Ara que ens venen a sobre les eleccions locals, aquest és un anunci que bé podria resumir el que passa a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya. Algú s’imagina una empresa de debò publicant un anunci així? Oi que no? Oi que exigirien coneixements, experiència, caràcter, i mil i una coses més? Doncs perquè no s’exigeix el mateix a les persones que han d’administrar i gestionar el nostre poble i tots els de Catalunya? 

Bé, és picar ferro fred. Tenim un sistema polític tancat a on qui pren les decisions sobre ell mateix és qui se’n beneficia, i així no hi ha manera que això canvïi. Només ens queda picar de peus, i a aguantar i patir que pugui administrar el nostre poble una pila de gent que no en té ni idea.

     En Marc Belzunces és un noi que es va declarar objector de consciència al ser escollit per ser membre d’una taula electoral.  Per això va ser condemnat a 14 dies de presó i una multa. Ell hi va presentar recurs i el procés ha anat tirant endavant fins arribar al tribunal suprem. Aquest s’ha mirat la documentació i al veure que estava escrita en català ha fallat declarant-lo desert. És a dir, si presentes un recurs en català és com si fos una fulla en blanc.

     Després de la sentència del tribunal constitucional i els degoteig de resolucions, com aquesta del suprem, que van i aniran al darrera sembla que l’espanyolisme ha traspassat la feina d’acabar amb l’identitat catalana des de l’exèrcit cap als tribunals de justícia.

     Indigna veure com ens volen enganyar donant-nos peixet, com per exemple, deixant-nos parlar en català al senat (ves quina gran cosa!), però ep! No ens enveléssim pas, que una cosa és la comèdia i l’altra la vida real, no fos cas que els catalans ens creguéssim amb els mateixos drets que els castellans i volguéssim un estat just i plurilingüe on cada nació visqués en la seva pròpia llengua i l’administració central acceptés les de tots. Això només val per Catalunya que som mesells i a més ja hi tenen delegacions que els ajuden en la feina d’enterrar-nos la llengua poc a poc, amb el “cuentu” del bilingüisme.

    Ara que s’acosten unes eleccions que poden i haurien de marcar definitivament un destí diferent per Catalunya, hi ha una bossa de vots que ens fa molta falta per tal de tirar endavant una il·lusió cada vegada més estesa arreu del nostre país:  la nostra independència. Aquesta bossa de vots és la dels catalans que estimen i volen el millor per Catalunya, però que a les eleccions donen suport a partits espanyolistes com ara el PSC o el PP.  Bé, entre els votants  del PP no crec que en trobem gaires que estimin una Catalunya catalana, però dins dels votants del PSC segur que si.

   Aquest partit que en  els inicis de la democràcia semblava prou útil, en ser dipositari dels vots de la immigració, i així evitar que algú els utilitzés per fer una política contrària a la llengua, la cultura i la nació catalana, com la que ha fet, i fa, el PP o ara Ciutadans,  cada vegada més està fent una política del tot contradictòria. Al Parlament de Catalunya diu una cosa i al de l'estat en diu una altra. Aquí fa veure que ens defensa, sabent que allà podrà dir tot el contrari i que res no canviarà.

    Poc a poc, i en aquestes lluites internes que els que no hi estem ficats a dins no coneixem ( i suposo que la majoria dels seus militants tampoc) el sector catalanista ha anat quedant arraconat i avui el PSC només és una marca que té el PSOE a Catalunya i que els serveix per arreplegar a més dels vots dels espanyols que viuen i treballen a Catalunya, els d’alguns catalans que no se n’adonen de l’espanyolisme que fan amb el seu vot (només cal recordar al ara President Montilla quan era ministre d'Indústria i secretari general del PSC anunciant esmenes contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya). Fa temps que tot això és prou evident, però ara, a més, ha sortit a la llum amb les paraules o les actituds de gent afí al PSC com en Pasqual Maragall, Antoni Castells, Jaume Sobrequés, Ferran Mascarell... Resem perquè el PSC no arribi a governar mai sol a Catalunya (o amb el PP com fan al País Basc), perquè després si que la careta que ara mig porten els hi caurà del tot.

    Crec que les coses són prou clares, i només desitjo que cap català llenci el seu vot votant partits espanyolistes. Bé, algun vot català si que tindran, com a mínim el vot d’aquells que viuen de la política sense cap mena de dignitat i que defensen sempre el que més els hi convé.

