http://blocs.sentmenat.com// Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sagalesians http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sagalesians Fri, 02 May 2008 20:47:53 +0200 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sagalesians
Ara recordo aquells dies amb un deix inevitable de nostàlgia, però aquells hiverns de la primera meitat dels vuitanta els vam viure intensament -i perillosament, diria jo- a bord d'aquells cotxes de línia atrotinats, mig desballestats, on passàvem un fred de mil dimonis perquè l'aire entrava per tot arreu. O perquè de bon matí ens tocava esperar més del compte a la parada ja que el vehicle no arribava. I és que els retards, les avaries, les punxades i algun ensurt de tant en tant eren inseparables d'aquelles excursions diàries per les carreteres tortuoses que comunicaven i comuniquen Sentmenat amb l'exterior.

Tanmateix, no tot era tan inclement. En aquells autocars vam riure molt, vam endormiscar-nos, vam compartir seient en dies d'atapeïment, vam explicar-nos secrets del cap de setmana i fins i tot vam xiuxiuejar quatre paraules tendres a l'orella d'alguna noia. I, no cal dir, vam fer emprenyar més de tres i més de quatre vegades el conductor. Hi ha anècdotes memorables, dies esplèndids en què hauries volgut que el viatge no s'acabés mai, i altres jornades en què hauries preferit no haver d'agafar el Sagalés.

Per sort, han passat els anys i avui dia els cotxes de línia són una altra història. Però hi ha una cosa que els joves d'avui no tenen. No tenen l'excusa perfecta per sortir a descobrir món: haver d'anar a estudiar a fora del poble a partir dels catorze anys. No es pot tenir tot...]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/collita-de-1968 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/collita-de-1968 Sun, 20 Apr 2008 14:25:57 +0200 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/collita-de-1968 Devíem fer sisè d'EGB a ca les monges, no me'n recordo prou bé. Amb un company de classe vam tenir una idea meravellosa: abans que les noies comencessin la classe de gimnàstica, entraríem al salón i ens amagaríem dins el plint; cada cop que les noies correguessin cap a aquesta mena de cavall de fusta per saltar-hi pel damunt, els veuríem les cuixes pel forat que servia d'agafador. La idea era genial i els resultats foren immillorables. Però no era perfecta: si ens descobrien no teníem escapatòria. I, esclar, vam ser descoberts. No sé si se'ns va escapar una rialleta o si vam estossegar. El cas és que alguna noia va xisclar en pressentir que dins el plint hi havia algú i al cap d'un moment la superiora ja havia alçat la tapa. Allí érem tots dos, descoberts, enriolats encara, atrapats... La sumanta que ens va caure al damunt és de les que no s'obliden. La mà grossa de la superiora, amb anell inclòs, va aterrar damunt nostre repetidament com un fuet infatigable. Vam quedar atonyinats, és cert, però ningú no ens va treure la sensació d'haver tingut una gran pensada i d'haver dut a terme una acció heroica.

Aquesta anècdota va tornar a ser explicada -amb tota mena d'exageracions i ressons èpics- fa uns quants dies, mentre sopàvem a Can Cladellas una vintena llarga d'excompanys de classe de les monges, la classe dels nascuts l'any 1968. Va ser una nit màgica de debò. I no és cap tòpic: és absolutament màgic trobar-te amb persones que fa deu, quinze, vint o fins i tot vint-i-sis anys que no veus i comprovar que es manté intacte el lligam que ens uneix, un lligam forjat durant tota la nostra infantesa, compartida fins al catorze anys.

Després del curs de vuitè, cadascú va seguir el seu camí i els anys van començar a passar amb més rapidesa; quedava enrere aquella lentitud que tenen els dies d'infantesa, quan les hores de classe es fan eternes, quan les vacances d'estiu sempre són lluny, quan el curs següent no acaba d'arribar mai. Després de vuitè, uns van continuar estudiant, d'altres van començar a treballar, alguns van marxar del poble, van arribar els primers fills... En fi, cadascú va viure la seva vida.

Però aquella nit a Can Cladellas, encara que els camins recorreguts per tots hagin estat ben diversos, vam tenir la sensació de tornar a un cert punt d'origen, al mateix punt on ho vam deixar fa vint-i-sis anys. Hem crescut, hem canviat, n'hem fet de tots colors, però mentre sopàvem, mentre parlàvem, teníem la impressió de reconeixe'ns tal com érem. Potser hem canviat molt, però el lligam inesborrable ens feia sentir que tots plegats havíem canviat ben poc. Va ser una nit immensa.

La casualitat va voler que en el mateix restaurant, a la mateixa hora, també es trobessin els de la classe del 1970. Molts de nosaltres teníem germans petits en aquell altre grup. Però, evidentment, els del 1968 -abans com ara- érem més grans, més guapos, més bons en tot, i ballàvem més bé a ball de plaça... Vaja, marcàvem el camí a seguir!

