Hem de ser més cautelosos en la nostra valoració de la democràcia.
 

#4. Els governants no tenen un ‘mandat’ dels electors

Molt sovint sentim dir als governants que els electors els han triat perquè fessin X o Y, o que tenen ‘el mandat dels electors’ de fer determinades coses. Si tenim en compte el que hem vist als punts #1 (importen les coses importants), #2 (la voluntat popular és molt difícil de conèixer) i #3 (la voluntat popular potser ni tan sols existeix), haurem de concloure que aquesta mena d’afirmacions tenen poca base.

#5. Els sistemes electorals determinen els sistemes de partits

Unes de les poques ‘lleis’ que ha enunciat la ciència política són lleis de Duverger (1950s), que fan una sèrie de prediccions sobre els efectes dels sistemes electorals. A grans trets, aquestes lleis prediuen que els sistemes electorals majoritaris afavoreixen el bipartidisme i els sistemes proporcionals afavoreixen sistemes multipartidistes.
 

Aquestes lleis tenen excepcions i fallen en alguns països. A més, s’han anat refinant molt amb el temps, però la base resta la mateixa. La raó fonamental és el vot estratègic: els ciutadans aprenen com funciona el sistema electoral i adapten el seu comportament al que és òptim.

#6. Els partits són importants

Sovint sentim el terme ‘partidista’ o ‘partidisme’ emprats amb connotacions negatives. Predomina un cert discurs que defensa que els polítics haurien de deixar de banda les seves preferències o els seus interessos partidistes i treballar junts ‘pel bé comú’.

El problema és que, com hem vist, no és gens fàcil determinar què és la voluntat popular o el que entenem per “be comú”. La gent té preferències diferents. Per això és important que els partits agreguin una part de les preferències (no totes) i que, en cas de guanyar, apliquin el seu programa.

Els ciutadans, arribat el moment de les properes eleccions, poden avaluar i triar si volen seguir amb el mateix govern o opten per un programa diferent.

Si totes les decisions s’han de pactar, o els partits tendeixen a assemblar‐se cada vegada més, aquest mecanisme bàsic de funcionament de la democràcia se’n ressenteix.

#7. La majoria dels ‘independents’ prefereixen algun partit

Quan fem enquestes, una part important dels ciutadans ens diuen que no tenen cap preferència partidista, que no hi ha cap partit que sentin més proper a les seves idees que els altres. Aquesta constatació ha generat moltes teories sobre el creixement dels votants independents i el desalineament. A la pràctica, quan s’ha investigat amb més detall, s’ha vist que la majoria d’aquests ‘independents’ en realitat tenen preferència per algun partit.

D’altra banda, quan s’ha estudiat qui són els autèntics ‘independents’, no s’hi ha trobat els ciutadans ben informats, imparcials, que analitzen punt per punt les coses de manera desapassionada i prenen les ‘millors’ decisions sinó que s’hi ha trobat gent que no té interès per la política.

#8. Els ‘interessos particulars’ són una ficció

Una de les crítiques que es dirigeixen els polítics entre ells és que defensen ‘interessos particulars’ en lloc del bé comú. Per tot el que hem vist fins ara, queda prou clar que el bé comú és difícil de definir, i que en aquest sentit, tot són ‘interessos particulars’: treballadors, ecologistes, empresaris, etc.

#9. Els moviments no són ‘espontanis’

Sempre que veiem moviments de protesta, solem sentir discussions sobre la espontaneïtat dels moviments, i una acusació força habitual que se’ls fa és que estan ‘manipulats’ per algú. En realitat, per entendre per què la gent protesta, una de les qüestions a tenir present és qui mobilitza: sempre hi ha algú que mobilitza la gent i fa que participin.

 

#10. Hi ha força coses que sabem que no sabem segur

Molts comentaristes polítics acostumen a defensar com a veritats incontestables algunes idees que, en tractar de contrastar científicament, no tenim la certesa que siguin veritat. Alguns exemples:

1. Els diners aconsegueixen vots (potser només és que els candidats amb més opcions de guanyar reben més diners).

2. La democràcia porta al creixement econòmic (potser el creixement econòmic ajuda a la democràcia. O potser és una relació espúria – a causa d’un tercer factor).

