blog de Roger Vilà

Per ara, l'última entrada

Roger Vilà — Tue, 15 Feb 2011 21:42:00 +0100

"En aquests estadis de la civilització, sorollosos i vacus, tot deriva cap a la vanitat, tot emmena vers la vanitat. I, per al civilitzat, la forma nova de la vanitat consisteix a tenir el seu gran nom imprès en un diari!" Aquests mots els fa dir Eça de Queirós a un dels seus personatges més extraordinaris, Fradique Mendes, al darrer quart del segle XIX. Canvieu, si voleu, diari per bloc o per Facebook. Continuem. El mateix Fradique diu en una de les seves cartes: "A excepció d'alguns filòsofs esclavitzats pel mètode i d'alguns devots rosegats per l'escrúpol, tothom avui en dia ens desempalleguem alegrement de la galdosa tasca de comprovar. És amb impressions fluides que formem les nostres fermes conclusions. [...] D'aquesta manera passem el nostre sant dia penjant etiquetes definitives a l'esquena dels homes i de les coses. No hi ha acció individual o col·lectiva, personalitat o obra humana, sobre la qual no estiguem preparats per promulgar una opinió ximple."

Tot això surt de la ploma d'Eça de Queirós a finals del segle XIX. Si ara fem un salt sobre el llarg, dens i embrollat segle XX i ens plantem a la segona dècada del segle XXI, ens ruboritzarem de vergonya i de confusió en veure'ns delatats, desemmascarats, de mig a mig. Que fàcil que és convertir-se en un opinador sense escrúpols, en un d'aquests vanitosos que denuncia Fradique Mendes, i enfilar-se al púlpit des d'on predicarem els nostres judicis balders, les nostres asseveracions ridícules, les nostres conviccions inconsistents.

Avui tot és soroll, verbositat, xerramenta. I si de tant en tant apareix una idea bona, aquesta queda colgada enmig de tanta vacuïtat. Humilment, després de llegir Eça de Queirós, després de topar amb la veu forta i aclaridora de Kundera -com odia la indiscreció que regna en els nostres temps, la conversa fútil-, no puc fer altra cosa que esgrimir unes unces de coherència i aturar aquest raig indolent de paraules fins que tingui realment alguna cosa a dir, alguna idea que em cremi a les mans. Fins que no arribi aquest moment, prefereixo deixar aquest bloc en silenci. Gràcies per tot.

Quatre marquesos i una ciutadana

Roger Vilà — Fri, 04 Feb 2011 17:35:00 +0100

He afirmat sovint que els catalans som massa diferents dels espanyols, tot i que hi ha persones de bon cor i millor voluntat -i potser massa excel·lentíssim esperit- que creuen que no és veritat. Una d'aquestes persones és un company de feina que ahir em deia: "Al final potser sí que m'acabaran fent independentista!" "Al final!, dius? Si ja no n'ets ara vol dir que ets ben bé un cas perdut!", li vaig respondre. Però bé, tornem on érem, perquè els qui són un cas perdut són realment els espanyols. Avui arribo a casa i llegeixo la notícia següent: "El Rey concede el título de marqués al seleccionador Vicente del Bosque." Del futbol al marquesat, com ha de ser. Un altre grande d'Espanya, d'aquesta Espanya tan ben pintada per Goya, tan castissa, tan autèntica, tan del XVIII, tan latifúndica i allunyada d'Europa.

I al costat de Vicente del Bosque, tres marquesos més: un empresari -gent ferma, pencaire-, un magistrat del Constitucional -un garant de la Constitució- i un flamant premi Nobel de literatura, l'inefable Vargas Llosa -gent de lletres, entesa, amb aquell punt d'anticatalanisme tan ben valoradet.

Mentrestant, per refermar la distància que ens separa dels espanyols, aquí en comptes de premiar marquesos premiem ciutadanes. Perquè no és sinó una partidària dels Ciudadanos la dona que ha guanyat el premi més ben dotat de les lletres catalanes: la Nuria Amat (si us plau, el nom sense accent, com sempre l'ha escrit). Aquesta fins ara furibunda enemiga de la normalització de la llengua catalana veu premiada la seva trajectòria amb els 90.000 eurets del premi Ramon Llull i una neteja d'imatge que li permet posar-se al davant de la plèiade del nostre país.

A Espanya premien els seus. A Catalunya premiem els seus. Ves si som diferents!

Si el marquès de Sentmenat aixequés el cap!

El dilema

Roger Vilà — Mon, 24 Jan 2011 20:45:00 +0100

Aquests darrers dies he escoltat la mateixa idea expressada per persones molt diverses i en indrets ben diferents del nostres país. És una exclamació dolorosa que ve d'un cansament llarg, d'una pesantor que ha esdevingut a penes suportable; però alhora és com un pensament alliberador, una reflexió de final de trajecte. De fet, és un dilema: "O plantem cara o ens exiliem!"

És dur arribar a aquesta conclusió. Hi arriba gent que ha pencat pel país, que ha treballat de valent no només per obtenir un rendiment econòmic propi, sinó també per una clara voluntat d'aportar alguna cosa a aquest país. Són persones que han lluitat per tirar endavant una associació, o per millorar la situació d'un poble minúscul des d'una alcaldia modesta, o per promoure un producte de la terra, o per facilitar als nouvinguts l'aprenentatge de la llengua catalana, o per salvar un espai natural amenaçat, o per aconseguir que un dia no gaire llunyà Catalunya sigui un estat independent...

