http://blocs.sentmenat.com// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/murgoles-amb-foie-i-cava http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/murgoles-amb-foie-i-cava Tue, 25 Mar 2008 10:59:37 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/murgoles-amb-foie-i-cava foie. La nostra cuina dóna, entre tantes altres coses, una autèntica meravella que ens remunta a aquells temps en què sempre es guardava alguna cosa "pel dia de demà". Parlo del bolet sec; en concret, de la múrgola.

Enmig de la dictadura del rovelló, la múrgola es mereix un homenatge. D'acord, el rovelló és tendre, carnós, ample, abundant. D'acord, en Josep Pla va dir que quan hom menja un rovelló "és com si et mengessis l'orella d'una senyoreta plena de pinassa". Ara bé, el rovelló, per molt que es vulgui dir el contrari, és un bolet absolutament dependent de la brasa. Segurament és el millor bolet per a la brasa, té la morfologia perfecta per a aquesta pràctica. Ara, si hem de passar al món dels guisats, tireu per una altra banda, perquè el rovelló hi queda curt. A més, no s'asseca bé. La múrgola, en canvi, és perfecta per als guisats fora de temporada. Per una banda, es manté perfecta com a bolet sec. Per altra banda, els guisats se li posen molt bé per una qüestió de forma: té una cavitat interior perfecta, gairebé tancada, per on el suquet entra, s'hi queda i amara de gust el bolet. La vedella amb bolets, doncs, si és amb múrgoles (i alguna llanega i unes quantes carreretes, clar), molt millor.

Tanmateix, el forat de la múrgola serveix també per a altres coses. Una vegada, un xef em va comentar que hi havia gent que feia les múrgoles amb foie. No vaig preguntar com es podia fer, perquè si hom veu una múrgola entendrà que només hi ha una manera com es pot preparar aquest plat. Presento tot seguit una recepta personal, feta a la meva manera, però absolutament infal·lible si voleu que us aplaudeixin a taula. La recepta és per a 4 persones i s'entén que el plat és un aperitiu: el primer aperitiu de l'àpat.

Ingredients

Compreu 20 o 25 múrgoles seques en alguna botiga o parada de mercat que vengui bolet sec. Han de ser senceres, íntegres, amb el forat una mica tancadet i d'una mida mitjana tirant a gran, perquè es tracta que la múrgola rebenti a la boca i faci un bon efecte.

Un tros de foie fresc (sobretot, fresc) d'uns 100 gr. Compreu-lo envasat al buit, que voldrà dir, en principi, que ja l'han preparat i desvenat per poder-lo tractar de seguida. Tingueu-lo a la nevera fins al moment que l'hagueu de fer servir, perquè amb la temperatura s'estova i en dificulta el tractament.

Oli, sal i pebre banc.

Preparació

Renteu bé les múrgoles sota l'aixeta amb una escorredora, sacsejant-les una bona estona perquè surti tota la terra que puguin dur. Poseu-les en remull amb aigua bona (no de l'aixeta) freda durant 16 hores. Hi ha qui hi posa també una mica de llet, però jo no ho he fet mai. Quan hagin passat les hores, escorreu-les bé i deixeu-les assecar a sobre d'un tros de paper de cuina sobre el marbre. Amb uns deu minutets ja n'hi haurà prou.

Un cop les múrgoles estan a punt, treieu el foie de la nevera i es tracta que aneu farcint les múrgoles una per una, amb l'ajuda d'un ganivet molt primet o algun altre estri que us vagi bé. Aquesta és la part delicada de l'assumpte, perquè el foradet de la múrgola és petit i el foie l'haureu d'anar posant en trossets llargs i prims. Penseu que  és important que la múrgola quedi força plena de foie, ja que pot ser que en perdi una mica en la paella.

Poseu una mica d'oli d'oliva en una paella; quan l'oli estigui calent, poseu-hi les múrgoles farcides; salpebreu-ho i aneu-ho saltant una estoneta. El pebre sempre l'hi poso blanc, perquè crec que és més suau i gustós que el negre i, per tant, molt millor per a la múrgola i el foie, que són menjars delicats. Per altra banda, el procés de saltar les múrgoles a la paella ha de ser fet amb molta cura perquè si ho moveu amb massa força us podria sortir el foie de les múrgoles i enviar-ho tot en orris.

El plat és servit calent i menjat a l'acte. La múrgola rebenta a la boca i el foie s'hi escampa. Cadascú que jutgi.

Acompanyament

Els francesos diuen sovint que el millor que hom pot beure amb foie és un Sauternes, un vi de la regió de Graves, Bordeus, fet amb les varietats de sauvignon blanc, sémillon i moscatell. S'elabora amb el raïm sobremadurat, per la qual cosa és un vi dolç, que també es pren per postres. A banda del preu, sempre ens ha semblat que el Sauternes (o el Barsac, que més o menys és el mateix) és un vi massa dolç, massa dominant per a una menja tan delicada com el foie.

