http://blocs.sentmenat.com// blog de Marc Duran Mon, 27 Apr 2009 14:00:16 +0200 ca <![CDATA[Pàtria i nacionalisme]]> Mon, 27 Apr 2009 14:00:16 +0200 La concepció que les persones tenim sobre determinats conceptes abstractes, individuals o col·lectius, ve sovint determinada per un ús social fortament influït pels discursos polítics. Allò que tots entenem per pàtria i nació, per patriotisme i nacionalisme, no és altra cosa que allò que mengem, dia sí i dia també, per boca dels polítics, del seu tarannà i de l'ús que acostumen a fer d'aquests termes mai prou ben definits. 

He tingut l'ocasió de conèixer personalment una de les veus més autoritzades en la matèria, qui m'ha ofert una visió d'aquesta dicotomia inductora de la reflexió. Maurizio Viroli, italià de Forlì, és professor de teoria política, estudiós del llegat de Maquiavel i de Rousseau. Després d'una pila d'anys ensenyant a Princeton, als Estats Units, ha aterrat enguany al Ticino, on dóna classes a un combinat d'estudiants suïssos i italians, i a un català perdut. M'hi vaig adreçar després d'una classe en què va posar el cas català com un exemple de nacionalisme mal entès, o més ben dit, mal anomenat. Viroli és prou coneixedor d'allò que es cou a casa nostra, li han traduït ja dos llibres al català i ha estat rebut, amb tots els honors, a la Generalitat per Josep-Lluís Carod-Rovira en rang de vice-president del govern.

Viroli ens explica, des d'una doble visió alhora italiana i nord-americana, quelcom semblant a allò que explica en clau francesa Philip Pettit. La pàtria és una cosa i la nació n'és una altra, no és el mateix ésser un patriota que un nacionalista. En el nostre context més immediat, la política catalana i l'espanyola, aquests termes han adquirit significats esbiaixats que res tenen a veure amb el sentit originari pel qual van néixer. La pàtria és un invent romà, una idea forjada durant el període de la Roma republicana. La pàtria significava, pels romans, el lloc comú: això és, un conjunt de valors com la llibertat, la igualtat i el dret que calia defensar, fins i tot amb la vida. Morir per la pàtria era morir defensant els valors unívocs que garantien la convivència lliure i igual de la civilització. La nació, per contra, és un concepte infinitament divers, creat a l'Alemanya del XVIII per Johann Gottfried von Herder, filòsof i teòleg, pare del romanticisme alemany contemporani. La seva visió d'allò que segons ell unia el poble germànic va ser coneguda com volksgeist, o esperit del poble. Aquest concepte definia una sèrie de valors que, segons Herder, unificava el sentir d'una nació, les forces creatives, la llengua o la raça que diferenciaven un fill del poble germànic de qualsevol altre ésser humà. El nacionalisme, entès a la manera de Herder, va servir de font d'inspiració als fundadors del segon imperi alemany, i més tard, a l'aparició del nacionalsocialisme i la fundació del tercer imperi (o Reich). Fora de l'àmbit germànic, el nacionalisme romàntic també va influir una facció dels revolucionaris francesos, amb Nicolas Chauvin com a cara més visible, o als homes forts de l'Imperi Britànic, com Benjamin Disraeli, Cecil Rhodes i Neville Chamberlain. La seva era una visió imperialista i agressiva del nacionalisme, que propugnava la conquesta de territoris per esdevenir hegemònics, i impregnada de darwinisme social, és a dir, de menyspreu absolut cap als pobles colonitzats. Una idea i una manera de fer que no s'allunya tant del que feu Hitler anys més tard sota la bandera de la raça ària i la necessitat d'un lebensraum, o espai vital, pel poble germànic.

