Bloc de Marc Duran

Jugant a matar

Marc Duran — Mon, 24 Mar 2008 19:58:47 +0100

No hi ha gaire coses més inútils en aquest món que la diplomàcia, o com a mínim de la manera que l'entenen els organismes diplomàtics que representen la humanitat. La violència econòmica és molt més pragmàtica que la diplomàcia, o en tot cas, n'és la base. Serem diplomàtics per negociar tractats de lliure comerç, compres i vendes d'arsenals militars i si cal, serem diplomàtics per tapar-nos el nas i no ensumar l'olor de podrit. Ho ha demostrat la cancellera Angela Merkel a Israel, i ho està demostrant el món sencer a la Xina.

En Sarkozy, en Zapatero, la Merkel, la Rice, tots ells s'han passejat els darrers mesos per les catifes roges de la Ciutat Prohibida, aquell indret des d'on es prohibeix gairebé tot. Les agendes, plenes de negocis, i a la darrera pàgina, una lleu menció a la qüestió mediambiental. Alerta, només si queda temps després de les postres. Dels drets humans, ni rastre, de l'ocupació militar, ni rastre. No fos cas que el politburó geriàtric s'enfadés i no volgués fer negocis.

Mentrestant, a la tranquil·la Suïssa, el Comitè Olímpic dels Il·luminats va tenir la gran ocurrència d’atorgar les Olimpíades d'enguany al nou soci que tots ensabonen amb delit, la Xina. Els Jocs Olímpics, apart de ser l'esdeveniment esportiu més polititzat del planeta, és una eina de neteja ètnica, ideològica i del que faci falta. En això crec que hi estarem tots d'acord, l'arribada d'uns Jocs Olímpics a la ciutat acaba amb la brutícia als carrers, acaba amb la delinqüència i, de rebot, acaba amb la dissidència. Aquí mateix, a Barcelona, en vam poder ser testimonis. No tots, la majoria bavejava amb la desfilada del príncep Borbó per l'estadi i les patxangues dels Manolos. Però en tot cas, no està de més recordar la funesta Operació Garzón, apuntant contra Terra Lliure i disparant contra l'independentisme català, grosso modo. Els 17 casos de tortura que el mateix superjutge es va negar a investigar i pels quals, gràcies a Déu, Estrasburg l'ha condemnat (simbòlicament).

Tornant a la qüestió, i sense oblidar el paral·lelisme català, cal traslladar aquesta dinàmica higienitzadora a una dictadura declarada com la xinesa. Els exemples no s'han fet esperar, tres mesos abans d'iniciar-se els Jocs, l'exèrcit ja ha sortit als carrers de Lhasa per evitar el menor crit. Els tibetans han sabut jugar bé les cartes, tindran l'atenció del món centrada sobre l'estat que els ocupa, però si la lluita no arriba fins el final, la Xina caurà amb tot el seu pes militar sobre el Tibet, i probablement, no seran només tortures el que caldrà lamentar.

El president dels Il·luminats ha assegurat que si es fa un boicot als Jocs Olímpics serà l'esport qui en sortirà perdent. Algú li hauria de dir qui en sortirà guanyant si no es fa. A molts els sabria greu que Beijing'08 quedés en un no res, és cert que els esportistes no en tenen cap culpa, però si hem de lamentar alguna cosa, que no sigui un mar de sang al Tibet. I si algun esportista té un mínim de sensibilitat, que es faci sentir, que aprengui dels companys negres del 68.

Compartint aules amb els mossos

Marc Duran — Wed, 05 Mar 2008 17:25:26 +0100

El que va passar ahir a l'Autònoma s'allunya nefastament dels principis que li atorguen aquest nom a la universitat. Lluís Ferrer, només ell, n'és el màxim responsable. Va voler silenciar la protesta a cops de porra i això, com tots sabem, és contraproduent. Ahir eren quaranta els estudiants que van efectuar el tancament de la Facultat de Filosofia i Lletres, més el centenar que els recolzaven des de fora. Avui, i no com diuen els mitjans, érem més d'un miler. Deu ser això de l'efecte papallona. És prou sabut que la combinació d'estudiants i porres no ha estat mai resolta amb diplomàcia, i el que va passar ahir n'és un exemple més.

El 1999 va ser la darrera ocasió en què l’Autònoma va haver de suportar una agressió policial en tota regla. En motiu de l'inusitada presència d'Aznar al campus, un grup d'estudiants va congregar-se per escridassar-lo. La Policia Nacional, eren altres temps, va carregar sense manies contra tot el que intentava propassar el cercle que ells mateixos havien assenyalat. Fins i tot el degà de la Facultat de Dret d'aquell moment va resultar ferit per un cop de porra. Una sèrie de professors (Almirall, Castellanos, Conca, Piqué i Terricabras) van aixecar acta de la realitat en un llibre amb títol prou expressiu, Que tornen els grisos. La càrrega d'ahir no va ser menys sonada.