Per al plat que he presentat, recomano un cava o, si es vol, un xamany, que tenint en compte que prendrem les múrgoles com a aperitiu, anirà perfecte. No parlaré ara de caves, però en recomanaré un que presenta una relació qualitat-preu extraordinària: Rimarts Gran Reserva fresquet (no congelat!). Ja em direu el què.]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i-iii http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i-iii Fri, 07 Mar 2008 13:31:56 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i-iii Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]  

Mentre duen el seu denominador mort, les càmeres no paren de clicar, i tant els estrangers com els nadius tracten de veure les seves cares inescrutables, intentant descobrir el successor. El mort pot haver estat prou vanitós com per deixar un testament polític, però de tota manera no es farà públic. La decisió es prendrà en secret, en una sessió tancada —és a dir, per a la població— del Politburo. És a dir, de forma clandestina. El secretisme és un vell complex de partit, un eco del seu origen demogràfic, del seu gloriós passat il·legal. I les cares no revelen res.

    Ho fan d’allò més bé perquè no hi ha res a revelar, perquè el que hi haurà és més del mateix. El nou home diferirà del vell només en el físic. Tant pels aspectes mentals com pels altres, serà la rèplica del cadàver. Aquest és potser el secret més gran que hi ha. Penseu-hi una mica, els recanvis en els partits són la cosa més semblant a la resurrecció. Per descomptat, la repetició produeix avorriment, però si hom repeteix les coses en secret encara hi ha lloc per a la diversió.

    El més divertit de tot, tanmateix, és adonar-se que qualsevol d’aquests homes pot ser un tirà. Que el que provoca tota aquesta incertesa i confusió és que l’oferta supera la demanda. Que estem tractant no amb la tirania d’un individu sinó amb la tirania d’un partit que simplement ha donat a la producció de tirans una base industrial, cosa que fou molt perspicaç de part seva en general i molt pertinent en particular, considerant la ràpida rendició de l’individualisme com a tal. En altres paraules, avui, el joc de “qui-serà-qui” és tan romàntic i antiquat com el bilboquet, i només la gent elegida lliurement pot permetre’s jugar-hi. Ja fa molt de temps que s’ha acabat l’època de perfils aguilencs, de barbes de cabra o espesses, de bigotis de morsa o en raspall de dents; d’aquí a poc temps fins i tot les celles hauran passat de moda.

    Tot i això hi ha alguna cosa inoblidable d’aquestes cares insulses, grises i indistingides: s’assemblen entre elles, el que els dóna un aire gairebé subterrani; s’assemblen com dues gotes d'aigua. La redundància visual proporciona una profunditat afegida al principi del “govern del poble”: el govern dels ningú. Ésser governat pels ningú, tanmateix, és una forma molt més ubiqua de tirania, perquè els ningú semblen qualsevol. Representen les masses de més d’una manera, i és per això que no es preocupen per les eleccions. Pensar en el possible resultat del sistema “un home, un vot”, per exemple, en la Xina dels milers de milions, és una tasca ingrata per a la imaginació: ¿quin tipus de parlament podria produir, i quantes desenes de milions constituirien allà una minoria?

    L’augment dels partits polítics en el tombant de segle fou el primer plor de la sobrepoblació, i és per això que ho fan tan bé avui. Mentre els individualistes se’n fotien, ells treien profit de la despersonalització, avui dia els individualistes han deixat de riure. L’objectiu, tanmateix, no és ni el triomf del partit ni d’alguns buròcrates particulars. És ben cert que anaven per davant del seu temps, però el temps té moltes altres coses que van pèr davant seu i, sobretot, molta gent. L’objectiu és adaptar la seva expansió numèrica a un món no expansiu, i l’única manera d’assolir-ho és a través de la despersonalització i la burocratització de tothom. Perquè la vida en si mateixa és un denominador comú; amb aquesta premissa ja n’hi ha prou per estructurar l’existència d’una manera més detallada.

    I una tirania fa justament això: estructura la teva vida per tu. Ho fa de la manera més meticulosa possible, certament molt millor que una democràcia. A més, ho fa pel teu bé, ja que qualsevol bri d’individualisme en la gentada pot ser perillós: primer de tot per la persona que el deixa anar; però hom també s’hauria de preocupar pels que hi ha al seu costat. Això és pel que serveix el país dirigit pel partit, amb el seu servei de seguretat, les seves institucions mentals, la policia i el sentit de lleialtat dels seus ciutadans. Ara bé, tots aquests dispositius no són suficients: el somni és fer de cada home el seu propi buròcrata. I el dia que aquest somni es faci realitat està molt a la vista. Ja que la burocratització de l’existència individual comença amb pensar en la política i no s’atura amb l’adquisició d’una calculadora de butxaca.