A banda del nacionalsocialisme, l'exemple més agressiu del nacionalisme herderià, hi ha més exemples a la mateixa Europa que corresponen amb allò que he explicat més amunt. Dins l'Estat espanyol, només es detecten dos exemples de nacionalismes purs: el nacionalisme basc més primigeni i el nacionalisme espanyol d'arrel franquista, conegut com a nacionalcatolicisme. El cas del nacionalisme basc és fàcilment visible si s'observen els principis fundacionals del Partit Nacionalista Basc, redactats per Sabino Arana, on s'enalteix l'esperit de la raça basca i es denigra aquells que no en formen part, en una clara pràctica de darwinisme social. Res té a veure amb el que avui es coneix com a nacionalisme basc, ni de dretes ni d'esquerres, que a voltes prefereix definir-se com abertzale ('patriota'), de manera molt més acurada. Per l'altra banda, el franquisme d'arrel falangista és un altre exponent claríssim de nacionalisme agressiu. En aquest cas, com també en el basc però no en l'alemany, l'element religiós apareix com a inherent a la pròpia concepció de l'esperit nacional. La raça hispànica, terme de difícil sosteniment des d'un punt de vista biològic, va ser emprada a bastament per l'aparell ideològic de la dictadura, com també pel seu nucli inspirador, la Falange, en mimetisme amb el feixisme italià o el nacionalsocialisme alemany. En els àmbits català, gallec o, fins i tot, andalús, mai hi ha hagut lloc per un principi rector d'inspiració purament nacionalista.

Desplaçant el punt de mira cap a l'est, trobem evidents exemples del mateix tipus de nacionalisme a la zona dels Balcans. Deixant de banda les causes que va ocasionar l'esclat d'un conflicte de tals dimensions, que barreja elements ideològics, identitaris i religiosos, cal apreciar les diferències existents entre la convivència comuna abans i després de l'esfondrament de la república socialista de Iugoslàvia. Mentre el règim del Mariscal Tito va ser famós per afavorir la convivència comuna de tots els pobles balcànics, i on l'única exaltació nacional iugoslava era de caire estatal i socialista, les dirigències que el van succeir van deixar de banda aquests esforços i van començar a aparèixer líders que desenterraven el discurs ètnic i nacionalista de principis de segle. Les polítiques de Franjo Tudjman, Alija Izetbegovic o Slobodan Milosevic anaren encaminades a provocar l'enfrontament racial i feren aflorar el sentiment nacionalista de croats, bosnians i serbis fins a la destrucció absoluta de l'antiga convivència.

Arribant per fi al nostre país, cal observar com entre l'enorme conglomerat d'organitzacions, moviments i col·lectius que han defensat, ara i abans, el dret a l'autodeterminació del poble català, ja sigui a través de l'autonomisme o de l'independentisme, no hi ha ni rastre, o n'hi ha ben poc, del que s'ha conegut originàriament com a nacionalisme d'arrel herderiana. Sovint s'ha emprat el qualificatiu de nacionalista com una arma política entre les parts que defensen l'existència de dues nacions diferents i enfrontades. És a dir, des de l'espanyolisme, s'ha titllat històricament de nacionalistes a tots els qui defensen l'existència d'una nació catalana, amb una intenció clara d'equiparar aquesta defensa a una ideologia sovint de caire excloent i, fins i tot, xenòfob. L'error ha estat, des del catalanisme, assumir aquesta categoria com a pròpia i definir-se com a tal. Els partits del centre i de la dreta catalana han estat els que amb més èmfasi s'han vingut definint com a nacionalistes, inconscients o no de les connotacions negatives del terme i obviant la dificultat que comporta rebutjar aquests atributs que el nacionalisme històricament porta associats. L'esquerra catalana, per contra, no ha acostumat mai a adoptar aquesta definició de si mateixa. De considerar-se republicana, a considerar-se socialista, o bé simplement independentista, deixant de banda qualsevol exaltació nacional. El terme patriota, molt més definidor del que representa la defensa del nostre dret a l'autodeterminació, ha caigut en desús en els darrers anys per una negativització progressiva del terme. El catalanisme existent sota el jou del franquisme acostumava a definir-se com a tal, i fins i tot les diverses organitzacions de l'MCAN durant els anys vuitanta l'adoptaren com a propi: un exemple n'és el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que s'encarregava de la defensa i el recolzament als represaliats polítics de l'independentisme combatiu, i que els considerava inequívocament patriotes.