Són gent que s'ha implicat sovint amb el país, però que ara ja se sent esgotada. A alguns la crisi els ha fotut enlaire el negoci; a d'altres els ha faltat el suport que esperaven de l'Administració. I alguns, senzillament, n'estan farts. Estan farts de pertànyer a un poble covard, que no aixeca el cap, que s'avé a romandre sota el jou d'un Estat espanyol que mai no ens deixarà fer la nostra tranquil·lament. El final del túnel no es veu enlloc: l'economia no rutlla, la llengua s'afebleix, les ciutats s'enlletgeixen, el paisatge humà és cada cop més depriment i, per acabar-ho d'adobar, l'ofensiva contra Catalunya és cada vegada més desacomplexada.

Per això, davant de l'apatia de tants catalans, davant de l'estultícia de tants botiflers, davant de la bel·ligerància de partits populars i intereconomías i altres espècies depredadores, davant de tot aquest panorama que no poden deixar de veure des del mirador de la seva excessiva consciència, han decidit que és el moment de prendre la decisió més transcendental:

O plantar cara o exiliar-se. O enfilar el camí cap a la independència i el progrés moral, econòmic i cultural del país, o tocar el dos cap a un altre país.

Hi ha, evidentment, una tercera opció: deixar-se assimilar i esdevenir espanyols amb tots els ets i uts. Però... no som massa diferents?

Esperit de contradicció

Roger Vilà — Sun, 05 Dec 2010 19:27:00 +0100

Fent endreça per casa, m'he ensopegat tot d'una amb un exemplar de l'any 1979 de la revista PatínSport. A la portada apareixen abraçats tres jugadors del Reus Deportiu celebrant el gol que acaben de marcar al FC Barcelona. Un clàssic Barça-Madrid d'avui dia sembla un partidet amistós de mitja costellada comparat amb aquells duels que disputaven en aquella època els equips d'hoquei del Reus i el Barça, una època en què sovint el Sentmenat matagigantes era el tercer en discòrdia. En aquesta foto hi apareix justament Manel Edo, jugador que més endavant esdevindria un dels grans fitxatges de la història del Sentmenat. També hi apareix, amb els seus rínxols característics, Quico Alabart.

Quico Alabart va ser sempre el meu ídol, el meu jugador preferit, aquell a qui m'hauria agradat assemblar-me. Sobri, seriós, molt segur, sempre eficient, contundent quan calia ser-ho, posseïdor d'un gran xut. Mai no vaig sentir cap simpatia pels esplèndids jugadors del Barça: Villacorta, Vila Puig, Torres, Centell, etc. Preferia figures com Josep Giralt, Manel Edo o Quico Alabart. I els preferia perquè eren molt bons, però també potser per esperit de contradicció, per la voluntat de fugir de l'opinió general.

Aquest mateix esperit va fer que, quan va ser hora de triar un institut per estudiar BUP no volgués anar a Caldes, com gairebé tothom, sinó a Sabadell. O que a l'hora de triar el primer cotxe no em fixés en cap R5, el model al qual aspiraven tots els joves a mitjan dècada dels vuitanta, sinó en un Citroën Visa amb motor 2CV. O potser això ja no era esperit de contradicció. No ho sé. Però ho fos o no, a poc a poc em vaig anar adonant que les meves tries sempre em situaven en un grup reduït, a l'altra banda de la majoria.

Aquesta sensació es va confirmar de cop la primera vegada que vaig anar a votar en unes eleccions. Content, nerviós, il·lusionat, vaig anar a exercir el meu dret i vaig dipositar en una urna el meu vot, que va ser per a ERC. Recordo que uns quants companys m'ho van retreure: "Què has fet! No veus que és llençar el vot! Ara tornaran a guanyar els socialistes!" "I a mi què m'expliqueu", els deia, "he votat el que he volgut!" Sí, vaig votar ERC perquè llavors em sentia d'esquerres, pensava que Catalunya havia de ser independent i estava convençut que la república era la millor solució per al país. Ho pensava llavors, i ho penso ara.

Per això tots aquests anys he continuat donant el meu vot a ERC, perquè, tot i els problemes interns que cíclicament té el partit, ningú més no defensa tan bé els valors que per a mi són essencials per tirar el país endavant. Perquè durant tots aquests anys hi ha un munt de gent que ha treballat honestament -no es coneix cap cas de corrupció que afecti un sol regidor o alcalde d'ERC- per millorar Catalunya i perquè damunt la taula hi hagi qüestions que ningú abans no havia plantejat. Els rendiments, potser sí, se'ls han endut uns altres. Però ERC continuarà treballant, des de la banda dels que no són la majoria.

I jo continuaré recordant el joc de Quico Alabart, els dies d'institut a Sabadell, les excursions amb el Citroën Visa i les il·lusions -intactes- que em feia de ben jovenet quan somiava en la independència de Catalunya.

"Tornarem a..."

Roger Vilà — Mon, 29 Nov 2010 20:24:00 +0100

Benvinguts a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

L'últim carnet

Roger Vilà — Mon, 08 Nov 2010 20:34:00 +0100

“La culpa ez de Madrí.” Ho diu a quarts d’onze del matí un agent del Cuerpo Nacional de Policía. Som a l’Oficina de Turisme, a la plaça de l’Ajuntament de Santa Coloma. Un grapat de colomencs de totes les edats fem cua esperant que ens entreguin el carnet d’identitat, que hem hagut de renovar. Però avui és un mal dia. Per fer cada document l’agent s’hi està vint minuts, i tot perquè el sistema informàtic falla i no hi ha manera de gravar les claus d’accés (els PIN) en cadascun dels nous documents d’identitat electrònics.