3. La dictadura porta al creixement econòmic (potser el creixement permet els dictadors quedar‐se al poder).

4. Els mitjans ens manipulen (potser cada mitjà només ens diu el que espera que vulguem sentir, i potser nosaltres només triem els mitjans que pensem que ens diran el que volem sentir).

5. La gent pren decisions de vot pensant en el seu propi interès (potser sovint només racionalitzen les decisions d’aquesta manera).

6. La gent vota més quan espera que l’elecció serà més competida (no és clar).


 

*Basat en: Hans Noel (2010) “Ten Things Political Scientists Know that You Don’t” The Forum 8:3 traduït i elaborat al català per @jordimunozm

En definitiva, avui estic d’aniversari! Que no tots els dies es fan quatre anys... je je je!

(*) Eleccions Generals 08 : Sentmenat per diaridesentmenat

De tot arreu se’ns diu que d’aquesta crisi ens en sortirem nosaltres mateixos, bé sols o acompanyats, hem de ser emprenedors, hem de crear, innovar per evolucionar en un món canviant. Ens hem d’arriscar, diuen. Se’ns diu que com més formats estiguem, més possibilitats de feina tindrem, per això cal no deixar de formar-se. La pregunta és, d’on traiem el temps per viure i a l’hora fer tot això que ens diuen?

Se’ns diu que hem de treballar més per menys diners. Que hem de ser solidaris amb la resta de l’Estat i pagar més impostos. Que mentre ens empobrim, ens retallen els serveis públics per poder pagar els deutes públics i privats (no oblidem els rescats a la banca: 141.000 milions d’euros en el que va de crisi) a altres bancs estrangers com a prioritat absoluta segons l’article 135 de la Constitució Espanyola – de reforma exprés i sense referèndum –.

Se’ns diu que per sortir d’aquesta crisi hem de ser més esclaus, més dòcils, més conformistes; bé això no es diu, però se sap. Se’ns diu que hem de consumir més, perquè és així com se surt de la crisi, amb l’augment de la demanda agregada sobre el consum de béns. Al mateix temps, però, ens estan disminuint el poder adquisitiu a les classes baixes i mitjanes, fins i tot en la gloriosa època del totxo espanyol va baixar un 8% mentre que el PIB per càpita augmentava a una mitjana anual del 3%.

Durant l’any 2011 l’única obsessió dels governs europeus fou el pagament del deute i la reducció del dèficit públic. Cap altra cosa fou més important pels nostres governants (ni la creació de llocs de treball!) que pagar allò que s’ha gastat, presumptament, més del compte. Dic presumptament perquè les dades demostren que l’Estat Espanyol ha gastat menys que altres estats europeus, per exemple en sanitat i educació, Espanya gasta un 25% menys que Alemanya i França. Vergonyós.

Estem doncs en una etapa d’austeritat i de retallades en la inversió pública que demana tant la UE (la meitat del deute espanyol es deu a entitats financeres alemanyes i franceses), com els bancs nacionals (BBVA i Santander principalment, La Caixa i Bankia en segon terme). És a dir que els ciutadans hem salvat els bancs plens d’actius tòxics i ells s’han repartit sous i dividends milionaris entre directius i inversors. A sobre han tancat l’aixeta del crèdit i estan escanyant als matrimonis que havien hipotecat la seva vivenda. Tota una tempesta perfectament orquestrada per guanyar diners a costa dels ciutadans.

Amb tot això, els símptomes de creixement no es veuen per enlloc i sembla que aquesta crisi ha vingut per quedar-se una bona temporada. Les alternatives hi són, només cal veure com se n’ha sortit Islàndia de ràpid. El país que va decidir sotmetre els seus dirigents polítics i banquers a la justícia i que va decidir NO PAGAR el deute il·legítim dels especuladors financers, ara té unes expectatives de creixement que superen el 2,5% del PIB i durant el 2011 ha crescut un 2,1%. Els islandesos no han pagat i no s'ha acabat el món, veritat? doncs de què tenim por?

El dret a exigir el NO PAGAMENT d’un deute il·legítim és o serà la base de la reivindicació social que viurem pròximament gràcies a moviments tan diversos com el 15M i l’Occupy Wall Street. Només si la gent té ganes de fer coses i arriscar-se.


"Pels esclaus, era més segur rebre fuetades que menjar".