En conclusió, queda prou clar que les definicions i la terminologia sobre el sentiment de pertinença a un grup humà i la defensa d'uns valors i una manera de viure en col·lectivitat sempre han estat punt de discussió, i probablement, mai deixaran de ser-ho. El discurs polític modifica les idees i en transforma el sentit real depenent de les intencions, els adversaris i l'objectiu polític que es persegueix, però no per això queda exclosa la reflexió sobre les idees i els sentiments de cadascú sobre on i com vol ser definit, recuperant i eliminant, si cal, aquelles definicions que més ens poden perjudicar.]]> <![CDATA[Facultat ocupada, no us espanteu]]> Thu, 27 Nov 2008 02:09:05 +0100 Costa arribar a casa pensant que el dia més profitós dels teus anys de carrera hagi estat un en què l’alumnat ha hagut de donar un cop sobre la taula i vetar l’entrada a les aules, no pas a cap persona, sinó a uns plans d’estudi que tothom, per acció o omissió, rebutja i coincideix en la seva urgent reforma o reelaboració. Costa imaginar-se quatre anys de carrera aprenent el que es pot arribar a aprendre en un sol dia si la voluntat comuna erigeix una estructura pròpia de docència i la camaraderia esdevé la moneda de canvi entre els individus.

Contextualitzo, ahir es va ocupar la Facultat de Comunicació de l’Autònoma en protesta per l’antidemocràtica implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior al sistema universitari català. Que ningú s’espanti, es va ocupar amb c i no amb k. No es va fer mal a ningú –mal aniríem si mai se n’hagués fet– , no es va privar a ningú la lliure circulació, no es va causar cap desperfecte –les pintades sempre sobre paper– , i el més important, no es va fer comptant amb una minoria. Com tothom comprendrà, no hi ha hagut un recompte de quanta gent rondava ahir per la facultat –recordem que la circulació era lliure– , però del que estic segur és que era molta més de la que hi passeja habitualment, en horari lectiu ordinari.

Fins i aquí tot bé. Molt més bé que de costum. He de reconèixer que les generacions que venen són molt més combatives que la que em va tocar a viure a mi, potser perquè veuen com un negre futur de precarització els cau a sobre o potser perquè es troben amb una dinàmica de lluita empesa amb molta feina i amb una mobilització mai vista al món universitari. Ves a saber. El cas és que avui, la facultat era realment nostra. Nostra i de qui volgués, evidentment. Gràcies a això, hem pogut saber a quina part del professorat mereixem un respecte com a persones i per quina altra –inclòs deganat– som percebuts com la matèria prima que cal treballar per treure’n un suc. Fèlix Balanzó, un dels grans mestres del periodisme en aquesta petita casa, comentava, encertant el blanc un cop més: “El mínim que un professor pot fer, per pura decència professional, si els estudiants s’han plantat en bloc i han ocupat les aules, és venir a escoltar què diuen, i no fugir com un covard”. Gràcies a gent com en Fèlix i molts de la seva corda, tot això té sentit. Perquè saben entendre el missatge que els dóna l’alumnat, i perquè potser són dels pocs que no s’han venut la dignitat a canvi d’una poltrona als despatxos de dalt.