Vet aquí que passa l’estona. Uns quants jubilats s’ho agafen amb calma i ho aprofiten per fer-la petar. Els qui treballem, veient que la cosa va per llarg, tornem a la feina i ens arrisquem que ens passi el torn o que ens quedem sense carnet. Resulta que no el podem anar a buscar un altre dia a Girona; ens l’ha de donar aquest policia nacional, sol, abandonat a Santa Coloma, deixat de la mà del Cuerpo, que cada mitja hora truca per telèfon a la central per preguntar com és que el sistema va tan lent. “La culpa ez de Madrí”, repeteix sovint, potser per calmar els ànims dels qui fa més de dues hores que s’esperen. Però aquesta frase és una obvietat, perquè la culpa sempre és de Madrid. El curiós del cas és que ara aquesta màxima li serveixi al policia per excusar-se davant d’uns colomencs impacients. Ben mirat, l’home no en té cap culpa i està que trina veient que avui no acabarà la feina.

Al cap d’una hora torno a l’Oficina. Tot continua igual. Uns quants jovenets sortits de l’escola s’han afegit a la cua. Comprovo que s’han format diversos grupets. Una dona comenta que a quarts de dues té hora amb el metge; una altra parla de gossos i cavalls; un jubilat contesta al telèfon; un altre està a punt de fer una becaina recolzat contra el vidre, ben arrepapat. Algú s’exclama, sorneguer: “Almenys podríem anar a demanar a l’alcalde que ens posi una tele per distreure’ns”. “El que li hem de demanar”, diu un altre, “és que ens porti una mica d’esmorzar.” Són les coses que la gent sol demanar a l’acalde en moments com aquest. Mentrestant, tinc la sensació que en qualsevol moment el policia dirà allò de “vuelva usted mañana.”

Per a molts és un matí perdut. I encara hi ha un bon grapat de ciutadans que marxaran sense el document després d’hores d’espera. És llavors que penso: com costa ser espanyol! Avui la raó no és econòmica, no és ni tan sols ideològica. Senzillament, costa molt obtenir el document d’identitat que m’acredita com a espanyol; per tant, costa molt ser espanyol. Si almenys tota l’estona perduda hagués servit per obtenir el carnet d’identitat català! Però encara no tenim Estat, esclar. I des d’una Oficina de Turisme d’un racó de Catalunya l’ordinador d’un policia nacional es nega a connectar-se amb la central de Madrid, amb Hisenda, i amb no sé quants departaments més de la màquina burocràtica espanyola.

Si fóssim independents, estic segur que aquest tràmit seria bufar i fer ampolles. Si més no, la Generalitat cau més a prop; sembla que tot ha de ser més fàcil, més ràpid. Al capdavall, doncs, aquí tenim un altre argument per desitjar un Estat propi. De tota manera, fins d’aquí a deu anys no m’hauré de renovar el carnet; de fet, tinc la vana esperança que aquest carnet ja no me l’hauré de renovar mai més. Vés a saber. Mentre penso tot això, sento algú que crida: “Roye?” Em costa reaccionar. És el policia, que se m’adreça per dir-me que ha pogut enllestir el meu carnet. Quan me l’entrega no puc estar-me de dir-li: “Gràcies. Aquests de Madrid…!” “De Madrí, de Madrí ez la culpa, sí señor”, insisteix ell. Me’n vaig.

(Article aparegut al número de novembre de la revista Ressò.)

Res, res, res, res

Roger Vilà — Wed, 27 Oct 2010 16:46:00 +0200

Res, res, res, res. No hi ha res a fer. I no és que no ho vulguin entendre: ho entenen perfectament i saben per què actuen com actuen. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès diversos articles del reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, dues institucions -ja us ho podeu imaginar- sospitoses de mantenir actituds radicals a favor del català i terriblement bel·ligerants contra el castellà. Valga'm déu! Si cada dia m'he de barallar amb els companys del Consell Comarcal de la Selva, amb seu a Santa Coloma de Farners, perquè sempre s'adrecen a tothom en castellà a la mínima que veuen un mocador al cap o una pell fosca, imagineu-vos què deuen fer els treballadors de l'Ajuntament de Barcelona que fan atenció al públic!

Res, res, res, res. S'han acabat les transicions democràtiques, i les forces vives que representen l'Estat espanyol ja no van amb contemplacions. A Catalunya ningú que parli castellà i prou no té cap problema, però aquestes forces s'inventen el que calgui a fi d'anorrear el poc que queda de la nostra llengua, en certa manera símbol de la nostra identitat i de la nostra resistència. I el TSJC hi contribueix des de dins mateix del país. No cal que d'aquesta feina d'enderroc se n'ocupin els alts tribunals de Madrid. És per això que ens cal la independència d'una fotuda vegada, i ens cal dotar-nos de les eines pròpies d'un Estat: tribunals propis, legislació, etc. Però haurem de fer fora tota la colla de jutges miserables que hem hagut d'aguantar tots aquests anys. Quina justícia, déu! Quina incapacitat d'entendre res!

I els de Convergència encara gosen afirmar que retiraran la llei del cinema! Quins altres miserables, si ho fan! Per postres, hem perdut Joan Solà, un lingüista meravellós, un home compromès amb el país i treballador incansable. Recordo que ell va dirigir la redacció del llibre d'estil de l'Ajuntament de Barcelona. Ara, amb aquesta decisió d'anul·lar alguns articles del reglament d'ús del mateix Ajuntament, tinc la sensació que els del TSJC han contribuït a accelerar la seva mort. És com si, en part, l'haguessin matat ells. Avui estic molt emprenyat.

