Bloc de Maria Vinyets

Les inundacions devasten els campaments de refugiats sahrauís

Maria Vinyets — Sat, 18 Oct 2008 23:10:11 +0200

Un cop més les inundacions han devastat els campaments de refugiats sahrauís.
Aprofitant l'acte de demà us vull informar a tots de les inundacions que es van donar als campaments el dia 12 d'octubre. Mentres aquí "celebrèvem" el dia de la Hispanitat, demostrant la força del nostre exèrcit, gastant diners públics en un acte per demostrar com n'és de "maco" el nostre arsenal... als campaments s'estava vivint una tragèdia.
Al desert no hi plou mai, però quan hi plou ho fa amb força.
Milers de famílies s'han quedat sense el poc que ja tenien. Milers de famílies han hagut de refugiar-se al cim de les dunes a esperar que la pluja minvés, veient com totes les seves (poques) pertinences se les emportava l'aigua desert enllà.
SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT!
Per sort, no hi ha hagut victimes humanes, però si hi ha hagut milers de víctimes morals.
A tot això se li ha de sumar que des de l'any 2006 no hi ha reserves d'aliments.
Haurem d'estar tots pendents de les recollides d'aliments, roba, mantes etc.... i un cop més, demostrar que estem i estarem amb ells fins al final!!

Per a més infomació podeu visitar la pàgina web de la Del·legació del Front Polisari a Catalunya.

Oblidem-nos per un moment de la famosa crisis que estem vivint, deixem de queixar-nos i de mirar-nos el melic. Nosaltres passem per un sot, ells fa anys que hi viuen a dins!

PER LA LLIBERTAT DEL SÀHARA!! JA NO PODEM ESPERAR!!

SALUT!

L'IES Sentmenat marxa al Sàhara

Maria Vinyets — Sat, 11 Oct 2008 21:11:28 +0200

Des de fa ja uns quants mesos, l'IES Sentmenat ha iniciat un projecte educatiu que involucra als alumnes, exalumnes i professors per apropar-los al món de la cooperació internacional, la solidaritat i els drets humans.

El poble que s'ha escollit és el poble sahrauí, ja que a Sentmenat hi ha una llarga trajectòria de cooperació amb aquest poble i perquè, a més, la història de descolonialització del poble sahrauí forma part de la Història Contemporània d'Espanya (ja que havia estat una colònia), i per tant és temari a estudiar als nostres instituts.

A grans trets, el que estem fent des de l'IES Sentmenat és acostar als participants del projecte al poble sahrauí per, més endavant, anar a col·laborar i a treballar directament, durant una setmana, sobre el territori, i conèixer de primera mà la realitat política i social del poble sahrauí, un poble que fa més de trenta anys sobreviu a la zona més àrida del desert argelí, en el campament de refugiats de guerra més antic de la història.

Així doncs, estem organitzant diferents activitats per recollir diners pel projecte, per comprar material sanitari i escolar. Ja ens vau poder veure a les Barrakes de la Festa Major 2008, com a primera activitat que realitzàvem els participants del projecte.

Dit això, si voleu conèixer més el projecte de l'IES Sentmenat us convidem a col·laborar en el proper acte que tindrà lloc el diumenge 19 d'octubre a les 18,30 al cinema Montseny, on farem la presentació oficial del projecte educatiu de l'IES Sentmenat, i a més gaudirem d'un espectacle de Bollywood a través dels contes, la música i la dansa de l'Índia.

L'espectacle és a càrrec de l'Associació Catalana de Bollywood i hi participen entre 30 i 40 ballarines i ballarins. És un espectacle ple de sensacions que no us podeu perdre.

El preu de l'espectacle és de 6€ anticipada i es poden comprar a la Drogueria Moreno (c/ castellar), o reservar al 667 506 522. El preu de taquilla serà de 7€.

US HI ESPEREM A TOTS I A TOTES!