C.L.R. JAMES
(Els jacobins negres. Toussaint L'Ouverture y la Revolució d'Haití)

Avui en el meu bloc faré algunes estimacions electorals sobre els guanys i les pèrdues o, millor dit, sobre els transvasaments de vots d’un partit a un altre que, en aquest cas, ha sofert el Partit Socialista i ha anat a parar a d'altres formacions polítiques, o perquè no, al vot en blanc, nul o abstenció. És el que en ciència política diríem la volatilitat – quan els votants canvien el seu vot normal o estable (que es repeteix una i altra vegada) a causa de les circumstàncies conjunturals.

El càlcul és simple. Ho he fet de la següent manera: he recollit el vots obtinguts per cada partit (veure taula 1) i els he restat pels que varen obtenir a les eleccions passades, el 2008 (taula 2). Els que guanyen més vots són CiU (319 vots) , PP (185), EUiA (131), els nuls (66), els blancs (33) i ERC (13) respectivament, i al contrari, el partit que en perd més és el PSC (820 vots menys). La pregunta és, a on ha anat a parar el vot socialista?

En Jordi Muñoz, politòleg i professor a l’UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ha fet unes estimacions al diari ARA (adjunto arxiu PDF) sobre aquest assumpte. En l’article, Muñoz estima que en el cas de Catalunya, on el PSC ha perdut 769.588 vots, el partit socialista ha patit una volatilitat del 47%. És a dir, que només la meitat i escaig dels votants socialistes han repetit la confiança al partit de Govern – efecte “Incumbent”, li diem en ciència política al vot de càstig –. La resta ha anat a l’abstenció (31%), ICV (8%) i PP (6%). D’altra banda, és sorprenent que l’evidència de transvasament directe entre PSC i CiU és molt limitada. I dic que em sorprèn perquè a Sentmenat sembla que, veient les dades, qui ha sortit més beneficiat del transvasament socialista ha sigut CiU i, sense cap mena de dubte, el PP i EUiA. Cal dir que la tècnica que utilitza Muñoz és la inferència ecològica. És doncs un intent de predir comportaments individuals a partir de components agregats ja que el vot individual de les persones és quelcom força difícil de predir si és que no els ho preguntem d’en una en una o fem una enquesta a més de 1.200 persones perquè sigui significativa i extrapolable a la realitat. Més endavant, quan es facin els baròmetres del CIS, ho podrem saber amb més detall.






Per un altre costat, el més curiós d’aquestes eleccions, és que el cens electoral ha augmentat en 541 electors, però en canvi només han votat 42 persones més que el 2008. Amb la qual cosa l’abstenció ha pujat cinc punts i mig per cent a causa de les 499 persones noves que no han votat - o hi ha hagut un intercanvi perfecte entre abstencionistes i nous votants; estrany, però per què no, factible -. Veient aquestes dades, podríem afirmar que a Sentmenat ja hi ha un abstencionisme estructural aproximadament del 35% en eleccions de primer nivell i que en les eleccions locals, creix fins el 47,5%.

Una altra dada, encara que poc significativa, són els partits sense representació parlamentaria, ja que també han augmentat el seu suport electoral. Els no parlamentaris han obtingut un total de 260 vots, que en són 101 més que l’any 2008.

Entenem per democràcia el govern del poble, és a dir, que el poder emana de la lliure elecció de les persones adultes que conviuen en un Estat. Entenem per govern del poble l’autoritat que dirigeix, controla i administra les institucions de l’Estat que es legitima a través de l'elecció democràtica dels representants del poble. Donades les circumstàncies actuals, on s’acaba d’instaurar una tecnocràcia a Itàlia i a Grècia degut al mal funcionament de la economia, i per extensió de la democràcia; designada ella mateixa pel Fons Monetari Internacional i el govern europeu franco-alemany, alguns podríem pensar que es tracta d’un coup d’État assestat pels “mercats” i la Unió Europea, de manera que imposant un govern de tècnics es garanteix de forma temporal un Estat del Benestar per a classes altes i mitjanes: els agents que legitimen i donen estabilitat al sistema econòmic i polític.
 