Malauradament, ni tractant-se de la facultat d’on sortiran les futures fornades de periodistes d’aquest país, és possible tenir els mitjans de comunicació, no dic a favor, sinó a una equidistància raonable. Excepte la premsa alternativa, que l’elaboren les pròpies sinergies d’aquestes lluites, i algun mitjà sensible als codis ètics de la professió (com l’ACN o Vilaweb), a la resta els encanta presentar-nos com els il·luminats, la minoria, els radicals, els violents i demés barbaritats davant la gent d’ordre d’aquest país. Diguem-ho ben alt, no ens tallem, són els esquirols la minoria! La mobilització en aquest moment ha arribat a xifres mai vistes, sense oblidar, evidentment, aquestes masses silencioses –presents també al conjunt de la societat– , que els importa un comí si hi ha classe, si no n’hi ha, si la gent es rebota contra Bolonya, si hi ha esquirols, si hi ha Mossos pel campus, etc. El referèndum sobre la congelació de l’EEES, del qual em vaig encarregar en el dia d’ahir, va comptar amb una participació que triplica la de les eleccions claustrals i de qualsevol tipus que organitzen les institucions de la UAB, i això que aquestes mateixes institucions ens han deixat ben clar que la consulta no serà mai legal ni vinculant, és a dir, que no en pensen fer ni puto cas. Tot i així, tot i ser una consulta sense sortida, atrapada en un atzucac de bon principi, ha arrossegat un increïble nombre d’alumnes a les urnes. Que cadascú en faci el seu propi anàlisi.

I demano disculpes, un altre dia xerraré sobre Bolonya.
]]> <![CDATA[Un poble viu]]> Sun, 29 Jun 2008 21:50:31 +0200 Així mateix, un poble viu i antimarquesal.

Encara brut i pudent de ferum medieval em disposo a escriure un apunt sobre aquest dia tan gloriós que s'ha viscut a Sentmenat. Mentre el país se'ns sumeix avui en un estúpid suport al podemos, en aquesta modesta vila s'ha fet sentir un altre crit: el podem, nosaltres podem acabar amb els privilegis de la prepotent noblesa, o com a mínim, podem aplegar un poble sencer i fer-nos més unànimes que els del podemos.

Quin goig per la vista poder veure que la plaça de l'església serveix per quelcom més que processons. Que brutal per l'ànima sentir centenars de persones aplaudint una desitjada execució pública del noble cràpula. Des d'ahir, tots vam veure que l'èxit de la festa estava assegurat. No som Vic ni Carcassona, però amb tot, tenim alguna cosa més per oferir. Comerciants del poble i forasters perfectament guarnits per l'ocasió i amb productes, perquè no dir-ho, excel·lents. Avui el sol apretava de valent, però la gent encara ha apretat més i pocs s'han rendit. Ens hem ajuntat gegants amb cantaires i amb un geperut que buscava no-sé-ben-bé-què entre la gent. A la tarda, però, hem tocat sostre, tots plegats. Després que la Rosa Fité fes mostra de les seves arts verbals, ha arribat el moment de l'apoteosi.

Per una banda de l'església ha aparegut, lligat de mans en un carro, el noble pudent que es fa dir Marquès de Sentmenat i es passa a la llengua forana per allunyar-se de la plebs i ficar el nas a la cúria borbònica. El poble, representat en una colla de pagesos en peu de guerra, l'escridassava i el comminava a la forca. Crec que el sentiment era unànime: que el matin! Sembla cru i un pèl antic això d'acabar amb els explotadors en públic i a la plaça. Però no fa pas tants anys els francesos s'hi van atrevir inventant la guillotine, o els russos enviant-los a Sibèria, fins i tot els italians trinxant el seu duce just quan pretenia escapar-se i no pagar el preu. Aquest poble va deixar morir el seu tirà en un llit, mentre encomanava al seu conhort deixar-ho tot atado y bien atado. És per això que avui, a Sentmenat, tenim el problema que tenim. No és estrany, llavors, que fos la delícia de molts imaginar-se una venjança contra els qui amassen els seus privilegis amb l'ús i abús d'una pràctica feudal.