    Així que si hom se sent elegíac en el funeral del tirà, és sobretot per raons autobiogràfiques, i perquè aquesta desaparició fa la pròpia nostàlgia “pels antics temps” molt més concreta. Després de tot, l’home també era producte de la vella escola, quan la gent encara veia la diferència entre el que deien i el que feien. Si ell no es mereix més que una línia en la història, bé, encara millor: resulta que no va vessar prou sang dels seus súbdits com per merèixer un paràgraf sencer. Les seves amants foren poques. No va escriure gran cosa, ni va pintar res de bo, ni va tocar cap instrument; tampoc no va crear un nou estil de moble. Fou un simple tirà, i tanmateix els líders de les més grans democràcies es barallaven per estrènyer la seva mà. Ras i curt, no creà problemes. I és en part gràcies a ell que mentre quan obrim la finestra pel matí, l’horitzó encara no és vertical.

    A causa de la naturalesa de la seva feina, ningú no sabia els seus pensaments autèntics. És força probable que ni tan sols ell els conegués. Això seria un bon epitafi, si no fos que hi ha una anècdota que els finesos expliquen del testament del seu president vitalici Urho Kekkonnen, que començava així: “Si em morís...”]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-ii http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-ii Tue, 04 Mar 2008 10:57:57 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-ii Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]

Per tal d’amagar els seus orígens purament demogràfics, un partit sovint desenvolupa la seva pròpia ideologia i mitologia. En general, una realitat nova és sempre creada a imatge d’una de més antiga, imitant-ne les estructures. Aquesta tècnica, a la vegada que dissimula la manca d’imaginació, afegeix un cert aire d’autenticitat a tot el projecte. Això explica, per cert, per què aquesta gent adora l’art realista.  En termes generals, l’absència d’imaginació és més certa que la seva presència. El brunzidor avorriment del programa d’un partit i l’aparença gris i poc espectacular dels seus líders atreuen a les masses com si fos el seu propi reflex. En l’era de la sobrepoblació, el mal (com el bé) esdevé tan mediocre com els seus súbdits. Per convertir-se en tirà, millor que hom sigui gris.

    I són grisos, com les seves vides. Els únics premis els obtenen mentre trepen: veure els rivals superats, apartats, degradats. En el tombant de segle, en l’apogeu dels partits polítics, hi havia altres plaers com ara, diguem, escampar pamflets o escapar-se de la persecució policial; fer un discurs fervorós en un congrés clandestí o descansar, a expenses del partit, en els Alps suïssos o a la Riviera francesa. Ara tot això ha passat avall: temes candents, barbes falses, estudis marxistes. El que queda és esperar la loteria de la promoció, paperassa inacabable i la cerca d’amics de qui fiar-se. Ni tan sols hi ha l’emoció de vigilar la teva llengua, perquè segurament està buida de res que pugui merèixer l’atenció dels micròfons que, amagats, t’envolten.

    El que et duu al capdamunt és el lent pas del temps, l’únic consol del qual és el sentiment d’autenticitat que proporciona l’assoliment: el que consumeix temps és real. Fins i tot entre les fileres de l’oposició, l’ascens en el partit és lent; pel que fa al partit en el poder, no té pressa per a res, i després de mig segle de dominació és capaç de repartir el temps ell mateix. Per descomptat, pel que fa als ideals, en el sentit victorià de la paraula, el sistema de partit únic no és gaire diferent d’una versió moderna del pluralisme polític. Tot i això, entrar en el partit únic implica més que la mitjana de deshonestedat.

    Tanmateix, malgrat la teva astúcia, i malgrat que el teu expedient sigui cristal·lí, no tens gaires possibilitats d’arribar al Politburo abans dels seixanta anys. A aquesta edat la vida és absolutament irreversible, i si hom agafa les regnes del poder, només deixa anar els seus punys en el darrer sospir. Un home de seixanta anys ja no intentarà res arriscat, econòmicament o políticament . Sap que té més o menys una dècada per córrer, i els seus gaudis són de naturalesa gastronòmica i tecnològica: una dieta exquisida, cigarrets estrangers i cotxes de fora. És un home de l’status quo, la qual cosa és aprofitable en els afers exteriors—considerant el seu estoc creixent de míssils—i intolerable dins del país—on no fer res significa empitjorar la condició existent—. I malgrat que els seus rivals poden treure profit d’això últim, ell els eliminarà abans que no pas introduir canvis, ja que hom sempre se sent una mica nostàlgic vers l’ordre que l’ha conduït a l’èxit.