SÀHARA LLIURE!

Una experiència inoblidable

Maria Vinyets — Tue, 17 Jun 2008 13:58:58 +0200

Aprofitant l'arribada dels nens i nenes sahrauís us vull explicar com n'és de grata l'experiència. Com molts de vosaltres sabeu, des de fa ja uns quants anys, a Sentmenat, cada estiu arriben nens i nenes des dels campaments de refugiats sahrauís per passar un estiu en pau. Un estiu que els permetrà gaudir d'una altra terra, d'un altre clima, de completíssims exàmens mèdics, del mar, de la piscina, de l'alimentació etc...
Molta gent, ens acusa de posar-los el caramel a la boca, per després de dos mesos, llevar-se'l, però com diu una amiga meva, durant aquests dos mesos tenen la oportunitat de "llepar" aquest caramel. Molta gent creu, també, que aquests nens un cop aquí ja no volen marxar, doncs no és cert. Tots aquests infants tenen famílies que els estimen i que estan desitjant de tornar-los a veure. Són nens que han crescut al desert i és una part imprescindible de la seva vida i educació.
És per tot això que m'agradaria explicar-vos l'experiència de primera mà. Ja fa molts anys, concretament a l'any 1994, va arribar a casa meva la Zaina (que molts de vosaltres coneixeu). Abans que arribés, els meus pares em van explicar a mi i a la meva germana (jo tenia 9 anys i la meva germana en tenia 14) el perquè de la seva arribada. Suposo que en aquell moment no ho vam entendre gaire bé, però tampoc se'ns va fer estrany el gest que estaven tenint els meus pares.
Així doncs, al cap de poc temps va arribar el gran dia. Tots estàvem a la Plaça de la Vila esperant l'arribada dels 12 nens que passarien l'estiu amb nosaltres. Va arribar el transport sanitari de Creu Roja que els havia anat a buscar i tots ens vam començar a posar nerviosos. Els infants van començar a baixar del cotxe. Ostres, eren tan diferents a nosaltres, tots tan prims, despentinats (després de hores de viatge), i aquell color de pell al que nosaltres (encara) no estàvem acostumats a veure per aquí.... Va ser un dels millors estius de la meva vida. Anàvem tots junts, a la piscina, a la platja... totes les famílies acollidores, ens vam convertir en una petita gran família. La Zaina va passar a ser la meva germana. Al principi es feia estrany. Havia de compartir-ho tot, ja no només amb la meva germana, sinó que també amb una estranya. Compartíem l'habitació, les joguines, els espais, i el que és més dur, compartíem als pares i a la família. Vaig passar de ser la petita, a ser la del mig... però sabeu què?? Tant me fa. El que aquesta experiència ha aportat a la meva vida deixa tots els petits problemes en un segon pla. Aprens a compartir el que tens, aprens a valorar moooolt més el que tens, aprens a deixar de donar-li importància a ximpleries, aprens a estimar a persones diferents, aprens que hi ha un altre món a fora, un món on no es viu gens bé, un món dominat per les injustícies, les fal·làcies, les violacions als drets humans i al dret a ser qui tu realment vols ser.
Us asseguro que aquests petits embaixadors de la seva terra es converteixen en part de la vostra família, els considerereu com a germans, fills, nebots, cosins... i el que és millor, us n'adonareu que hi ha una família en un racó inhòspit del desert, que és la vostra família. Arribes allà i ets com de la família.
Jo ara tinc tres germanes (només una de "sang") i tres germans, dos pares, dues mares,un munt de cosins, oncles etc... Sento la necessita de viatjar un cop a l'any als campaments, com el que diu que va "al pueblo". Necessito veure a la meva família sahrauí, perquè ara jo sóc catalano-sahrauí.

Només em queda fer un clam per la LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!

No hi ha res com una posta de sol al mig del desert...