 

Aquesta és la frase que portava enganxada a la part de darrera del meu primer cotxe, i sempre m’ha semblat encertada en el nostre cas, el de Catalunya i els catalans. Potser no és la llibertat el que ens garanteix la llengua però si és el que més ens defineix i manté com a poble diferent dels que ens envolten. A vegades sembla que nosaltres no en siguem del tot conscients, però en canvi si que ho són els que volen diluir la nostra cultura i assimilar-nos a la seva, tal com han fet des de fa segles i continuen fent avui.

La guerra contra la llengua, els castellans sempre l’han tingut molt clara, des de la guerra de Successió, i només cal  saber les instruccions donades pel fiscal de Castella, l’any  1716, als corregidors del Principal de Catalunya sobre la introducció del castellà a Catalunya de manera que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Per això no em sorprèn que avui al diari hagi llegit que en Zapatero i Montilla hagin negociat, amb molt de “cuidado”, l’entrada al Tribunal Constitucional d’Eliseo Aja en representació del Congrés de Diputats, després de la petició de la Generalitat de que hi hagi un magistrat català en aquest tribunal.

La relativa sorpresa, sabent com les gasten els anti-crosta, és que Eliseo Aja és un dels signants del manifest en defensa del castellà a Catalunya, promogut pel Foro Babel. Us imagineu el que votarà el “nostre” representat en qualsevol qüestió lingüística que se li presenti ?

Els nostres polítics, per decència, per dignitat, per ser fidels al poble de Catalunya que els ha escollit, per no trair-lo, havien de plantar-se i dir que l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum no és toca, i si no cap a la seva constitució, que la canviïn, o nosaltres ja ens farem la nostra.

Però no, una vegada més ens tornen a malbaratar el somni. Fàstic de polítics miserables que només lluiten per la seva conveniència.  

Potser és l’hora d’algú arrauxat com en Jan Laporta i que sigui el que Déu vulgui. Perquè, fins ara el que vol el poble de Catalunya no ens ho defensa ningú.

 

Fa molts anys que em desperto gairebé cada dia, amb la veu de l’Antoni Bassas desitjant-me que tingui un bon dia. Són pocs minuts els que l’escolto fins que salto del llit, però m’agrada la seva manera d’informar-me, i com sap fer-me sentir que formem part, ell i jo, del mateix poble. Ara he llegit que ens deixa per discrepàncies amb la direcció, i els comentaris que m’han arribat és que la seva manera de presentar, de dir, i de conscienciar, no agrada a les orelles dels que ens governen ara, tant als catalans, com a Catalunya Ràdio. Diuen que algunes de les editorials amb que obre el programa van carregades d’un esperit massa nacionalista (català, clar, que els altres no fan cap nosa) i això en aquesta Catalunya light que ens volen encolomar, no hi cap.

Lligant amb això llegia, ara fa poc, al Vicenç Villatoro, en un article publicat al diari AVUI, i la  anàlisi que feia de la Catalunya que avui tenim i del lema del proper congrés del PSC, “la Catalunya que sap a on va”. Proposava, l’ex-director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, una variació per donar més precisió a la proposta socialista, canviant la frase anterior per la de “la Catalunya que sap a on es queda”.  Ho argumentava dient que qui ens mana avui, ja no vol anar més enllà, sinó que per ells ja hi som, ja hem arribat, i, penso jo, en això estem, fent fora tot el que dificulta el seu objectiu, cap a una Catalunya que de tan ben encaixada serà presonera.

Alguns, ens han posat a l’horitzó el 2014 com una data màgica en la que somiar, però mentre arriba aquesta data farien bé de fer alguna cosa més que ensenyar-nos aquesta pastanaga, i no deixar que els altres companys seus de govern  facin, i sobretot, desfacin.  

 

No sé com va començar, però els dissabtes i diumenges i les tardes d’estiu de les nostres vacances, finals dels 60 i principis dels 70, al seminari dels  salesians, acollien a tots el nois de Sentmenat que hi volien anar. Allà fèiem manualitats, jugàvem a ping-pong, a futbolí, jugàvem a bàsquet o a futbol, fèiem sortides en bicicleta, excursions, ens ensenyaven cançons, ens feien cine, podíem aprendre a tocar la guitarra, ens ensenyàvem a treballar en grup, ens feien xerrades,. Crec que mai podrem agrair prou a tot aquell grapat d’aspirants a salesià, l’esforç desinteressat que van posar en tots nosaltres.

