http://blocs.sentmenat.com// blog de Roger Vilà Sun, 29 Aug 2010 12:13:00 +0200 ca <![CDATA[Llibres, records... i sant Menna]]> Sun, 29 Aug 2010 12:13:00 +0200 Maletes perdudes, de Jordi Puntí, una novel·la ben escrita però un pèl avorrida, segurament per excés de metratge. Després em vaig entusiasmar amb els volums autobiogràfics d'Elias Canetti, que parlen d'una de les èpoques més interessants de la història moderna: els anys situats entre les dues guerres mundials del segle XX. I ara, després de molt de temps, m'he decidit a emprendre la lectura de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. La cosa comença bé.

La portada d'aquesta novel·la -una fotografia d'un grup d'escolars durant el franquisme- m'ha fet recordar de sobte, i sense saber ben bé per què, un moment de la meva infantesa: sóc davant del quiosc blau de fusta que hi havia a la plaça de la Vila de Sentmenat i tinc a les mans un parell de monedes foradades de 25 rals amb les quals compraré una bossa de blat de moro. Veig perfectament aquell quiosquer gras, sovint simpàtic però també capaç de tenir males puces si el provocaves. I aquest record em duu a un altre moment: ara sóc dins la sala del gran cinema Montseny i jugo a cuit i amagar arrossegant-me per sota els seients, mentre a la pantalla fan una pel·lícula de romans o de senyores que ensenyen un pit. Tinc a la mà una bossa de Conguitos, i com que encara no l'he oberta no sé si el tren o el cotxe que hi trobaré ja els tinc repetits o els puc afegir a la meva col·lecció. Això passava un diumenge a la tarda. El mateix dia, al matí, la mare ens havia preparat una tassa de xocolata espessa on sucàvem un tros d'aquella coca de pinyons llarga, estreta i seca, celestial, que havia comprat a primera hora a Cal Dulçura. Quines coques! Encabat ja podíem anar cap a la pista per veure tres partits seguits d'hoquei.

En aquell temps, quan el Sentmenat jugava fora, alguna vegada recordo haver anat a missa. També ens hi solien dur les monges, si us plau per força, entre setmana de tant en tant. Arribàvem tota la classe a l'església i hi entràvem en silenci, atuïts per l'olor d'encens i de ciri. Llavors ens assèiem en els bancs de fusta i, prou callats, contemplàvem l'interior d'aquell edifici tan gran, el més gran que havíem vist mai. Sempre m'havia cridat l'atenció la imatge d'aquell sant Menna tan ferreny, tan guerrer, que semblava que ens havia de protegir de tot mal. Encara hi penso de vegades, quan de camí cap a Girona ensopego el rètol que anuncia l'església de Sant Menna de Vilablareix. I jo que em pensava que aquest sant era tot nostre, sentmenatenc de cap a peus! Ara que, de fet, no he sentit mai que ningú es digui Menna a les comarques gironines. Per tant, el sant deu continuar essent bàsicament sentmenatenc.

Per això se m'acut que podríem adreçar-nos a ell i pregar-li que amb el seu posat guerrer aparegui als polítics catalans i els convenci perquè reprenguin el bon camí. Però, ah, fa temps que hem perdut la fe, que som descreguts i que sabem, com diu Vinyoli, que "el mal i la vergonya duren".

]]> <![CDATA[Dos atributs i honestedat]]> Fri, 09 Jul 2010 17:39:00 +0200
]]> <![CDATA[Si som generosos]]> Mon, 07 Jun 2010 17:43:00 +0200
Fa només deu o quinze anys, tot això hauria estat impossible. Si ens aturem a rumiar-hi uns instants, ens adonarem que el pas que hem fet és extraordinari. Jo mateix sóc dels que de vegades tenen la sensació que res no es mou, que no avancem ni un pas. Però ara els fets demostren el contrari. Abans un independentista era vist com un exaltat. Avui ho són els joves i la gent gran, els "pengis" i els encorbatats, iaies castellanoparlants i comerciants panjabis...

Han canviat altres coses. Avui cap diari ja no afirma que per la Feria de Abril han passat 3.500.000 visitants -ja ho sabem, no hi havien passat mai, però ho deien. S'han publicat les balances fiscals i s'ha denunciat públicament l'espoli que pateix any rere any Catalunya.També ha canviat -i canviarà encara més- el discurs dels partits polítics, que ja no poden defugir la qüestió o minimitzar-la: la independència ja és a la seva agenda, n'han de parlar en un o altre sentit, inevitablement. I dic que el seu discurs canviarà perquè en la major part dels partits hi ha persones assenyalades que defensen el dret d'autoderminació per a Catalunya. És així a ICV, i fins i tot entre les files socialistes. És així a CiU. I no cal dir que és així a Esquerra, partit que sempre ha tingut la independència en l'eix dels seus objectius.