Un grup d'estudiants, en nom del Comitè de Vaga (organitzat en assemblees, per tots aquells que ens acusen de feixistes), va realitzar un tancament a la facultat en protesta per la inassumible llei universitària (LOU-LUC) que els òrgans dirigents de la universitat volen aplicar-nos. Inassumible per la deficitària situació econòmica en què es troba la UAB i la manca d'inversió pública que l'afecta, i que sembla que és ben igual als òrgans rectors. En resposta a això, l'esmentat Lluís Ferrer, única persona de l'àmbit universitari amb capacitat per ordenar una actuació policial, demana als Mossos d'Esquadra que desallotgin com sigui la Facultat de Filosofia i Lletres. Els mètodes: primer la intimidació, després l'agressió. Els llums de tot el campus es van apagar, ja negre nit, i els agents antiavalots van entrar a les fosques per estomacar als estudiants congregats a dins, mentre es vetava l'entrada de les càmeres de televisió. El rector, com tothom va apreciar, observava des d'una finestra del primer pis com s'estomacava als seus estudiants díscols.

Malgrat que els protagonistes d'aquestes accions acostumen a ser els sectors més militants, avui les mostres de solidaritat s'han fet sentir. Les ha sentides tothom a l'Autònoma, menys el rector, que n'ha fugit amb la cua entre les cames. Una crida ha corregut d'aula en aula per tot el campus durant el matí, i un miler llarg d'estudiants ens hem trobat a la Plaça Cívica cap a migdia. La marxa ha estat en direcció el rectorat, hi hem arribat i hi hem entrat, però el Consell de Govern que havia de tenir lloc avui ha aixecat la sessió a pocs minuts d'haver començat, en veure l'allau que els venia a sobre. Del rector, ni rastre. El vicerector, fent declaracions a TV3 acusant-nos de feixistes. Ahir van dir que eren quatre joves radicals, avui, en tot cas i com a mínim, que diguin que erem més de mil joves radicals.

Demà, les protestes continuen, però aquest cop al cor de Barcelona, i amb una convocatòria per totes les universitats públiques catalanes. Esperem que tot acabi bé.

No time for love in the Basque Country

Marc Duran — Tue, 12 Feb 2008 14:56:27 +0100

Mica en mica es va fent grossa la pilota, mica en mica va tornant, amb els mateixos de sempre, la guerra bruta de l'Estat. El pitjor de tot és que ens hi estem acostumant i, a hores d'ara, no crida l'atenció veure com la policia s'endu per davant desenes i desenes de ciutadans. La premsa del règim funciona a un ritme sincronitzat: mentre la porra colpeja, els titulars resen "ETA, ETA" i sempre el mateix.

Algú s'imagina tota la militància del PSOE detinguda i engarjolada quan es van destapar els afers bruts d'en Barrionuevo? No, oi? Doncs sembla que la lògica judicial es deforma substancialment quan entra a l'Audiència Nacional. No calen més proves que el dit acusador d'en Garzón per llançar tot un moviment polític contra els barrots d'una cel·la. Tal com sona, com en els anys més foscos. La lògica embogida de l'antiterrorisme s'ha instal·lat de ple als aparells judicials de l'Estat i ja no compten els drets ni les llibertats. El governants socialistes, prenent exemple dels seus pares polítics, han optat per aquesta via, però han après de l'experiència. Per què arriscar-se a formar un GAL si amb l'Audiència Nacional es pot fer tant o més?

Els mateixos que iniciaren la legislatura abanderant la via del diàleg entre parts han decidit, en un moment donat, fulminar qui havia de ser la veu mediadora. Otegi i la resta de dirigents de Batasuna viuen ara a Martutene, el jovent independentista ha estat aniquilat sense contemplacions en el procés 18/98, els detinguts resulta que han de passar per les UCI abans d'ingressar a presó i als darrers, els votants, se'ls prohibeix votar la opció política que han votat tota la vida. El resum és devastador: més de 250 persones imputades en 10 sumaris i una acumulació de penes de 500 anys. Entre aquest sector de la població basca hi ha periodistes, professors d'euskara, associacions veïnals i organitzacions juvenils, i a tots ells se'ls processa explícitament per la feina desenvolupada. Però sembla que, a hores d'ara, no cal declarar un estat d'excepció per dur-lo a terme. L'advocat català Gil Matamala no podia fer millor síntesi: primer es van inventar la figura insòlita del terrorisme desarmat i acabaran per inventar-se la figura del terrorista pacífic.