Maria Vinyets — Sun, 06 Apr 2008 13:47:13 +0200

Estic en la obligació de compartir amb molts de vosaltres les meves últimes vacances al desert del Sàhara. Dic això perquè molts de vosaltres coneixeu a la meva germana petita, la Zaina, i molts em pregunteu sempre com li va tot.

Tot va començar al novembre quan dues amigues meves em van dir que volien visitar els campaments de refugiats. Així que després de moltes trucades per aconseguir un visat, el dia 21 de març vam agafar un vol cap a Argel. El dissabte següent, a les 3 de la matinada arribàvem a la nostra "Jaima". Una setmana que espero que no oblidin mai.

La Zaina és tota una dona. És comadrona. Allà les comadrones estan en un pòdium, les cuiden molt, les tenen "molt ben vistes". Però això no és el que més ens va sorpendre. Una tarda calorosa, la meva germana em diu: - Ahora vamos a simular tu parto y así yo os voy contando como se hace. Total, ja em veieu a mi, amb una motxilla a la panxa, amb la "melkfa" (típic vestit de les dones) posada i fent veure que estava parint. Evidentment el riure no el podíem aguantar. Després de insultar al suposat pare pel que jo suposadament estava patint se'ns va acudir una pregunta; i l'anestèsia??. Riure de la Zaina... aquí estas cosas no existen. Ostres!! Quin horror!! I si el nen ve de nalgues?? Pues nos apañamos para sacarlo y que no sufra ni él ni la madre. Que "heavy"!! I el ginecòleg?? Sólo tenemos dos ginecólogos, y sólo vienen cuando el parto se complica mucho y tenemos que practicar una cesarea. Entonces cogemos la ambulancia y la llevamos a Rabuni (a 1 hora de camí). Resum, les comadrones fan tots els controls, assisteixen al part, i a més són les que preparen al nadó i decideixen com serà el part, quan marxarà la mare a casa amb el seu nadó... Només em queda treure'm el barret. La meva germana petita comadrona!!!

Una de les altres coses que vull compartir amb tots vosaltres és la dels anomenats Sahrauís del Carib. Molts nens sahrauís marxen als 12 anys a estudiar a Cuba i no tornen fins als 25, 26 o 27 quan ja són llicenciats. Doncs tinc un grup d'amics que tots són sahrauís de Cuba. Un dia que vam dinar amb ells jo li vaig preguntar a un d'ells que si no se li va fer difícil quan va tornar, i ell em va contestar:

- Mariam (em diuen així allà), es muy duro, sí. Llegas aquí y te das cuenta de que no conoces a tu gente, a tu país y lo que es peor, a tu familia. Pero vida solo hay una y se tiene que disfrutar. A donde me lleve toda esta mierda yo iré, pero siempre con una sonrisa en la cara. No tenemos nada, pero sabemos disfrutar de un atarceder en el desierto, de sentarnos con los amigos tomando el te sin escuchar nada más que el ruido de una tarde de Siroco. Mariam recuerda siempre esto; todo tiene solución menos la muerte, así que disfruta de la vida y de lo que tengas, pero no pienses nunca en lo que podrías ser o tener.

Jo em vaig quedar amb la boca ben oberta. Com pot ser que ells que no tenen res, que ni tan sols la terra on estan és la seva, em donin una lliçó de vida com aquesta. Per mi, visitar el Sàhara i la seva gent és una cura d'humilitat que tots hauríem de viure un cop a la vida. Arribes allà, i són els els que t'animen, els que et diuen que tot passarà, quan en teoria som nosaltres els que els hem de recolzar i animar. Després d'arribar aquí, la vida que portem et sembla vanal. Els problemes d'aquí se't fan petits, valores molt més el que tens. Deixes de queixar-te de la seguretat social, de les cues a l'autopista... vius el moment!! Ja sé que pot sonar tot molt hippie, però hauríem d'aprendre molt d'ells. Gent que van fer fora del seu país. Que van separar de les seves famílies, que els hi van matar als germans, als pares, als fills... gent a qui tots els hi neguem els seus drets, que sobreviuen amb una miserable ajuda internacional que a vegades no arriba. Però tot i així no perden mai el somriure i el que és més important, no perden mai l'esperança.