Però Esquerra també canviarà el seu discurs. Temps enrere la postura més o menys oficial era defensar la independència com un camí cap a les millores socials, la millor via per aplicar polítiques d'esquerra de debò. Si bé la intenció continuarà essent aquesta, Esquerra sap que a hores d'ara cal la independència per davant de tot. La crisi econòmica de l'Estat espanyol és una llosa que no ens permet alçar el cap. És, doncs, urgent que ens desempalleguem d'aquesta llosa, d'aquest llast insuportable.

I és un bon moment, perquè s'estén la impressió que tot plegat depèn de nosaltres. Cada cop hi ha menys por i més convenciment, menys dubtes i més arguments, encara que aquests ens els proporcioni la maleïda crisi i la nefasta gestió del Govern espanyol, que cada cop té menys crèdit davant les institucions europees. Han sigut molts anys de fer el fatxenda i de gastar diners a tort i a dret, sense control, en tota mena d'infraestructures caríssimes, en projectes i programes absurds. Un detall que no ha passat desapercebut per al món, un bon exemple del malbaratament de recursos econòmics, és l'exagerada prima que cobraran els jugadors de la selecció espanyola si guanyen el mundial de futbol, la més alta de totes. En plena crisi, havent d'aprovar plans d'austeritat, llencen els calés de qualsevol manera.

Sí, tot depèn de nosaltres. Perquè no pot dependre de ningú més. Perquè ja sabem que no podem esperar res dels tribunals espanyols, ni dels polítics espanyols. Només podem confiar en nosaltres mateixos, en la nostra tenacitat i capacitat de tirar endavant, tots plegats: catalanoparlants, castellanoparlants, nouviguts. Potser ara, doncs, és el moment de ser generosos els uns amb els altres, el moment de voler entendre'ns, de posar l'èmfasi en allò que ens uneix. Els catalanistes socialistes, la gent d'Iniciativa, els d'Esquerra, els convergents, els qui no combreguen amb cap d'aquests partits, els qui no anirien a votar, en fi tots els qui aspirem a una Catalunya amb estat propi hem de deixar de banda les nostres diferències i posar-nos a treballar de debò per aquesta fita que és més a prop que mai.

Si ens ho proposem de debò, si ens ho creiem de debò, qui podrà evitar-ho? Treballarem per la independència i l'aconseguirem.
]]> <![CDATA[Nosaltres mateixos (amb postdata)]]> Sun, 30 May 2010 20:47:00 +0200
He sentit Zapatero i, sense sentir-lo, he pensat en Rajoy, i de cop m'he sentit com Ulisses entre Escil·la i Caribdis. I no he dit: "Ara ja ho tinc clar", perquè sempre ho he tingut clar. Però sí que m'he imaginat el munt de gent que ara ho començarà a tenir clar. Si volem sortir d'aquesta enfangada només tenim una opció: ser nosaltres mateixos, fer-nos-ho tot nosaltres mateixos, governar-nos únicament nosaltres mateixos.

La nostra llengua no existirà per a Europa ni per a ningú fins que no anem sols pel món, ni les nostres seleccions podran competir de debò fins que... I, evidentment, l'economia de Catalunya no anirà bé fins que no ens separem d'Espanya. I dic això pensant en les excuses que m'imagino que arribaran des de CiU per no parlar de sobirania ni de consultes sobre la independència.

Per què costa tant tenir-ho clar?

I, malgrat tot, hi ha una llum d'esperança. Avui, escoltant els arguments de la gent de Ca n'Oriach que anava a votar a favor de la independència en la consulta de Sabadell, he pensat que això ho veurem, que el dia arribarà, que tard o d'hora ens governarem nosaltres mateixos.
______

Postdata: després de sentir les declaracions d'aquelles dones de Ca n'Oriach, avui m'arriben les notícies sobre la nova marca electoral dels reagrupats: Pàtria i Dignitat. Un nom perfecte per perdre pel camí aquestes dones que ahir a Sabadell votaven per la independència. Es pot arribar a triar un nom amb connotacions més resclosides, dretanoses i excloents que aquest? Ho veig difícil. Buf, quin tuf!







]]> <![CDATA[Llegendaris]]> Tue, 06 Apr 2010 18:27:00 +0200
Només un pèl de sort els va impedir guanyar-ho tot, però amb tot i això el premi que van obtenir va ser immens: el reconeixement dels altres i l'orgull de sentir-se herois, o, més ben dit, de saber-se herois. Perquè van vèncer en un munt de batalles, van derrotar grans enemics, van sortir victoriosos de partits èpics, i van ser aclamats com Déus per les noies més belles de tot Sentmenat, que acudien a la pista i es desmaiaven en veure'ls jugar, en veure'ls patir, en veure'ls guanyar. Desmais dels quals només es recuperaven quan aquests jugadors alats les consolaven a les frondoses fosquedats del Corralillo. Allí, asseguts en els seus trons, envoltats per tothom, havien de narrar un i altre cop les seves proeses sobre patins davant els precs de les donzelles i l'admiració dels més joves, aquells que somiaven arribar alguna vegada a repetir alguna d'aquelles gestes.

