M’esprimatxo, m’atapeeixo, m’estiro, m’arronso, em faig miques i em torno a integrar, i en acabat no em sento més guapo. Em remeno els baixos: tot és al seu lloc.  Sí, sí! Això és una teletransportació!  No amago que sóc un escèptic i m’hauria agradat que el principi d’entropia encara romangués com  una llei natural i inalterable amb vocació d’universalitat. A mi no me la fumen, però si això va de veres demà tots els físics de la Terra hauran de començar a pensar tot un altre cos doctrinari per interpretar de nou el funcionament del cosmos. Cinc-cents anys de ciència endebades! Quin “cristo” que es pot organitzar! Ara ja m’explico perquè no van acabar de fer sant a Gal·lileu. Els maleïts capellans preserven un secret ancestral que els fa invencibles als embats de la moral. Ja em va quedant clar que aquí tothom s’equivoca, tret de la Conferència Episcopal, el Bustos, i el “Fedrico” Losantos.

Boto implosionant en mi mateix i em reboto per dins, em trenco a bocins per enèssima vegada i em recomponc finalment. Tot és al seu lloc. He tornat a remenar  Sant Sebastià i els seus dos companys de calvari per comprovar-ho: fluixets, fluixets, darrerament els costa hissar la vela. L’edat i els vicis no perdonen! Finalment em retrobo sencer en un lloc que no se’m fa estrany. Sembla l’interior de l’Enterprise. He vist tantes pelis de l’Startrek que aquests escenaris ja se’m fan gairebé familiars. A mi no m’enganyen!  I, Ostres!  Papitu-fo és al pont de comandament, juntament amb el capità, el Sr. Spock i un individu que vesteix com la gent d’armes de l’any de la Maria Castanya (600, o 700, si fa no fa). El capità Kirk, que parla amb ell mentre dirigeix una maniobra al voltant de la nebulosa d’Orió, l’anomena “Marquès”. El Marquès està interessat en dos quasars que s’albiren a la llunyania, als confins de l’univers. Ho noto per una prominència  que li endevino sota la capa, a l’alçada de l’entrecuix, i una voluptuosa repassada de llengua humidificant el llavi inferior mentre apunta l’índex vers Andrómeda. En Papitu-fo també se n’ha adonat i s’enrojola i desvia la vista cap a la dreta, capcotant. Ja li agradaria, remenar-se la pastanaga, al murri!. Però ell no coneix els vicis dels nobles i aquestes desviacions filio-estel·lars li causen veritable estupor i impotència. Si les lleis de la física ja no són el que eren, aquí pot passar de tot i val més servir un “follador d’estrelles”  amb sang blava que no pas oir el cant de sirena del Mas d’en Cisa.

El capità ordena una maniobra d’apropament als confins de l’univers a una velocitat que eleva al quadrat la pròpia dels feixos lluminosos. Si Einstein ho veiés, probablement continuaria tocant un minuet de Mozart, absort en cabòries i repassant mentalment pissarres inacabables de càlculs i més càlculs. Definitivament tota la ciència del segle XX avui es troba en pana. En un dels quasars hi ha aigua i el capità fa l’intent de trucar al Montilla, al Baltasar i a l’Esperit Sant. El Marquès li ho impedeix amb una bofetada. Al noble li interessa més l’altre quasar: uns terrenys edificables prop de la betzinera i de l’Eroski en un entorn natural a l’ombra d’una espectacular masia fortificada que deu datar del segles XI-XII.  No veig prou bé si la prominència de l’excel·lència és en realitat una hèrnia o bé l’oligarca ja és a punt de solfa per encular . En Papitu-fo, ara aliè a l’escena, s’atribola assenyalant uns cent metres més avall del supermercat basc... “Allí!”, “Allí!”, crida. Amb aquestes que el capità Kirk percep una maniobra traïdora (per l’esquena) del lasciu personatge feudal. I, espaordit, fa un bot i ensopega amb el timó. No perd l’equilibri, perquè aconsegueix atançar la palanca d’aterratge, la qual bascula fins al punt de “tocar terra”. Aleshores la Enterprise inicia el descens planejant per una llarga avinguda . Papitufo salta d’alegria perquè va identificant els topants: “Guaita!, l’AGFA!”, “i ara “PASENT”!  “Ja ens hi acostem”. Per fi, l’Enterprise  aterra davant d’unes dependències municipals camuflades.

Tot seguit apareix una formació d’homes presentant armes davant de la Nau, tots vestits de camuflatge i amb gest marcial...