Una nit esplèndida que de ben segur repetirem.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sentmenat-bucolic http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sentmenat-bucolic Sat, 05 Apr 2008 16:53:10 +0200 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/sentmenat-bucolic Vaig néixer un dia de juny de 1968 a Sentmenat, un poblet del Vallès Occidental que l’escriptor Ferran Canyameres descrivia així en la seva obra El Vallès:

“Amb muntanya per capçal, terra planera i fèrtil per llit i sota un clima esbargit per aires subtils, Sentmenat està ben aposentat entre i no lluny de Castellar del Vallès i Caldes de Montbui, a l’esquerra de la riera de la Roca, de cara a mar i en l’emparança de la serra de Sant Llorenç del Munt. Té moltes i bones fonts, bon vi i bon oli. Això proclama obertament l’excel·lència de la seva terra. La seva altitud ha contribuït també a l’esplendidesa natural, de la qual tant de rendiment han sabut treure els seus habitants.”

L’escriptor terrassenc, que va escriure la seva obra a mitjan segle XX, concloïa el capítol sobre Sentmenat amb aquests mots:

“Com la major part dels pobles del Vallès, sobretot els situats a prop de poblacions fabrils, Sentmenat conjuga l’art de la pagesia amb l’art tèxtil. El nucli urbà s’ha anat airejant, embellint i sanejant (...). En el caseriu de Serra Bona, en els camins bosquerols de la Serra de Palau, en els dos llacs formant graó de can Vinyals, en el trescar de les masies, en el panorama de cara a mar, en les muntanyes perifèriques que l’abriguen del vent, en el tarannà dels seus habitants i en el comport dels que a l’estiu hi acudeixen delerosos dels bons aires, hi és patent una aura de pagesa beatitud que ja ve de lluny, del fons dels segles més remots (...).

Sí, fa dècades, el paisatge de Sentmenat era així, amb el puig de la Creu encapçalant la vall, protegint el poble, dominant tota la contrada. Als voltants del poble, camps de blat, vinyes, oliveres.

Jo era molt petit quan part d’aquest paisatge va canviar de sobte, però recordo les màquines sota la muntanya, recordo la desaparició dels camps de blat, l’arribada dels camions, l’aixecament de les torres. Érem a mitjan anys setanta, i en un lloc privilegiat per la natura van construir-hi una gran central distribuïdora. Abans que ningú pogués dir res, desenes de torres gegants es van alçar pertot: a la falda de la muntanya, resseguint els turons, damunt de cada coll. Tot el paisatge va quedar malmès en pro del progrés. Centenars de fils penjaven al voltant del poble com si algú s’hagués empescat una revetlla sinistra, un envelat de volts amb un decorat espantós.

Durant molts anys, Sentmenat va conviure amb una doble realitat: l’existència de la central elèctrica i l’exèrcit de torres i la fama de ser un poble amb un servei d’electricitat pèssim, que amb el primer llamp es quedava a les fosques.

Avui encara ens volen fer creure que cal una línia d’alta tensió com la MAT per donar servei a les comarques gironines. Ja sabem com va això. El corrent passa de llarg, excepte per enrampar-nos amb la dosi oportuna d’estultícia, de lletjor, de mesquinesa.

Jo he vist com destrossaven un poble amb mentides. No podem deixar que ara ens passi el mateix aquí.

Ferran Canyameres encara va escriure un poema sobre l’espai natural que s’amaga rere Sentmenat. Es titula “Camins de Guanta”, i diu així:

Els teus camins escalen la muntanya
i troben els racons més amagats;
camins d’aquella por que s’acompanya
amb l’eco que rebot pels estimbats.
Emboiren l’esperit del solitari,
limiten la volada dels ocells;
i, per les torrenteres en desvari,
les queixes de la terra obren portells.

“Les queixes de la terra obren portells”...! Potser la terra no es va queixar prou llavors. Que es queixi ara, doncs, abans que no l’esqueixin. Visca la terra!

_________

Aquest és el text que llegiré aquest diumenge, dia 6, en l'acte de rebuig a la MAT que tindrà lloc a Santa Coloma de Farners (ja ens hi veurem). N'he fet tres versions més per tenir-les a mà els propers anys: una per al dia que inaugurin el Quart Cinturó, una altra per al dia que enllesteixin el gasoducte i l'estació de compressió de gas, i una tercera per si de cas (segur que l'hauré de menester).
]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-crema-i-el-poeta http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-crema-i-el-poeta Tue, 25 Mar 2008 15:57:31 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-crema-i-el-poeta La setmana passada, aprofitant que feia festa, vaig fer cap a Sentmenat. Va ser justament el dia de Sant Josep. Com que el pare se'n diu, la mare -l'Angelina- va preparar una crema com només ella la sap fer: finíssima, sense cap grumoll, al punt de sucre i de canyella, ben cremada. Van ser unes postres estupendes per posar el colofó a un dinar que havia començat amb un plat de mongetes i espinacs, on no faltaven les panses i els pinyons, i que havia continuat amb un rostit de porc saborosíssim.