Només em queda dir que disfruteu de la vida, disfruteu el que teniu i no us preocupeu pel que no teniu. Disfruteu de les petites coses de la vida, sigueu pacients i no perdeu mai el somriure!!

PER LA LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!

Un vot de confiança

Maria Vinyets — Wed, 20 Feb 2008 16:31:01 +0100

Ja fa molts dies que discuteixo amb un munt de gent que creu que els immigrants no s'integren. Jo en comptes de portar-los la contrària intento fer-los entrar en raó (les discussions acalorades no se m'han donat mai gaire bé). Intento argumentar el fet que no parlin el català, que no tinguin amics "autòctons", que no participin de les nostres festes.... però, sempre arribo a la mateixa conclusió; són ells els únics culpables??

L'altre dia, un amic meu, un noi sahrauí, casat amb una catalana i amb una filla nascuda a Euskadi em va preguntar que quan li cobraria per fer-li classes de català. Jo em vaig quedar tota sorpresa (la seva dona no va estudiar en català i no el sap escriure correctament) i li vaig dir que, primer que no li pensava cobrar res, i segona, que en "teoria" hi ha classes pagades per la Generalitat. Sopresa va ser la meva quan em va comentar que la Generalitat no subvenciona cursos sinó hi ha un mínim de persones apuntades. En part ho puc arribar a entendre, i en part no. Tots aquests immigrants que sí que volen integrar-se viuen al nostre país, se'l fan seu, lluiten pels mateixos drets que nosaltres, tenen les mateixes obligacions, treballen aquí i evidentment aixequen el país en conjunt amb nosaltres. Potser hauríem de començar a fer polítiques lingüístiques diferents?

Perquè no parlen el català? Moltes vegades, sobretot a Barcelona, quan passo a fer un cafè abans d'entrar a classe d'Àrab i demano un tallat no m'entenen, però si els hi parlo en anglès sí. Com s'entén això? Curiosa pel tema, em vaig posar a mirar ofertes de feina d'hosteleria a Barcelona i vaig veure que la gran majoria demanava: dominio del castellano y del inglés, OSTRES!! i el català? No és important? Però no estem a Catalunya? Aleshores de qui és la culpa, dels que venen a buscar feina, o dels que els hi ofereixen la feina?

Tinc la sort, o no, de treballar a quatre residències de la província de Barcelona. Moltes de les gerontòlogues són estrangeres i em sorprèn molt el fet que els avis els hi parlin en Català però els altres professionals del centre els hi parlin en Castellà. Jo, que el castellà el domino més aviat poc, els hi parlo en Català, i mai m'han posat una mala cara per fer-ho, però si em posen cara de sorpresa, aleshores em diuen que és estrany que els hi parli en Català, que normalment quan veiem que són estrangers canviem l'idioma. Aleshores, de qui és la culpa?

Jo ho tinc comprovat. El meu xicot no és nascut a Catalunya, però és català d'adopció. Quan el vaig conèixer no parlava català, i dominava molt poc el castellà. Aleshores vam decidir que parlaríem castellà fins que el dominés i després passaríem al català. I així ho vam fer, ara jo li parlo en català i ell en privat (com l'Aznar) em parla en català, però en públic no. Sabeu per què? Doncs perquè quan va començar a deixar-se anar amb el català hi havia gent que reia per com parlava, per com pronunciava, o per les "castellanades" que deixava anar. Aleshores de qui és la culpa?