Avui que és dia de reflexió no paro de pensar i fer-me moltes preguntes, per exemple: algú creu que les persones som lliures de triar el nostre govern quan aquest, sigui del color que sigui, està lligat de mans i peus per la banca privada a l’hora de fer les polítiques econòmiques necessàries per reactivar l’economia i gravar els que més tenen, les grans corporacions i els especuladors, que al mateix temps són els que han creat la crisi per enriquir-se i escanyar-nos? Es pot introduir la taxa tobin, eliminar el secret bancari i instaurar una banca nacionalitzada del poble i per al poble? Per què no en parla el PP i el PSOE? Quina capacitat té una persona d’influenciar amb el seu vot un canvi en la governança econòmica mundial de la qual en depèn el nostre futur?

Sempre he pensat que votar és un deure dels ciutadans. L’argument principal que esgrimeix la gent gran és que “ha costat molts anys i esforç aconseguir-ho”, “hem perdut moltes vides en la clandestinitat de la lluita antifeixista”, “hem patit la repressió del règim”. La gent jove (i no tant jove), per altra banda, no ho percebem així. Pensem que no s’ha fet una transició com cal i encara hi ha vells fantasmes franquistes que recorren per dins tot l’espectre constitucional espanyol. Molts de nosaltres pensem que el sistema electoral és injust i la democràcia insuficient. "Si fer l'amor cada quatre anys no és vida sexual, votar cada quatre anys no és democràcia", clama un dels lemes del 15M.

Em pregunto si hem canviat realment de règim. Quan votem formem part i legitimem un règim que dicta els capricis de les altes esferes financeres, votant-los legitimem el capitalisme desregulat. No em conformo amb al sentència "la democràcia no és perfecte, però és el sistema polític menys dolent": Sempre hem d'aspirar a més democràcia, fins que puguem votar a l'FMI i el Banc Mundial, quan tinguem tots els mateixos drets, pensaré que som en una democràcia real.

Jo no vull legitimar aquest sistema, un sistema que no m’agrada, que crec que és necessari i possible canviar. No donaré el meu vot al sistema. No obstant això, diumenge si que em dirigiré a la mesa electoral i presentaré el meu "dret a rebequeria", fent ús de l'article 99 de la LOREG exposaré els motius pels quals crec que la democràcia actual és insuficient i la llei electoral injusta amb els partits minoritaris. D'altra banda, recorreré al dret a l'autodeterminació dels pobles recollit a la Carta de les Nacions Unides i a diverses resolucions de l'Assemblea. No es tracta d'això la democràcia? Poder per al poble!


Si voleu més informació sobre el dret a "queixa, reclamació o recurs" que podeu usar demà, visiteu la pàgina ( http://dl.dropbox.com/u/26500216/DoRiYakiTU_Reclama_ante_la_mesa_electoral.pdf ) o descarregueu-vos l'arxiu adjunt.

PD: Benvinguts al "canvi".

Davant d’aquesta nova composició del legislatiu sentmenatenc, els partits han de fer pactes. S’ha dit que n’hi podria haver de dos tipus: un pacte nacionalista (CiU + ERC) o un pacte d’esquerres (PSC + ICV-EIUA + ERC), els dos pactes obtindrien majoria (7 regiors).

Si mirem el percentatge de vot que han rebut aquests partits i els unim, podem veure quin pacte prefereix el poble de Sentmenat. La combinació CiU + ERC obtindria el 47,4% de les preferències.  Mentre que la combinació PSC + ICV-EIUA + ERC obtindria el 49,84%. Per un marge molt estret el pacte d’esquerres seria preferit pels votants de Sentmenat.

Hi ha una altra dada molt important, però aquesta no fa govern. Es tracta de la combinació entre l’abstenció, el vot en blanc i els vots nuls que sumats són el 53,65% del poble de Sentmenat en edat de votar. Aquesta dada és preocupant i cal preguntar-se perquè hi ha una participació tan baixa. Gairebé la meitat dels sentmenatencs no han votat, això voldria dir – entre d’altres coses – que no se senten representats per cap partit polític o que no perceben la importància d’unes eleccions municipals. 