Heavy Metal

Roger Vilà — Fri, 10 Sep 2010 20:30:00 +0200

El meu primer record relacionat amb el rock dur em situa, quan era tot just un nen, davant de la porta d'un antre infernal que feia de pub per als joves sentmenatencs dels anys setanta. Parlo del Zeppelin, el local habilitat al costat del pont de Sabadell, tocant a la riera. La construcció encara existeix. Recordo trobar-me palplantat davant de la porta del Zeppelin, acompanyat d'algun amic, absorts, escoltant una música altíssima que arribava de dins. Tot d'una, la porta s'obre i ens colpeja una barreja de fum espès, llum blava i sinistra i so eixordador. I enmig d'aquell maremàgnum entreveiem uns caps que es mouen convulsivament. En vam fugir esperitats.

La meva infantesa va continuar entre cançons de Ray Conniff, Demis Roussos, Joan Manuel Serrat, els Beatles o uns joves Boney M, fins que l'any 1982 els russos envien una sonda a Venus, Grace Kelly mor d'accident i el Josep Beltra i el Josep de la Fonda em deixen un disc per veure si m'agrada. Poc convençut, però esperonat per l'entusiasme dels Joseps, em disposo a escoltar el segon disc més venut de la història i, sense cap mena de dubte, els millors quaranta-cinc minuts de música que s'han escrit des del principi del segle XX fins avui: el Back in black dels AC/DC. Collons! Allò era massa. Durant setmanes no vaig poder deixar d'escoltar aquelles cançons diversos cops cada dia. Allò era ritme, força, gresca i nervi. Tenia catorze anys, i alguna cosa havia canviat per sempre. Però Back in black va ser només el començament. Després va arribar Barón Rojo, i amb els Joseps, l'Enric Martí i en Jordi Vivet anàvem pels carrers cantant allò de "Por Janis, Lennon, Allman, Hendrix, Bolan, Bonham, Brian i Moon" o els clàssics versos "Va sin afeitar, dice el sheriff del lugar. Y además con tías buenas".

A partir d'aquí van arribar nous descobriments. En Jaume Canyameres, sempre amatent i pendent de la meva formació com a jove adolescent, em va passar el Heaven and hell de Black Sabbath i em va introduir en nous grups: Motorhëad, Sex Pistols... En aquella època el punt de trobada i el lloc adient per sentir rock dur i heavy metal era el Russi. Hi vam passar tardes senceres sentint Deep Purple, Led Zeppelin, AC/DC, Judas Priest, Voll Damm... Bé, aquestes més aviat ens les bevíem. I cada tarda hi podíem fer noves troballes. Allà hi havia en Ramon Lirus, per exemple, exercint de Dave Murray i tocant amb els dits totes les cançons d'Iron Maiden.

Aleshores ja teníem moto i solíem fer alguna escapada a Caldes, on el Heavy Metal era més present arreu gràcies a personatges com l'Angus, que conduïa un programa de ràdio anomenat "Una hora en el infierno". Allà vam topar amb Accept i amb uns americans molt joves i que prometien molta guerra: Metallica. Mentrestant, a Sentmenat gaudíem de breus sessions de heavy al Corralillo -just després de l'estona de cançons lentes per ballar ben agafats a les fosques amb alguna companya de classe-, o fins i tot al Peta, després de preguntar mil vegades quan posarien algun disc de rock. Encara hi havia un altre antre dedicat al heavy...: la botiga de la meva mare, tot i que ella no ho sabia. Alguns matins, mentre ella era al mercat, jo em quedava a la botiga armat amb un bon radiocasset i esperava l'arribada d'algun company carregat de novetats. Llavors apujàvem el volum i xalàvem amb les cançons de Krokus, de Scorpions o de desenes d'altres grups. Sovint, alguna clienta esparverada entrava a la botiga i ens descobria fent salts d'una punta a l'altra i cridant les tonades mentre tocàvem la guitarra amb els dits com ens havia ensenyat en Ramon Lirus.

Sí, van ser temps de Heavy Metal. I és que tothom té un passat... i un present! Com deien els Rainbow, "Long live Rock'n'Roll"!

Llibres, records... i sant Menna

Roger Vilà — Sun, 29 Aug 2010 12:13:00 +0200

Potser cansat de les declaracions de polítics empestats o de futbolistes obtusos, cansat de notícies insensates sobre la crisi o sobre alts directius de caixes que s'apugen el sou un 50%, em refugio en lectures que em proporcionen plaer i coneixement mentre avança aquest agost estrany, ara fresc, ara calorós, tothora desconcertant. Dies enrere vaig llegir Maletes perdudes, de Jordi Puntí, una novel·la ben escrita però un pèl avorrida, segurament per excés de metratge. Després em vaig entusiasmar amb els volums autobiogràfics d'Elias Canetti, que parlen d'una de les èpoques més interessants de la història moderna: els anys situats entre les dues guerres mundials del segle XX. I ara, després de molt de temps, m'he decidit a emprendre la lectura de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. La cosa comença bé.

