Fa molts anys que em desperto gairebé cada dia, amb la veu de l’Antoni Bassas desitjant-me que tingui un bon dia. Són pocs minuts els que l’escolto fins que salto del llit, però m’agrada la seva manera d’informar-me, i com sap fer-me sentir que formem part, ell i jo, del mateix poble. Ara he llegit que ens deixa per discrepàncies amb la direcció, i els comentaris que m’han arribat és que la seva manera de presentar, de dir, i de conscienciar, no agrada a les orelles dels que ens governen ara, tant als catalans, com a Catalunya Ràdio. Diuen que algunes de les editorials amb que obre el programa van carregades d’un esperit massa nacionalista (català, clar, que els altres no fan cap nosa) i això en aquesta Catalunya light que ens volen encolomar, no hi cap.

Lligant amb això llegia, ara fa poc, al Vicenç Villatoro, en un article publicat al diari AVUI, i la  anàlisi que feia de la Catalunya que avui tenim i del lema del proper congrés del PSC, “la Catalunya que sap a on va”. Proposava, l’ex-director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, una variació per donar més precisió a la proposta socialista, canviant la frase anterior per la de “la Catalunya que sap a on es queda”.  Ho argumentava dient que qui ens mana avui, ja no vol anar més enllà, sinó que per ells ja hi som, ja hem arribat, i, penso jo, en això estem, fent fora tot el que dificulta el seu objectiu, cap a una Catalunya que de tan ben encaixada serà presonera.

Alguns, ens han posat a l’horitzó el 2014 com una data màgica en la que somiar, però mentre arriba aquesta data farien bé de fer alguna cosa més que ensenyar-nos aquesta pastanaga, i no deixar que els altres companys seus de govern  facin, i sobretot, desfacin.  

 

No sé com va començar, però els dissabtes i diumenges i les tardes d’estiu de les nostres vacances, finals dels 60 i principis dels 70, al seminari dels  salesians, acollien a tots el nois de Sentmenat que hi volien anar. Allà fèiem manualitats, jugàvem a ping-pong, a futbolí, jugàvem a bàsquet o a futbol, fèiem sortides en bicicleta, excursions, ens ensenyaven cançons, ens feien cine, podíem aprendre a tocar la guitarra, ens ensenyàvem a treballar en grup, ens feien xerrades,. Crec que mai podrem agrair prou a tot aquell grapat d’aspirants a salesià, l’esforç desinteressat que van posar en tots nosaltres.

 

Recordo el Mao (un nom sorprenent) la competició que fèiem cada estiu, dividint-nos en “patrulles”, totes amb bandera personalitzada, un color per identificar-nos, mocadors al coll, i lluitant cada setmana per guanyar i acumular punts, i al Joan, el salesià que era l’encarregat de la nostra patrulla “Los Jaguares”, aquell any (crec que era el 1970), tot emprenyat perquè alguna cosa no l’havíem fet prou bé i també, ensenyant-nos cançons com “ Puff, el drac màgic”, o “El Tren Pinxo de Banyoles”.

 

Recordo l’Enrique Franco (sé que fa poc estava en una missió salesiana a Costa d’Ivori) amb la motxilla i un bidó immens, ple d’aigua, a l’esquena, camí dels Rasos de Peguera. Havíem sortit del Santuari de Corbera, sobre el petit poble d’Espinalvet, al costat de Berga, on durant uns quants estius ens portaven de colònies a una vella casa sense llum ni cap tipus del que ara en diríem, comoditats. Els jocs de nit al prat i als petits boscos que l’envoltaven, baixant de la casa, són dels millors records de la meva infantesa. Fa poc hi vaig anar, la casa i el prat no han canviat, tot segueix igual, només una nova i estreta carretera asfaltada que ens hi porta, i una línia de corrent elèctrica que travessa el prat, indiquen que allà també hi ha arribat el “progrés”.

 

Recordo al Quim Vilaseca, que a l’endemà de queixar-nos de que ens feien poques patates rosses per dinar (en unes altres colònies a Corbera), ens en van fer tantes que gairebé no ens les vàrem poder acabar. Recordo demanant anar al lavabo, i dient-nos que les habitacions estaven tancades i que si teníem alguna necessitat, el “bosc era molt gran”. Pobre Quim, unes vacances de Nadal no el trobaven, i estava a la seva habitació, ferit, sense poder valer-se, i pocs dies després va morir.

 

Recordo al Manolo amb uns quants de nosaltres, en una època on et comences a fer moltes preguntes, parlant, tombats en unes lliteres, de l’inquietant i sorprenent  final de la pel·lícula “El Planeta de los Simios”.

 

Recordo, quan el futbol a Sentmenat havia desaparegut, (l’equip havia pujat a segona regional, van fitxar jugadors de fora i aquests cobraven i els de Sentmenat no, i tot va acabar com el rosari de l’Aurora) i que allà als salesians, varen ajudar a crear un equip de juvenils i un altre d’infantils. Jugàvem al camp que hi havia darrera de l’edifici, i com (crec que era el Rafael o potser el Ramon Vera) ens portaven cada quinze dies a jugar al campionat de  Sabadell amb l’autocar del Sagalés (bé, al arribar primer anàvem a missa a l’església que hi ha al davant de l’ajuntament), i les pallisses que ens fotien (el Sabadell ens en va fer setze, i en sembla que fora de casa mai ens en feien menys de vuit). Recordo l’únic partit que varem guanyar en aquell campionat, a casa, i perquè a la mitja part dos d’aquells aprenents de salesià, van entrar a jugar com si fossin dos de nosaltres (es veien jovenets, però no he entès mai com l’enganyifa va “colar”). Aquest fet va ser una part important del renaixement del futbol a Sentmenat i un més dels motius d’agraïment que jo els hi dec (i crec que molts més) i el que m’ha fet decidir a escriure aquestes paraules.

Aquests dies ha tornat a sortir el tema de la il·legalització d’uns partits polítics que només es presenten al País Basc, ANB i EHAK. S’acosten eleccions, i “algú” ha decidit que cal tapar la boca a una part molt important de la població d’Euskadi, deixant-los sense la opció política que haguessin triat. Ja serà la tercera tongada, crec, i cada vegada passa el mateix. Jo creia que un partit polític, igual que una associació de veïns o un club de petanca, era incapaç de delinquir sense unes persones que ho fessin. Sembla d’una certa lògica pensar que si hi ha un partit que delinqueix, hi ha d’haver unes persones que cometen els delictes i que tindrien que passar pel jutjat. Però es veu que no, que sense que ningú acusi a ningú de delinqüent es limiten a “engarjolar” al partit polític i a fer el que sembla que és el que realment importa: deixar sense veu a la part del electorat basc que més contraria és a aquest Estat centralitzat, uniformador i falsament democràtic.

Potser seria hora que algú dignifiques la política, digués que ja n’hi ha prou i seguis aquella frase atribuïda a Voltaire que deia: “Jo no opino com vostè però donaria la meva vida perquè ho pugui fer”.