Ara encetem una nova dècada amb moltes dificultats, una nova generació jove que ha d’afrontar les conseqüències de la crisi sense haver-ne resolt les causes i havent-ne processat els seus culpables. I què hem de fer a partir d’ara? El que hem de fer, segons ens diu Stéphane Hessel al seu llibret “Indignez-vous” (2010), és indignar-nos i no mostrar-nos indiferents davant les injustícies que passen al nostre voltant. Un cop indignats, prenem consciència social i podrem ser capaços de mobilitzar-nos de forma unitària sota un sol lema: per un món més just i més digne. No esperem més, cal prendre l’acció perquè està demostrat que a la massa no hi ha res que l’aturi. Quan la gent es queixa hi ha un canvi de pensament, a darrera de tot això hi ha una reflexió profunda d’una societat que vol millorar el seu sistema de valors. Si continuem com si no passés res estem faltant el respecte a la humanitat, deixem de ser persones per convertir-nos en robots, persones que actuen mancades de sentiments.

De solucions o alternatives a aquest model social i econòmic en el que vivim n’hi ha moltes, només cal buscar a Internet per trobar-ne algunes. Per posar una sèrie d’exemples sobre moviments internacionals de la ciutadania, ni molt menys els únics, però prou rellevants:

ATTAC, és una associació internacional que reivindica l’establiment d’un impost a les transaccions financeres i a la abolició dels paradisos fiscals.

FIARE, és un projecte que promou l’estalvi ètic i responsable a través de la Banca Ètica.

SETEM, promou la consciència crítica de la ciutadania global i construeix alternatives per a una economia social i solidària.


Espero que vosaltres també us sentiu indignats, tant o més que jo.


Digué Sartre abans de morir que “hay que intentar explicar por qué el mundo de hoy, que es horrible, no es más que un momento en el largo desarrollo histórico, que la esperanza ha sido siempre una de las fuerzas dominantes de las revoluciones y de las insurrecciones, y cómo todavía siento la esperanza como mi concepción del futuro”.

Malgrat tot, l’elit econòmica i els poders fàctics que dominen i són representats per Convergència i Unió no volen pas la independència, ni en pintura, per por de perdre el seu poder a la resta d’Espanya. És normal, doncs, que els catalans ens sentim més frustrats que mai. No oblidem que l’Espanya d’avui és una continuació dels vencedors de la Guerra Civil d’ahir que durant 40 anys tan de mal ens varen fer, primer eliminant tot rastre d’autogovern assolit per la II República, segon prohibint la llengua i la cultura catalana i tercer, conduint el país al desastre i a l’endarreriment econòmic. No oblidem que aquells que van enriquir-se i molt, són els mateixos que avui ens controlen des dels grans mitjans de comunicació, des de la política, la justícia, etc. Son els mateixos que si han de defenestrar algú, com últimament s’està fent amb Laporta i s’ha fet també, per posar un exemple, amb el jutge Garzón pel tema de la memòria històrica, es fa sense miraments. L’objectiu és destruir l’adversari, que se’n parli molt i malament.

Aquest cop crec que no ho aconseguiran. Si una cosa està fent bé la dreta espanyola és fracturar un país ja de per si dividit i inestable des del seu origen històric com a "nació" (de nacions).

Tenim la primera oportunitat després de la sentència del Tribunal Constitucional de dir, i demostrar, en unes eleccions democràtiques qui som, què som i què volem ser.

Ara toca, SI!

Visca Catalunya Lliure.

Amb tantes coses per dir, es fa difícil fer una síntesi de quatre línies de la millor setmana santa de la meva vida. Millor començar pel començament en forma present: un autocar ens porta a València el dia 3 d’abril de 2009. A les 10 de la nit agafem un Boeing 737-800 de la companyia Air Algérie, fem escala a Oran i tot seguit tornem a volar cap a Tindouf, el nostre destí final; situat al sud-oest d’Algèria. És negra nit, les estrelles es veuen amb claredat i els nostres nervis estan a flor de pell. La majoria de nosaltres acabem d’aterrar a un país nou, molt diferent de les comoditats i els avantatges de que gaudim habitualment. Ens condueixen amb camió cap al camp de refugiats sahrauís d’Auserd, creuant el desert en línia recta cap a l’est.