La recreació del judici ha estat sublim. Un marquès arrogant que pretenia eximir-se de qualsevol culpa, xerrant en la llengua dels qui li procuraven la posició de poder. Un jutge que ha seguit el joc de la multitud i s'ha fet aplaudir, però que ha demostrat la seva infàmia en acceptar el suborn i alinear-se amb el poderós. Un Felip V i un Caudillo, dignes peces de museu, que amb una excel·lent entrada en escena han demostrat a qui feia el besamà el nostre noble de pa sucat amb oli. A un li proporcionà un regiment d'homes per atacar aquells catalans que, amb sang, defensaven el que era seu a les portes de Barcelona; a l'altre li mostrà el camí per arribar a Sentmenat i convertir-lo en un poble més de la Nueva España. Però també tots aquells que han participat en el judici en forma de ratolí, puça, magistrat, marquesa de Montcada o hereva xuclasangs que segueix gaudint del maleït gravamen que escura les butxaques sentmenatenques.

Tots ells han configurat un escenari esplèndid, que tenia com a fonament la part més important: els camperols extorsionats per l'impost feudal que es rebel·laven i exigien justícia de la bona. Com era d'esperar, aquesta avançada de vilatans, que expressava d'alguna manera la voluntat popular, ha estat acompanyada en crits i aplaudiments pels centenars de persones que entenien la injustícia i posaven el seu gra de sorra per fer-hi front (en aquest cas, un insult al simpàtic marquès que avui teníem davant era suficient).

El veredicte, però, ha fet que allò no acabés com les històries boniques. El jutge comprat ha declarat innocent l'enemic del poble i l'ha deixat fugir a cavall. La justícia ha estat injusta, però això ens ha fet veure que aquesta és una batalla que encara no hem guanyat i que res acaba en aquesta fira medieval. No sé si sóc l'únic que ha gaudit més de l'entusiasme general que de la pròpia obra, espero que molts altres se n'adonin del que han aconseguit aquell grup de valents i valentes que amb molta feina i molts dilluns han aconseguit un Sentmenat medieval, alegre i combatiu.  ]]> <![CDATA[Compartint aules amb els mossos]]> Wed, 05 Mar 2008 17:25:26 +0100 El que va passar ahir a l'Autònoma s'allunya nefastament dels principis que li atorguen aquest nom a la universitat. Lluís Ferrer, només ell, n'és el màxim responsable. Va voler silenciar la protesta a cops de porra i això, com tots sabem, és contraproduent. Ahir eren quaranta els estudiants que van efectuar el tancament de la Facultat de Filosofia i Lletres, més el centenar que els recolzaven des de fora. Avui, i no com diuen els mitjans, érem més d'un miler. Deu ser això de l'efecte papallona. És prou sabut que la combinació d'estudiants i porres no ha estat mai resolta amb diplomàcia, i el que va passar ahir n'és un exemple més.

El 1999 va ser la darrera ocasió en què l’Autònoma va haver de suportar una agressió policial en tota regla. En motiu de l'inusitada presència d'Aznar al campus, un grup d'estudiants va congregar-se per escridassar-lo. La Policia Nacional, eren altres temps, va carregar sense manies contra tot el que intentava propassar el cercle que ells mateixos havien assenyalat. Fins i tot el degà de la Facultat de Dret d'aquell moment va resultar ferit per un cop de porra. Una sèrie de professors (Almirall, Castellanos, Conca, Piqué i Terricabras) van aixecar acta de la realitat en un llibre amb títol prou expressiu, Que tornen els grisos. La càrrega d'ahir no va ser menys sonada.

Un grup d'estudiants, en nom del Comitè de Vaga (organitzat en assemblees, per tots aquells que ens acusen de feixistes), va realitzar un tancament a la facultat en protesta per la inassumible llei universitària (LOU-LUC) que els òrgans dirigents de la universitat volen aplicar-nos. Inassumible per la deficitària situació econòmica en què es troba la UAB i la manca d'inversió pública que l'afecta, i que sembla que és ben igual als òrgans rectors. En resposta a això, l'esmentat Lluís Ferrer, única persona de l'àmbit universitari amb capacitat per ordenar una actuació policial, demana als Mossos d'Esquadra que desallotgin com sigui la Facultat de Filosofia i Lletres. Els mètodes: primer la intimidació, després l'agressió. Els llums de tot el campus es van apagar, ja negre nit, i els agents antiavalots van entrar a les fosques per estomacar als estudiants congregats a dins, mentre es vetava l'entrada de les càmeres de televisió. El rector, com tothom va apreciar, observava des d'una finestra del primer pis com s'estomacava als seus estudiants díscols.