Per sort, la majoria d'immigrants sí que s'integren quan els deixen, per sort s'interessen per la nostra cultura, sense oblidar-se de la seva (per sort) i si tots compartíssim la nostra cultura, i comecéssim a aprendre de la seva, les coses ens començarien a anar millor.
Catalunya la construim entre tots, els d'aquí i els d'allà, i sinó recordeu la immigració dels anys 60, recordeu que molts de nosaltres som "xarnegos" i que els nostres pares i mares ens han ensenyat el millor de les dues cultures.

No oblidem que els anglesos d'Andalusia i els alemanys de Mallorca també són immigrants que gaudeixen de la nostra seguretat social, però moltes vegades, sense haver cotitzat mai, cosa que els que venen a treballar no els passa. O tots moros o tots cristians!

L'infern sahrauí

Maria Vinyets — Mon, 21 Jan 2008 23:26:27 +0100

Primer de tot donar les gràcies al Marc per haver dedicat part del seu temps al conflicte sahrauí.
Després del reportatge d'ahir, espero que ningú n'hagi quedat indiferent. Vam fer rebombori, tant com vam poder, perquè tothom veiés el reportatge del 30 minuts, e-mails, trucades, entrades als blocs, el boca-orella..... i va funcionar. Ahir, després de veure el reportatge, el telèfon de casa no parava de sonar, el fixe, el mòbil, el mòbil del meu company.... gràcies a totes les persones que ahir ens van fer cas i a les 9.40 de la nit van veure el 30 minuts, Felicitats a tot l'equip d'aquest gran programa per deixar-nos veure el que està passant, una realitat amagada, una realitat que no ens deixen veure.

Jo tinc la gran sort d'haver viatjat als "dos Sàhares"; als campaments de refugiats sahrauís i al Sàhara Occidental. He viscut en pròpia pell la repressió marroquina, no en forma de tortures però si en forma d'amenaces, d'intimidació i demés.
La primera vegada que vaig decidir viatjar al Sàhara ocupat hi vaig anar en avió. Al arribar i baixar de l'avió, jo era la única estrangera que hi anava. Quan vaig entrar a la "terminal" un policia em va demanar que agafés les bosses i l'acompanyés. Jo, espantada, vaig mirar al meu company i li vaig dir que vingués amb mi, però el policia ens va deixar molt clar que hi havia d'anar sola. Em van tancar en una habitació on hi havia 2 fotos tamany XXXXXXL d'en Hassan II i d'en Mohamed VI. Allà em van registrar fins als mitjons. Volien saber si portava alguna bandera del Sàhara, algun document relacionat amb el polisari o alguna foto dels campaments de refugiats. Em van preguntar on anava, amb qui estaria, la direcció de casa de la meva sogra, els telèfons de Barcelona, la meva direcció de Barcelona.... van fotocopiar el meu passaport.... i el que és més fort, em van preguntar què hi anava a fer allà si no hi havia res per visitar. Us podeu imaginar com vaig sortir jo del despatx, i els 15 minuts eterns que se li van fer al meu company. Jo havia viatjat amb un passaport nou, ja que l'anterior portava els segells d'haver passat per l'aeroport de Tinduf, per poder viatjar als campaments de refugiats. Ens van pendre les cintes de video que portàvem i les vam haver d'anar a buscar 4 dies després, no fos cas que portéssim algun reportatge o una cosa més amenaçant.

Us explico això perquè veieu en quin estat policial viuen els sahrauís de les zones ocupades. Policia per tot arreu, et demanen el passaport cada 200 metres i cada vegada que te'l demanen, també demanen els DNI de les persones que en aquell moment estan amb tu.

JA N'HI HA PROU! Fa més de trenta anys que els sahrauís esperen un referèndum d'autodeterminació, un referèndum que no els deixen fer, tot i que és un dret universal. Estan cansats. Havien fet de la lluita pacífica una manera de viure, però se'ls ha acabat la paciència, estan preparats per les armes.