No han passat ni cinc segons des de la garrotada del Klingon; el temps de reaccionar després del lògic atordiment causat per la batzegada. Obro la porta i poso els peus a l’asfalt i m’incorporo vers el camp de visibilitat. Intento atansar-me al capó per socórrer el desgraciat, però  hi ha una munió de gent que ja esta per la tasca i, a més  no em deixen passar. Miro cap a l’ADF i per la vorera alleugereixen el pas  més homes amb bosses, totes de contingut idèntic a les que ja he vist; i es van acostant. Tot seguit dono un pas endavant i ensopego amb alguna cosa, sembla que és una de les bosses. Perdo l’equilibri i vaig a parar a terra en planxa. Iniciant la hipèrbole observo el contingut d’una de les bosses que se’m va apropant a les narius. Em clavaré una esterrecada contra uns peus de porc sense rentar!

...........

Clareja en algun lloc del planeta, o vés a saber en quin altre planeta. Estic marejat i em prendria una aspirina. Tinc molt fred, una mica de set i gana. M’han despertat els lladrucs d’una canilla persistents i rabiüts. Es tracta d’una simfonia estrambòtica i cruel. No veig els animals i no estic segur que plorin o bé salivegin àvids de manduca. Espero que no sigui per mi i m’afanyo a deslliurar-me d’una bardissa que se m’arrapa a la barba. Després d’apartar dos matolls de fenc i el que sembla una soca de pi rosegat pel corc, puc incorporar-me i alçar la mirada. El cel despunta l’alba però no sembla pas que l’estrella vital d’aquesta terra hagi de sortir davant meu, on hi ha les feres. Més aviat al contrari. Però darrera no hi veig res. Només la fosca i el que de  mica en mica es van apareixent com dues alzines. Augmenta la intensitat dels lladrucs. Els gossos o el que sigui m’han ensumat ,  ¿i es deleixen per la meva carn? Crec que he de fugir, però no tinc ni idea de com ni cap on fer-ho. Potser seria millor allunyar-me dels lladrucs. Ara ho intento cap enrere, em giro i engego a córrer. Res. Topo amb el marge i miro amunt: una selva d’alzines de mestral  a migjorn. Caldria grimpar uns tres metres  de paret pelada de terra per arribar als primers arbres i continuar amunt, fins al cel blau...i ara no puc. Si me’n surto d’aquesta prometo reduir la dosi diària de colesterol.

M’aturo a pensar. Ja fa cinc minuts que sento els lladrucs i les bèsties encara no m’han abordat. És estrany, oi? Potser no em reclamen a mi i decideixo veure què passa. Camino quatre passes i darrera d’uns matolls apareix una clariana. A banda i banda hi ha una filera de gàbies, en compto unes vint en total. Els gossos hi romanen neguitosos bordant com energúmens,  com si fos l’hora de la pitança i l’amo no els fes cas. Faig per sortir del meu amagatall amb la intenció de contemplar l’espectacle de més a prop, però m’atura el xerric rovellat del forrellat de la porta metàl·lica que hi ha al fons. Decideixo amagar-me, però una rama d’esbarzer m’esgarrinxa el llavi i mitja galta. Faig un crit de dolor que percep un home que acaba d’entrar.  En sentir-me s’atura i d’una de les bosses que llança sobtadament a terra en raja un doll de sang mig agrumollada. Quan s’adona de la meva presència llança l’altra bossa amb força contra una de les gàbies. Un cap de porc molt pelut surt disparat, sangonejant... el ca inquilí de la gàbia sembla calmar-se i segueix amb la mirada i amb molt deler la trajectòria de la resta de quiròfan que rodola per terra. 

-que hace uzté ahí zin permizo? –m’etziba el tipus de les bosses.

-Que no ves que es l’hijoputa del Carbonell?  -Li contesta un altre que també acaba d’entrar aguantant  dues bosses més

-Poz, Papitu-fo, po la gloria de mi madre que a ehte cabró le tenemoh que dah una leció!

-calla, cony!, no siguis capsigrany! No veus que deu venir acompanyat dels tres mosqueters i una colla d’ecologistes maricons? –li fa reflexionar el tipus anomenat Papitu-fo.

Amb aquestes la porta s’obre de bat a bat i comencen a entrar més tipus, tots vestits amb roba militar de camuflatge. Tots porten el distintiu bicolor al capdamunt del braç dret  mentre sona la Marxa Granadera des del que endevino que deu ser la ràdio d’algun automòbil.

Estic pensant que he anat a parar a un camp de maniobres de l’exèrcit espanyol i em ve una certa por. No el veig, però ha sortit el sol perquè tot està perfectament il·luminat. Deuen ser cap a quarts de nou del matí i em giro d’esquena: cinquanta metres amunt, a la vertical esquerra veig perfectament la silueta esvelta del castell de Sentmenat...