    La llargada mitjana d’una bona tirania és una dècada i mitja, dues com a màxim. Quan és més que això, invariablement rellisca cap a la monstruositat. Aleshores et pot arribar el tipus de grandesa que es manifesta en fer la guerra o en el terror intern, o en les dues coses. Per fortuna, la naturalesa cobra un peatge, recorrent de vegades a les mans dels rivals just a temps; és a dir, abans que el vostre home decideix immortalitzar-se fent alguna cosa horripilant. Els quadres joves, que tampoc són tan joves, pressionen des de baix, empenyent-lo cap el regne desconegut del pur Cronos. Perquè un cop assolit el lloc més alt del pinacle, aquesta és l’única manera de continuar. Tanmateix, la majoria de vegades la naturalesa ha d’actuar sola i troba una formidable oposició tant en els òrgans de Seguretat de l’Estat com en l’equip mèdic personal del tirà. Es fan venir metges de fora per tal de repescar aquest home de les profunditats de la senilitat en què ha caigut. De vegades reïxen en la seva missió humanitària (perquè els seus mateixos governs tenen un gran interès en la preservació de l’status quo), suficient com perquè el gran home reiteri l’amenaça de mort als seus respectius països.

    Al final tots abandonen; els òrgans de Seguretat potser de menys grat que els metges, perquè la medicina no és tant una jerarquia que espera els efectes d’un canvi imminent. Però fins i tot els òrgans al final s’avorreixen del seu cap, al qual de totes maneres sobreviuran, i mentre els seus guardaespatlles miren cap a una altra banda, s’esmuny la mort amb dalla, martell i falç. El matí següent la població és despertada no pels galls puntuals sinó per les notes de la Marche Funèbre que degoten dels altaveus. Després ve el funeral militar, els cavalls tirant l’armó d’artilleria, precedit per un destacament de soldats que duen, en uns petits coixins del color de l’escarlata, les medalles o ordres que acostumaven a engalanar la jaqueta del tirà com el pit d’un gos premiat. Perquè això és el que era: un gos que ha guanyat un premi i una cursa. I si la població plora el seu decés, com passa sovint, les seves llàgrimes són les llàgrimes dels qui han apostat i han perdut: la nació plora el seu temps perdut. I aleshores apareixen els membres del Politburo, que duen el taüt cobert per una bandera a les espatlles: l’únic denominador que tenen en comú.]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i Thu, 28 Feb 2008 16:13:29 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/sobre-la-tirania-i Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]

La malaltia i la mort són, potser, les úniques coses que un tirà té en comú amb el seus súbdits. Només en aquest sentit un país treu profit d’ésser governat per un vell. No és que el fet d’ésser conscient de la pròpia mortalitat t'il·lumini o t'estovi, però el temps que un tirà esmerça reflexionant en el seu metabolisme, per exemple, és temps robat als afers d’Estat. Tant la tranquil·litat domèstica com la internacional estan en proporció directa al nombre de malalties que assetgen el teu Primer Secretari del Partit o el teu President Vitalici. Malgrat que sigui prou perspicaç com per aprendre aquell art addicional de la crueltat, inherent a tota malaltia, sovint dubta si aplicar el seu coneixement a les seves intrigues de palau o a la política exterior, ni que sigui perquè el seu instint el fa tentinejar cap a la recuperació de la seva condició de salut prèvia, o simplement perquè creu en la seva aboluta recuperació.

    En el cas d’un tirà, el temps per pensar en l’ànima sempre és emprat per conspirar sobre com preservar l’status quo. És així perquè un home en la seva posició no distingeix entre el present, la història i l’eternitat, fusionades en una sola cosa per la propaganda estatal per a la seva conveniència i la de la seva població. S’arrapa al poder com qualsevol ancià s’aferra a la seva pensió o als seus estalvis. El que de vegades sembla una purga en les primeres files és percebut pel país com un intent de mantenir l’estabilitat per la qual el país optà al principi de tot, permetent que el tirà s’hi establís.

    L’estabilitat de la piràmide rara vegada depèn del seu pinacle, i tanmateix és precisament el pinacle el que atreu la nostra atenció. Després d’una estona, l’ull de l’observador acaba avorrint-se de la seva intolerable perfecció geomètrica i gairebé demana un canvi. Ara, quan vénen els canvis, sempre són per empitjorar. Un home que lluita per evitar la desgràcia i la incomoditat, que a la seva edat són particularment indesitjables, és força previsible, per no dir una altra cosa. Per sanguinari i horripilant que pugui semblar en la seva lluita, no afecta ni a l’estructura interna de la piràmide ni a la seva ombra exterior. I els objectius de la seva lluita, els seus rivals, es mereixen de ple el seu maltractament, ni que sigui per la tautologia de la seva ambició en vista de la diferència d’edat. Perquè la política no és més que la puresa geomètrica que adopta la llei de la jungla.