L'última vegada que vaig estar als campaments de refugiats vaig estar parlant amb una professora d'infermeria de la meva germana Zaina, i em va dir una cosa que em va tocar la fibra sensible:

- Me gustaría haber tenido dos vidas, una para vivirla y otra para luchar por mi tierra.

Estan dedicant totes les seves forces a lluitar per la llibertat, a fer ressò del que està passant. Als estius, els petits embaixadors sahrauís arriben carregats d'esperances, però marxen amb el cor dividit, i no només perquè han passat a ser catalans d'adopció, a tenir dues famílies, dues cultures que estimen, dos països, sinó perquè cada estiu hi ha menys rebombori, perquè cada vegada arriben menys nens, hi ha menys families.... els estem oblidant i ells ho saben.

La comunitat internacional (i el nostre ZP) els ha deixat de banda per recolzar una proposta d'autonomia que FA PUDOR DE PODRIT!!
No els podem oblidar, no podem permetre el que està passant. Hem de fer-los costat, perquè no s'enfonsin, perquè no es rendeixin, però sobretot perquè sapiguen que NO ESTAN SOLS!!

Fa un mes vaig estar sopant amb Sultana Jaya. La Sultana és una noia de 26 anys que ha perdut un ull després d'una pallissa de la policia marroquina. Gràcies a una ONG d'ajuda al poble sahrauí ha pogut venir a Barcelona perquè li reconstruexin l'ull amb una pròtesis. Em va dir que estava totalment sorpresa pel moviment que s'havia trobat a Barcelona. Quan li vaig preguntar si tenia por de tornar a les zones ocupades per la repressió que podia patir després de totes les conferències que ha fet a Catalunya, va assistir a les manifestacions a Madrid (on ens vam conèixer), etc... em va dir que si fa falta perdria l'altre ull i quedaria cega, només per lluitar pel seu poble.

Espero que no arribi aquest moment, espero que la comunitat internacional obri els ulls, que les Nacions Unides obliguin al Marroc a fer un referèndum d'autodeterminació i que tots els saharauis puguin creuar el mur de la vergonya per retrobar-se amb els seus, per retrobar-se amb la seva terra, i el que és millor, per retrobar-se amb la LLIBERTAT!

Des d'aquí us animo a informar-vos, a conèixer el poble sahrauí. I ja sabeu que em podeu preguntar tot el que vulgueu, us ho expliaré amb molt de gust!

Gràcies a tots els que us interesseu per la situació del poble sahrauí, espero que això serveixi perquè moltes persones es comencin a preguntar què va ser la Marxa Verda (marxa negra segons els sahrauís), on estan tots aquells sahrauís que un dia van marxar de la seva terra, i què se n'ha fet de tots els sahrauís que per una cosa o altra es van haver de quedar a les zones ocupades.

LLIBERTAT ALS POBLES OPRIMITS!! VISCA EL SÀHARA LLIURE!!! TAHIA ASAHARA HURRA, INSHALLAH!!!