A la tarda, tot passejant, amb el pare vam anar fins a la Biblioteca Alfonso i Orfila. Jo encara no havia estat mai a l'edifici de la plaça de l'Església, i la Cati, que ens va rebre amb la cordialitat que jo recordava, va improvisar una visita guiada per les diferents sales. Em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia tenint en compte que ens trobàvem enmig de la Setmana Santa.

De retorn cap a casa, em va venir al cap la figura de Frederic Alfonso Orfila, del qual confesso que pràcticament no en sé res. Però llavors vaig recordar que fa uns vint-i-cinc anys -jo en devia tenir quinze o setze- em va rebre un dia a casa seva, al carrer dels Rocs, per comentar-me què li havien semblat uns poemes que jo li havia fet arribar. Recordo força bé aquella estona passada en companyia del poeta i encara tinc presents alguns dels consells que em va donar. Al començament de la visita jo estava nerviós, aclaparat davant d'algú que em semblava tan culte i, a més, força seriós. Però a poc a poc em vaig anar sentint més còmode, més tranquil. El senyor Alfonso era seriós, però també cordial, i, per sobre de tot, sincer. El seu to no va ser mai paternalista; em va remarcar tant allò que li havia agradat com allò que no li havia agradat dels meus poemes, i em va animar a treballar.

Quan vaig sortir d'allà estava convençut que als meus quinze anys volia aprendre bé la meva llengua, volia escriure, volia ser d'una determinada manera. I em va quedar clara una altra cosa: a la vida un no ha de perdre l'ocasió de compartir una estona de conversa amb persones interessants. El poeta aquella tarda em va donar un cop de mà. També és veritat que els pares als meus difícils quinze anys me'n van donar un munt, de cops de mà. Sí, ells també són un parell de persones ben interessants. Potser per això el dia de Sant Josep vaig fer cap a Sentmenat... i perquè la mare fa un crema per llepar-s'hi els dits.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/aquells-anys-meravellosos http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/aquells-anys-meravellosos Sat, 15 Mar 2008 20:12:29 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/aquells-anys-meravellosos Ens fotem veis, tu! Au, ja ho he dit. El cas és que aquesta setmana he rebut un correu d'unes companyes de Sentmenat que proposen una trobada de tots aquells qui vam néixer pels volts del 68 i vam compartir un munt d'anys les aules de ca les monges. Esclar, enguany en fem quaranta, i això s'ha de celebrar. I no hi faltaré.

Tinc molts records d'aquella època, tots bons, i m'és molt difícil posar-hi ordre. Però ara em ve de gust portar-ne algun a col·lació seguint el fil dels anys.

El primer record, molt primerenc, em duu a la gran aula del col·legi pintada amb dibuixos de personatges de contes, on dormíem asseguts amb les cames creuades. Després n'hi ha diversos, com les sessions fotogràfiques al jardí del mateix col·legi o les corredisses pel gran pati delimitat per xiprers, rere els quals s'amagava un món enigmàtic.. i un rusc d'abelles que va desaparèixer al cap d'uns anys, segurament abans que Franco toqués el dos.

Fora del col·legi, els companys d'aula ens trobàvem per anar a jugar al carrer i, més endavant, per anar a estudiar -o més aviat emprenyar- a la biblioteca, on fèiem aquells treballs en grup inoblidables. Érem encara marrecs, i esperàvem amb deliri l'arribada de l'estiu, de les vacances, de la fi de les classes. Però al setembre també frisàvem per retrobar els companys. Un any, després de l'estiu havia passat una cosa extraordinària: mentre els nens havíem passat els dies rebentant bicicletes, remuntant la riera, prenent el sol, no parant quiets un sol moment, les nenes s'havien dedicat a créixer un pam més que nosaltres.

Havíem arribat a sisè d'EGB i les festes casolanes amb motiu d'algun aniversari començaven a agafar volada. A poc a poc, la innocència començava a quedar enrere i arribava l'època en què a l'hora de ballar els nois estrenyíem les noies una mica més fort... abans que no ho fessin elles. La diferència d'alçada ens va fer més d'una mala passada; per exemple, quan volíem fer ball de plaça i el dia del primer assaig ens separaven de la parella que havíem triat perquè la noia era més alta. Era un drama; ja hauríem plegat en aquell mateix moment. I és que fèiem ball de plaça per una sola raó: poder estar amb la noia que ens agradava. La resta eren romanços.