La portada d'aquesta novel·la -una fotografia d'un grup d'escolars durant el franquisme- m'ha fet recordar de sobte, i sense saber ben bé per què, un moment de la meva infantesa: sóc davant del quiosc blau de fusta que hi havia a la plaça de la Vila de Sentmenat i tinc a les mans un parell de monedes foradades de 25 rals amb les quals compraré una bossa de blat de moro. Veig perfectament aquell quiosquer gras, sovint simpàtic però també capaç de tenir males puces si el provocaves. I aquest record em duu a un altre moment: ara sóc dins la sala del gran cinema Montseny i jugo a cuit i amagar arrossegant-me per sota els seients, mentre a la pantalla fan una pel·lícula de romans o de senyores que ensenyen un pit. Tinc a la mà una bossa de Conguitos, i com que encara no l'he oberta no sé si el tren o el cotxe que hi trobaré ja els tinc repetits o els puc afegir a la meva col·lecció. Això passava un diumenge a la tarda. El mateix dia, al matí, la mare ens havia preparat una tassa de xocolata espessa on sucàvem un tros d'aquella coca de pinyons llarga, estreta i seca, celestial, que havia comprat a primera hora a Cal Dulçura. Quines coques! Encabat ja podíem anar cap a la pista per veure tres partits seguits d'hoquei.

En aquell temps, quan el Sentmenat jugava fora, alguna vegada recordo haver anat a missa. També ens hi solien dur les monges, si us plau per força, entre setmana de tant en tant. Arribàvem tota la classe a l'església i hi entràvem en silenci, atuïts per l'olor d'encens i de ciri. Llavors ens assèiem en els bancs de fusta i, prou callats, contemplàvem l'interior d'aquell edifici tan gran, el més gran que havíem vist mai. Sempre m'havia cridat l'atenció la imatge d'aquell sant Menna tan ferreny, tan guerrer, que semblava que ens havia de protegir de tot mal. Encara hi penso de vegades, quan de camí cap a Girona ensopego el rètol que anuncia l'església de Sant Menna de Vilablareix. I jo que em pensava que aquest sant era tot nostre, sentmenatenc de cap a peus! Ara que, de fet, no he sentit mai que ningú es digui Menna a les comarques gironines. Per tant, el sant deu continuar essent bàsicament sentmenatenc.

Per això se m'acut que podríem adreçar-nos a ell i pregar-li que amb el seu posat guerrer aparegui als polítics catalans i els convenci perquè reprenguin el bon camí. Però, ah, fa temps que hem perdut la fe, que som descreguts i que sabem, com diu Vinyoli, que "el mal i la vergonya duren".

Dos atributs i honestedat

Roger Vilà — Fri, 09 Jul 2010 17:39:00 +0200

Sempre he pensat que qui vulgui dedicar-se a la política ha de ser honest i ha de tenir dos atributs fonamentals: sentit del ridícul i capacitat d'autocrítica. Sense aquests atributs no hi ha res a fer, perquè per molt treballador que sigui sempre estarà exposat a fer el ridícul i a creure's el tenidor de la veritat absoluta. Una persona així mai no es creurà el culpable de res; la culpa sempre serà dels altres. Un pensament funest en la ment d'un polític.

Si som generosos

Roger Vilà — Mon, 07 Jun 2010 17:43:00 +0200

Tants senyals no poden ser fruit de la casualitat. Fins ara, més de mig milió de ciutadans han votat a favor de la independència de Catalunya en les consutes que s'han dut a terme a molts municipis del país. TV3 "gosa" programar un documental com "Adéu, Espanya" i, a més, aquest obté un gran èxit d'audiència. No para d'augmentar la nòmina d'intel·lectuals i de polítics que es declaren obertament a favor de la independència o que reconeixen, si més no, que aquesta sembla cada cop més l'única sortida vàlida per al país. Un nombre important i creixent de catalans d'origen espanyol es mostren també completament a favor que Catalunya disposi d'un estat propi. Molts empresaris parlen sense por d'aquesta possibilitat i veuen en la independència de Catalunya una oportunitat.

Fa només deu o quinze anys, tot això hauria estat impossible. Si ens aturem a rumiar-hi uns instants, ens adonarem que el pas que hem fet és extraordinari. Jo mateix sóc dels que de vegades tenen la sensació que res no es mou, que no avancem ni un pas. Però ara els fets demostren el contrari. Abans un independentista era vist com un exaltat. Avui ho són els joves i la gent gran, els "pengis" i els encorbatats, iaies castellanoparlants i comerciants panjabis...

Han canviat altres coses. Avui cap diari ja no afirma que per la Feria de Abril han passat 3.500.000 visitants -ja ho sabem, no hi havien passat mai, però ho deien. S'han publicat les balances fiscals i s'ha denunciat públicament l'espoli que pateix any rere any Catalunya.També ha canviat -i canviarà encara més- el discurs dels partits polítics, que ja no poden defugir la qüestió o minimitzar-la: la independència ja és a la seva agenda, n'han de parlar en un o altre sentit, inevitablement. I dic que el seu discurs canviarà perquè en la major part dels partits hi ha persones assenyalades que defensen el dret d'autoderminació per a Catalunya. És així a ICV, i fins i tot entre les files socialistes. És així a CiU. I no cal dir que és així a Esquerra, partit que sempre ha tingut la independència en l'eix dels seus objectius.

Però Esquerra també canviarà el seu discurs. Temps enrere la postura més o menys oficial era defensar la independència com un camí cap a les millores socials, la millor via per aplicar polítiques d'esquerra de debò. Si bé la intenció continuarà essent aquesta, Esquerra sap que a hores d'ara cal la independència per davant de tot. La crisi econòmica de l'Estat espanyol és una llosa que no ens permet alçar el cap. És, doncs, urgent que ens desempalleguem d'aquesta llosa, d'aquest llast insuportable.