Malgrat que els protagonistes d'aquestes accions acostumen a ser els sectors més militants, avui les mostres de solidaritat s'han fet sentir. Les ha sentides tothom a l'Autònoma, menys el rector, que n'ha fugit amb la cua entre les cames. Una crida ha corregut d'aula en aula per tot el campus durant el matí, i un miler llarg d'estudiants ens hem trobat a la Plaça Cívica cap a migdia. La marxa ha estat en direcció el rectorat, hi hem arribat i hi hem entrat, però el Consell de Govern que havia de tenir lloc avui ha aixecat la sessió a pocs minuts d'haver començat, en veure l'allau que els venia a sobre. Del rector, ni rastre. El vicerector, fent declaracions a TV3 acusant-nos de feixistes. Ahir van dir que eren quatre joves radicals, avui, en tot cas i com a mínim, que diguin que erem més de mil joves radicals.

Demà, les protestes continuen, però aquest cop al cor de Barcelona, i amb una convocatòria per totes les universitats públiques catalanes. Esperem que tot acabi bé.

]]> <![CDATA[No time for love in the Basque Country]]> Tue, 12 Feb 2008 14:56:27 +0100
Algú s'imagina tota la militància del PSOE detinguda i engarjolada quan es van destapar els afers bruts d'en Barrionuevo? No, oi? Doncs sembla que la lògica judicial es deforma substancialment quan entra a l'Audiència Nacional. No calen més proves que el dit acusador d'en Garzón per llançar tot un moviment polític contra els barrots d'una cel·la. Tal com sona, com en els anys més foscos. La lògica embogida de l'antiterrorisme s'ha instal·lat de ple als aparells judicials de l'Estat i ja no compten els drets ni les llibertats. El governants socialistes, prenent exemple dels seus pares polítics, han optat per aquesta via, però han après de l'experiència. Per què arriscar-se a formar un GAL si amb l'Audiència Nacional es pot fer tant o més?

Els mateixos que iniciaren la legislatura abanderant la via del diàleg entre parts han decidit, en un moment donat, fulminar qui havia de ser la veu mediadora. Otegi i la resta de dirigents de Batasuna viuen ara a Martutene, el jovent independentista ha estat aniquilat sense contemplacions en el procés 18/98, els detinguts resulta que han de passar per les UCI abans d'ingressar a presó i als darrers, els votants, se'ls prohibeix votar la opció política que han votat tota la vida. El resum és devastador: més de 250 persones imputades en 10 sumaris i una acumulació de penes de 500 anys. Entre aquest sector de la població basca hi ha periodistes, professors d'euskara, associacions veïnals i organitzacions juvenils, i a tots ells se'ls processa explícitament per la feina desenvolupada. Però sembla que, a hores d'ara, no cal declarar un estat d'excepció per dur-lo a terme. L'advocat català Gil Matamala no podia fer millor síntesi: primer es van inventar la figura insòlita del terrorisme desarmat i acabaran per inventar-se la figura del terrorista pacífic.


Visiteu: blocs.mesvilaweb.cat/grup1898]]> <![CDATA[La llengua del nord]]> Mon, 04 Feb 2008 18:49:05 +0100
L'aparell centralista i centralitzador de l'Estat francès sempre ha funcionat amb una precisió mecànica, ben lluny de la maldestre imitació que se n'ha volgut fer sempre a l'espanyol. Aquí, al sud, sempre hem estat capaços de reeixir, malgrat haver rebut mastegots en tots els regnats, dictadures i falses democràcies que s'han succeït. Des que fórem ocupats, ara fa 301 anys, el català ha estat oficial durant 37 anys. Els 264 restants, de facto o de iure, se'ns ha posat el peu a la boca. Però aquí estem, vius i xerraires per fer la guitza a qui faci falta. Al nord, per contra, la situació és ben magra. La nació abanderada de les llibertats no ha vacil·lat mai a l'hora d'aniquilar pobles i cultures dins i fora del seu territori. No només el català, sinó també el basc, el bretó, l'occità i el cors han estat víctimes de la llibertat uniformitzadora i jacobina de la República. Ni tan sols es coneix, a París, que sota aquell patois del que tan s'han rigut hi malviu una llengua diferent a la seva.