Tota aquella època va tenir un punt i seguit -o en alguns casos un punt i a part- molt clar: el viatge de fi de curs a Mallorca. Teníem catorze anys, s'havien acabat els anys del col·legi i començava una altra vida per a tots nosaltres: alguns començarien a treballar, a d'altres els esperava el batxillerat, el "Corralillo" ens esperava a la majoria... Aquest abril ens trobarem vint-i-sis anys després de deixar les monges, ben bé "nel mezzo del cammin di nostra vita"...]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/don-ets http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/don-ets Sat, 01 Mar 2008 16:56:05 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/don-ets
Ara quan algú em pregunta d'on sóc dic Santa Coloma de Farners. Però si vol saber més coses llavors porto a col·lació els meus orígens nobles: nascut a Sentmenat, sóc de cal Carboner, i tinc arrels al Priorat. Quan era petit jugava a l'era que hi havia al costat de "cal Rusi", i des d'allà veia el Montseny, el Farell, la serra Maurina i el camí que es perdia enllà, cap a la serra Barona, que era on hi havia els confins del món... I veia el puig de la Creu i els camps de blat que s'estenien a sota.

I pot passar aleshores que el nom de Sentmenat no digui gaire cosa al meu interlocutor. Imaginem que m'ho pregunta algú d'Amer, per exemple. O de Sant Feliu de Pallerols.
Fa catorze anys, si a algú no li sonava el nom de Sentmenat, jo li parlava d'hoquei i de seguida reaccionava: "I tant! Sentmenat, un equip de Divisió d'Honor!" I ja el tenia ubicat.

Avui dia, quan esmento el nom de Sentmenat, l'element de referència no és l'hoquei. És la MAT: "I tant! La línia Sentmenat-Bescanó! Però què hi teniu allà...?" La MAT ha posat Sentmenat al mapa. És lògic, doncs, que ens sàpiga greu que no la facin. De fet, la MAT és una artèria més que sortirà del cor que ens dóna vida: la central que ocupa els antics camps de blat.

Sí, la MAT és una artèria més, una vena que batega com les altres desenes de venes que configuren i determinen el paisatge sentmenatenc. Ens fonem amb la MAT, vivim sota el seu sopluig, ens hi prostrem humilment. Per això, quan algú vol conèixer Sentmenat, els ensenyo, orgullós, una de les imatges que venerem amb fervor: les línies precioses sobre el verd dels pins.

Ara, les línies em persegueixen, em busquen, i em trobaran a Santa Coloma de Farners. Ja les espero, súbdit confés.

D'on ets?, em pregunten. Un dia els respondré: sóc de la MAT.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/o-ara-o-mai http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/o-ara-o-mai Sat, 23 Feb 2008 17:03:46 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/o-ara-o-mai Dies enrere una noia de 18 anys va venir al Servei de Català on treballo per inscriure’s a un curs de català per a adults de nivell bàsic (per a no catalanoparlants). Hi ha una diferència entre aquesta noia i les altres persones que hem atès: ella va néixer fa 18 anys a Badalona, Catalunya, on ha viscut i ha fet tots els estudis obligatoris fins a quart d’ESO. Això li permet acreditar uns coneixements de català equivalents al nivell C, tot i que amb prou feines l’entén.

Què li passa al nostre país? Què li passa al nostre sistema educatiu? Algú encara es pot creure que tot l’ensenyament obligatori es fa en català? Com queda la immersió lingüística? I després d’aquestes preguntes, encara una altra: com pot algú denunciar que el castellà és una llengua perseguida a casa nostra, o que el seu fill no pot estudiar aquesta llengua a l’escola?

He exposat el cas d’una noia de 18 anys. Però no és l’únic. Cada any ens trobem amb casos semblants. Jo mateix, als anys noranta, vaig treballar de professor en un centre educatiu on les úniques assignatures impartides en català al batxillerat eren llengua catalana i biologia. A Catalunya es pot viure, estudiar i treballar ignorant la llengua catalana, no pas la castellana. I aquesta veritat com un temple ha estat amagada molts anys tant pels espanyolistes com pels responsables durant moltes legislatures d’una política lingüística i cultural que ha dut la llengua a una situació d’extrema gravetat.

Per això som on som. I ja no podem perdre més temps. Hem de reaccionar amb mitjans i recursos, però també amb campanyes i missatges encertats. No ens podem permetre fracassos, polèmiques estèrils o iniciatives mal encaminades.

Tampoc cal esmerçar esforços i obrir batalles protestant perquè el president de la Generalitat té un accent deficient. No vull pas dir que hàgim de renunciar que els nostres representants dominin la llengua, la respectin i la prestigiïn. Però fa molts anys que a Catalunya polítics de tots els partits la destrossen sense vergonya, sense esforçar-se a parlar-la amb correcció i elegància, i fins ara aquesta demanda no havia semblat prioritària. A més, com ja s’ha dit darrerament, ens hem d’acostumar a sentir parlar català amb molts accents, tenint en compte la gran quantitat de persones nouvingudes que han après i aprenen la llengua avui dia.