Tot va començar amb la lliga. Van quedar primers per davant del tot poderós Noia de Santi Carda. A les eliminatòries van deixar KO el Cerdanyola de Joan Carles Aguilera. A la fase de classificació per al Campionat d'Espanya van caure contra el Sants del mític Polo, cosa que els va obligar a superar el FC Barcelona per poder anar a la repesca. I ho van fer. I van superar la repesca, jugada a Sentmenat mateix al maig del 1983, després de guanyar tots els partits contra el Clumbi de Mallorca, l'Estadium Casablanca de Saragossa i el Juneda.

El Campionat d'Espanya es va jugar a Reus. Era el primer equip del Sentmenat que jugava un Campionat d'Espanya. Allà es van tornar a veure les cares amb el Sants d'en Polo, i en aquesta ocasió es van revenjar i els van guanyar per 2-1. Tan sols un maleït empat contra una gran Maçanet, conduït pel genial Guillem, els va barrar les portes de la final. Decebuts, van perdre el partit de consolació contra el Reus i van acabar quarts. A la final, el Maçanet va superar el Tordera de Ponsdomènech per 4-2. Però la temporada no havia acabat: aquests tres equips -Sentmenat, Maçanet i Tordera- encara es tornarien a trobar en el 5è Torneig Cosat Brava, celebrat al setembre a Blanes. Allò va ser una mena de repetició del Campionat d'Espanya, i en aquesta ocasió els sentmenatencs van voler demostrar que aquell era el seu any, que ells podien guanyar-ho tot, i que havia estat molt injust que no arribessin a la final a Reus. Ningú no els va poder aturar, ni tan sols el campió i el subcampió d'Espanya, que van caure impotents davant del joc desplegat pels nostres herois:

Sentmenat-Maçanet:   4-2
Blanes-Sentmenat:      4-6
Ripollet-Sentmenat:     3-9
Sentmenat-Canet:       6-1
Tordera-Sentmenat:    2-4

Per a ells foren la glòria i els llorers, i van tornar de Blanes cridant als quatre vents: "Veni, vidi, vinci." Enrere quedava l'estiu de 1983, en què, per cert, van passar un parell de coses més: un doble enfrontament ACD Sentmenat - FC Barcelona. Per una banda, l'invencible equip infantil va jugar un partir al Palau Blaugrana contra el FC Barcelona, del qual sembla que les cròniques no van recollir el resultat, i el primer equip del Sentmenat va jugar la final de la Copa d'Europa i va quedar subcampió. Realment, el 1983 va ser un any per al record, l'any que l'equip format per aquells joves adolescents es va convertir en llegenda.
]]> <![CDATA[La nevada com a símptoma]]> Fri, 12 Mar 2010 19:19:00 +0100
Vet aquí la qüestió. Ens hem acostumat a veure els polítics com una classe -social, professional...- diferent, separada de la resta dels ciutadans, com si el país estigués format, per una banda, pels polítics; per una altra, pels ciutadans; encara per una altra, pels empresaris o els banquers, etc. Però això no és així. El país el formem tots alhora, barrejats, jugant cadascú més d'un paper. Qualsevol de nosaltres pot ser alhora -i sol ser així- ciutadà i empresari, ciutadà i regidor d'un poblet, o totes tres coses alhora. I els polítics que ens manen surten d'aquesta massa indefinida i diversa que som els ciutadans.

Per tant, si no hi ha bons polítics al capdavant és perquè com a país no som capaç de generar-los. Som el que som i tenim el que tenim. I si ara traiem del davant tots els diputats i consellers i capitostos que ens governen o que fan oposició, o els qui manen als partits des de la segona fila i des de fa un grapat d'anys -cosa que jo mateix he de reconèixer que faria de bon grat-, ja em direu qui hi posarem. Perquè no veig el recanvi per enlloc. Les persones vàlides, formades, preparades, no volen saber res de la política, ni tan sols en l'àmbit local. Un gruix generosíssim de la població no està per dedicar ni un minut a la setmana als altres, o a la feina col·lectiva de pujar un país, sinó per mirar futbol, perdre el temps davant la TDT, passejar amb xandall pel carrer o passar la tarda al Media Markt. Sóc simplista? Sí, veig la realitat molt simple. Si donem un cop d'ull a les escoles i als instituts, veurem el futur planter de polítics i dirigents que ens espera.

La nevada i les conseqüències que ha comportat són un símptoma que el país no va bé, que res no funciona. Han fallat els polítics, han fallat els empresaris..., i també han fallat els ciutadans, que no van fer cas de res i van llançar-se a les carreteres quan era una salvatjada fer-ho, que esperen que algú altre ja els ho solucionarà tot. Molta gent ho ha passat molt malament, i molta gent no té culpa de res. Ho sé perfectament. Però avui tothom té una visió molt infantil del món; tothom espera que el papa Estat ho solucioni tot, i ningú està disposat a formar part de la solució, a arremangar-se i treballar per als altres, a entrar en política per les ganes de fer un servei públic.