I és un bon moment, perquè s'estén la impressió que tot plegat depèn de nosaltres. Cada cop hi ha menys por i més convenciment, menys dubtes i més arguments, encara que aquests ens els proporcioni la maleïda crisi i la nefasta gestió del Govern espanyol, que cada cop té menys crèdit davant les institucions europees. Han sigut molts anys de fer el fatxenda i de gastar diners a tort i a dret, sense control, en tota mena d'infraestructures caríssimes, en projectes i programes absurds. Un detall que no ha passat desapercebut per al món, un bon exemple del malbaratament de recursos econòmics, és l'exagerada prima que cobraran els jugadors de la selecció espanyola si guanyen el mundial de futbol, la més alta de totes. En plena crisi, havent d'aprovar plans d'austeritat, llencen els calés de qualsevol manera.

Sí, tot depèn de nosaltres. Perquè no pot dependre de ningú més. Perquè ja sabem que no podem esperar res dels tribunals espanyols, ni dels polítics espanyols. Només podem confiar en nosaltres mateixos, en la nostra tenacitat i capacitat de tirar endavant, tots plegats: catalanoparlants, castellanoparlants, nouviguts. Potser ara, doncs, és el moment de ser generosos els uns amb els altres, el moment de voler entendre'ns, de posar l'èmfasi en allò que ens uneix. Els catalanistes socialistes, la gent d'Iniciativa, els d'Esquerra, els convergents, els qui no combreguen amb cap d'aquests partits, els qui no anirien a votar, en fi tots els qui aspirem a una Catalunya amb estat propi hem de deixar de banda les nostres diferències i posar-nos a treballar de debò per aquesta fita que és més a prop que mai.

Si ens ho proposem de debò, si ens ho creiem de debò, qui podrà evitar-ho? Treballarem per la independència i l'aconseguirem.

Nosaltres mateixos (amb postdata)

Roger Vilà — Sun, 30 May 2010 20:47:00 +0200

Sinn Féin vol dir 'nosaltres mateixos'. El Sinn Féin és el conegut partit irlandès fundat fa més de cent anys, i ara m'ha vingut al cap seguint vés a saber quin fll del pensament. O sí que el sé. M'ha vingut al cap després de sentir Zapatero proclamant la fi de l'era de l'autogovern. Però qui coi és aquest Zapatero? Ha estat sempre així? S'hi ha tornat? No, ningú no canvia com ho ha fet ell. Zapatero ja era com és ara: un cínic, capaç de deixar anar les bestieses més salvatges per guanyar-se uns aplaudiments, uns vots, o senzillament per aconseguir una mica de temps.

He sentit Zapatero i, sense sentir-lo, he pensat en Rajoy, i de cop m'he sentit com Ulisses entre Escil·la i Caribdis. I no he dit: "Ara ja ho tinc clar", perquè sempre ho he tingut clar. Però sí que m'he imaginat el munt de gent que ara ho començarà a tenir clar. Si volem sortir d'aquesta enfangada només tenim una opció: ser nosaltres mateixos, fer-nos-ho tot nosaltres mateixos, governar-nos únicament nosaltres mateixos.

La nostra llengua no existirà per a Europa ni per a ningú fins que no anem sols pel món, ni les nostres seleccions podran competir de debò fins que... I, evidentment, l'economia de Catalunya no anirà bé fins que no ens separem d'Espanya. I dic això pensant en les excuses que m'imagino que arribaran des de CiU per no parlar de sobirania ni de consultes sobre la independència.

Per què costa tant tenir-ho clar?

I, malgrat tot, hi ha una llum d'esperança. Avui, escoltant els arguments de la gent de Ca n'Oriach que anava a votar a favor de la independència en la consulta de Sabadell, he pensat que això ho veurem, que el dia arribarà, que tard o d'hora ens governarem nosaltres mateixos.
______

Postdata: després de sentir les declaracions d'aquelles dones de Ca n'Oriach, avui m'arriben les notícies sobre la nova marca electoral dels reagrupats: Pàtria i Dignitat. Un nom perfecte per perdre pel camí aquestes dones que ahir a Sabadell votaven per la independència. Es pot arribar a triar un nom amb connotacions més resclosides, dretanoses i excloents que aquest? Ho veig difícil. Buf, quin tuf!

Llegendaris

Roger Vilà — Tue, 06 Apr 2010 18:27:00 +0200

Aviat farà trenta anys de tot plegat. Trenta anys... La temporada 1982-1983 va ser històrica per a l'ACD Sentmenat. I en aquesta ocasió la història no la va escriure el primer equip, sinó un grup de nois que es trobaven de ple en l'adolescència i que van conformar un equip infantil d'hoquei sobre patins com mai no s'havia vist a Sentmenat fins llavors. Ells van obrir el camí perquè posteriorment altres equips de Sentmenat repetissin els seus èxits i fins i tot els superessin. Guiats amb mà de ferro per un entrenador molt exigent -l'ara plàcid excursionista Josep Vilà-, es van conjurar per superar tots els obstacles i arribar gairebé a tocar el cim amb la punta dels dits.