Visiteu: blocs.mesvilaweb.cat/grup1898

La llengua del nord

Marc Duran — Mon, 04 Feb 2008 18:49:05 +0100

No ha interessat gaire als mitjans espanyols i francesos fer-se ressò d'una notícia que hauria de ser de cabdal importància per tots. Des del passat 10 de desembre, la nostra llengua ha estat reconeguda legalment als territoris espoliats al nord d'El Pertús. Tal com sona, pels que els vingués de nou, el català ha viscut exactament 308 anys en la plena il·legalitat. Malgrat que el Tractat dels Pirineus –el pacte de la usurpació francoespanyola– contemplava la conservació de les institucions catalanes als territoris entregats, el monarca Lluis XIV no ho va acabar d'entendre i les va esclafar sense miraments.

L'aparell centralista i centralitzador de l'Estat francès sempre ha funcionat amb una precisió mecànica, ben lluny de la maldestre imitació que se n'ha volgut fer sempre a l'espanyol. Aquí, al sud, sempre hem estat capaços de reeixir, malgrat haver rebut mastegots en tots els regnats, dictadures i falses democràcies que s'han succeït. Des que fórem ocupats, ara fa 301 anys, el català ha estat oficial durant 37 anys. Els 264 restants, de facto o de iure, se'ns ha posat el peu a la boca. Però aquí estem, vius i xerraires per fer la guitza a qui faci falta. Al nord, per contra, la situació és ben magra. La nació abanderada de les llibertats no ha vacil·lat mai a l'hora d'aniquilar pobles i cultures dins i fora del seu territori. No només el català, sinó també el basc, el bretó, l'occità i el cors han estat víctimes de la llibertat uniformitzadora i jacobina de la República. Ni tan sols es coneix, a París, que sota aquell patois del que tan s'han rigut hi malviu una llengua diferent a la seva.

Aquest gest del Consell General dels Pirineus Orientals no és gens menyspreable, després de segles sense veu ni vot. No dubto que els administradors del departament, Bourquin i Mateu, tenen una percepció merament folklòrica del que representa aquesta llengua, però si més no, és interessant que la Carta del català –nom que ha rebut el reglament– pugui circular pels despatxos parisencs i que aquells que lluiten a diari per salvar la llengua que correspon al seu país ho puguin fer amb la llei a la mà.

El tret invisible

Marc Duran — Sun, 20 Jan 2008 23:46:57 +0100

No sé si estic incorrent en el tema que potser volia tractar la Maria, però després de veure el 30 minuts d'avui, que ella mateixa ens va indicar veure a tots els llistaires, no m'he pogut estar de posar un crit al cel. El conflicte del Sàhara és un conflicte que ressona a les meves oïdes des de fa anys. Quan era més petit, em preguntava perquè, als estius, Sentmenat s'omplia de nens i nenes de pell fosca que, en arribar el setembre, desapareixien. A l'escola ens deien que eren 'els nens sajarauis', però a aquella tendra edat no acabàvem de concebre que, sigui com sigui, aquells nens que compartien amb nosaltres la piscina, els partits de futbol a la plaça i les correcuites en bicicleta per tot el poble eren refugiats d'un conflicte armat.

M’esfereeix pensar que una noia amb la qual vaig compartir més de cinc anys d'escola, l'enyorada Zaïna, pugui veure's implicada en semblant barbaritat humana. La tragèdia del Sàhara, pels motius que sigui, no resulta tan rendible als mitjans com la de Palestina, però la brutalitat de l'opressió és igual o pitjor. El Marroc, igual que Israel, és d'aquells estats que han rebut la generosa mà d'Occident i n'han pres la màniga per iniciativa pròpia. El nostre estat, l'espanyol, no és menys responsable d'això com el Regne Unit ho és de la tragèdia palestina. El que cedí, sense escrúpols, la potestat del Sàhara Occidental al regne alauita fou la última rúbrica del dictador. L'herència d'aquella invasió maquillada de color verd és, avui, un apartheid ètnic i territorial contra els qui diuen ser fills del desert. Mig país, que es diu ràpid, viu fora de la seva terra. Els altres tres milions, han de passejar amb la boca tancada i pendents de la garrotada o el tret, depenent del dia, de qualsevol policia marroquí.

Mentrestant, als despatxos de les Nacions Unides s'escriu en tinta xinesa. Una promesa rere una altra que esdevenen complaença per l'ocupant. Un referèndum, com el nostre, que fa anys que espera, i una terra que ha estat ocupada, escombrada i trencada per un mur, igual d'irrompible que el mur israelià. El poble sahrauí s'ha deixat ensarronar massa i a les faccions militants, el Front Polisari, se'ls acaba la paciència. S'albiren rius de sang a les dunes del desert i, com sempre, se'n culparà als mateixos. Només es parla de violència quan el dèbil es defensa.