Aquest gest del Consell General dels Pirineus Orientals no és gens menyspreable, després de segles sense veu ni vot. No dubto que els administradors del departament, Bourquin i Mateu, tenen una percepció merament folklòrica del que representa aquesta llengua, però si més no, és interessant que la Carta del català –nom que ha rebut el reglament– pugui circular pels despatxos parisencs i que aquells que lluiten a diari per salvar la llengua que correspon al seu país ho puguin fer amb la llei a la mà.]]> <![CDATA[El tret invisible]]> Sun, 20 Jan 2008 23:46:57 +0100 No sé si estic incorrent en el tema que potser volia tractar la Maria, però després de veure el 30 minuts d'avui, que ella mateixa ens va indicar veure a tots els llistaires, no m'he pogut estar de posar un crit al cel. El conflicte del Sàhara és un conflicte que ressona a les meves oïdes des de fa anys. Quan era més petit, em preguntava perquè, als estius, Sentmenat s'omplia de nens i nenes de pell fosca que, en arribar el setembre, desapareixien. A l'escola ens deien que eren 'els nens sajarauis', però a aquella tendra edat no acabàvem de concebre que, sigui com sigui, aquells nens que compartien amb nosaltres la piscina, els partits de futbol a la plaça i les correcuites en bicicleta per tot el poble eren refugiats d'un conflicte armat.

M’esfereeix pensar que una noia amb la qual vaig compartir més de cinc anys d'escola, l'enyorada Zaïna, pugui veure's implicada en semblant barbaritat humana. La tragèdia del Sàhara, pels motius que sigui, no resulta tan rendible als mitjans com la de Palestina, però la brutalitat de l'opressió és igual o pitjor. El Marroc, igual que Israel, és d'aquells estats que han rebut la generosa mà d'Occident i n'han pres la màniga per iniciativa pròpia. El nostre estat, l'espanyol, no és menys responsable d'això com el Regne Unit ho és de la tragèdia palestina. El que cedí, sense escrúpols, la potestat del Sàhara Occidental al regne alauita fou la última rúbrica del dictador. L'herència d'aquella invasió maquillada de color verd és, avui, un apartheid ètnic i territorial contra els qui diuen ser fills del desert. Mig país, que es diu ràpid, viu fora de la seva terra. Els altres tres milions, han de passejar amb la boca tancada i pendents de la garrotada o el tret, depenent del dia, de qualsevol policia marroquí.

Mentrestant, als despatxos de les Nacions Unides s'escriu en tinta xinesa. Una promesa rere una altra que esdevenen complaença per l'ocupant. Un referèndum, com el nostre, que fa anys que espera, i una terra que ha estat ocupada, escombrada i trencada per un mur, igual d'irrompible que el mur israelià. El poble sahrauí s'ha deixat ensarronar massa i a les faccions militants, el Front Polisari, se'ls acaba la paciència. S'albiren rius de sang a les dunes del desert i, com sempre, se'n culparà als mateixos. Només es parla de violència quan el dèbil es defensa.

]]> <![CDATA[Tracen per allà on sigui]]> Tue, 08 Jan 2008 22:17:05 +0100 Fer l'orni és el que més bé se'ls dóna als governants espanyols, i als catalans, parar l'anca. Sembla que és així després de sentir la nova proposta del ministre Clos, «ara passarem la MAT per la Jonquera». Anem al ritme d'una proposta per mes, però les intencions encara són les del primer dia, ara fa més de deu anys. Durant aquells anys de desnuclearització a l'Estat francès hi va haver una sèrie de dirigents que, aprofitant la seva potent influència a Brussel·les, se les van enginyar per desempallegar-se del seu excedent elèctric alhora que feien guanyar uns calerons a les empreses energètiques que calia tenir prop del poder.