    Allà dalt, en el cap de l’agulla, només hi ha lloc per un, i millor que sigui vell, ja que els homes vells mai es fan passar per àngels. L’únic propòsit de l’ancià tirà és retenir la seva posició, i la seva demagògia i hipocresia no posen a prova les ments dels seus súbdits amb la necessitat de la creença o la proliferació textual. Mentre que el jove comença amb el seu zel i la seva dedicació, autèntics o falsos, sempre acaba superant el nivell de cinisme públic. Si fem una llambregada a la història humana, podem dir que el cinisme és el millor raser del progrés social.

    Sí, els nous tirans sempre introdueixen una nova mescla d’hipocresia i crueltat. Alguns són més entusiastes de la crueltat, altres de la hipocresia. Penseu en Lenin, Hitler, Stalin, Mao, Castro, Gadafi, Khomeini, Amin, i podeu seguir. Sempre guanyen als seus predecessors en més d'un aspecte, i torcen un cop més el braç del ciutadà i la ment de l’espectador. Per a un antropòleg (un que es mantingués a una extrema distància), aquest tipus d’avenir és d’un gran interès, per tal com eixampla la pròpia noció de l’espècie. Tanmateix, s’ha de dir que la responsabilitat dels processos esmentats més amunt recolza tant en el progrés tecnològic i el creixement general de la població, com en la maldat particular d’un dictador.

    Avui, tota nova organització sociopolítica, ja sigui una democràcia o un règim autoritari, és una altra sortida de l’esperit individualista cap a l’estampida de les masses. La idea de la unicitat existencial d’un mateix és substituïda per la idea de l’anonimat propi. Un individu no mor tant per l’espasa com pel penis i, per petit que sigui un país, requereix, o esdevé subjecte a, la planificació central. Aquest tipus de cosa fàcilment produeix diverses formes d’autocràcia, on els tirants mateixos es poden considerar computadores obsoletes.

    Però si només fossin les versions obsoletes de computadores, això no seria tan dolent. El problema és que un tirà és capaç de comprar computadores noves, d’última generació, i aspira a dominar-les. Exemples de formes obsoletes de hardware fent anar formes avançades són el recurs del Führer als altaveus, o l’ús per part d’Stalin del sistema de monitoratge per telèfon per tal d’eliminar els seus oponents en el Politburo.
    La gent esdevenen tirans no perquè hi tinguin una vocació ni per pura casualitat. Si hom té aquesta vocació, normalment agafa una drecera i esdevé un tirà familiar, mentre que els autèntics tirans són coneguts per la seva timidesa i per ser homes de família ben poc interessants. El vehicle d’una tirania és un partit polític (o els càrrecs militars, que tenen una estructura similar a la dels partits), ja que per tal d’assolir el punt culminant d’algun lloc, hom necessita tenir sota els peus alguna cosa amb una topografia vertical.

    Ara bé, a diferència d’una muntanya o, encara millor, un gratacels, un partit és essencialment una realitat fictícia inventada per gent bàsicament amb la ment desocupada. Vénen al món i troben la seva realitat física, els gratacels i les muntanyes, plenament ocupats. La seva tria, per tant, es troba entre esperar que hi hagi una entrada en el vell sistema o crear la seva pròpia entrada, nova i alternativa. L’última opció se'ls presenta com la més oportuna, ni que sigui perquè poden començar demà mateix. Construir un partit és una ocupació en ella mateixa, i una de ben absorbent. Segur que no compensa a curt termini, però després la feina tampoc no és tan dura i, a més, en la incoherència de l’aspiració hi ha una gran quantitat de consol mental.]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-catala-i-les-esquerres http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-catala-i-les-esquerres Wed, 13 Feb 2008 08:58:39 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-catala-i-les-esquerres
Crec que aquesta afirmació la podria haver fet molta gent que ens envolta i per això ara ja no parlaré d'en Jaume sinó de tota aquesta altra gent. Crec que en afirmacions d'aquest tipus hi ha dues suposicions força clares. La primera, que fóra bo que la persona que fa molt de temps que viu a Catalunya escrigui en català. La segona, que la persona que no ho fa no és "progre".