Ara mateix, l’important és que s’utilitzi. Avui podem dir que una persona d’origen no català pot arribar al país, aprendre la llengua i acabar convertint-se en president de la Generalitat. I pot dir-se José i no passa res. D’això n’han de prendre nota els espanyolistes, els qui parlen de fractura social, o la resta de ciutadans de l’Estat espanyol.

Hem de desplegar tots els arguments que tenim a favor, amb decisió i amb imaginació, per contrarestar les fal·làcies que llancen Populars, Ciutadans i gent d’aquesta corda. Tots sabem que a Catalunya no es persegueix el castellà. Tots sabem que a Catalunya només es pot viure plenament i amb normalitat en castellà. Repetim-ho, posem-ne exemples. No ens cansem de denunciar que el català és lluny del cinema i el lleure, lluny dels jutjats, lluny de l’etiquetatge, lluny de molts mitjans de comunicació i, efectivament, lluny de moltes escoles.

També és lluny del carrer, de les botigues, de la vida pública quan renunciem a utilitzar-lo davant dels desconeguts. O ara o mai, hem d’emprar la llengua i fer-la necessària per als qui arriben de fora. Fem coses, i fem-les bé, perquè cada cop tenim menys marge per rectificar els errors o la inacció. I això no és catastrofisme. De debò: és la realitat.

(Nota: aquest escrit, amb lleugeres modificacions, va sortir publicat a El Punt fa unes quantes setmanes. Ara el reprodueixo al bloc després de veure que la qüestió de la llengua preocupa més d'un i més de dos blocaires sentmenatencs.)
]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/delictes-que-ja-han-prescrit http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/delictes-que-ja-han-prescrit Thu, 07 Feb 2008 23:11:01 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/delictes-que-ja-han-prescrit Avui és habitual sentir comentaris sobre la perillositat dels joves: éssers irresponsables que amarguen la vida dels pares, no respecten el professorat ni cap mena de figura amb un mínim d’autoritat, malmeten el mobiliari urbà, criden i esvaloten pel carrer... És a dir, res de bo. No cal dir que aquests comentaris s’agreugen quan es parla dels fills de persones immigrades.

Jo mateix sóc dels que fugen de massa jovent aplegat: penso que només faran soroll i poca cosa més. I ara bé la bonica frase que tothom espera: abans els joves érem fets d’una altra pasta! Macos, actius, respectuosos, trempats... I perquè ningú no pugui dubtar d’això deixeu-me que esmenti algunes de les activitats edificants amb què ompliem el nostre temps lliure.

1. Des de petits, una activitat clàssica era adreçar-nos a la biblioteca, posar-hi setge i intentar fer-la nostra després de reduir l’enemic. L’“enemic”, amb totes les cometes de què sóc capaç, era la Cati, sempre amable, pacient, disposada a ajudar..., fins que li fèiem perdre els estreps. Encara ara em sembla que alguns no ens hem disculpat prou per tantes batalles que hi havíem entaulat.

2. Si no érem a la biblioteca podíem ser: jugant a futbol contra l’aparador de ca la Cristina, llençant-nos pedres els uns als altres a la riera, enfangant-nos sota el pont de can Palau, perseguint gats, robant taps de pneumàtics, assaltant algun hort, matant-nos amb la bicicleta per una baixada vertiginosa de l’antiga esplanada (davant l’antiga fàbrica de cera incendiada del polígon industrial)... o rostollant amb alguna noia a can Peric.

3. A mesura que ens fèiem grans, les gestes pujaven de to: qui no havia fet punteria amb un roc contra un fanal? Per Sant Joan, els petards no eren un entreteniment, eren una arma. No era divertit llençar-los a terra; això era malgastar-los. Els petards només servien per rebentar maons, ampolles de vidre i altres objectes semblants.

4. A les nits d’estiu, quan estàvem tips de jeure al Peta, podíem anar a fer una visita al cementiri enfilant-nos pel mur (les noies es feien pregar, però sovint acabaven fent-hi cap). I encara era més emocionant acampar al puig de la Creu i aprofitar la fosca per enfilar-nos al campanar...

5. I, esclar, també ens emborratxàvem. En aquella època, la vida era diferent, i en un bar et podien servir cinc copes d’anís sense demanar-te el carnet. Avui tot està tan regulat!

Sovint, algunes d’aquestes accions havien comportat corregudes sobtades per escapar d’un pagès, d’un municipal i, fins i tot, de la patrulla de la Guàrdia Civil. És evident que no sóc gens exhaustiu. Per raons òbvies no esmento els noms dels companys de totes aquestes batalletes. Tampoc no parlo d’algunes entremaliadures que prefereixo que restin en l’oblit.