Només un pèl de sort els va impedir guanyar-ho tot, però amb tot i això el premi que van obtenir va ser immens: el reconeixement dels altres i l'orgull de sentir-se herois, o, més ben dit, de saber-se herois. Perquè van vèncer en un munt de batalles, van derrotar grans enemics, van sortir victoriosos de partits èpics, i van ser aclamats com Déus per les noies més belles de tot Sentmenat, que acudien a la pista i es desmaiaven en veure'ls jugar, en veure'ls patir, en veure'ls guanyar. Desmais dels quals només es recuperaven quan aquests jugadors alats les consolaven a les frondoses fosquedats del Corralillo. Allí, asseguts en els seus trons, envoltats per tothom, havien de narrar un i altre cop les seves proeses sobre patins davant els precs de les donzelles i l'admiració dels més joves, aquells que somiaven arribar alguna vegada a repetir alguna d'aquelles gestes.

Tot va començar amb la lliga. Van quedar primers per davant del tot poderós Noia de Santi Carda. A les eliminatòries van deixar KO el Cerdanyola de Joan Carles Aguilera. A la fase de classificació per al Campionat d'Espanya van caure contra el Sants del mític Polo, cosa que els va obligar a superar el FC Barcelona per poder anar a la repesca. I ho van fer. I van superar la repesca, jugada a Sentmenat mateix al maig del 1983, després de guanyar tots els partits contra el Clumbi de Mallorca, l'Estadium Casablanca de Saragossa i el Juneda.

El Campionat d'Espanya es va jugar a Reus. Era el primer equip del Sentmenat que jugava un Campionat d'Espanya. Allà es van tornar a veure les cares amb el Sants d'en Polo, i en aquesta ocasió es van revenjar i els van guanyar per 2-1. Tan sols un maleït empat contra una gran Maçanet, conduït pel genial Guillem, els va barrar les portes de la final. Decebuts, van perdre el partit de consolació contra el Reus i van acabar quarts. A la final, el Maçanet va superar el Tordera de Ponsdomènech per 4-2. Però la temporada no havia acabat: aquests tres equips -Sentmenat, Maçanet i Tordera- encara es tornarien a trobar en el 5è Torneig Cosat Brava, celebrat al setembre a Blanes. Allò va ser una mena de repetició del Campionat d'Espanya, i en aquesta ocasió els sentmenatencs van voler demostrar que aquell era el seu any, que ells podien guanyar-ho tot, i que havia estat molt injust que no arribessin a la final a Reus. Ningú no els va poder aturar, ni tan sols el campió i el subcampió d'Espanya, que van caure impotents davant del joc desplegat pels nostres herois:

Sentmenat-Maçanet:   4-2
Blanes-Sentmenat:      4-6
Ripollet-Sentmenat:     3-9
Sentmenat-Canet:       6-1
Tordera-Sentmenat:    2-4

Per a ells foren la glòria i els llorers, i van tornar de Blanes cridant als quatre vents: "Veni, vidi, vinci." Enrere quedava l'estiu de 1983, en què, per cert, van passar un parell de coses més: un doble enfrontament ACD Sentmenat - FC Barcelona. Per una banda, l'invencible equip infantil va jugar un partir al Palau Blaugrana contra el FC Barcelona, del qual sembla que les cròniques no van recollir el resultat, i el primer equip del Sentmenat va jugar la final de la Copa d'Europa i va quedar subcampió. Realment, el 1983 va ser un any per al record, l'any que l'equip format per aquells joves adolescents es va convertir en llegenda.

La nevada com a símptoma

Roger Vilà — Fri, 12 Mar 2010 19:19:00 +0100

L'altre dia, tot fent un cafè, comentàvem amb un company les conseqüències de la nevada, el paper dels nostres governants, en fi, la situació en general. I de sobte es va exclamar: "El que hauríem de fer és fotre al carrer els polítics actuals, tots, del primer a l'últim, estiguin al govern o a l'oposició, perquè això no hi ha qui ho arregli; no n'hi ha cap que valgui res!" "D'acord -li vaig dir-, fem-ho, fotem-los tots al carrer, que no en qui cap; i, llavors, per qui els substituïm?" "No, esclar, per ningú", em va respondre.

Vet aquí la qüestió. Ens hem acostumat a veure els polítics com una classe -social, professional...- diferent, separada de la resta dels ciutadans, com si el país estigués format, per una banda, pels polítics; per una altra, pels ciutadans; encara per una altra, pels empresaris o els banquers, etc. Però això no és així. El país el formem tots alhora, barrejats, jugant cadascú més d'un paper. Qualsevol de nosaltres pot ser alhora -i sol ser així- ciutadà i empresari, ciutadà i regidor d'un poblet, o totes tres coses alhora. I els polítics que ens manen surten d'aquesta massa indefinida i diversa que som els ciutadans.

Per tant, si no hi ha bons polítics al capdavant és perquè com a país no som capaç de generar-los. Som el que som i tenim el que tenim. I si ara traiem del davant tots els diputats i consellers i capitostos que ens governen o que fan oposició, o els qui manen als partits des de la segona fila i des de fa un grapat d'anys -cosa que jo mateix he de reconèixer que faria de bon grat-, ja em direu qui hi posarem. Perquè no veig el recanvi per enlloc. Les persones vàlides, formades, preparades, no volen saber res de la política, ni tan sols en l'àmbit local. Un gruix generosíssim de la població no està per dedicar ni un minut a la setmana als altres, o a la feina col·lectiva de pujar un país, sinó per mirar futbol, perdre el temps davant la TDT, passejar amb xandall pel carrer o passar la tarda al Media Markt. Sóc simplista? Sí, veig la realitat molt simple. Si donem un cop d'ull a les escoles i als instituts, veurem el futur planter de polítics i dirigents que ens espera.