Després d’unes hores cruspint sorra i veure alguns camell solitaris, arribem a l’ajuntament d’Agüenit. Mentre surt el sol descarreguem els paquets farcits de material escolar i sanitari, un total de quaranta-vuit caixes. Un jeep ens condueix a casa i ens fem una primera idea de com són les haimes, les construccions de fang i el paisatge desèrtic que les envolta, estem molt impressionats. Cap a les vuit ens disposem a dormir en una estança per a convidats, el lavabo fa molta pudor i el primer contacte amb la família és estrany. A les deu ja ens porten l’esmorzar, hem dormit 2 hores i sense més, mengem i prenem el te. Coneixem la família Ali: mare, fill i filla, cosins i tiets, diverses persones més que s’acomoden a la haima sense saber molt bé que representen, no parlen, fumen, beuen te i observen. Són amables i riuen, la Fideya, la filla gran de 21 anys, fa de traductora per a la família. Toquem la guitarra, ballem i aprenem la seva llengua, ens deixem fer henna a la mà i dinem a hores passades. A la tarda, l’expedició de trenta-vuit persones, visita l’escola i té el primer contacte amb els nens i nenes amb els quals viuran una experiència inoblidable d’una setmana. Més tard, visitem el mercat i fem les primeres compres amb dinars algerians.

Constatem que, tot i tenir més mercaderies de les que ens pensàvem, la majoria de coses no són desitjables als ulls d’un europeu. Els comerciants i la gent ens saluden, són molt simpàtics amb nosaltres. Tornem a casa fent una passejada de deu minuts i el dia es va enfosquin, la lluna apareix, ens sentim cansats després de dos dies sense deteniment. Sopem, xerrem amb la família i dormim sobre un sòl encatifat, dur però còmode sota una manta gruixuda. Els dies es van anar succeint, a les 9 del matí cap a l’escola fins les 12 i a la tarda de 4 a 6, fent activitats de tota mena: torneig de futbol, gimcana, pintar samarretes, crear jocs de taula, ballar danses tradicionals, etc. La nostra rutina consistia en anar a l’escola matí i tarda, esmorzar, dinar i sopar a casa, normalment pasta, arròs o llegums amb salsa de tomàquet, oli i pebrot amb l’excelentíssima carn de camell. Les tardes les aprofitàvem per anar al mercat a adquirir bens: aigua, menjar i articles de regal. Trucàvem a les famílies des dels locutoris i fèiem passejades per l’immens campament. Un dia varem visitar l’hospital i l’última nit anàrem a cercar les dunes, un lloc extremadament sensorial, màgic i sensual, incomparablement únic.

Algun dia ens rentàvem el cap per l’acumulació de sorra, tot i així no ens sentíem bruts. Érem feliços perquè ens sentíem molt ben acollits, la misèria es convertia en estimació, la gent del carrer ens oferia entrar a prendre un te a casa seva, l’ambient era de pau, amor i amistat. Realment, posats a fer un judici de valor, és molt injust el que s’ha fet a aquest poble oprimit i oblidat, se’ls ha fet fora de la seva terra i se’ls ha pres la llibertat, se’ls ha condemnat a viure al pitjor desert africà on no hi creix ni un bri d’herba, més de 35 anys suportant i resistint els calors infernals de l’estiu i les freds frigorífiques dels hiverns. Amb una clara dependència humanitària de recursos, com per exemple d’aigua, que emmagatzemen en uns dipòsits particulars que amb sort reomplen cada dos mesos. Tot i així, els sahrauís no perden l’esperança de ser lliures allà on els pertoca. Tornar a trepitjar la seva terra és el seu dogma, governar-se a sí mateixos, ser reconeguts internacionalment, per fi, no viure més de forma provisional en un desert àrid i molt dificultós per la vida humana. Una gent que no és egoista, que dona tot el que té, que estima, que lluita, que sobreviu, només ens demana una cosa: que portem el seu missatge més enllà de les seves fronteres, que diguem no a l’ocupació marroquina del territori sahrauí i que cridem amb tota la nostra força VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Expedició del 3 a l’11 d’abril de 2009.

Projecte Sentmenat – Auserd

Ens ajuntem redactors i col·laboradors de tota mena, amb visions diferents de la vida, d'edats molt distants entre sí, però amb una mitjana d'edat jove; això entre d'altres coses marcara la diferència del nou diari. Experiència i empenta són les claus del nou diari que neix enguany, el 2008, per intentar donar una major cobertura als successos en la nova era de la comunicació virtual.