No m'allargo més; que cadascú recordi els seus moments de glòria... o de vergonya. Però ningú no pot negar que vam créixer i que hem esdevingut persones més o menys normals. Sí, definitivament, érem d’una altra pasta.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pub-peta http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pub-peta Tue, 29 Jan 2008 22:53:31 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pub-peta en què tots els camins
ens duien al Pub Peta.
Barra, sofàs i pista de ball,
bancades de colors i flors de plàstic,
la bola de cristall suspesa al mig,
miralls, música funky,
patxanga, molt de pop,
i alguna nit de sort
un poc de rock.

Hi va haver una època
en què el centre del món
era un racó de barra.
(...)

El Pub Peta: una època, un món, una part de la història dels qui vam néixer durant la segona meitat dels seixanta i la primera dels setanta. Al principi era una sola habitació dins un garatge; després es va ampliar amb la barra i la sala de ball, i aquella primera habitació va quedar com a “reservat”, un lloc fosc i còmode per a les parelles que hi trobaven refugi. Més endavant, el reservat fou ocupat per un convidat d’honor: el futbolí, escenari de nits glorioses per a jugadors invencibles.

Al Peta, cadascú hi trobava el seu lloc. Per a alguns era prop de la barra, amb el tub llarg del cubata a la mà, sols o en grup. Per a d’altres era als sofàs, en parella. Encara n’hi havia, sobretot al principi, que es feien forts a la pista de ball, i els qui tenien esperit de relacions públiques s’apostaven al petit vestíbul de l’entrada.

Sense cap mena de dubte, però, el racó més cobejat per a molts era l’angle de la barra, al costat de l’equip de música: si arribaves d’hora al Peta, podies prendre’n possessió i asseure’t d’esquena a la barra, amb els colzes recolzats sobre la fusta: des d’allà presidies el local, veies qui entrava, dominaves el món.

Al Peta molts ens vam fer grans, vam conèixer gent, vam descobrir la parella... Era un espai poblat per individus de tota mena: estudiants, paletes, cosines, germans, amigues, esportistes, desvagats. En algunes dates puntuals, tothom hi confluïa i el local es convertia en una bullícia esplèndida. Qui no recorda, per exemple, les festes del Peta. Allà dins hi vam viure de tot: hores de conversa, dissabtes alcoholitzats, enamoraments sobtats, escenes tòrrides, vespres avorrits, batudes de la guàrdia civil i, fins i tot, alguna nit de heavy.

En tots aquells anys, alguns habitants del pub van esdevenir llegendaris. Diversos noms em volten pel cap, però n'esmentaré un: en Jaume Coleto. Anar al Peta i trobar-hi en Jaume sempre era un plaer, perquè amb ell hi havia assegurada una bona estona de conversa i de diversió. Encara recordo les classes magistrals que ens impartia sobre cinema, música, art... Si en vam aprendre, de coses, amb ell!

Alguns potser ja fa vint-i-cinc que vam aterrar al Peta, procedents del “Corralillo” de sota el Coro. Ah, el "Corralillo"! Però aquesta ja és una altra història...]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-i-3 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-i-3 Wed, 23 Jan 2008 19:07:45 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-i-3 Quan van arribar els noranta, al poble ja no podíem veure partits de Divisió d’Honor perquè el Sentmenat havia baixat de categoria. Però potser era l’hoquei mateix el qui havia baixat de categoria. L’hoquei, que hauria pogut convertir-se en l’esport nacional, va quedar colgat per tones de futbol, de bàsquet, de cotxes i motos... I la caiguda de l’hoquei va coincidir amb la del país.

Llavors encara no ho sabíem. Semblava que el país continuava endavant, que creixia, que es feia, que bullia. Creixien pobles i ciutats, florien urbanitzacions, pertot s’alçaven naus en polígons industrials nous. El país era això, així. L’esperit del país, en canvi, anava quedant soterrat com l’hoquei sota tones de futbol, de bàsquet, de ciment, de ferias de abril, d’oblit. Ens en vam adonar un dia, no sé si de cop i volta o lentament, com si ens desvetlléssim d’una dormida llarga.

Però no ens vam espantar. Hi havia l’esperança que tot plegat podia fer un tomb tard o d’hora. El país era ple de gent vàlida, d’escriptors i intel·lectuals, fins i tot de polítics, de persones capaces de rescatar l’esperit i fer que tornés a agafar el vol, així com l’equip d’hoquei de Sentmenat podia retrobar el camí dels anys gloriosos i tornar a la Divisió d’Honor. Ni una cosa ni l’altra no van succeir. El Sentmenat va continuar enfonsat en categories inferiors i els intel·lectuals i els polítics...