Tota la informació política la trobareu a www.arso.org

Com n'és de curiós

Maria Vinyets — Sun, 13 Jan 2008 12:16:07 +0100

L'altre dia vaig anar a Sabadell amb la meva mare. La meva mare té una discapacitat física que li impedeix fer llargs recorreguts a peu, és per això que gaudeix (és el seu dret) d'una targeta per aparcar en places reservades per a minusvàlids (ja que ella té reconeguda la seva minusvalia). Doncs al arribar a Sabadell, al centre en vam trobar tres o quatre de seguides. Sorpresa la nostra quan les quatre estaven ocupades. Quan ens trobem amb un cas d'aquest sempre ens pica la curiositat veure si les persones que hi estan aparcades porten la identificació. A que no ho esbrineu?? Doncs sorprenent, el 50% la portava (2 de 4 cotxes). Bé, per no perdre temps avisant a la policia perquè en treiés un (nosaltres no som així, la mala consciència l'haurien de tenir les persones que hi aparquen sense permís), girem a la propera cruïlla, i Bingo! Hi ha dos places més. Arribem al costat de les dues places i mirem el cartell, mala sort, estaven reservades per dues matrícules concretes. Això no ens molesta, perquè probablement estan reservades per dos veïns de la zona. Bé, continuem el nostre camí, cantonada del carrer de la Faràndula en trobem dos més.... reservats per diferents matrícules.... Ostres! I ara què fem? Com sempre faig baixar a la meva mare al destí i jo amb el meu cotxe surto a la cerca d'una plaça per minusvàlids. Quatre carrers més avall en trobo un, però hi ha un cotxe aparcat, a dins hi ha un home, m'hi fixo i a que no sabeu què? No portava la targeta de minusvàlids, per sort ja marxava i vaig poder aparcar-hi...

Des d'aquí m'agradaria que reflexionéssim tots una mica. Les persones amb una discapacitat física tenen una vida plena d'obstacles (sobretot en el cas de barreres arquitectòniques) no costa res ser una mica respectuosos amb un dels seus drets, l'aparcament gratuït i proper al lloc on ells volen anar. Si per nosaltres es fa difícil anar a Sabadell (per exemple) i trobar aparcament, imagineu-vos per ells, que han de buscar un aparcament, aquest ha de ser ample per poder obrir del tot la porta del cotxe i poder sortir amb comoditat, i a més els hi ha de quedar a prop, perquè com compendreu nosaltres ho tenim més fàcil per moure'ns, no ens molesten els esglaons de les voreres, no ens molesta un mal paviment, no ens molesta que facin obres etc... perquè ho tenim molt fàcil per creuar el carrer, passar-nos de vorera.... però ells no!

Salut Amics!

I les dones on són?

Maria Vinyets — Fri, 04 Jan 2008 23:36:26 +0100

Estimats i estimades,

Aquesta carta va adreçada a tots els lectors de sentmenat.com. Estic orgullosa de ser partícep de la nova etapa del barri virtual de la nostra estimada Sentmenat. A més seré agosarada afirmant que sóc la primera noia, o dona, com preferiu, en tenir un raconet a la pàgina. Això té la part positiva, i és que sempre estaré més "mimada" pels meus companys (això espero), però n'hi ha una de negativa, més ben dit molt negativa. Què ens passa a les dones? Perquè no participem tant com els homes en les noves tecnologies? Fa temps que tinc un bloc penjat a la xarxa. Com molta i molta gent, tinc enllaços amb blocs de coneguts, i quina casualitat que tots els enllaços que tinc són blocs d'homes. Ara potser pensareu que sóc una noia feminista, d'aquestes com la Pilar Rahola que arriba un moment que et tornes masclista només per portar-li la contrària, doncs no, no em considero feminista. Sóc de les que creu que el primer enemic en temes d'igualtat de la dona, som nosaltres mateixes, però quan passen coses tan patents com la de sentmenat.com (en el cas dels blocs) em surt la "vena feminista".

Molts de vosaltres pensareu que si tinc el bloc en aquesta pàgina és per "enchufe", però no és així, sentmenat.com ha ofert blocs a molta gent, l'oferta s'ha fet córrer per la llista de correu més famosa d'aquestes contrades, i és una llista repleta de dones, dones que per sort tenen veu i vot. Des d'aquí vull animar a totes les dones de Sentmenat a escriure als blocs, a fer públic el que elles pensen, sigui el que sigui. No m'agrada que no hi hagi paritat en aquests llocs (tot i que no crec en la paritat, les persones s'han de valorar pel que són i no pel sexe amb el que han nascut).

Un desig pel 2008: que les dones de Sentmenat s'animin a publicar els seus blocs, segur que estarà més animada la pàgina!

El feminisme encara és necessari per arribar a una completa igualtat de sexes.

Salut amics, i sort!