Com a novetats, el Diari de Sentmenat ha creat una secció revolucionaria en el món de la premsa que és diu "la Televisió". Per tal d'inagurar el diari i aquesta secció en concret, ens valem d'una primera entrevista, ni més ni menys que a l'alcaldessa del nostre poble, Núria Colomé, amb tot el seu suport personal a aquesta iniciativa.

Així doncs, esperem amb molt de gust que aquest nou format digital d'informació tingui una bona rebuda al poble i que es constitueixi un referent per a molts sentmenatencs a l'hora d'informar-se de tot allò que passa a Sentmenat, a Catalunya i al món des de la web www.diaridesentmenat.com . Amb el permís de sentmenat.com, sense pretendre fer cap tipus de competència informativa, desitgem que siguem avançant cap a un món millor, més lliure, més informat i de més opinió.

[...] -Quan obté el nen la voluntat lliure? Als dos anys, corre per tot arreu i assenyala tot el que veu. Als tres anys empipa la seva mare i als quatre, de sobte li fa por la foscor. On és la llibertat Sofia?- li diu el mestre.

-Quan te quinze anys, s’asseu davant el mirall i fa proves amb el maquillatge. És aquest el moment en què pren les seves pròpies decisions i fa el que vol?

-És Sofia, evidentment. Però també viu segons les lleis de la natura. El problema és que no se n’adona perquè hi ha massa causes complexes darrera de tot el que fa.

-Com vulguis, però has de contestar l’última pregunta. Dos arbres de la mateixa edat creixen al mateix jardí. Un dels arbres creix en un lloc on hi toca el sol, i té molta aigua i terra. L’altre creix en una terra pobra i amb molta ombra. Quin dels dos creus que és més gran? Quin dels dos donarà més fruits?

-Evidentment, l’arbre que ha tingut les millors condicions de creixement.

-Doncs segons Spinoza, aquest arbre és lliure. Té plena llibertat per desenvolupar les seves habilitats pròpies. Si és una pomera, no podrà fer peres o prunes. El mateix passa amb les persones. Durant la nostra evolució i el nostre creixement, podem estar inhibits per condicions polítiques, per exemple. Les circumstàncies externes poden limitar-nos. Només podem ser lliures quan podem desenvolupar lliurement les nostres habilitats innates [...]."

Des de fa molt temps, aquest llibre del qual n’he extret una pàgina, habita les taules i tauletes de nit del pare. És curiós que mai he vist que en llegeixi una sola plana, però sempre roman intocable i visible, a temporades al despatx, al dormitori, la cuina, el rebedor; però per algun motiu místic potser, o ves a saber; segueix perdurable en el temps a les taules amb una col·locació mil·limètrica tot mostrant el seu bonic frontal, que be sembla un fresc atenenc de l’antiquíssima Grècia.

Fou fruït de la casualitat que ahir l'obrís, o de la curiositat irrisòria que provoca veure’l tot sovint per aquí i per allà, o qui sap, potser segueix sempre a la mateixa taula del despatx i sóc jo que el veig aparèixer en les diferents habitacions de la casa. Un llibre adoptant virtuts d’il·lusionista? No ho crec. El més extraordinari del cas és que a l’obrir-lo, ho fes per la pàgina dos-cents quaranta-quatre, sense tenir-ne consciència i sense la intenció ni tant sols de llegir-ne una sola lletra. Obrir-lo per obrir, aquesta era la qüestió del moment, tant insòlita com qui engega un canal de televisió i no està disposat a mirar-lo, sinó que ho fa com un costum habitual i poc sensat a l’hora. El més estrany, és que tot d’una, en llegir a l'atzar una de les quatre-centes paraules aproximades que conté la pàgina, aquesta em portés a llegir l’oració de la qual pertany la paraula per entrellaçar-ne el significat complet. A conseqüència, tot anà rodant, un paràgraf, dos, tres, em quedo atrapat, captivat i completament seduït per la lectura del text.

La paraula misteriosa, no penso descobrir-la ja que és una cosa que haureu de fer vosaltres. Donaré una pista, si és que encara no la sabeu o no l'heu intuït llegint les paraules del mestre de Sofia. Diu així: nosaltres la tenim però ja no l’apreciem, sinó actuaríem de manera ben diferent amb el món que ens ha tocat viure. Què és?