I així hem arribat al 2008. On som ara? Com està l'hoquei? Com tenim el país? On serem el 2015? I, finalment, la pregunta més important i transcendental de totes: què mengem per dinar els diumenges?
]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-2 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-2 Sat, 19 Jan 2008 16:16:16 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-2 Uns quants anys més tard, les sensacions eren diferents quan era jo qui havia jugat un partit. Recordo que els diumenges en seure a taula encara no m’havia pogut desempallegar de la fortor de la pell podrida dels guants, que em quedava fixada a les mans. La satisfacció per la victòria o la desil·lusió per la derrota anaven acompanyades d’un cansament agradable que m’atuïa el cos.

Potser llavors el pollastre a l’ast ja havia deixat pas a un bon plat d’arròs a la cassola o, si es tractava d’alguna ocasió especial, a un saborosíssim cap de be al forn, especialitat de la casa. Érem ja a la meitat de la dècada dels vuitanta, i l’adolescència convertia l’hoquei en una manera de poder mostrar la nostra força, la nostra virilitat. Quan un grup de noies venia a veure un partit redoblàvem esforços, jugàvem amb més rapidesa, cridàvem més, ens crèiem quasi invencibles.

Encara semblaven lluny, però a poc a poc s’acostaven els anys en què l’hoquei hauria de conviure amb la Universitat, amb l’arribada de l’Anna, amb el desvetllament d’una consciència, amb la lenta però constant pèrdua d’il·lusions d’un país.
]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-1 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-1 Thu, 17 Jan 2008 18:17:39 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/el-pais-1 La imatge és perfecta: una cama ferma damunt el patí, l’altra lleugerament aixecada, les dues mans agafant l’estic amb força. Velocitat, potència, bellesa. Quico Alabart travessa la línia de mig camp, veu forat i executa un xut esplèndid. Ni Riera ni Onieva aconsegueixen aturar la bola, però de sota la porteria surt la figura imposant de Ramoneda, tota negra. Ha seguit bé la jugada i s’ha avançat al xut; amb el pit descobert atura la bola i amb un cop d’estic sec la rebutja cap a un costat.

El públic, entusiasmat, crida el nom del porter, mentre els patins xerriquen sobre el terratzo i continua el joc. Onieva ha recuperat la bola i per la banda fa una passada llarga cap a Chércoles. El contraatac és rapidíssim. Chércoles veu Aymar al fons de la pista que dóna la volta rere la porteria de Huelves, i girant-se d’esquena, sense mirar, fa una passada al buit. Aymar apareix darrere de Giralt i, anticipant-se, recull la bola, remata amb un toc de canell i forada l’escaire sense que Huelves hi pugui fer res. El vell pavelló s’enfonsa. Sonen les botzines, s’alcen les pancartes. Tothom pica de peus i el tremolor sacseja les bigues de ciment. El Sentmenat sentencia el partit amb el 6-4.
   
Recordo el partit i recordo la jugada. M’han vingut tot d’una a la memòria aquells dies de finals dels anys setanta, quan l’hoquei inundava cada racó de casa. Els diumenges que hi havia partit a Sentmenat tenien un color diferent. El sol d’hivern entrava amb força al menjador i anunciava un matí que vindria carregat de sons coneguts: la xiscladissa de les rodes quan frenaven en sec, el so dels estics picant contra la tanca de ciment, els crits d’ànim i els insults. Tot se succeïa a càmera ràpida, la velocitat dominava qualsevol acció mentre el diumenge s’escolava cap al migdia, cap a l’hora en què sortiríem contents o decebuts del pavelló, després que els nostres jugadors haguessin vençut contra un gran equip o haguessin perdut davant un club modest.

De vegades, en dies així, arribàvem a casa i ens rebia l’olor d’un pollastre a l’ast i de patates rosses que la mare havia anat a buscar just abans que s’acabés el partit.
]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-i-2 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-i-2 Thu, 10 Jan 2008 19:23:41 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-i-2
Algú apostat al revolt de la Fonda va fer el senyal als qui feien guàrdia davant del Coro. Sí, l'enemic era a les portes de Sentmenat. Al cap d'un minut arribava l'autocar del Reus Deportiu. La batalla definitiva havia de tenir lloc al pavelló vell: era el partit de tornada de l'eliminatòria de la Copa del Rei d'hoquei sobre patins. L'anada a Reus havia estat un purgatori per a l'ACD Sentmenat. Ara, l'expedició reusenca faria la davallada als inferns.

Just en aturar-se l'autocar, es va obrir la porta del davant, i una primera andanada d'ous podrits va impactar contra els vidres del vehicle. Van seguir tomàquets, una cridòria eixordadora, un daltabaix. Els jugadors del Reus no es podien creure el que veien. La parella de la Guàrdia Civil eren a fer la ronda per can Senosa.