Sobre la primera afirmació, penso que sovint es confonen els termes de la discussió. Per mi, el gran fracàs d'aquest país no és que la gent no parli o escrigui en català sinó que la gent que ha vingut de fora o que pertany a una altra cultura no hagi tingut mai la necessitat d'utilitzar la nostra llengua. És un fracàs de país, no un fracàs personal, i té a veure més amb el projecte polític de les elits catalanes de l'últim segle que no pas amb la voluntat de les persones. Obvio aquí expressament el període 1939-1975, allò que als que són políticament correctes els agrada tant anomenar "el parèntesi del franquisme", que de parèntesi no en té res. El parèntesi hauria estat una democràcia liberal a l'anglesa, no pas una dictadura militar. Però tornem al tema per acabar amb la primera part de l'afirmació. Jo faig de professor a la Universitat de Barcelona i sóc dels pocs que faig els meus cursos en català peti qui peti, i he tingut alumnes de Sevilla, Canàries, Àustria, Italia, Rússia, Israel i no sé d'on més. Però els pocs que practiquem això ens estem quedant sols, però no ens podem confondre amb l'origen del problema. El problema no és que vinguin estudiants de fora i que "no vulguin" aprendre el català, el problema és que aprendre català, per un estudiant estranger, és exòtic, malgrat que faig el que puc perquè també sigui necessari. I aquí sí que trobo que els meus col·legues haurien de fer un esforç per ensenyar en català, per fer del català una llengua acadèmica normal, perquè no ens equivoquem: el castellà tampoc no és una llengua acadèmica normal, per molt que ens ho vulguin fer creure. El perill de la universitat catalana no és que el català es faci servir poc, sinó que se substitueix pel castellà, és a dir, que enfoca cada cop més (almenys en les ciències socials) la seva producció  a l'Amèrica del sud, que no és precisament el primer nivell científic mundial. Per tant, si el país ha deixat tot el pes de la responsabilitat a la voluntat de les persones és que els seus dirigents creuen  ja no hi ha salvació possible. És per això que em repugna que en Montilla demani als catalans d'origen andalús que facin d'ambaixadors de Catalunya. Escoli, deixi la gent tranquil·la i faci alguna cosa vostè. La gent, treballant, pagant impostos i respectant les lleis fan de bons ciutadans, però no demani que li facin la seva, de feina. I potser ja n'hi ha prou, també, d'aquesta mania dels ambaixadors i de quedar bé pel món. Quan un país creix i és referent, és respectat, caigui bé o no. Finalment, el que hom fa i com ho fa en el seu àmbit personal (escriure o ficar-se al llit amb qui sigui), queda dins el crecle inviolable de la seva llibertat personal; prou que ha costat construir aquesta ciutadella.

Sobre la segona afirmació, crec que la cosa és prou clara. A finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta es va generalitzar el discurs que identificava  l'espanyolisme amb la dreta i, per contrast, el catalanisme amb l'esquerra, per moderada que fos. Aquí és on rau la manca de memòria més alarmant, penso. Aquesta mentida és la font de molta confusió, i és la que fa que la gent anomeni "fatxes" la gent que defensa la llengua castellana a Catalunya. No, no són fatxes, és a dir, no són menys "progres". Seria bo que la generació dels nostres pares (jo tinc 31 anys) recordés als fills que bona part de  l'extrema esquerra d'aquest país (sí, sí, la d'aquest país, Catalunya) havia considerat tradicionalment que el català era una llengua burgesa, que a l'obrer se li havia de parlar en castellà. També l'extrema esquerra considerava que la democràcia era burguesa, i per això fa riure que es digui que els comunistes foren els grans defensors de la llibertat, perquè comunisme i llibertat són més aviat incompatibles. A banda que les reivindicacions nacionals sempre han estat anatemitzades pel marxisme europeu, per molt que Lenin parlés d'autodeterminació. I això ho saben els qui defensaven aquesta visió i ara se n'amaguen com els que havien de suportar els clatellots a les reunions del Partit per deixar-se enganyar pels cants de sirena del catalanisme burgès. Doncs bé, la confusió entre dreta i espanyolisme ha estat la gran mina de vots pel PSOE (i el PSC) de la democràcia espanyola. Durant molts i molts anys el PSOE i el PSC han viscut (a Catalunya) de les rendes d'escampar (només a Catalunya) que la dreta és centralista, espanyolista i molt dolenta, mentre que l'esquerra és catalanista ("ei, no nacionalista, però sí catalanista", com els agrada dir) i no centralista. Això és simplement fals, i crec que tothom ho ha tingut molt clar menys nosaltres. Per veure que hi ha espanyolisme d'esquerres només hem d'anar al Parlament de Catalunya. Però què us penseu que són aquests Ciutadans-Partido de la Ciudadanía? De dretes? Fatxes? No. Si algú es preocupa pels vots d'aquesta gent no és la dreta espanyolista, sinó l'esquerra del PSOE. No és que gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Francesc de Carreras o Albert Rivera s'hagin tornat de dretes; no, continuen sent socialdemòcrates com sempre; són "progres" de cap a peus, però són espanyolistes també de cap a peus, i ara se senten més còmodes.]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-mite-de-la-baixa http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-mite-de-la-baixa Mon, 04 Feb 2008 11:26:33 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-mite-de-la-baixa
Hi ha una mena de mite sobre aquell(s) suposat(s) dia(es) que hom es queda a casa per una situació similar. El mite diu que aquells dies hom els aprofita per fer tot allò que no pot fer mai, és a dir, llegir, escoltar música, veure pel·lícules o sèries–-o fins i tot la televisió–-, estar-se tot el dia a Internet amb el portàtil, etc. Naturalment, aquest mite només funciona si el que tens no et fa gaire mal o no és gaire molest, perquè si hom té un grip de mil dimonis i s'ha d'estar al llit, la cosa és una tortura. No, aquest no és el meu cas. Estic bé, l'única molèstia és que la cama ha d'estar més amunt de la resta del cos, però ni em fa mal (mentre no faci l'idiota, clar) ni estic deprimit.