Va ser llavors quan es va començar a sentir la idea de connectar l'Estat francès amb l'espanyol a través d'una gran autopista elèctrica, i no només això, sinó que també s'havia d'aconseguir traçar l'arc mediterrani i fer arribar aquests excedents elèctrics als veïns del sud: marroquins, algerians, libis, etc. D'aquesta manera, un grapat d'energètiques franceses, i també espanyoles, rendibilitzarien aquell excedent nuclear que tanta nosa feia a Europa. Et voilà! Què hi trobem al mig? Doncs el nostre petit país, a banda i banda dels Pirineus. És just en aquesta franja mediterrània on caldria aixecar una gran línia elèctrica de 400.000 volts. No res.

La política dels polítics és màgica i si cal emprar l'art de la prestidigitació per treure's un as de la màniga, doncs avant. Si no hi ha una necessitat ciutadana d'emprar tal monstre elèctric, doncs es crea i punt. Si cal portar-nos un tren d'alta velocitat per justificar-ho, es porta, i si cal fer-nos creure que necessitem una altra línia elèctrica sense ensenyar-nos un simple número, cap problema, ens ho creurem com a bons súbdits. A casa sempre m'han dit que de mentides només se'n poden dir de piadoses, que les altres es noten molt i poden fer mal. Sembla que a en Zapatero, en Clos, en Montilla i en Sarkozy no els ho van ensenyar això, o potser ho han oblidat, com a bons polítics.

Qui no veu, a aquestes alçades, que ens volen fer passar bou per bèstia grossa que s'ho faci mirar. Només cal escoltar-se amb una mica d'atenció el comissari Mario Monti i sentir que ell mateix exposa els motius d'aquesta línia, «interconnexió, interconnexió». Però encara hi ha qui prefereix creure que els 400.000 volts són del tot necessaris per encendre la torradora, potser així no farà tan mal a la consciència quan veiem els operaris de REE talant-nos mig Puig de la Creu.
]]> <![CDATA[Els últims de Balears]]> Sat, 05 Jan 2008 16:51:08 +0100 Tard i amb presses, com tot en aquesta època, comença a rutllar aquest bloc. He estat l'últim en començar, i a molta honra, degut a les vacancetes que m'he permès en aquest descans hivernal. Vaig marxar, com el rei Jaume, els darrers dies de l'any a prendre Mallorca. D'això ja fa 778 anys i diumenge passat molts vam recordar la data pels carrers de Ciutat.

Però bé, no obriré pas aquest bloc xerrant de les aventures per ultramar. Volia fer esment, però, d'una estranya sensació en topar-me de ple amb els poblets del Pla de Mallorca. El dissabte abans de partir vaig passar a veure l'exposició de fotografies que havien preparat els Amics del Museu-Arxiu. Allà s'hi veien tot de coses que jo mai he pogut veure, però per les quals, si més no, sento certa nostàlgia. Una nostàlgia de saber el que ha estat i ja no és. El Pla de Mallorca, pel qui no hi hagi estat, és una àrea exempta de la més nefasta petja humana. Els pobles d'allà conserven el mateix esperit que anys enrere gràcies a la seva menudesa: no hi ha blocs de pisos, ni cases adossades, ni naus industrials. Moltes cases són de pedra, els horts de foravila hi són abundants i ningú s'avergonyeix ni se'n riu dels xerrars més profunds de les llars rurals.

Així, d'aquesta manera, entre padrines, al·lots i pomades, he enyorat un Sentmenat que ni tan sols he conegut, però que sé cert que ha existit. Molt abans que ens l'omplissin de polígons i blocs en nom del progrés, molt abans que ens fessin creure que tot és necessari i pel nostre bé. El mal ja està fet i més que se'n farà. Hem de créixer, és llei de vida i llei de butxaca.]]>