Després d'aquest primer xoc va venir una pausa i el delegat i un jugador del Reus -en Zabalía, potser- van baixar de l'autocar. Tinc la visió -des dels meus ulls d'un nen de 9 anys- del meu pare acostant-se a ells per parlamentar. Les seves paraules no podien ser més clares: "Feu-me cas. Pugeu a l'autocar i torneu per on heu vingut." La resposta del delegat: "No ho podem fer, això." Encara no va haver acabat la frase, que un ou podrit se li va esclafar al pit, i un altre, i un altre. El meu pare, allà al mig, també va rebre. I en Zabalía, gemegant de por, amb les llàgrimes als ulls, va córrer a amagar-se al pavelló.

El que va venir després és molt confús: més ous, petards, fum, tomàquets... L'aire a la plaça es va fer irrespirable. L'espectacle era dantesc. I aleshores va arribar l'hora del partit. Sacs de pebre penjaven del sostre, sobre les porteries; tota mena d'estratagemes havien estat ideades per derrotar l'enemic. El pavelló vell era ple i a punt de rebentar. Una imatge inigualable. El partit fou absolutament èpic, amb una allau de gols, de bon joc, de cops, de crits.

No recordo si la guerra -l'eliminatòria- la va guanyar el Reus. Crec que sí. Però el partit el va guanyar el Sentmenat, i l'expedició reusenca va tornar a casa sabent que, a partir d'aquella data, ningú no podria tornar a trepitjar l'equip del Vallès. Després de la batalla, la plaça de la Vila va quedar intransitable; el pavelló, llord, safarós. Per algun carrer quedaven cotxes sacsejats, tacats d'ou, i al final del carreró de les Escoles, el cotxe del reusenc Vilallonga va aparèixer abonyegat, amb els vidres trencats, les rodes punxades...

Ara no em feu dir si una batalla així pot ser o no digna de ser recordada. Als anys setanta hi havia ocasions en què la gent necessitava esbravar-se una mica amb qualsevol excusa. Tampoc puc assegurar que tot anés com ho he explicat. Així ho recordo, però admeto totes les esmenes. Només sé que la batalla va tenir lloc, i que la parella de la Guàrdia Civil van fer un bon esmorzar a font de Bou.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-1 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-1 Mon, 07 Jan 2008 18:08:51 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/la-batalla-de-sentmenat-1
Doncs bé, Sentmenat -tot i el castell- també ha estat un poble anodí, ensopit, al llarg de la història. Ha passat per algunes vicissituds, com qualsevol altre racó del país, però als annals no hi trobareu fets extraordinaris, gran empreses ni moments àlgids. Això, de fet, té un costat molt positiu: si no hi han succeït esdeveniments destacables, vol dir que s'hi ha viscut en pau i amb una relativa tranquil·litat.

Tinc, però, a la memòria una jornada històrica, apassionant, gairebé diria que delirant, de la qual -si no m'erro- aquest any es complirà el trentè aniversari. La recordo com una mena de revolta popular, una rebel·lió desenfrenada; una jornada de lluita contra un enemic més gran i poderós que va quedar reduït a pols. Va ser un dia memorable, encara que les cròniques no recullin tot el que va passar. Aquell dia va tenir lloc la batalla de Sentmenat.]]> http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/blocaires-davui-blocaires-dahir http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/blocaires-davui-blocaires-dahir Thu, 03 Jan 2008 12:01:58 +0100 http://blocs.sentmenat.com/rogervila/bloc/blocaires-davui-blocaires-dahir
Parlo del Bloc de Sentmenat de 1992. Ara som a l'era dels blocs, però en aquella època a Sentmenat ja se'n va fer un. Era, esclar, d'una altra mena: un bloc de paper amb un full per a cada dia de l'any, que contenia el santoral i una col·laboració d'alguna de les prop de trenta persones que hi van participar. Podia ser un article, un poema, una vinyeta, una foto, un apunt d'història... Encara recordo els tràfecs dels qui formaven l'equip de redacció, que van treballar durant tot el 1991 per tenir el bloc enllestit.

El cas és que alguns dels qui es van embrancar en aquella iniciativa i alguns dels qui hi vam col·laborar tornem a coincidir ara en els blocs de Sentmenat.com. M'ha fet gràcia la coincidència. No me n'ha fet tanta rellegir alguns dels poemes que vaig fer arribar als blocaires del 1992 i que apareixen en el calendari. Més aviat n'hi ha algun que m'ha fet pujar els colors a la cara. Un cert romanticisme de cartró pedra i un deix excessivament carnerià podien ser una combinació perillosa per a un jove amb ínfules de rimaire.

Sort que cada matí calia arrencar el full del dia anterior i llençar-lo a les escombraries, que és on ha d'anar a parar la mala poesia. Per tant, no en deu quedar record, d'aquelles versots.

Ara que torno a a treure el cap en un altre bloc, m'atreviré algun dia a penjar-hi algun poema?]]>