Hi ha d'haver canvis molt profunds en l'actitud i en la manera de treballar de la gent d'aquest país. I perquè la política interessi més gent cal modificar lleis, limitar mandats i càrrecs, afavorir la participació, obrir llistes... Segurament això ho hauríem de demanar als polítics actuals. Si aquests no fan aquests canvis, potser caldrà que una generació entri en política i es cremi només per impulsar-los, només per aplanar el camí per als que hagin de venir més endavant.

Mentrestant, res no canviarà. Cada nevada tornarà a dur el caos, les torres elèctriques continuaran caient, els polítics no pararan de tirar-se els plats pel cap, els magnats de les elèctriques es riuran de nosaltres sense manies, i un ciutadà bloquejat deu hores en una carretera secundària continuarà preguntant-se com pot ser que això li passi a ell, com pot ser que per allà no s'hi acosti ningú, que l'Estat no vetlli perquè aquella nit pugui adormir-se, sa i estalvi, davant del televisor de casa contemplant com el Madrid és eliminat de la Champions. "No future", diu una que conec.
]]> <![CDATA[El tauró]]> Sat, 27 Feb 2010 12:20:00 +0100  

El cas és que quan vaig arribar a l’Ajuntament, l’alcalde ja era a baix, prop de l’escultura de Martí-Sabé, a punt per rebre el conseller. Feia una dia esplèndid, assolellat, com n’hi ha tants a Santa Coloma. Al cap de ben poca estona, un cotxe oficial va entrar a l’aparcament reservat i va venir a aturar-se allà on érem. De dins en va sortir en Carretero, que mentre avançava cap a nosaltres donà un cop d’ull ràpid a l’edifici que teníem al darrere. Llavors, plantat davant nostre, s’adreçà a en Solà i digué abans que tota altra cosa les paraules següents: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.”

Ni bon dia, ni bona hora, ni ja sóc aquí, ni cap frase de cortesia prèvia. Directament: “Alcalde, teniu un ajuntament ben lleig.” Ens vam mirar amb l’alcalde i no vam saber quina cara fer-hi. Un cop a dalt, al despatx d’alcaldia, el to de l’entrevista va ser el mateix. Vam repassar alguns projectes, vam comentar algunes informacions, i tota l’estona va surar en l’aire aquell punt de descortesia innecessària, de rudesa supèrflua, d’educació basta i a penes suficient.

Desconec quants consellers de la Generalitat arriben a un poble i, en comptes d’una salutació inicial, escupen un exabrupte com aquell davant de les autoritats locals que els reben, però no em sembla que sigui gaire habitual. Tant se val que la frase no sigui cap mentida, perquè s’ha de reconèixer que l’edifici que acull el nostre Ajuntament és dels menys agraciats i feliçment dissenyats com hom pot arribar a veure. Però la diplomàcia fa molts anys que la van inventar, i un conseller l’ha de saber administrar en grans dosis. I si diu una frase com aquella només pot ser perquè després hi afegirà: “Aquí teniu els diners per fer-lo nou.”

Em sembla que una petita anècdota com aquesta diu força del personatge, i també d’un tipus de polític que corre pel món. No són exclusius de cap partit, sinó que els pots trobar en qualsevol formació, defensant les ideologies més diverses. Són d’aquesta mena de gent que sempre va a la seva, que no admet gaires rèpliques ni gaires romanços. Autoconfiats i amb un punt de prepotència gens dissimulada. Com taurons. Poden ser treballadors tenaços, incansables, però no saben què és crear complicitat, confiança; desconeixen què és l’assertivitat, potser perquè a aquestes persones els falta una mica d’intel·ligència emocional per no engegar-ho tot a rodar a la primera ocasió. Per això, quan menys t’ho esperes, són capaços de fer un un cop de timó, i bon vent i barca nova.

Em fa l’efecte que en Laporta és un altre representant d’aquesta espècie. Vés a saber, tal vegada l’únic problema que tenen aquests personatges és que es prenen massa seriosament a ells mateixos. Els deu faltar sentit de l’humor... i del ridícul. Doncs au, que vagin fent. Mentrestant, no sé si els meus gustos arquitectònics van variar arran d’aquell comentari, però he de confessar que d’un temps cap aquí he començat a admirar certes qualitats estètiques en l’edifici del nostre Ajuntament. Massa ratafia?