Quan vaig veure que la cosa aniria per uns quants dies (o setmanes), el mite va començar a córrer pel meu cervell. I aquí estic, ara mateix. L'escenari mític és el següent. Al meu costat, tres llibres (dos de feina, un sobre vi), al meu davant tres DVD (La diligencia, Winchester 73 i Marathon Man), més un reproductor connectat a la televisió de 360 Gb de memòria amb tota la filmografia de Hitchcock, sèries com Lost (tercera temporada), Kyle XY o Galactica, el documental No Direction Home sobre Bob Dylan i The Quiet Man. A l'abast també tinc un disc dur extern de 160Gb amb més música de la que puc escoltar, amb les discografies senceres de Dylan, Springsteen, Jeff Buckley, John Coltrane... I finalment, l'ordinador portàtil, el meu company de treball. Es pot dir que he preparat–-amb l'ajuda absolutament inestimable i imprescindible–-de la Núria, l'escenari perfecte perquè el mite fos realitat. Però, ai las, no sé què passa que això no rutlla. No gaudeixo.

M'agrada la solitud, i no puc negar que els tres o quatre dies que fa que estic així m'han comportat coses aprofitables. M'he reafirmat que "Forget her" de Jeff Buckley és una de les cançons més boniques que he escoltat; que Lost és una sèrie que ha caigut en l'error, que no hauria hagut de tenir més d'una o dues temporades, com segurament Heroes i absolutament segur Robin Hood; que Entender de vino, de Carlos Falcó, és un dels millors llibres sobre vi que he llegit (tampoc n'he llegit gaires). Però no, no m'agrada estar a casa així, no m'agrada que la Núria m'ho hagi de fer tot, no m'agrada que hagi de pensar el seu dia per no deixar-me massa hores sol a casa. Crec que tenim un problema, amb aquest mite: hi ha una diferència abismal entre poder-se quedar a casa per fer allò que a hom li agrada i haver-se de quedar a casa. L'ànim amb què hom encara les mateixes activitats, en una o altra situació, és ben diferent. Per més inri, aquest matí he trucat al meu cap. M'ha preguntat: "Com estàs?" Li he respost: "Aquí, amb la cama així. "M'ha tornat a dir: "Bé, així podràs avançar la tesi, no?" Hi ha gent que et troba les nafres amb una facilitat que espanta. Com deia aquell:

"There must be some way out of here," said the joker to the thief,
"There's too much confusion, I can't get no relief."]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-poble-la-vida-i-la-mort http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-poble-la-vida-i-la-mort Tue, 15 Jan 2008 12:20:52 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/el-poble-la-vida-i-la-mort La voluntad, de José Martínez Ruiz, Azorín: «La vida en los pueblos [...] es una vida vulgar... es el vulgarismo de la vida. Es una vida más clara, más larga y más dolorosa que la de las grandes ciudades. El peligro de la vida de pueblo es que se siente uno vivir... que es el tormento más terrible. [...] De ahí los prejuicios que aquí cristalizan con una dureza extraordinaria, las pasiones pequeñas... La energía humana necesita un escape, un empleo; no puede estar reprimida, y aquí hace presa en las cosas pequeñas, insignificantes —porque no hay otras— y las agranda, las deforma, las multiplica... He aquí lo que podemos llamar hipertrofia de los sucesos...»

La nota que en vaig prendre: "És un fragment deliciós d’una obra convulsa i també deliciosa. És un intent assolit de la tan anhelada literatura d’idees però sense l’artificiositat pedant i ridícula d’alguns intents nostrats actuals. Un d’ells, Miquel de Palol, avui he pensat en ell. En el número d’aquesta setmana de Lateral hi han posat uns quants dels seus aforismes en castellà. Excepte uns pocs, la resta em sembla una autèntica bajanada, un intent de donar-se importància a base de sopa d’all, un mal del qual en pateixen alguns dels seus personatges que he llegit. En canvi, hom llegeix les referències a Montaigne que ens fa Azorín; o les converses filosòfiques d’un Baroja a El árbol de la ciencia, i no pot fer res més que treure’s el barret."