La nevada i les conseqüències que ha comportat són un símptoma que el país no va bé, que res no funciona. Han fallat els polítics, han fallat els empresaris..., i també han fallat els ciutadans, que no van fer cas de res i van llançar-se a les carreteres quan era una salvatjada fer-ho, que esperen que algú altre ja els ho solucionarà tot. Molta gent ho ha passat molt malament, i molta gent no té culpa de res. Ho sé perfectament. Però avui tothom té una visió molt infantil del món; tothom espera que el papa Estat ho solucioni tot, i ningú està disposat a formar part de la solució, a arremangar-se i treballar per als altres, a entrar en política per les ganes de fer un servei públic.

Hi ha d'haver canvis molt profunds en l'actitud i en la manera de treballar de la gent d'aquest país. I perquè la política interessi més gent cal modificar lleis, limitar mandats i càrrecs, afavorir la participació, obrir llistes... Segurament això ho hauríem de demanar als polítics actuals. Si aquests no fan aquests canvis, potser caldrà que una generació entri en política i es cremi només per impulsar-los, només per aplanar el camí per als que hagin de venir més endavant.

Mentrestant, res no canviarà. Cada nevada tornarà a dur el caos, les torres elèctriques continuaran caient, els polítics no pararan de tirar-se els plats pel cap, els magnats de les elèctriques es riuran de nosaltres sense manies, i un ciutadà bloquejat deu hores en una carretera secundària continuarà preguntant-se com pot ser que això li passi a ell, com pot ser que per allà no s'hi acosti ningú, que l'Estat no vetlli perquè aquella nit pugui adormir-se, sa i estalvi, davant del televisor de casa contemplant com el Madrid és eliminat de la Champions. "No future", diu una que conec.

El tauró

Roger Vilà — Sat, 27 Feb 2010 12:20:00 +0100

Això va passar fa uns quants anys, durant el breu període en què vaig ser regidor a l’oposició a l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Un matí, l’alcalde, l’Antoni Solà, esperava la visita del llavors conseller de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat –i, per tant, honorable– Joan Carretero. Aquell dia, per un o altre motiu, gairebé no hi havia a Santa Coloma cap dels regidors, excepte jo mateix i no recordo si algun altre, i l’alcalde em va avisar de l’hora en què era previst que arribés el conseller per acompanyar-lo en la rebuda. Era una mostra de deferència i una manera de tenir en compte que en aquells temps en Carretero i jo érem “companys” de partit.

El cas és que quan vaig arribar a l’Ajuntament, l’alcalde ja era a baix, prop de l’escultura de Martí-Sabé, a punt per rebre el conseller. Feia una dia esplèndid, assolellat, com n’hi ha tants a Santa Coloma. Al cap de ben poca estona, un cotxe oficial va entrar a l’aparcament reservat i va venir a aturar-se allà on érem. De dins en va sortir en Carretero, que mentre avançava cap a nosaltres donà un cop d’ull ràpid a l’edifici que teníem al darrere. Llavors, plantat davant nostre, s’adreçà a en Solà i digué abans que tota altra cosa les paraules següents: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.”

Ni bon dia, ni bona hora, ni ja sóc aquí, ni cap frase de cortesia prèvia. Directament: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.” Ens vam mirar amb l’alcalde i no vam saber quina cara fer-hi. Un cop a dalt, al despatx d’alcaldia, el to de l’entrevista va ser el mateix. Vam repassar alguns projectes, vam comentar algunes informacions, i tota l’estona va surar en l’aire aquell punt de descortesia innecessària, de rudesa supèrflua, d’educació basta i a penes suficient.

Desconec quants consellers de la Generalitat arriben a un poble i, en comptes d’una salutació inicial, escupen un exabrupte com aquell davant de les autoritats locals que els reben, però no em sembla que sigui gaire habitual. Tant se val que la frase no sigui cap mentida, perquè s’ha de reconèixer que l’edifici que acull el nostre Ajuntament és dels menys agraciats i feliçment dissenyats com hom pot arribar a veure. Però la diplomàcia fa molts anys que la van inventar, i un conseller l’ha de saber administrar en grans dosis. I si diu una frase com aquella només pot ser perquè després hi afegirà: “Aquí teniu els diners per fer-lo nou.”

Em sembla que una petita anècdota com aquesta diu força del personatge, i també d’un tipus de polític que corre pel món. No són exclusius de cap partit, sinó que els pots trobar en qualsevol formació, defensant les ideologies més diverses. Són d’aquesta mena de gent que sempre va a la seva, que no admet gaires rèpliques ni gaires romanços. Autoconfiats i amb un punt de prepotència gens dissimulada. Com taurons. Poden ser treballadors tenaços, incansables, però no saben què és crear complicitat, confiança; desconeixen què és l’assertivitat, potser perquè a aquestes persones els falta una mica d’intel·ligència emocional per no engegar-ho tot a rodar a la primera ocasió. Per això, quan menys t’ho esperes, són capaços de fer un un cop de timó, i bon vent i barca nova.

Em fa l’efecte que en Laporta és un altre representant d’aquesta espècie. Vés a saber, tal vegada l’únic problema que tenen aquests personatges és que es prenen massa seriosament a ells mateixos. Els deu faltar sentit de l’humor... i del ridícul. Doncs au, que vagin fent. Mentrestant, no sé si els meus gustos arquitectònics van variar arran d’aquell comentari, però he de confessar que d’un temps cap aquí he començat a admirar certes qualitats estètiques en l’edifici del nostre Ajuntament. Massa ratafia?

(Article aparegut al número de març de la revista Ressò amb el títol "Una anècdota")