 

Recordo el Mao (un nom sorprenent) la competició que fèiem cada estiu, dividint-nos en “patrulles”, totes amb bandera personalitzada, un color per identificar-nos, mocadors al coll, i lluitant cada setmana per guanyar i acumular punts, i al Joan, el salesià que era l’encarregat de la nostra patrulla “Los Jaguares”, aquell any (crec que era el 1970), tot emprenyat perquè alguna cosa no l’havíem fet prou bé i també, ensenyant-nos cançons com “ Puff, el drac màgic”, o “El Tren Pinxo de Banyoles”.

 

Recordo l’Enrique Franco (sé que fa poc estava en una missió salesiana a Costa d’Ivori) amb la motxilla i un bidó immens, ple d’aigua, a l’esquena, camí dels Rasos de Peguera. Havíem sortit del Santuari de Corbera, sobre el petit poble d’Espinalvet, al costat de Berga, on durant uns quants estius ens portaven de colònies a una vella casa sense llum ni cap tipus del que ara en diríem, comoditats. Els jocs de nit al prat i als petits boscos que l’envoltaven, baixant de la casa, són dels millors records de la meva infantesa. Fa poc hi vaig anar, la casa i el prat no han canviat, tot segueix igual, només una nova i estreta carretera asfaltada que ens hi porta, i una línia de corrent elèctrica que travessa el prat, indiquen que allà també hi ha arribat el “progrés”.

 

Recordo al Quim Vilaseca, que a l’endemà de queixar-nos de que ens feien poques patates rosses per dinar (en unes altres colònies a Corbera), ens en van fer tantes que gairebé no ens les vàrem poder acabar. Recordo demanant anar al lavabo, i dient-nos que les habitacions estaven tancades i que si teníem alguna necessitat, el “bosc era molt gran”. Pobre Quim, unes vacances de Nadal no el trobaven, i estava a la seva habitació, ferit, sense poder valer-se, i pocs dies després va morir.

 

Recordo al Manolo amb uns quants de nosaltres, en una època on et comences a fer moltes preguntes, parlant, tombats en unes lliteres, de l’inquietant i sorprenent  final de la pel·lícula “El Planeta de los Simios”.

 

Recordo, quan el futbol a Sentmenat havia desaparegut, (l’equip havia pujat a segona regional, van fitxar jugadors de fora i aquests cobraven i els de Sentmenat no, i tot va acabar com el rosari de l’Aurora) i que allà als salesians, varen ajudar a crear un equip de juvenils i un altre d’infantils. Jugàvem al camp que hi havia darrera de l’edifici, i com (crec que era el Rafael o potser el Ramon Vera) ens portaven cada quinze dies a jugar al campionat de  Sabadell amb l’autocar del Sagalés (bé, al arribar primer anàvem a missa a l’església que hi ha al davant de l’ajuntament), i les pallisses que ens fotien (el Sabadell ens en va fer setze, i en sembla que fora de casa mai ens en feien menys de vuit). Recordo l’únic partit que varem guanyar en aquell campionat, a casa, i perquè a la mitja part dos d’aquells aprenents de salesià, van entrar a jugar com si fossin dos de nosaltres (es veien jovenets, però no he entès mai com l’enganyifa va “colar”). Aquest fet va ser una part important del renaixement del futbol a Sentmenat i un més dels motius d’agraïment que jo els hi dec (i crec que molts més) i el que m’ha fet decidir a escriure aquestes paraules.

 

Aquests dies ha tornat a sortir el tema de la il·legalització d’uns partits polítics que només es presenten al País Basc, ANB i EHAK. S’acosten eleccions, i “algú” ha decidit que cal tapar la boca a una part molt important de la població d’Euskadi, deixant-los sense la opció política que haguessin triat. Ja serà la tercera tongada, crec, i cada vegada passa el mateix. Jo creia que un partit polític, igual que una associació de veïns o un club de petanca, era incapaç de delinquir sense unes persones que ho fessin. Sembla d’una certa lògica pensar que si hi ha un partit que delinqueix, hi ha d’haver unes persones que cometen els delictes i que tindrien que passar pel jutjat. Però es veu que no, que sense que ningú acusi a ningú de delinqüent es limiten a “engarjolar” al partit polític i a fer el que sembla que és el que realment importa: deixar sense veu a la part del electorat basc que més contraria és a aquest Estat centralitzat, uniformador i falsament democràtic.

Potser seria hora que algú dignifiques la política, digués que ja n’hi ha prou i seguis aquella frase atribuïda a Voltaire que deia: “Jo no opino com vostè però donaria la meva vida perquè ho pugui fer”.