(Article aparegut al número de març de la revista Ressò amb el títol "Una anècdota")

 

]]> <![CDATA[In rock]]> Fri, 22 Jan 2010 15:59:00 +0100 El Punt el crític musical Xavier Castillón. I així vam trobar en Xavi Múrcia en el concert que va oferir a Girona el passat 16 de gener per presentar el seu nou projecte en solitari: Electrocançó. I em veig, doncs, per tercera vegada consecutiva parlant de Sabadell o de sabadellencs. Perquè en Xavi Múrcia és fill (predilecte, preclar, preeminent i tots els pre haguts i per haver) del sabadellenc barri de Can Puiggener. A Sabadell va començar la seva carrera musical al costat de la Mirna Vilasís, i a Sabadell tornarà el proper 18 de març per defensar en directe aquest sensacional recull de cançons que ha parit sota el nom d'Electrocançó.

Així doncs, ja ho sabeu tots aquells qui viviu prop de la capital vallesana: apunteu-vos-ho a l'agenda, perquè aquesta és una de les dates que cal recordar. Molts ja sabíem que en Xavi és un gran músic, un esplèndid lletrista i un cantant com n'hi ha pocs. Ho ha demostrat en els seus projectes anteriors i al costat de la Mirna: amb Tralla, Samfaina de Colors, la Cobleta de la Selva, i els molts altres grups amb els quals ha col·laborat. Però el noi de Can Puiggener feia temps que tenia ganes de provar-se a ell mateix i d'encarar nous reptes. I això és el que ha fet amb Electrocançó, una proposta elèctrica i alhora coherent amb la seva trajectòria de sempre, ja que en un mateix disc trobem rock, blues i cançó d'autor, una barreja molt aconseguida, a l'estil del que trobem habitualment en els cantautors francesos, per exemple.

En aquest projecte l'acompanyen tres músics excel·lents -i no és cap tòpic, cap frase dita perquè cal dir-la: són tres músics espaterrants. En directe, tots quatre ofereixen un espectacle dels que fa trempar, diferent de tot el que es pot veure en aquests moments, mentre que en Xavi es postula, encara que no vulgui que sigui dit, com un dels millors cantants del país. Per això, torno a recomanar que qui pugui assistir-hi no es perdi el concert del 18 de març a la sala l'Estruch de Sabadell.

Ah, i si esteu impacients i no teniu espera, abans, el 12 de febrer, el podreu veure a La Clave, a Terrassa... Sense comentaris.

PD. Mentrestant, si esteu ansiosos, aquí en teniu un tast: http://www.youtube.com/watch?v=jTKcEmaTozU


]]> <![CDATA[Sabadell, un futur bell]]> Tue, 29 Dec 2009 15:49:00 +0100
Sabadell deu ser una de les ciutats que més ha aportat al desenvolupament del país des de tots els punts de vista. Econòmicament, n'ha estat un dels motors indispensables que han fet de Catalunya una regió rica, avançada i capdavantera. Culturalment, ha estat el bressol d'algunes de les personalitats més influents de les nostres lletres (em vénen al cap, per exemple, els noms de Joaquim Folguera, Francesc Trabal o el mai prou anomenat Joan Oliver). El periodisme haurà d'estar per sempre agraït a Sabadell per haver donat dues figures impressionats: Ramon Barnils i Miquel Calçada. Podria continuar aquesta llista parlant d'esport, d'associacionisme (Sabadell podria ser considerat el centre mundial de l'associacionisme!), de ciència (la ciutat és bressol d'arqueòlegs, d'historiadors com Pau Vila...), de patrimoni arquitectònic (can Feu, la casa Duran, l'Hotel Suís...), de música (l'òpera, els centenars de grups que han sorgit a l'Arraona del segle XX), etc.

Parlant de música, en els temps en què els joves sentmenatencs teníem el pub Peta com a segona -alguns fins i tot com a primera- residència, quan teníem ganes d'anar a fer un volt i canviar d'aires, solíem fer cap a algun dels esplèndids pubs que ens oferia Sabadell. Entre els millors per l'ambient i per la música que hi podies escoltar hi havia el Diesel i el Krasnapolsky. Sí, eren altres temps, però aquests locals ens van deixar a molts un regust inoblidable d'una bona època.

El que és ben cert és que avui dia Sabadell no té la repercussió que es mereix. A mesura que es va anar apagant el repic ensordidor dels telers, la ciutat sembla que va perdre pistonada. Però la capital del Vallès, amb els seus més de dos-cents mil habitants, amb una història al darrere que li dóna tota la força que ha de tenir, estic segur que té per endavant molt de camp per córrer. Si avui se'n parla poc, si el present sembla que passa per la totpoderosa Barcelona o per altres indrets del país que estan més de moda, només és perquè Sabadell s'està preparant per fer l'esclat definitiu, per sorgir novament des del darrere a fi d'encapçalar la nova Catalunya que es comença a configurar i que en un termini no gaire llunyà serà una realitat.

Sabadell té un bell futur. Només li cal creure-s'ho i fer un parell de cops de cap. Canviar d'alcalde, per exemple, seria un bon inici. Eradicar els feixistes, una bona continuació. La Catalunya dels propers deu anys necessita el suport i l'empenta de Sabadell. Però abans Sabadell ha de saber desempallegar-se d'aquest llast. I ho aconseguirà. Bon 2010, sabadellencs.