Lateral, en termes generals, oferia als lectors una mostra tal de pedanteria intel·lectualoide i mancada de sentit de la realitat, que la feia francament insuportable. Per un article bo, tenies tres o quatre setmanes de sequera. Era una mostra més de la Barcelona progre i buida. Avui veig que penso més o menys el mateix. La revista Lateral ja no existeix. Una altra cita d'Azorín, al llibre Antonio Azorín, diu: «Y ved la extraña paradoja: aquí la vida será más gris, más uniforme, más difluida, menos vida, que en las grandes ciudades; pero se la ama más, se la ama fervorosamente, se la ama con pasión intensa. Y por eso el egoísmo es tan terrible en los pueblos, y por eso la idea de la muerte maltrata y atosiga tantos espíritus...»

Sobre les ciutats i els pobles. Certament, en els pobles hom sent viure de forma més intensa, i la tristesa de la fugacitat del temps i, per tant, de la vida, fa present en tot moment la idea de la mort, i fa també engrandir allò insignificant i quotidià. Per això en els pobles s'hi menja bé: plats sòlids però no floritures. Les ciutats tenen la tendència contrària.

Entre els clars avantatges de viure en un poble com Sentmenat, hi ha que hom evita, per exemple, haver de quedar un dia al Salambó. Tot és massa guai, en llocs com aquest. I qui diu Salambó diu també el restaurant de Laie.]]> http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/bestiari http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/bestiari Mon, 31 Dec 2007 16:15:28 +0100 http://blocs.sentmenat.com/pepvallbe/bloc/bestiari
El conflicte principal és ben senzill: uns homes cacen, els seus objectius són animals, però de vegades, sense voler-ho, cacen altres homes, els maten o els amenacen. He llegit que hi ha qui diu que la caça i l'home són tot u, que la caça és consubstancial en l'ésser humà. Vaja, que caçar és natural. Doncs no, caçar, en l'ésser humà, no és natural, com tampoc ho és l'agricultura ni gairebé cap activitat que els homes duen a terme. Com les matemàtiques, la caça és artificial, no és més que una acció premeditada sobre la natura, a partir d'una decisió. En els nostres ancestres fou una decisió molt ben presa per tal de sobreviure d'una determinada manera. La gràcia de l'ésser humà és que podia decidir caçar o no fer-ho. Si no, hauria estat un animal com els altres. Si una decisió així no s'hagués pres, avui no menjaríem foie amb un Banyuls.

Hi ha qui defensa que la caça és natural perquè vol dir que és bona. Hi ha qui diu que no és natural perquè vol dir que és nociva. La caça no és natural, però no crec que sigui dolenta. L'única caça que em molesta és la caça d'éssers humans, ni que sigui per accident. La caça d'animals em temo que no és ni bona ni dolenta. Aquest debat, que trobo estèril, em recorda massa al debat, que només apassiona els vegetarians, sobre si hem de menjar carn o no. Tinc l'íntima convicció que els vegetarians (voluntaris) només tenen un problema: no els agrada menjar. D'aquí ve la resta. No se'ls neguen els ulls davant d'una cassola de pollastre amb llagostins. No pateixen perquè la cuina de menuts estigui en perill d'extinció. Allà on jo veig un festí, ells hi veuen patiment d'un animaló i clar, desenvolupen sentiments de llàstima vers els animals.

Aquesta setmana vaig anar a córrer pels voltants de Sentmenat. Quan baixava del camí de Palau cap a Can Capella, un tret molt a prop meu em va espantar i a l'acte vaig veure caure una perdiu a uns quinze metres de mi. Vaig estar a punt de ser caçat per accident. ¿Per què? Perquè hi ha caçadors molt dolents, rematadament incompetents, covards i ganduls. Si no tenen orientació, si es perden, si no poden endinsar-se en el bosc, si no poden allunyar-se del cotxe, si no poden caçar lluny de les cases i dels camins transitats, que es dediquin a una altra cosa.

Ahir vaig tornar a córrer pel mateix lloc, i a dalt de tot de la carena de la Torre Marimon hi vaig trobar un grup de caçadors, uns deu, que ja havien fet la carn a la brasa. Tenien parada una taula de càmping i una cafetera al foc. A la taula hi vaig poder veure una ampolla de Ballentine's. Si el que els agrada, en el fons, és menjar i beure, no cal posar-se un uniforme de camuflatge ridícul.

Ara, el que em va fer comprendre la naturalesa d'aquests (no de tots, clar) caçadors fou l'escena que representaven. En un caçador hi vaig descobrir la figura del fatxenda, i aleshores tot em va quadrar. Agafava l'escopeta amb les dues mans i l'ensenyava als seus companys, admirant-la, suposo que comentant-ne les gràcies. El fatxenda, segons Josep Pla, és un home que mentre parla amb algú es posa les mans a les butxaques i va fent dringar les monedes que hi duu. Tots l'hem vist. Entre alguns caçadors, pel que vaig veure, tenim un nou monstre al bestiari, un fatxenda que ha reelaborat un vell repte: aviam qui la té més llarga.]]>