Tracen per allà on sigui

Marc Duran — Tue, 08 Jan 2008 22:17:05 +0100

Fer l'orni és el que més bé se'ls dóna als governants espanyols, i als catalans, parar l'anca. Sembla que és així després de sentir la nova proposta del ministre Clos, «ara passarem la MAT per la Jonquera». Anem al ritme d'una proposta per mes, però les intencions encara són les del primer dia, ara fa més de deu anys. Durant aquells anys de desnuclearització a l'Estat francès hi va haver una sèrie de dirigents que, aprofitant la seva potent influència a Brussel·les, se les van enginyar per desempallegar-se del seu excedent elèctric alhora que feien guanyar uns calerons a les empreses energètiques que calia tenir prop del poder.

Va ser llavors quan es va començar a sentir la idea de connectar l'Estat francès amb l'espanyol a través d'una gran autopista elèctrica, i no només això, sinó que també s'havia d'aconseguir traçar l'arc mediterrani i fer arribar aquests excedents elèctrics als veïns del sud: marroquins, algerians, libis, etc. D'aquesta manera, un grapat d'energètiques franceses, i també espanyoles, rendibilitzarien aquell excedent nuclear que tanta nosa feia a Europa. Et voilà! Què hi trobem al mig? Doncs el nostre petit país, a banda i banda dels Pirineus. És just en aquesta franja mediterrània on caldria aixecar una gran línia elèctrica de 400.000 volts. No res.

La política dels polítics és màgica i si cal emprar l'art de la prestidigitació per treure's un as de la màniga, doncs avant. Si no hi ha una necessitat ciutadana d'emprar tal monstre elèctric, doncs es crea i punt. Si cal portar-nos un tren d'alta velocitat per justificar-ho, es porta, i si cal fer-nos creure que necessitem una altra línia elèctrica sense ensenyar-nos un simple número, cap problema, ens ho creurem com a bons súbdits. A casa sempre m'han dit que de mentides només se'n poden dir de piadoses, que les altres es noten molt i poden fer mal. Sembla que a en Zapatero, en Clos, en Montilla i en Sarkozy no els ho van ensenyar això, o potser ho han oblidat, com a bons polítics.

Qui no veu, a aquestes alçades, que ens volen fer passar bou per bèstia grossa que s'ho faci mirar. Només cal escoltar-se amb una mica d'atenció el comissari Mario Monti i sentir que ell mateix exposa els motius d'aquesta línia, «interconnexió, interconnexió». Però encara hi ha qui prefereix creure que els 400.000 volts són del tot necessaris per encendre la torradora, potser així no farà tan mal a la consciència quan veiem els operaris de REE talant-nos mig Puig de la Creu.

Els últims de Balears

Marc Duran — Sat, 05 Jan 2008 16:51:08 +0100

Tard i amb presses, com tot en aquesta època, comença a rutllar aquest bloc. He estat l'últim en començar, i a molta honra, degut a les vacancetes que m'he permès en aquest descans hivernal. Vaig marxar, com el rei Jaume, els darrers dies de l'any a prendre Mallorca. D'això ja fa 778 anys i diumenge passat molts vam recordar la data pels carrers de Ciutat.

Però bé, no obriré pas aquest bloc xerrant de les aventures per ultramar. Volia fer esment, però, d'una estranya sensació en topar-me de ple amb els poblets del Pla de Mallorca. El dissabte abans de partir vaig passar a veure l'exposició de fotografies que havien preparat els Amics del Museu-Arxiu. Allà s'hi veien tot de coses que jo mai he pogut veure, però per les quals, si més no, sento certa nostàlgia. Una nostàlgia de saber el que ha estat i ja no és. El Pla de Mallorca, pel qui no hi hagi estat, és una àrea exempta de la més nefasta petja humana. Els pobles d'allà conserven el mateix esperit que anys enrere gràcies a la seva menudesa: no hi ha blocs de pisos, ni cases adossades, ni naus industrials. Moltes cases són de pedra, els horts de foravila hi són abundants i ningú s'avergonyeix ni se'n riu dels xerrars més profunds de les llars rurals.

Així, d'aquesta manera, entre padrines, al·lots i pomades, he enyorat un Sentmenat que ni tan sols he conegut, però que sé cert que ha existit. Molt abans que ens l'omplissin de polígons i blocs en nom del progrés, molt abans que ens fessin creure que tot és necessari i pel nostre bé. El mal ja està fet i més que se'n farà. Hem de créixer, és llei de vida i llei de butxaca.