]]> <![CDATA[Sabadell, mala pell]]> Mon, 23 Nov 2009 18:00:00 +0100
Per què passa, això? Fa de mal dir, encara que tinc una teoria. Tal com creia Hölderlin, estic convençut que el paisatge és un factor fonamental que determina les possibilitats d'una contrada per generar un bagatge cultural potent. Parlo del paisatge des dels diversos punts de vista: el paratge natural, la configuració urbanística dels pobles, l'entorn humà. Si ens hi fixem, veurem que el terme municipal de la ciutat és petit i està pràcticament esgotat. Antigament, encara era més petit, ja que Sant Julià d'Altura i Jonqueres no pertanyien a Sabadell. Això limitava el territori a una esplanada poc atractiva i condemnava el municipi a disposar d'un únic paratge natural destacable: el riu Ripoll i els seus espadats. Cap muntanya, cap indret verge. Des de l'època dels romans, aquesta plana era vulgar, tranquil·la, habitable i domesticada. L'arribada de la industrialització en va esprémer qualsevol engruna d'encant i, actualment, algun torrent mort, eixut, resta ombrívol, sense urbanitzar, abandonat a un cert oblit.

I què hi ha damunt l'esplanada de l'antiga Arraona? Una ciutat que pràcticament no té centre històric, sense carrers entranyables ni edificis memorables. Si ens remuntem a la història antiga de la ciutat, ens adonem que Sabadell no fou mai un enclavament transcendental. L'antiga Arraona era una vil·la d'importància relativa i, a l'edat mitjana, la ciutat creixia enmig de la tranquil·litat de la plana, allunyada dels llocs de tensió, de les zones on es produïen els esdeveniments dignes de ser recordats. No s'hi podia fundar una església o un monestir rellevants. En un principi, els visigots van preferir Terrassa. Després, els monjos s'establiren a Sant Cugat. I vet aquí que Sabadell va anar creixent i es va anar farcint de menestrals, botiguers, notaris, advocats, fabricants, etc.

Avui, de Sabadell se'n parla ben poc. La ciutat va fent. A tot estirar, amb fina ironia, Quimi Portet li dedica una cançó:

"Som a la glòria, a Sabadell;
piscines florides, nedadors mesells.
Pensant en paraules, parlem pensaments
i els que callen fins passen per intel·ligents.

Sabadell intel·lectual, cata "lerele" el ciutadà del món
i a l'estiu pot sucar els ous a l'aigua fresca de les teves fonts.
Sabadell, nirvana dolç, cel a la terra per a l'industrial
i els hereus dels fabricants se la pelen amb les dues mans."

Això sí, Sabadell sempre podrà lluir un fill il·lustre de debò: Pere Quart. Justament aquest 29 de novembre fa 110 anys del seu naixement, encara que no ho sembli. Sabadell, mala pell.

]]> <![CDATA[La gran ensarronada]]> Tue, 13 Oct 2009 20:15:00 +0200
Què hauria pogut succeir que ens hagués fet sentir la necessitat de disposar d'un mòbil? Un dia de pana amb el cotxe? No sé si aquest és un motiu suficient: els meus pares van tenir pana dies enrere i el mòbil només els va servir per fer vint-i-cinc trucades infructuoses al RACC al llarg d'unes quantes hores sense que rebessin cap resposta positiva per sortir del mal pas. A més, potser hem estat de sort, però deu fer quinze anys que no tenim pana anant en cotxe.

Un altre motiu habitual per tenir mòbil són els... fills, que avui en dia són motiu i excusa per a gairebé tot. Però resulta que tampoc no en tenim. Tampoc no som treballadors autònoms. Ja es veu, doncs, que no ens ha calgut gaire ni gens tenir mòbil. I quan, sense voler-ho, constato aquest fet, no puc evitar formular-me en veu alta una pregunta, un dubte raonable, una reflexió ben senzilla: si nosaltres dos fins ara no l'hem necessitat, si durant tots aquests anys ens n'hem pogut estar, si resulta que no ens ha passat res d'irreversible ni paorós pel fet de no tenir mòbil, ni tenim la sensació d'haver-nos perdut no sé què, si tot això és així, com és que no hi ha més gent en la mateixa situació? Quanta gent hi ha al món que ha acabat tenint un mòbil perquè sí, malgrat que segurament n'haurien pogut prescindir?

Ara, esclar, ja és tard, perquè quan has adquirit el primer mòbil és impossible fer marxa enrere. Bé, no és pas impossible, però els fets demostren que pràcticament ningú no se'l treu de sobre. I amb això no vull dir que jo sigui anti mòbil ni anti res. El mòbil bé em sembla un bon invent ple de virtuts que facilita les coses a molta gent. També estic convençut que, ens agradi més o menys, el futur -o el present- passa per aquesta connectivitat de tothom amb tothom i tothora. Només dic que fins ara no l'he necessitat i que és per això que no en tinc.

Tanmateix, no puc deixar d'esmentar algunes de les calamitats que el mòbil ha provocat en la societat d'avui dia en forma de comportaments estranyíssims, molts dels quals són invisibles per a les persones que en tenen un. Aquesta darrera setmana les he viscut totes juntes, de cop, i això ha provocat aquestes ratlles:
  • Anar al teatre, per exemple, i veure que a mitja funció comencen a encendre's pantalles enlluernadores de la gent que s'avorreix o no sap estar pendent de l'obra i es distreu amb el telèfon.
  • Trobar algú que et digui: "Vosaltres sí que esteu bé i ben tranquils, sense mòbil." (Collons, qui els obliga a tenir-ne!)
  • Escoltar la queixa d'una mare que no sap com mantenir-se ferma davant del fill de deu anys que li demana un mòbil insistentment.
  • Veure un grup de jubilats en una terrassa d'un bar i observar com n'hi ha un que s'aixeca de cop, esperitat, precipitadament, entrebancant-se entre les cadires, amb el risc de caure estès a la vorera, tot just perquè li ha sonat el mòbil i ha de contestar a una trucada fútil qualsevol, sense adonar-se que fa nosa al mig del carrer o que duu la camisa mal cordada.
  • Assistir a una reunió de feina on contínuament sonen mòbils i tothom els agafa sense immutar-se, amb tota normalitat, malgrat que això vulgui dir interrompre la reunió de feina cada dos per tres.
En fi, no m'allargo més. Sé que no hi ha res a fer. Entre tots hem fet possible que fos així. Ara ja hi ha nombrosos tràmits que no es poden fer si no disposes de mòbil. Tard o d'hora n'hauré d'acabar tenint. Però ho ajornaré tant com em sigui possible. Mai una necessitat tan falsa no havia estat tan ben creada. Mai una ensarronada no havia esdevingut tan universal. Quantes obvietats juntes!




]]> <![CDATA[Visa pour l'Image]]> Thu, 24 Sep 2009 18:40:00 +0200
De lluny no vaig distingir gaire bé què hi feien; potser només esperaven alguna cosa, o parlaven. Però a mesura que m’hi vaig anar atansant em vaig fer càrrec inequívocament de la situació: dues de les mares, les més altes, miraven cap a l’espai interior delimitat per la tàpia i saludaven algú; una tercera tenia un mòbil a la mà i feia fotografies i saludava alhora; la quarta, la dona més baixeta, no arribava a veure què passava a l’altra banda del mur i s’acontentava alçant un bras i brandant un mòbil encarat cap endins, amb el qual fotografiava no se sap ben bé què.

Esclar: 14 de setembre, primer dia d’escola. Aquelles mares espiaven des del carrer els fills que romanien al pati del col·legi, els cridaven, els enviaven petons i els feien fotografies amb el mòbil. Bé, una ho intentava brandant el mòbil a cegues.

L’escena va tenir lloc el 14 de setembre, però des de llavors l’he vista repetida garebé cada dia: grups de mares s’alloquen al costat d’una paret, d’una tanca vegetal, d’un filat, d’una reixa o d’una estacada, i espien els seus fills quan s’adrecen cap a les aules i travessen el pati de l’escola. Sovint els fan fotos amb el mòbil, imagino que per comentar-les mentre fan un tallat al bar.

Més tard, a casa, deuen descarregar-les a l’ordinador, classificar-les, eliminar les dolentes si n’hi ha cap, retocar-les i imprimir-ne unes quantes per distribuir-les pel mobiliari casolà.

Això va passar. Això passa. No m’estranyaria que l’any vinent, el festival fotogràfic Visa pour l’Image de Perpinyà dediqués un espai a l’obra d’aquestes mares.
]]> <![CDATA["Hay que ir partido a partido"]]> Sat, 15 Aug 2009 11:37:38 +0200
Llavors, per què els mitjans de comunicació continuen insistint a malbaratar el temps d'emissió i a augmentar els índexs de contaminació acústica amb les pèssimes declaracions d'aquests personatges? Hi ha quatre frases, i les repeteixen fins a la sacietat: "Hay que ir partido a partido", "Sólo pienso en entrenar y aprovechar las oportunidades que me dé el míster", "Ha sido un partido difícil", "Nos ha faltao suerte"...

El nivell és ofensiu, pornogràfic. I cada dia hem d'escoltar els discursos d'aquests bàrbars, amb aspecte i amb accent d'analfabets, incapaços de fer cap altra cosa que donar cops de peu a una pilota i gastar calés a cabassos. L'exemple per a les generacions que pugen és demolidor, francament edificant.

Per què no fan el mateix, per exemple, amb els poetes al final d'un recital? Per què no els pregunten com els ha anat, com prepararan la següent actuació, quines perspectives tenen per a la resta de temporada, què llegeixen, com es formen? Estic segur que gaudiríem de respostes més interessants. Però, esclar -una altra obvietat-, la cultura no ven, la poesia no mou masses.

Deu ser per això que la mort de Baltasar Porcel va tenir ocupats els mitjans de comunicació molt menys temps i amb molta menys intensitat del que ho ha fet la mort de Dani Jarque. En aquest darrer cas, ràdios i televisions gairebé ens abocaven a comparèixer en els actes d'homenatge a l'il·lustre jugador, a exercir de ploracossos. Era com un deure nostre estar ben informats de tot el que passava -i passa- a l'entorn d'aquest fet, d'altra banda luctuós, no cal dir.

A mi tot plegat m'enfarfega i em confirma que alguna cosa no va bé. S'acosta la temporada futbolística i res no impedirà que hàgim de tornar a suportar el calvari de cada any, el reguitzell de declaracions, la desfilada de quillos i energúmens per davant dels micròfons d'uns periodistes patètics, venuts i ridículs, que lluitaran entre ells per aconseguir deu segons d'un tall de veu ignominiós. Paro aquí perquè no vull abusar més dels adjectius. Un llibre de Porcel m'espera sobre el faristol.
]]> <![CDATA[El dragó i el pregadéu]]> Sat, 18 Jul 2009 13:11:13 +0200
Ara mateix m’agradaria parlar de l’acord de finançament. Però és millor que no ho faci. Què puc dir-ne? El que en penso? Sóc incapaç de dir si és bo o dolent, i em penso que la majoria d’opinadors que n’han parlat són tan incapaços com jo de fer-ho. L’únic que fan és repetir allò que ha dit un o altre partit i alinear-se al costat d’alguna opció ideològica. Que fàcil que seria fer el mateix. No. Hi ha massa opinió infundada, massa energumen sense arguments i que creu que els té tots. Si l’acord de finançament és bo o no, ja ho veurem.

Una altra cosa són les sensacions o les impressions. Per exemple: l’acord m’ha permès espolsar-me del damunt la sensació de cansament provocada per tants mesos de sentir a parlar de la qüestió. Ara tinc una sensació d’alleujament i la impressió que alguna millora veurem aquests propers anys arran de l’augment de diners de què disposarà la Generalitat.

Tinc la impressió que els dirigents d’Esquerra estan un pèl massa cofois, però també entenc que tenen el dret d’estar-ho. Són l’etern ase dels cops d’aquest país, especialment dels mitjans de comunicació, i ara se senten prou satisfets del que s’ha aconseguit: com el dragó que ha sorprès el pregadéu i, abans de cruspir-se'l, llueix la captura. I tinc la impressió que els convergents estan un pèl massa espantats: com el pregadéu desorientat que no sap què li passa, per què no pot continuar fent el seu camí. Fins ara semblava que les properes eleccions serien per a ells bufar i fer ampolles i en aquests moments ja temen un tercer tripartit. La resta de partits no em provoquen gaires sensacions ni impressions. No per res; diuen i fan el que saps que diran i faran i no s’aparten ni un milímetre del guió. Com a màxim, em causen una lleugera sensació d’avorriment, de fastig.

La impressió final que em queda de tot plegat és que Espanya cada cop és més lluny, més fatigosa, més incomprensible, més fútil, més ridícula. I tinc la sensació que és una impressió compartida cada vegada per més gent. Espanya ho és tot: la fam del dragó, la imatge amenaçadora del pregadéu; la llefiscor del rèptil, el catolicisme marcial de l'insecte. La persiana blanca és la meseta que l'encercla i l'enclaustra. Espanya és una imatge grotesca. El nostre futur com a país és a l'altra banda de la persiana.


]]> <![CDATA[La mala premsa]]> Mon, 22 Jun 2009 19:47:22 +0200
Els polítics poden haver comès errors, però els mitjans han contribuït tant com han pogut a transmetre una mala imatge de la política i dels que s’hi dediquen. El resultat és un desprestigi cada cop més gran de la tasca política. Els mitjans de comunicació, i en especial la premsa escrita, han pres un camí perillós. I de retruc també l’ha pres la professió del periodisme.

Després de fullejar un diari acabes pensant que el món en què vivim només s’interessa per l’urbanisme, la crisi econòmica, les notícies truculentes o morboses, o, esclar, l’esport. Teníem ‘teleescombraria’ i ara patim la ‘premsa brossam’. I algú ens voldrà fer creure que això és el que volen els lectors.
   
Doncs penso que tard o d’hora caldrà demanar responsabilitats a aquests mitjans, perquè ells tindran una bona part de culpa del clima que es respira avui dia a l’entorn de determinades qüestions, del desprestigi de la política, de la sensació que el català és una llengua difícil i antipàtica, etc.

La premsa escrita va en camí de desaparèixer: cada dia més prima, més buida, més pobra. Començo a veure que no la trobaré a faltar.

]]>